Cartes a Itàlia [Bianca]

Vaig arribar a la Mussolerissa i vaig fer un manyac al Johan. Després vaig treure una ploma d'ànec, un tinter i un pergamí.

Hola, Marco!
Fa uns dies que sóc a Hogwarts, i puc dir que tot va molt bé. He conegut gent nova. Per exemple, en Gabriel, el meu company d'habitació, que és molt simpàtic; i altra gent, com l'Agatha, la capitana de l'equip de Quidditch on m'he apuntat.
Bé, després hi ha... les noies. Ja em coneixes, ja et pots imaginar com van les coses. He estat amb una noia, la Claire. És preciosa, i hem dit de tornar a quedar més endavant. També hi ha la Nyx, una noia francesa que té un cos digne d'admirar, i a qui li agrada escoltar com toco el violoncel.
I també he conegut la Bianca Serantoni! LA BIANCA SERANTONI! No m'ho podia creure quan la vaig sentir cantar a la Sala Comuna de la meva residència. I no et pots imaginar lo bona que està... La llàstima és que presenta una mica de resistència, no sembla fàcil de seduir. I tu, com a amic que has estat sempre, saps perfectament que donaria mitja vida i mitja ànima per passar una nit amb ella...

Espero notícies teves! Escriu-me aviat, tan sols lliga la carta a la pota del Johan, ell sabrà tornar.
Matt.

Vaig enrotllar la carta i la vaig lligar a la pota del meu mussol.

- A volar, petit!

Vaig agafar ploma i tinter, decebuda.

Chiara,
Per què últimament tinc la sensació que la meva inspiració es va quedar a Itàlia amb vosaltres? Estic estancada en l'escriptura de Run This Town, aquella cançó que vaig compondre fa un parell de mesos, i de la que només tenia la tornada... No puc avançar. Potser és per la novetat de tot, potser és per aquest lloc, tan diferent de la Scuola da Vinci... No ho sé.

Per la resta, tot va bé. Hi ha gent fantàstica aquí a Hogwarts, i he trobat a molta gent que m'ha reconegut! Hi ha una nena petita, la Cassie, que és una gran fan meva, i es va passar mitja hora saltant perquè em va veure, i em va demanar que li firmés el Carpe Diem. I hi ha un noi italià, saps? A la meva residència. És força simpàtic, i també em va reconèixer. Estar amb ell m'agrada, perquè és com tornar a ser a casa.

I us trobo molt a faltar. Al pare, a la mare, al Marco i a tu. Moltíssim. I també als meus amics... He d’escriure cartes a moltíssima gent. Vaig prometre-li al Bruno (el Bruno Ventigmila, saps?) que li escriuria només arribar, i encara no ho he fet. Si el veus, digues-li que en breu rebrà notícies meves.


Un petó molt fort, us tornaré a escriure d’aquí poc, quan tingui més per explicar.

Vale,

Bi


Vaig doblegar la carta, i vaig pujar a la mussolerissa amb la Venus al braç. Anava tararejant la tornada de la cançó:

'I've got rings on my fingers
And glitter in my hair
I bought a one-way ticket and I just got here
I'm gonna run this town
Run this town
I'm gonna run this town tonight

I've got rings on my fingers
And glitter in my hair
I bought a one-way ticket and I just got here
I'm gonna run this town
Run this town
I'm gonna run this town
Run this town
I've got high heel stilettos
And I'm kicking in doors
And kissing your feet ain't what my lipstick's for
I'm gonna run this town
Run this town
I'm gonna run this town
Run this town
I'm gonna run, I'm gonna run, gonna run
Run this town'


En arribar a dalt, vaig veure algú. Era el Matt. Oh, bé, no estava d'humor per presentacions.

- Hola! - vaig saludar-lo, amb un somriure als llavis.

Tot just s'havia envolat el Johan quan algú va entrar a la Mussolerissa. Vaig girar-me, esperant trobar alguna noia preciosa a qui dir alguna paraula d'artista. I allà estava la Bianca, maquíssima i amb una carta a la mà.

- Hola, Bianca - vaig somriure-li -. Què, correspondència per Itàlia?

Vaig mirar per la finestra. M'agradava, la mussolerissa, estava en un lloc privilegiat. Estava jo en un lloc privilegiat, amb una companyia que em feia un privilegiat.

