Visita als animals del bosc!

Després de sopar no vaig a la sala comuna, ja que no vull trobar-me amb la Rachel ni l'Scar i les preguntes sobre on vaig anar ahir a la nit, i les preguntes sobre on vaig avui. Així que directament surto cap als jardins i en silenci m'espero que sigui l'hora amb la que he quedat amb el Michael aquí.

Quan es fa l'hora, miro al cel i faig rodar els ulls. Espero, sincerament, que no em faci esperar massa.

Quan me n'adono ja vaig cinc minuts tard, o sigui que corro cap a l'entrada del bosc, amb la motxilla preparada i ganes de veure la Jacqueline. Bé, jo tinc ganes de fer-li altres coses, però molt em temo que per ara m'hauré de fer fotre.

- Hola, hola! Sento fer tard, mira que ja et vaig avisar... ho sento... - dic, una mica avergonyit -. Què, amb ganes de veure unicorns?

Me la quedo mirant, intranquil. Un dels grans inconvenients de saber que la veuria avui al vespre ha estat que m'he creat moltes expectatives. I que tinc molta imaginació. Calma't, Mike, només ha vingut a veure unicorns...

Quan el veig que arriba miro el rellotge. Bé, cinc minuts, tampoc està tan malament.

-Sí.- li contesto, i faig un somriure.- Vull veure si de veritat són com diuen els llibres...

Miro l'escola dos segons i després torno a mirar al Michael, una mica emocionada.

-Què, anem?- li demano.

Assenteixo, tranquil, gairebé distret. D'acord, ho admeto, té la interessant capacitat de distreure'm en gairebé qualsevol context.

- Euh... sí, sí, anem - dic, amb un somriure encantador als llavis -. Abans de sortir, t'he d'advertir que el camí d'avui s'endinsa en les profunditats més obscures del bosc, o sigui que les probabilitats de trobar... coses desagradables s'incrementen una mica. Però no pateixis, si no em surt un vampir, crec que ho sabré dominar.

Després començo a caminar, intentant dissimular el meu interès per la noia. Sort que això de les cares de pòquer sempre se m'ha donat bé...

Alço una cella amb un somriure divertit quan sembla que s'ha mig distret. Me'l miro, mentre em somriu amb aquell somriure que ja m'ha dedicat algun cop, i després començo a caminar al seu costat, mig pensativa.

-Coses desagradables com quines?- demano, encuriosida, mentre el miro.

Aparto la mirada d'ell i miro el bosc un altre pic, una mica avergonyida per algun pensament que m'ha passat pel cap, em coloco bé la faldilla i segueixo caminant, a prop del Michael per no perdre'l.

M'encongeixo d'espatlles, tranquil.

- Bah, no-res, potser alguna acromàntula jove que no sap per on va i es planta al mig del camí...

Me la quedo mirant, durant uns segons, mentre es posa bé la faldilla. Dibuixo un somriure, subtil, i torno a mirar endavant, mentre intento pensar motius pels quals es posaria faldilla per anar al bosc. Deu ser problema de la meva poca imaginació, que més aviat només se me n'acudeix una... però no he dit que no m'agradi la que em ve a la ment.

Em mossego el llavi lleument quan diu allò de les acromàntules. Com totes les altres criatures màgiques, no n'havia vist mai una acromàntula, però esperava no haver de veure cap... ja m'eren massa les aranyes normals, una acromàntula...

-Ah.- dic només, i intento no pensar més en aranyes.- Veurem alguna cosa més, a part dels unicorns?

Sento un soroll al meu costat i m'aparto de cop, per si de cas. El Michael segueix caminant, sembla que no ha sentit el soroll. M'afanyo a seguir-lo, esperant una resposta.

- Si sents un soroll, camina sense fer gestos bruscos. Si en sents dos, evita els gestos bruscos i accelera. Si en sents tres, corre - dic, quan m'adono que es sobresalta per un sorollet -. La majoria de sorolls són animals inofensius, esquirols o ratolins que fan caure branques i fan destrosses al sotabosc.

