Incursió al Bosc

Vaig arribar al bosc quan ja passaven dos minuts de les dotze. "Fas tard", em deia la meva vena perfeccionista. Però la Black encara no hi era.

Vaig arribar a pensar que, en vista que jo no hi era, es podia haver pensat que havia passat d'anar-hi, que havia faltat. Em vaig asseure a una roca i em vaig proposar d'esperar-me fins a un quart d'una i, si no hi era, marxar.

Vaig córrer cap a la cabana del Hagrid. Feia tard perquè la professora d'astronomia havia estat rondant per l'escala que baixava de la torre de Gryffindor des de feia un quart d'hora.

- Ja sóc aquí - li vaig dir quan vaig arribar. Anava a demanar-li disculpes per arribar tard, però què coi? Era el Fortin, que es foti-. Has passat fred? Doncs t'aguantes. Apa, anem d'excursió?

Quan ja feia el gest de marxar, ella va arribar.

- A bones hores, Black. - vaig dir, cansat -. Seeh... Anem a veure el Ford Anglia perdut, o què? M'han dit que el van perdre en Harry Potter i el seu amic quan eren a Hogwarts...

Qualsevol excusa era bona per ficar-nos al bosc. Quan fossim a dins... ja es veuria què faríem...! Potser la deixava allà, sola, i desapareixia entre els arbres..., o potser em transfiguraria en algun monstre estrany per espantar-la... El que fos per deixar-la en ridícul.

- Per mi com si vols anar a caçar papallones -li vaig contestar de mala gana.

Per què sempre m'irritava i em posava dels nervis fes el que fes? Quan ens vam començar a endinsar al bosc, vaig començar a pensar que seria millor vigilar-me les esquenes. Era amb un Slytherin en un lloc que ja feia prou cangueli en si mateix. I si m'atacava? En seria capaç? vaig rumiar si seria capaç jo de fer mal algú allà dins. No.

"Segur? I si fos algú de Slytherin que et cau fatal... com ell?"

Era una opció temptadora. Però no. Tot i així, em vaig aferrar fort a la vareta quan la vaig encendre amb un Lumos, no fos que em sortís disparada amb un expulsiarmus d'ell. Mai no et fiis d'un Slytherin. Mai.

Vaig començar a caminar, en direcció al bosc. Vaig encendre la vareta, per veure-m'hi bé, i de seguida vaig poder distingir i reconèixer la cara de temor de la Black. No sé de què tenia por, si de mi o del bosc...

En aquell moment, un soroll estrany es va sentir a uns metres de nosaltres. Semblaven fulles trepitjades, però no trepitjades... arrossegades.

- Black, mira... Fa quinze segons tenia ganes de deixar-te aquí sola... Però vés amb compte; hi ha coses rares en aquest bosc - la veu em tremolava.

- Centaures - vaig dir, no sé si per convèncer-lo a ell o a mi-. O unicorns. Segur.

La veritat és que no sonava a cascs.

- O... esquirols?

Vaig apuntar amb la vareta cap on venia el soroll. Un matorral es va moire, i després el soroll va parar.

- Era un animaló...

Vam seguir caminant. Vaig posar-me prop seu, en part perquè el volia tenir controlat de prop, no fos que se li passés alguna pel cap, i en part perquè realment començava a espantar-me, i era reconfortant tenir algú a la vora. Vist de tan a prop, la veritat és que era guapo i tot, el cabró. No vaig poder reprimir deixar anar el pensament en veu alta.

- Tant d'atractiu malgastat en un imbècil... U.U'

Aquella frase em va sorprendre.

- Vaja, gràcies... - vaig dir, estranyat -. Suposo que m'ho he d'agafar com un compliment...

En aquell moment, el soroll de darrere els matorrals es va intensificar. Les fulles es removien amb força, i semblava com si alguna mena de cos immens sorgís de darrere les branques. Una immensa acromàntula de tres metres d'alçada es va posar davant nostre.

- Black... No-et-moguis. - vaig dir, espantat; vaig aixecar la vareta -. Impedimenta!

