Sempre serà la teva Sala, Matt [Kikus]

Vaig entrar a aquella Sala. L'Auditori del Matt, la seva sala. Allà havia fet la primera versió de Run this Town amb ell. I ell ja no hi era. Vaig anar cap a l'armari del fons, allà on hi havia els instruments, i en vaig treure el violí.

Em vaig quedar de peu, al mig de la Sala, i vaig començar a improvisar una melodia. Era trista, plena de sentiment de pèrdua. En Matt havia marxat. Sense deixar de tocar vaig mirar a terra, veient allà, als meus peus, el diari que jo acabava de tirar en entrar. A la portada hi havia la seva cara. Se'm feia una muntanya enorme veure'l allà, al paper, en comptes d'al meu costat, amb la guitarra.

Vaig entrar a la sala, darrere la Bianca, amb una cella alçada. Vaig treure una cigarreta, la vaig encendre i vaig fer una calada; després vaig parlar.

- És inútil plantar-se aquí al mig, recordant com de bé us ho havíeu arribat a passar en aquesta sala. És més aviat estúpid... - vaig fer una altra calada i vaig fer una ganyota, cansat.

Aquells períodes de sentimentalisme extrem em feien ràbia, em cremaven. I la gent que actuava d'aquella manera, no valien res.

Vaig baixar el violí de sobte, parant la música, quan vaig sentir una veu. Em vaig girar cap al lloc d'on venia, amb una cella alçada, mirant-me el Kikus mentre deia tot allò.

- Què té de dolent, recordar aquells que van ser un component important de la teva vida i que ara ja no hi són? - vaig preguntar, amb la veu rogallosa pel plor acumulat.

Vaig anar cap a una butaca, deixant el violí a la tauleta que hi havia al costat i asseient-m'hi, cansada.

- I què hi fas, tu, aqui?

Vaig acostar-m'hi una mica, divertit, amb un somriure sarcàstic.

- Hi faig el que vull... - vaig riure per sota el nas -. A més, aquest lloc ja no és el raconet privat del teu amic... Not anymore.

Vaig fer una calada, inspirant profundament el fum aromatitzat amb tabac.

Vaig quedar-me'l mirant, desagradablement sorpresa. Sense ni tan sols pensar en el que feia, vaig etzibar-li, de mala manera:

- Ni respecte pels morts tens, tu? Exemple és el que hauries de prendre del Matt, que era més del que tu seràs mai.

Vaig mirar-lo amb menyspreu:

- I diguis el que diguis, aquest serà sempre l'espai del Matt. Així que ves-te'n, no hi pintes res, aquí.

Vaig riure, divertit, i vaig alçar tres dits.

- Tres coses, noia. La primera és que no tens cap dret a manar-me, m'hauries de respectar una mica. La segona és que, com t'he dit moltes vegades, jo faig el que em dóna la gana - vaig acostar-me una mica més a ella, altiu, mirant-la amb superioritat -. I la tercera és que, si el noi fos, com dius tu, més del que jo seré mai, ara el mort seria jo, i no ell.

Vaig recular un parell de passos a mesura que se m'acostava, espantada pel seu posat amenaçant. Quan em va dir la última frase, però, vaig parar en sec.
"I la tercera és que, si el noi fos, com dius tu, més del que jo seré mai, ara el mort seria jo, i no ell"

- Què... Què vols dir?

Vaig mirar-lo, de dalt a baix, espantada, prement la mandíbula amb força. No podia ser, m'estava prenent el pèl.

- Estàs dient... No pots haver esta tu... - vaig dir, amb un murmuri ple d'odi.

- No em puc creure que siguis tan ingènua... - vaig riure per sota el nas -. La veritat és que va plantar cara, però no tenia res a fer. Pobre imbècil... No entenc com es va atrevir a intentar-ho.

Vaig alçar una cella, mentre la noia tremolava de ràbia i em fulminava amb la mirada.

Vaig notar com em posava a tremolar a mesura que ell parlava. Vaig valorar la possibilitat de donar-li un cop de puny al nas i intentar enfrontar-me a ell, però vaig deixar-ho correr. No hi tenia res a fer, calia ser realista.

- Per què? Per què ho vas fer, eh? Què t'havia fet, ell? - vaig deixar anar, frustrada pel sentiment d'impotència.

Vaig quedar-me plantada on era. No podia deixar-me espantar més. No m'intimidaria, ja no. S'havia passat. I allò feia mal. Vaig dur la mà a la butxaca, aferrant la vareta amb força, i traient-la una mica.

Vaig somriure, triomfalment, quan va treure la vareta. Amb delicadesa, i moviments corbs, suaus i lents, vaig agafar-li la mà amb què aferrava la vareta. Va fer força, agafant-la per evitar que la hi prengués.

Mica en mica, li vaig anar aixecant el braç amb una mà, fins que va quedar apuntant al meu coll. Sentia el contacte de la freda fusta contra la meva pell, i una esgarrifança va recórrer-me l'espinada.

- Mata'm - vaig dir, posant-me seriós i endurint l'expressió -. Vinga, mata'm.

Vaig observar, amb una barreja de por i repugnació al rostre, com anava aixecant el meu braç. Vaig intentar resistir-me, però la seva mà, com de ferro al voltant del meu canell, bloquejava qualsevol tipus de resistència.

I em va dir que el matés, col·locant la meva vareta al seu coll. Ell havia matat el Matt. Ell era el culpable de tot, i es mereixia morir. Vaig quedar-me'l mirant als ulls, amb odi. Podria fer-ho? No, no podria. Perque jo no era com ell. Vaig abaixar una mica la vareta, en la mesura del possible tenint en compte que em seguia subjectant la mà, i vaig negar amb el cap.