Encara no s'ha post el sol, però en endinsar-nos en la boscúria em veig obligat a encendre la vareta. Aquests camins són perillosos, sense vareta.

- Sobre el que has preguntat... potser et porto a veure grius, també - dic, dedicant-li un altre somriure encantador.

-Als tres sorolls corro, val.

Agafo la vareta jo també i l'encenc, encara que el meu propossit inicial era per defensar-me. Sempre em sento molt més segura amb la vareta... Me'l miro quan em diu allò dels grius i em somriu... li somric jo també.

-Seria genial.

Escolto un altre soroll, seguit d'un altre més fort i el somriure se m'esborra de la cara.

-Accelerem?- li xiuxiuejo.

Quan em somriu em quedo parat durant unes dècimes de segon, distret. No passa sovint, això... Sort, o desgràcia, dels dos sorolls. La meva cara de somieig es converteix en una expressió seriosa, i quan pregunta si accelerem assenteixo amb el cap. Si arribem fins on hi ha els unicorns estarem fora de perill, i estem a escassament mig quilòmetre.

Accelerem el pas, caminant ràpidament fins a la clariana de fulgors daurades on hi ha els unicorns. Em temo que alguna cosa ens pugui sortir a l'encontre abans d'arribar-hi; és per això que cap dels dos diu res fins que, en definitiva, deixem enrere els últims arbres i arribem a un prat elegant i bonic, on uns unicorns daurats són amamantats per un unicorn platejat, que ens mira amb calma. Sospiro, tranquil i feliç, i em giro amb un somriure radiant cap a la meva acompanyant.

- Benvinguda a un dels llocs més bonics de Hogwarts i els voltants...

Accelero, sense dir res. Em vaig mossegar el llavi, mentre a la meva ment no paraven de formar-se horribles imatges de aranyes gegants amb grans potes peludes que m'esgarrifàven...

Però de cop varem apareixer a la clariana i l'imatge dels unicorns m'impacta tant que les aranyes desapareixen de la meva ment. Eren molt més bonics del que deien els llibres. Semblaven tenir llum pròpia... Miro el Michael i després els torno a mirar.

-Ens podem apropar més?- li demano. Em sento com si fos una nena petita, demanant-li allò, però em fa por que si m'apropés a ells fugin...

Assenteixo, lentament.

- Evita tota mena de brusquedat, no facis gestos ràpids o s'espantaran - dic, en veu baixa -. A mi ja em coneixen, saben qui sóc i que no els vull cap mal, o sigui que si estàs amb mi no et passarà res. Són criatures molt intel·ligents... tan, tan intel·ligents, que podrien parlar i han optat per no fer-ho.

Li faig un gest, amb el cap, per acostar-nos a un unicorn femella, jove, que ha estat canviant el pèl: encara té la crinera i la cua daurades, però la resta de pèl és blanc platejat. La noia sembla dubtosa; somric i allargo la mà, agafant-li la seva amb delicadesa i posant-li a sobre del llom de l'animal.

- Veus? Són inofensius, tot i que si no vinguessis amb mi ja haurien fugit...

Em miro el Michael mentre s'apropa als unicorns, i m'apropo jo també en veure que no fugen. Després m'agafa la mà i em fa acariciar el seu llom. En unes altres circumstàncies li hauria dit alguna cosa, però estava massa captivada per aquell preciós animal, i emocionada per poder fer una cosa amb la que havia somiat.

-Són magnífics...- El miro, encara acariciant l'animal, i el seu somriure em captiva per uns segons.

Somric més àmpliament quan se'm queda mirant, acariciant subtilment el llom de l'unicorn. Després desvio la mirada cap a l'unicorn més jove, totalment daurat i gairebé brillant, que salta i fa la cabreta per l'extensa clariana.