L'encanteri va rebotar contra el cos de l'immensa aranya, sense que aquesta s'immutés.

Vaig intentar quedar-me quieta, però l'encanteri que li va llançar no va fer cap efecte.

- N'hi havia un per aràcnids... - vaig intentar recordar, i vaig preparar la vareta-. Sí! Arania exumai!

Però aquella bestiota era massa gran com perquè li fes efecte, i l'únic que vaig aconseguir va ser enretirar-la una mica i enfurismar-la molt.

- Merda... - vaig fer amb els ulls com taronges-. Provem amb foc? Però em fa por alertar les altres...

- Black, si encenem foc cridarem l'atenció de les acromàntules, una munió furiosa de centaures...!

"Gran idea!"

- Incendio! - vaig apuntar cap a l'animal.

Va xisclar i una dotzena d'acromàntules més, de si fa no fa la mateixa mida, es van congregar al nostre voltant.

- Merda... - vaig apuntar al nostre voltant amb la vareta -. Incendio!!

Un cercle de foc va formar-se al nostre voltant, entre les aranyes i la Black i jo.

Em vaig posar a estossegar. Només faltava això, que acabéssim carbonitzant el bosc... per ser tan al nord, els arbres cremavemn molt ràpid no?

- No respiris el fum! - vaig cridar, amb la samarreta fins el nas i aclucant els ulls per veure-hi a través de la fumarada-. Creus que ens podrem obrir pas amb una mica d'aigua?!

No ho veia massa factible... tot i així seguien habent-hi acromàntules a fora... Merda, merda.

- Aqumenti! -en comptes d'apuntar el foc, vaig apuntar sobre meu, i després al Fortin-. Si a les pelis ho fan, nosaltres també ho podem fer... és només una capa de foc, la travessem i arrenquem a córrer. Amb una mica de sort, quan les acormàntules s'adonin del que ha passat ja haurem sortit del bosc.

Aigua?? Au, va, no ens serviria de res...!

- Espera, tinc una idea... Deixa-m'ho provar. - vaig apuntar al foc -. Partis temporum!!

No va passar res. Em va fer una mirada reprovadora. "Ho tornem a provar i, si no surt... ens quedarà resar...!", em vaig dir a mi mateix.

- PARTIS TEMPORUM!! - aquesta vegada sí.

Es va obrir un camí entre les flames; semblava invisible, perquè la Black no el va veure, però jo el veia amb total claredat.

- Black, per aquí! - vaig dir, agafant-la de la mà i començant a córrer cap al passadís invisible que s'havia obert entre les flames.

Els ulls em ploraven del foc i les cendres, però vaig notar que el Fortin m'estirava la mà.

"Que faaaa! Si anem directes a les flames!"

Vaig intentar desfer-me'n però em va agafar amb força. Vale, la veritat és que tot i la proximitat de les flames, no em vaig cremar. Aquell encanteri hauria degut fer efecte. Les aranyes no ens van ni veure passar, i ens en vam allunyar un bon tros, tot i que encara ens arribava la remor de les acormàntules que feien una esècia de crits d'agonia des d'un punt llunyà de llum causat per les flames.

- Espera!

Em vaig haver de parar, perquè els pulmons gairebé no em funcionaven i sentia que m'estava marejant per la falta d'oxigen.

- Un segon... deixa'm... recuperar... l'aire.

Em vaig recolzar en un arbre i vaig respirar profundament.

- Com els centaures s'assabentin del que hem fet, ens arrancaran la pell a tires.

Mentre sentia les aranyes agonitzar, la Black va demanar de parar i descansar. Va recolzar-se en un arbre; jo vaig fer el mateix i m'hi vaig posar al costat, amb la respiració accelerada i tossint a causa del fum.

- Estàs bé? - vaig dir, preocupat; al cap d'un segon em vaig adonar que era la Black, i no un altre, i que no tenia sentit que me'n preocupés, però ja era tard per retirar la pregunta.

Vaig quedar-me recolzat a l'arbre, esgotat i amb la respiració entretallada. Quin ensurt que ens havien clavat, les acromàntules... I sort que no havien vingut els centaures!

