Incursió al Bosc

M'estava sulfurant cada vegada més.

- Doncs sí! - vaig cridar, posant-me davant seu i impedint-li el pas-. Perquè és a mi mateixa a qui acabo de trair! Tot el que porto anys defensant...

Em vaig adonar que el tornava a tenir a uns centímetres de mi.

- ... tot el que intento evitar des que era petita... - la veu se'm va anar apagant.

La ment se'm va emboirar un altre cop.

- ... tot el que no havia de deixar que...

I vaig callar. I el vaig tornar a besar.

Va començar a justificar-se. De fet, a intentar-ho, perquè els seus arguments no eren gaire bons. Però no va acabar. Se m'havia anat acostant i, a mitja frase, va callar i em va tornar a besar.

Durant un instant, vaig dubtar en si correspondre-li o apartar-me. Volia apartar-me, perquè la ira m'encegava. Però hi havia una altra cosa que m'encegava, en un altre sentit, molt diferent : ella, la seva bellesa, la seva olor, el sabor dels seus llavis... Com podia atreure'm tant?

Vaig correspondre-li el petó, amb passió. Després d'uns segons, vam separar-nos i jo vaig començar a caminar, en direcció al castell, sense dir res.

Ho havia tornat a fer. M'havia tornat a deixar portar. Allò no podia ser sa. Vaig veure com ell s'allunyava sense dir res. Jo tampoc no vaig dir res, i em vaig deixar caure en una roca, mentre me'l mirava de dalt a baix.

"Imbècil"

No vaig tenir clar si li deia a ell o a mi. Em feia mal al pit. Em vaig tapar la cara, perquè no sabia si explotaria i em posaria a plorar. Tan de bo ja fos a l'habitació, no tenia cla si tenia esma per tornar fins el castell. Els remordimants m'estaven matant.

Quan ja era a uns vint metres, vaig fer mitja volta, girant sobre els talons, i me la vaig mirar. Vaig sentir la temptació de tornar fins a ella i no deixar-la, però vaig aixecar la mà, dient adéu.

"Es pot saber què fas??", em deia. No sabia per què m'ho deia: potser era perquè no tornava amb ella; potser perquè em plantejava fer-ho.

Vaig tancar els ulls un segon. Vaig deixar anar un sospir, i vaig tornar a obrir-los. La vaig mirar als ulls, intentant que m'entengués, que em cridés i no em deixés, però una part de mi es repetia que m'esperava el coixí, un savi coixí que m'aconsellaria en la llarga nit que m'esperava.

Vaig notar que em clavava la mirada. Vaig alçar la meva, també. Aquells ulls... Els odiava tant i a la vegada em... cridaven. Savia que m'estava preguntant si havia de venir cap a mi o no. Una part de mi volia que vingués. A l'altra li repugnava la idea de tornar-lo a tenir a prop. No volia estar sola, però estar ala vora d'ell m'impedia pensar. El dolor al pit va tornar... aquests dolors no haurien de ser físics.

Vaig decidir apartar la mirada. Tenia ganes de prorar i de cridar, i no volia que ell em veiés. Ja havia demostrat ser prou feble per aquella nit. Encara em quedava alguna cosa d'orgull, tot i que en aquells moments gairebé m'odiava a mi mateixa. No m'havia passat mai.

Va mirar-me uns instants, dubtant. Dubtant tant com jo; però els dos havíem arribat a una conclusió, ja. Ella va apartar la mirada, al mateix moment que jo feia una primera passa cap al castell.

Després d'aquella passa no em vaig tornar a girar cap a ella. En vaig evocar la imatge a cada gambada, però no em vaig tornar a girar. M'odiava a mi mateix per aquella mostra de debilitat, però m'adonava, progressivament, que no era només cosa meva, sinó cosa de dos. Cosa meva i del meu coixí, que m'esperava amb les respostes que tant ansiava.

[Surto del tema]

Va marxar. Una part de mi el va odiar per deixa-me sola. L'altra el va odiar per ser ell.

"Imbècil" vaig tornar a repetir, sense tanir clar a qui el dirigia.

o tenia ganes de tornar. D'altra banda hi havia les acromàntules, i els centaures. I coses pitjors amb les no ens havíem creuat. Llàstima d'haver-nos creuat l'un amb l'altre. Vaig sopesar la possibilitat de cridar l'escombra des d'allà amb un Appropinquet, però vaig pensar que algú podria veure-la.

"I ara què faré?"

La ment se'm va tornar un guirigall d'imatges en desordre. I em va contestar una d'un home en blanc i negre.

"Francamente, querida, me importa un bledo."

I llavors vaig seguir visualitzant la imatge. Va canviar a una dona. Sacrlett O'Hara.

"Bueno... Ya pensaré en eso mañana."

Sí, allò era exactament el que havia de fer. Anar-me'n al llit, i l'endemà seria un altre dia. Em vaig aixecar i vaig marxar del bosc. Hi somiaria tota la nit, ho sabia. Depèn de com m'ho mirés, seren malsons; depèn de com, serien somnis dolços.

"Tan de bo hagués après oclumància en comptes de poemes... U.U".

I vaig marxar.

[tema acabat]