- Veus l'unicorn més jove? El que fa el cabra boja... - em giro cap a ella -. Va néixer just abans de l'estiu. Ja comença a sortir-li la banya, segur que li deu fer mal...

Em quedo mirant la noia, durant uns segons eterns, amb un somriure sincer.

Miro el petit unicorn que m'ensenya, encuriosida, mentre segueixo acariciant l'unicorn famella. Em giro i me'l quedo mirant uns segons sentint la seva mirada clavada en mi. Deixo d'acariciar-lo poc a poc, i deixo anar un esbufec, frustrada.

-Saps? No et soporto.

Somric, mirant la seva cara confosa, ofès. Però no li deixo dir res. M'apropo a ell, deixo caure les meves mans a les seves espatlles i junt els meus llavis amb els seus en un petó dolç i llarg.

-Tenies raó amb això del petó.- li dic, quan ens separem.

Somric, tranquil, fins que em diu que no em suporta. La meva cara es converteix en una expressió de sorpresa i d'enuig, que es dissolen aviat, però, quan els seus braços es tanquen al voltant del meu clatell i els seus llavis s'uneixen als meus. Tanco els ulls i l'abraço per la cintura, disfrutant del petó, corresponent-li amb desig però sense presses. No sé quan dura el petó, potser un segon, potser un minut, potser cinc.

- Doncs no hi ha punt de comparació entre un petó robat i un petó donat... - murmuro, a cau d'orella, fluixet -. Els últims et deixen amb ganes d'un altre...

I torno a besar-la, amb dolçor, amb passió, amb ganes, satisfet.

Sento com un calfred em recorre l'esquena quan em parla a l'orella. Faig un somriure i li corresponc el petó que em fa amb desig.

-Potser és perquè no hi han bufetades en acabar-se...

Em mossego el llavi mirant-lo. S'ha de dir que està bo i qui digui que no menteix. Li faig un petó curt i acaricio el seu pit amb un dit per damunt de la camisa.

-S'ha de dir que m'agraden els teus petons- li xiuxiuejo a l'orella- Els donats, no els robats, eh?

Somric, satisfet, mirant-la amb aquella expressió somiadora de quan passa quelcom que portaves temps esperant.

- Espero que els petons no sigui la única cosa que t'agrada de mi... - murmuro, divertit, abraçant-la per la cintura.

Giro el cap, observant la femella d'unicorn com ens observa inquisitivament. Alço una cella i ric per sota el nas, i em torno a girar cap a la noia.

- Encara vols anar a veure els grius? - dic, picaresc però amb un somriure sincer.

-Mmm...- dic, fent com que estic pensant després m'apropo de manera que els meus llavis freguen els seus quan parlo.- Estic oberta a noves suggències...- xiuxiuejo, fluixet.

M'aparto i li faig l'ullet, divertida. Els grius poden esperar...

-Què em suggereixes?- li demano, divertida, en un ronroneig, abans de fer-li un altre petó, desitjosa dels seus llavis.

Li corresponc el petó, apassionadament, i em quedo a pocs mil·límetres d'ella, fregant la punta del nas amb el meu.

- Doncs... no sé si coneixes la Sala de la Necessitat - dic, en veu baixa, sense separar-me ni una mica d'ella -. No se m'acudeix cap lloc millor...

Li faig un petó, apassionat, efusiu, ple de desig i gairebé de necessitat, buscant-la amb afany i insistència. Després d'uns segons plens d'energia em separo d'ella, agafant-la de la mà i fent un somriure encantador.

- Anem... ja et portaré a veure els grius un altre dia - dic, suggerint que anem cap al castell.

-He sentit alguna cosa de la sala...

L'Scarlett m'havia dit alguna cosa... que era perfecta pel seu estimat ball, crec...

El Michael torna a juntar els seus llavis amb els meus, amb un petó de desig i necessitat que em deixa sense alè. Me'l miro quan em torna a mirar i agafo la seva mà, mentre sortim de la clariana per anar cap al castell.

[Tema tancat]