- I a tu què t'importa com estigui? ¬¬

Em vaig penedir de contestar-li malament a l'acte, perquè per una vegada havia estat amable amb mi, però en fi. Estava molla i tenia molt fred, però no vaig dir res, tot i que vaig pensar que les mans em delatarien, perquè estavan tremolant. Me les vaig posar a la cintura, perquè paressin. Havia estat mala idea sortir amb l'uniforme, amb mitges i faldilla curta feia fred igual que si anés en boles.

- Gràcies - vaig dir un moment després-. Per treure'ns d'allà.

- De res... - vaig dir, una mica enfadat per la resposta inicial; vaig fer com si no l'hagués sentit.

En aquell moment una remor de cascs va començar a ressonar. Uns crits, també. Les flames es van apagar i, uns instants després, una munió de centaures va començar a córrer cap on érem nosaltres.

- Apa, ara sí que estem fotuts... - vaig mirar la Black -. Hauríem d'amagar-nos, Black. O ens cremaran vius, com nosaltres al seu estimat bosc.

"merda, merda, merda"

Vaig mirar al voltant, però només hi havia arbres. Més endavant, però, hi havia dues grans roques cobertes d'arbustos. Entre elles, s'hi hauria pogut posar una persona dreta, i dues si ens apretàvem una mica.

- Vine! - vaig xiuxiuejar- Aquí! Corre!

Em vaig ficar dreta a l'espai estret que formàven, apretant-me contra la pedra perquè i capigués ell i resant perquè no ens descobrissin.

Es va ficar en un espai entre dues roques immenses i em va indicar que m'hi fiqués. Amb una mica d'esforç, i apretant-nos contra la pedra per tenir espai, vam encabir-nos en aquella minúscula escletxa.

- Déu meu... Si ens descobreixen, de nosaltres en fan carn picada i la ofereixen a les acromàntules... - vaig dir, preocupat.

L'espai era molt reduït i quasi no s'hi cabia. De fet, amb prou feines hi cabia una persona. Imagineu-vos dues...! El contacte era inevitable; notava la Black fins i tot amb els ulls tancats, amb tanta intensitat que podria haver-la dibuixat sense obrir-los ni un sol cop. Tota l'escena, hauria pogut dibuixar, de fet: els centaures corrent per davant de la "cova" sense fixar-s'hi, i nosaltres dos, contenint la respiració per evitar ser descoberts, notant cada centímetre del cos de l'altre.
Em vaig posar vermell, sense adonar-me'n, i em vaig acalorar.

Era increïble com havia passat de tenir tant fred a tenir tanta calor de cop.

"Molt bé, Agatha, anàlisi de la situació".

Per un cantó estava cagada per si ens trobaven els centaures. S'havien acostat molt i ara estaven rondant per allà, intentant trobar-nos perquè sabien que no podíem haver anat gaire lluny. El cor m'anava a cent. És clar que tenir el Fortin davant i... bé, a tot arreu... no estava ajudant gens. No sabia què m'estava posant més nerviosa, si els centaures o ell. Tenia la seva cara a dos centíemetres, i tot i que procurava tenir-la girada no podia evitar anar-li donant llambregades... però aleshores topava amb els seus ulls i encara era pitjor.

"Agatha, és el Fortin. L'odies. L'odies, l'odies, l'odies"

I m'estava adonant que precisament el fet d'odiar-lo encara m'estava encenent més. El notava per totes bandes, a ell i la seva olor... feia bona olor...

"Prou! >.<"

Intentava apartar la mirada, però la situació podia amb mi. La típica situació del personatge de dibuixos animats, amb el dimoniet i l'àngel sobre cada espatlla del protagonista, donant-li consells, em va venir a la ment.
"Has nascut per odiar-la, a ella i a tots els Gryffindor.", em deia el dimoni. Tota la rèplica de l'àngel era un somriure, mentre em deia "Deixa de banda els prejudicis d'una vegada!"