- No, Fortin. Jo no sóc com tu. Sigui el que sigui que t'impulsa a llevar vides, a mi em manca.

Vaig amagar el triomfal somriure que tant desitjava dibuixar als meus llavis, i vaig deixar-li anar el canell. La noia se'l va fregar, molesta i adolorida, i em va dir allò. Vaig alçar una cella, i aleshores sí que vaig somriure.

- Es va deixar enganyar, per falses morals, morals imposades per gent que fa mal als altres sense motiu. Va regir-se per una moral que només ha fet mal al món. Moral d'igualtat, de companyonia, que va fer que posés la seva vida en risc per salvar la vida d'algú altre - parlava en un to suau, seriós, persuasiu -. I va fer que deixés de pensar en tu, i en tota la gent a qui ell importava; tan sols tenia en ment al món, al món sencer, creient ingènuament, confús per les paraules d'un altre, que el salvaria.

Vaig sospirar, fent-me el dolgut. Era cruel persuadir algú fent servir una falsa moral que posava al subjecte contra les falses morals. Tan cruel com eficaç.

- Són gent dolenta, Bianca. Fan servir idees de llibertat per aconseguir esclaus. No hi ha més... En Matthew va morir per defensar a gent com la que et va fer venir aquí, a Hogwarts.

Vaig escoltar el que em deia, assimilant-ho. No podia ser que fos cert el que m'estava dient.
"En Matthew va morir per defensar a gent com la que et va fer venir aquí, a Hogwarts."

- No... - però ni tan sols sabia què dir.

La seva última frase em rondava pel cap, m'impedia concentrar-me en reunir paraules per fer una frase lògica. Vaig empassar saliva, i vaig mirar-me'l un altre cop.

- No, no diguis mentides, Kikus... Ell no era com els que em van fer venir aquí... Jo a ell li importava! No diguis idioteses, ell feia ben fet, tenia uns ideals! I els defensava! Què fas, intentar tacar el seu record?

Vaig prémer la mandíbula, retenint aquelles llàgrimes d'incertesa i confusió que amenaçaven a sortir.

- Ah, clar... tu li importaves... Per això s'ha deixat matar, en comptes de seguir fent-te costat, oi? - vaig fer una ganyota -. Quins ideals tan terribles fan separar-te de la gent que t'importa per defensar a milions de persones que no coneixes de res? Quins ideals tan terribles et fan creure que el sacrifici està bé?

Vaig sospirar i vaig deixar-li una mica d'espai. Ara s'ho havia de pensar.

- Pensa-ho bé, Bianca. Jo et puc ajudar; amb mi, estaràs segura, i tindràs al Bruno. No et puc tornar el Matthew, però puc evitar que perdis ningú més.

Vaig contraure l'expressió. El Matt es va deixar matar en comptes de seguir fent-me costat. Sacrifici. Les llàgrimes em van començar a rodolar per les galtes. Però no eren llàgrimes de tristesa per la mort del Matt. Eren unes llàgrimes rabioses, de fúria retinguda massa temps.

- Què... Què hi té a veure, en Bruno, en això? Eh? - vaig preguntar, entretalladament.

Vaig empassar, confosa. En Matt m'havia deixat, per sacrifici, per protegir algú. Havia sacrificat la seva vida sense pensar en aquells que l'estimaven, i allò feia que, ara, bo i mort, jo comencés a odiar-lo amb totes les meves forces.

Vaig somriure-li, falsament, però amb un art teatral que va dissimular a la perfecció la falsedat de la meva expressió. Ja era meva, ho veia als seus ulls.

- Senzillament, que no penso permetre que li passi el mateix que al Gryffindor. - vaig fer mitja volta sobre els meus talons i vaig dirigir-me cap a la porta -. Vés a la teva Sala Comuna i descansa. Segur que ho necessites...

Vaig alçar una cella, pensatiu. No, no volia que participés a la batalla, m'aniria bé tenir algú al cor de Gryffindor. Però sí que m'hauria d'endur el Bruno. Bé, sempre podrien veure's de tant en tant, quan la Bianca vingués de visita.

Vaig escoltar el que em deia, mig atordida, assimilant-ho. No pensava permetre que li passés al Bruno el que li havia passat al Matt. I llavors ho vaig fer. Vaig valorar. Què era el més important per a mi? El Bruno. Això ho tenia clar. Vaig mirar com el noi es dirigia a la porta, dient-me que descansés. Quan vaig veure que estava a punt de sortir, vaig encarar-me a la porta, i vaig dir, en veu alta, segura:

- Kikus, espera!

Un cop vaig haver reclamat i aconseguit la seva atenció vaig canviar el pes de cama, sense saber ben bé com dir allò. Em vaig escurar la gola, i vaig dir:

- Què he de fer, jo?

Vaig somriure, triomfalment.

- No res, Bianca. Quedar-te a Hogwarts quan la resta haguem de marxar. I venir-nos a visitar, i aprendre. - vaig somriure-li, girant el cap -. Però sobretot, ser prudent i no deixar-te enganyar.

Vaig fer mitja volta altra vegada, i vaig marxar, saludant-la amb la mà.

[Surto del tema]

Vaig escoltar el que em deia. Ser prudent i no deixar-me enganyar. Allò m'ho gravaria amb lletres d'or a la ment.

- Està bé. Doncs... Esperaré aquí fins que em digueu on us he de venir a visitar, suposo...

Vaig mirar-lo, mentre marxava, sense saber si havia pres la decisió correcta o no, però amb un sentiment d'incertesa que em matava, respecte al Bruno, al que m'havia dit del Matt, a tot.
Vaig agafar el violí, i me'n vaig anar cap a la Sala Comuna, cansada, i decidida a fer-li cas al Kikus i descansar una estona.


[TEMA TANCAT]