Et juro que no es un adéu per sempre...

Apareto de cop a Hogsmade. He fet un gra massa, però. Encara falten deu minuts per l'hora amb la qual he quedat amb la Bi.

La jaqueta amb la caputxa possada, una motxilla petita. Tot el que tinc. Tan bon punt em vaig enterar de la mort del Fortin tant jo com el Johnson haviem escapat del refugi. No era segur, i aviat el trobarien. A la motxilla petita hi havia de tot, encara que no ho semblés. Un encanteri feia que dugués mudes per tot un any sencer, la guitarra i algún que un altre llibre i objectes que em serien utils en un futur no molt llunyà... Ho tenia pensat, però encara no ho havia fet.

Deixar enrere Anglaterra suposava deixar enrere la Bianca. I això era el ue m'havia retingut durant aquestes setmanes. La Bianca. Deixar de poder parlar amb ella, deixar d'estar al seu costat...

Però llavors havien mort el Johnson, i jo sabia que no estava segur, a Anglaterra. M'havia d'anar. Havia de fugir, d'un país a un altre, sense aturar-me. D'aquesta manera no em podrien seguir el rastre...

Deixo anar una mescla entre un sospir i un gemec. Mentre m'abaixo més la caputxa amb la por de que algú em descobreixi...

Alço el cap quan sento uns passes ràpides que venen cap a mi, i quan la veig, venint amb aquesta cara de preocupació cap a mi, l'estòmac se'm regira. La meva Bianca, la meva preciosa Bianca... potser és l'últim cop que la veig, o potser... potser...

-Bianca...- L'abraço com mai l'he abraçat. Déu meu, l'estimo, l'estimo massa, l'estimo tant...- Estic bé... estic bé vaig fugir, shh, shh...

Em mossego el llavi mentre li acaricio els cabells. Déu meu, com li diré que m'he d'anar? Com li diré que he de fugir?

Gemego en sentir els seus petons, ens sentir com plora. No, Bianca, si us plau, no m'ho facis més difícil del que és... Els plors de la Bianca em trenquen el cor. Li he de dir adéu? Seria una bona idea? Començo a dubtar de les meves idees quan veig que els plors de la Bianca atreu les mirades de la gent, i això no em comvé gens.

-Shh, Bianca, espera et duré al meu actual amagatall on ningú podrà sospitar res... Només espero que no ho vegin com un segrest.

Abraço amb força la meva Bi, i sense dir-li on anem exactament, desaparetem i aparetem dins d'un saló fred de la casa on duc una setmana amagat.

-Els muggles que hi vivien estan de viatge.-li expluco- Va, Bianca, seiem si us plau... No ploris, que saps com de mal em fa...