I així, sense decantar-me, vaig estar ben bé quinze segons. Després de pensar-hi detenidament, vaig apartar la mirada de la Black i vaig "dir-li" al dimoni del meu interior...: "Ho sento, però el de les ales té raó".

I la vaig besar. Curt i ras, sense allargar-me gaire, als llavis. Però ho vaig fer.

... i em va fer un petó.

Era la primera vegada en... en tota la meva vida, pel que recordava, que era incapaç de reaccionar. Ni d'acció, ni de pensament ni de paraula. Tenia el cos absolutament garrativat, no hauria estat capaç de dir res encara que hagués volgut, i pel que feia al meu cervell... tot el rebombori que hi havia normalment havia desaparegut. Estava en blanc.

Ni tan sols em vaig adonar que els centaures ja havien marxat. Només el veia a ell, només el sentia a ell, arrapat a mi, i només podia recordar els seus llavis. Si la meva ment hagués estat en funcionament m'hauria aturat. M'hauria deit que allò no era bo. Però allà dins no hi havia ningú. I l'únic que vaig saber fer fa ser atansar-lo encara més (si era possible) cap a mi i tornar-li el petó, aquest cop més llarg... i més passional.

Va arrambar-me més a ella, agafant-me de les mànigues de la túnica, i em va tornar el petó, aquesta vegada més llarg i amb més passió.

- Black... - vaig sospirar.

Anava a seguir parlant, però la situació m'ho impedia. Vaig fer-li un altre petó, llarg i electritzant, i vaig donar un cop d'ull a l'exterior: els centaures ja no hi eren.

- Black, hauríem de sortir... - vaig dir, en veu baixa -. Bé, no és que en tingui gaire ganes, però...

Cre que ni tan sols sabia ben bé on era. Ni qui era, probablement.

- Black... - va dir.

Black, Black, Black...

Va anar ressonant al meu cap. El meu cognom. El que portava evitant tota la vida.

Black... Black... BLACK!

- No! - vaig cridar, i em vaig apartar d'ell de seguida, sortint del forat-. Merda! - vaig dir, portant-me les mans al cap.

Em vaig girar per mirar-lo, estava com descol·locat per la meva reacció. Merda, merda, merda. Tots els pensaments que m'havien abandonat uns moments abans van tornar a caure sobre el meu cap com una llosa. Odi. Slytherin. Traició. Serps. Ideals. Merda, merda, merda!

"Però en què redimonis estava pensant?????"

- Tu! - vaig cridar, vermella com un pebrot-. Això... això no ha passat! Em sents? Mai!

- D'acord, perfecte, nega-ho! - vaig dir, emprenyat; aquella reacció m'havia enfurismat -. Saps què? Fes el que vulguis!

Vaig sortir del forat i vaig clavar una puntada de peu al tronc d'un arbre.

- Pensa una mica per què, tan bon punt has deixat de banda els prejudicis i, en general, qualsevol tipus de pensament, la teva reacció ha estat tornar-me'l, el petó!

Vaig girar-me, enfadat, i vaig començar a caminar, a grans gambades, en direcció a la sortida.

Encara em vaig posar més vermella si era possible. Gairebé havia esperat que ell reaccionés igual que jo, dient que havia estat un error, i el que em va dir en canvi em va deixar molt descol·locada. I emprenyada. Com si la dolenta fos jo!.

- Perdona? - vaig bramar, arrencant a córrer per atrapar-lo-. Perdona? És que no m'ho puc creure! Quin era, per tu, el pla? Tornar fins a l'escola agafadets de la mà o què?

Em vaig imaginar l'escena. Mare meva, com s'enteressin els meus amics, em linxarien... T.T

- Jo no he dit això... - vaig dir, en veu baixa, cansat -. Només dic que trobo una mica injust, una mica immadur, que la teva primera reacció sigui negar-ho.

Vaig seguir caminant, emprenyat.

- Perquè no ho has negat pels altres, pel que puguin dir o pensar; ho has negat per tu, perquè ni tu mateixa t'ho vols creure. I això és realment molt trist...!