Vaig aixecar la carta, somrient.

- Això mateix. La meva família no soportaria estar-se sense notícies meves, i menys despres del que va passar. Li escric a la meva germana.

Vaig lligar la carta a la pota de la Venus, i, murmurant un "Cap a Itàlia, petita", la vaig deixar anar, perquè volés lluny... Perquè volés a casa.

- A part - vaig dir, mirant el rellotge -. Estic esperant carta des de fa uns dies. D'una sessió fotogràfica de l'agost. He de donar el vist-i-plau perquè puguin ser publicades, i encara no les he rebut.

Vaig recolzar-me a la finestra, mirant la taca negra que era ara la Venus.

Vaig somriure.

- Ui, unes fotos de la Bianca Serantoni aquí, a Hogwarts? - vaig aixecar els ulls al cel -. Suposo que ja me les deixaràs veure, no?

Vaig mirar als mussols. El Johan, gris clar, ja no es veia. El mussol negre de la noia encara era visible, en la llunyania, com un únic punt negre.

- Què, com han estat els primers dies? Estàs més animada que quan et vaig trobar a la Sala Comuna? - vaig fer-li un somriure, sincer.

Vaig riure.

- Em sembla que no és gaire difícil estar més animada que quan ens vam conèixer, Matt - vaig dir, amb un somriure sincer.

Vaig girar-me, i d'un salt vaig seure a l'àmpit de la finestra, quedant-me de cara a ell.

- I si arriben algun dia, és clar que te les ensenyaré, les fotos! - vaig exclamar -. I, és més, et deixaré escollir. A mi mai m'agraden les meves fotos. Sempre m'acosellen el meu germà o el Bruno... Un amic meu - vaig explicar.

Vaig somriure, forçat. Aquell "un amic" havia sonat raro. Vaja, potser només eren paranoies meves...

- Un amic, o un amic? - vaig dir, fent broma.

Abans que respongués vaig veure llampeguejar alguna cosa en la distància. Semblava que un mussol, blanc com la neu, s'acostava cap a nosaltres.

Vaig assenyalar-lo amb el dit, encuriosit.

- Són les teves fotos, suposo...

El mussol em va permetre escapar-me de la pregunta que m'havia fet del Bruno. Vaig notar com la sang em pujava a les galtes, i vaig dir, com a excusa pel meu envermelliment:

- Ostres... No sé jo si em fa una mica de vergonya, això de les fotos, ara...

El mussol va arribar, i em va deixar un paquet a les mans.

Bianca Alessia Serantoni Milano,
Hogwarts, Escola de Màgia i Bruixeria

Vaig obrir-la, amb calma. Efectivament, eren les fotos. Vaig pegar una ullada a les fotos, i les vaig passar al Matt abans de mirar-les detingudament. Em vaig centrar en la carta.

Senyoreta Serantoni,

L'OK Magazine li envia els resultats de la sessió fotogràfica que va tenir lloc el 12/08/2033, als jardins de la Scuola da Vinci, als jardins del Palau Tempo i als estudis fotogràfics Garevo.

Esperem resposta,
Direcció de l'OK Magazine.

Spoiler:

Vaig mirar al Matt.

- I doncs? Què tal? Què et semblen?

Estava preciosa, en aquelles fotos.

- Dona... que què em semblen? - vaig somriure-li -. Ben capaces d'enamorar a qualsevol home amb dos ulls a la cara i una mica de bon gust.

Vaig picar-li l'ullet, seductor. No era el tipus de seducció a què estava acostumat, però no deixava de ser bell i entretingut.

Vaig agafar-li les fotografies, rient.

- Au, va. Saps què, em sembla que t'has deixat l'objectivitat a l'habitació... Quan la vagis a buscar parlem de les fotos, d'acord?

Vaig treure'm la ploma de la butxaca, i vaig treure la vareta, també. Amb un encanteri duplicador vaig fer una còpia de les fotografies, i vaig escriure al revers de la primera:


Bruno Ventigmila, Scuola da Vinci, Roma, Itàlia.

Bruno,

Realment us trobo molt a faltar a tu i a la Diana. Pots donar un cop d'ull a aquestes fotografies i dir-me el què? Passa-les al Marco, també, i ho decidiu entre els dos, que ja em coneixes i saps que si fos per mi no en publicaria cap.
Espero resposta, en breu rebràs una carta de la teva Bi explicant toooot el que hi ha aqui a Hogwarts.

