El Pensador va pensar... En desaparèixer per sempre.

Vaig volar fins on era el Nick-de-poc-sense-cap, que estava levitant al Vestíbul uns quants metres per sobre el terra.

- Nick - vaig dir -. Hem de parlar.

- Parlar de què, Pensador? De les teves idees boges? - va fer el fantasma de Gryffindor, burleta.

- No són boges, Sir Nicholas! Són certes, n'estic segur!

- Com pots estar-ne tan segur? Ho has provat, potser?

- Siguem lògics! Segur que hi ha moltes altres persones que no van continuar per equivocació i que es van trobar amb el mateix que jo! Per això ja no són aquí!

- Au, va, no siguis ridícul! Aquest lloc, aquest món! Tu ets aquí perquè no vas voler continuar!

- No, Nick! No...

- Es pot saber què passa aquí? - va fer el Fra Gras, interposant-se entre el Nick i jo.

- El jove Pensador creu que pot marxar. - va fer el Nick.

Una espurna de curiositat va brillar als ulls del fantasma de Hufflepuff.

- Marxar? Com?

- Amb el que tenim tots a la butxaca, Fra.

- Amb la moneda? I què et penses que podràs fer amb una moneda? - va fer el Fra Gras, incrèdul.

- No ho sé... Només que... Alguna cosa em diu que sortiré d’aquí. Al principi em pensava que ho suportaria, però no puc. No puc mirar a la cara dels meus amics, i veure com saben que ja no sóc el mateix. No puc.

Els dos fantasmes es van quedar en silenci, mirant-me no sense certa pena.

- I no puc més. Sé que dieu que m’hi acostumaré, ho sé, però no ho veig gens clar. No m’agrada gens, això...

Vaig mirar a la gent que caminava sota nostre. Si allò sortia bé els hauria de deixar a tots...

- No et preocupis per ells - em va dir el Fra Gras -. Si realment és el que vols i saps com fer-ho, ho comprendran. Segur.

Vaig sentir veus sobre el meu cap, i vaig mirar cap a amunt.

- Ei, Mark! - vaig exclamar, contenta -. Baixes?

Vaig quedar-me mirant cap a dalt, somrient-li al noi i als dos altres fantasmes que estaven amb ell. Que monos, el trio transparente. ^^

Vaig mirar als altres dos amb cara de circumstàncies, i vaig dir, sense ànims:

- Fins ara...

- Fins ara, Pensador

- Passa-ho bé

Vaig baixar fins a l'Allie i vaig somriure-li:

- Hola, Petitona!

- Hola Mark! - vaig fer, contenta.

Vaig mirar als altres dos fantasmes, i vaig dir:

- Així que ara ja no ets el Mark... Oi, Pensador?

No tenia ni idea de l'origen d'aquell sobrenom, però feia gràcia.

- Així em diuen - vaig contestar, somrient.

Vaig acostar-me a ella.

- I saps per què? Perquè investigo. Investigo el meu món dels fantasmes.

Vaig posar-me seriós.

- Allie, marxo. Crec que he descobert com puc anar-me'n d'aquesta vida, o mort, o el que sigui d'una vegada per totes.

- Que... Tu... Què? - vaig preguntar, sense estar segura d'haver-ho sentit bé.

"Allie, marxo"

Les paraules em ressonaven dins el cap.

"Allie, marxo"

No, no podia ser. No podia marxar! Era un fantasma!

"Allie, marxo"

No. No, no i no!

- Mark, no ho pots fer, això! Vull dir... Com? Ets un fantasma, no? No pots marxar!

Vaig abaixar el cap, mentre els meus ulls amenaçaven en plorar. Perquè alguna cosa em deia que sí que podia.

- Mark... No marxis... No em deixis, si us plau! Que no ho veus, que sense tu no podré? Ets el meu millor amic! I... I et podries quedar aquí per sempre! No em deixis...

Les llàgrimes em van començar a rodar galtes avall.

- No ploris, Allie... - vaig dir, trist.

Vaig mirar-la als ulls, i vaig dir:

- Allie, he estat investigant coses del meu món. Coses que vull que es sàpiguen. I te les explicaré abans de marxar.

Vaig sospirar.

- Però jo no hauria de ser aquí, Allie. Jo hagués continuat! Però vaig tenir un petit... Accident. Per això sóc aquí. Per equivocació.

- Però Mark... Estaries aquí per sempre, series savi i més intel•ligent! Aprendries moltes coses... No marxis. No sé què vols fer, però no m’abandonis. Si marxes, ja t'hauré perdut del tot.

Vaig mirar-lo, suplicant.

- Mark, t'hauria tingut amb mi per sempre. Series com un... Mort immortal.

- Allie Ally Lovegood.

Va mirar-me, amb cara de pena.

- Tota la immortalitat que necessito està aquí, Petitona.

Amb el meu dit índex transparent li vaig assenyalar el cor.

- Seré immortal mentre visqui en l'ànima i el record de tots vosaltres.

Vaig entendre que no canviaria d'opinió. Que havia decidit marxar. I que sabia com fer-ho.

- D'acord... - vaig dir, amb un dèbil fil de veu.

Vaig mossegar-me el llavi inferior.

- Però abans de marxar explica'm allò, per favor. Faré que se sàpiga. Si és el que vols.

I m'ho va explicar.

[TEMA TANCAT]