Petons i records a la Diana, la Maria la Iulia, en Dante, l'Alberto, la Vittoria, l'Alessandra, en Cristian i en Davide!

Us trobo a faltar a tots!
Una abraçada molt forta,

Bi

Vaig lligar les fotos a la pota del mussol, i vaig dir:

- A la Scuola da Vinci, petitó.

El mussol va sortir volant, i jo vaig mirar al Matt, no sense certa sorna.

- Al menys queda algú a qui puc acudir amb una mica de criteri en aquest món.

- Eh! Jo tinc criteri! - vaig mirar-la -. Almenys, criteri suficient per fixar-me en algú que amb prou feines ha sortit de la sala comuna.

Vaig somriure-li àmpliament. No era un somriure seductor, sinó un somriure amistós, sincer.

- I així, qui és aquest Bruno? - vaig mirar-la, interrogatiu -. Sembla que li tens apreci...

Vaig riure, i vaig dir:

- Necessito criteri objectiu... Cosa que sembla que no tens.

Vaig mirar-me les fotos, i vaig afegir.

- I el Bruno és una persona capaç de criticar una foto meva, és tot el que necessito en aquests moments.

No tenia per què explicar-li res del Bruno, a ell! Oi...? Vaig seguir mirant les fotos, com qui no vol la cosa.

- I ell? És objectiu? - vaig riure.

Vaig mirar per la finestra, al seu costat.

- Sigui com sigui, segur que es troba a faltar, aquesta gent. Els pares, els germans, els amics, la parella, el grup de música...

- Més que cap altre - vaig assegurar.

Davant la seva pregunta vaig trigar una mica més a respondre. Amb la vista clavada a l'horitzó, i amb veu més fluixa i serena, vaig dir:

- Als meus pares no els trobo gaire a faltar. Després de tot, tampoc estava gaire amb ells, la seva feina no els deixava en pau. Als meus germans sí que els trobo a faltar. En tinc dos, la Chiara i el Marco, i... Hi ha moments on desitjaria tornar-los a tenir amb mi, aqui, i poder parlar amb ells. Als amics els trobo moltíssim a faltar, i al meu grup també. I si hem de parlar de parella... Bé, és un cas a part.

Traducció meva: No tinc parella, per tant no el trobo a faltar.
Com sonava: El trobo massa a faltar com per parlar-ne.

Vaig riure amb allò del cas a part.

- Bianca, reina... suposo que saps que per un noi que et tira la canya, és dur que et parlin amb evasives - vaig picar-li l'ullet -. Què vol dir això del cas a part? És una relació oberta, o què?

Vaig mostrar-me interessat. No és que estigués interessat en la seva situació sentimental "per pur cotilleo", però és que si estava amb algú altre jo no m'hi ficaria. No era tan cabró, encara que normalment afirmés el contrari.
Bueno, era la Bianca Serantoni. Potser si el nòvio i ella estiguessin passant un mal moment m'ho pensaria i després me'n sentiria culpable.

- Oh, Matt, però és que la majoria de tiracanyes que m'han tocat al llarg de la meva vida eren incapaços de comprendre que jo també em pogués enamorar de tant en tant - vaig dir, amb veu seductora, picant-li l'ullet.

Vaig tornar a girar el cap, amb la vista clavada a l'horitzó de nou. Qui m'impedia jugar una mica amb ell? Al cap i a la fi, era un tiracanyes més, i res no m'impedia divertir-me una mica... Fent-li creure l'existència d'un novio que no tenia.

- I a part, em veus a mi amb cara de voler tenir mai una relació oberta? Sóc massa romàntica i clàssica...

- Doncs aleshores no tens nòvio - vaig dir, rient -. O sigui, essent com ets, o bé tens nòvio i és un cas comú, una parella feliç; o bé senzillament és un cas a part perquè no tens nòvio. Cosa realment estranya considerant com de guapa ets.

Vaig somriure-li, esperant la seva reacció. Tenia raó, o senzillament m'aferrava a un raonament construït sobre la marxa per no destruir aquell somni que era ella?

Vaig alçar les celles, amb sorna, però sense mirar-lo. Amb la vista clavada a l’horitzó, amb la barbeta alçada, amb orgull, com una senyoreta. Impassible.

- I si et dic que sóc un cas comú, què passa? - vaig fer.

Vaig pensar-ho. Hauria pogut tenir tots els nòvios que volgués i més, a Itàlia, però... No ho aguantava. Em sentia com un premi. Com si embolicar-se amb la Bianca Serantoni fos una difícil meta a assolir. La ingènua i simple Bianca... Ha!
I després hi havia el Bruno. El Bruno... Ell era el cas a part. Ell, i només ell. Per la seva gran habilitat a encisar-me, per com sabia fer-me riure. Per com era ell, i per com era jo quan estava amb ell.

- Que què passa? - vaig somriure-li -. El primer que passaria seria que me n'alegraria moltíssim per tu i per l'afortunat/da en qüestió.

Vaig asseure'm al seu costat, a l'ampit de la finestra per on sortien els mussols.

- La segona cosa que passaria seria que seguiries essent un amor platònic. - vaig somriure-li -. I la tercera, deixaria de tirar-te la canya salvatgement i intentaria que fóssim amics i que et sentissis una mica com a casa.

Bé, hi havia una quarta conseqüència que no la incumbia a ella, que era que tindria més temps per lligar amb altres noies.

Vaig mirar-lo, divertida.

- Saps? Estic temptada de dir-te que sí que tinc nòvio per estalviar-me que em tiris la canya.

Vaig sospirar, i vaig deixar el meu posat de damisel•la orgullosa.

- No, no tinc nòvio. Tinc una mica de rollo amb un noi, que a sobre és el meu millor amic... El Bruno, vaja. Però et demanaria que anessim a allò de "Ser amics i sentir-nos com a casa" directament, val? - vaig dir, mossegant-me el llavi inferior en acabar.

Vaig quedar-me mirant-lo, no sense sentir una mica d'inseguretat. No semblava d'aquells que deixen de tirar-te la canya només perquè ho demanis.

- No ho faré - vaig somriure-li -. Si et tiro la canya és perquè m'agrades, i això no està en les meves mans canviar-ho.

Vaig sospirar.

- No em rendiré, Bianca... Cada vegada que em dius que no, ja ha passat. I no perquè m'hagis dit que no en el passat, haurà de ser que no en el futur.

Genial, i ara filosofes. Bravo, Matt, sembles imbècil.

- Saps què passa, Matt?

Vaig deixar uns segons de silenci. Sense deixar de mirar-lo als ulls.

- Que per a mi només existeix el present.

- Aleshores, intenta fer que aquest present sigui memorable. Disfruta'l al màxim.

Vaig picar-li l'ullet.

- Si vols, et puc ensenyar algunes maneres de disfrutar-lo. Tot i que em temo que tu mateixa les coneixes prou bé.

Vaig obrir molt els ulls, de sobte.

Flash

Un somriure va anar aflorant a la meva boca.

Flash

Ho tenia! Ho tenia! Per fi!!!

- Oh, Matt! - vaig exlamar, flipant.

Flash

Estava dins meu, la meva inspiració havia tornat! Per fi!
Vaig ficar-me la mà a la butxaca, amb presses. Ho havia de posar per escrit. Vaig agafar la ploma, amb ànsia, i en una de les fotos, al revers, vaig començar a escriure:

Hold on cause I'm letting go
I'm gonna lasso your heart like a rodeo
I'm gonna give you some till you want some more
Cause all I see is an open door
And I see where it's leading me
All of this energy, been bottled for way too long
It's powerful, powerful
You see what I'm getting at
I'm ready for all of that
If I'm not a star, you're blind

~Tornada~

I'm climbing high but there ain't no net
You like to see me jump a bit
Well everyday's just like Russian roulette
I'm gonna play, play, play with no regrets
Cause I'm tired of second best
Tired of doing this
Tired of hypocrites
Twisted like licorice
I'm crushing them in my fist
Hushing their ignorance
You had your chance, now's mine

- LA TINC!!! Ostres tu... M'ha costat, però la tinc! Per fi...

Vaig somriure-li, àmpliament.

- No necessitaràs una guitarra, per casualitat? - vaig picar-li l'ullet -. I un lloc per assajar?

Vaig agafar la foto i vaig llegir-ne el revers.

- És bo, és bo...! - vaig dir, amb un somriure sincer als llavis -. Molt... Bianca.