Aniversaaaaaaaaaaari feliç! [Esquirolet]

Vaig entrar a la SN. Havia arribat un poc abans per que volia tindre-ho tot arreglat abans que vinguera. Vaig deixar el bagul al costat del sofa.
La sala em va fer apareixer uns sofas, una estanteria, el nostre quadre penjat de la paret, el piano.. Estava com sempre quan veniem nosaltres.

- Moltes gràcies sala.- vaig dir somrient.

Em vaig sentar en un dels sofas, vaig agafar un llibre i vaig començar a llegir esperant a que vinguera.

Al cap d'una estona vaig sentir la porta.

Aquell matí havia recordat que era el meu aniversari gràcies a una carta escrita amb tinta groga que hi havia a la meva tauleta de nit. En veure-la, havia somrigut.

Cita :

Estimat esquirolet:

Moltes felicitats. Avui és un dia mooooooooolt important, i m'agradaria comunicar-li que te vosté certs regals esperant-la. Per aquest motiu em plau preguntar-li si és vosté tan amable de quedar amb mi, aquesta tarda a la Sala de la Necesitat, sobre les 4 o 5 de la tarda, contestim si li ve bé l'hora, si no la podrem canviar a la que millor li vagi.
El seu estimat amic

Edgar Williams

De manera que, a les cinc de la tarda ben puntual, arribava a la porta de la Sala de la Necessitat. Vaig obrir la porta amb un somriure. l'Ed ja era allà.

- Hola! - vaig saludar alegrement.

- Eriiiiiiiin!- vaig dir alçant-me.

Li vaig donar una abraçada.

- Moltes felicitats esquirolet!- vaig dir somrient.- Que són ja? 14?- vaig fer que me torcava una llagrimeta.- Que major t'has fet.- vaig dir rient.

Vaig posar-me a riure de valent.

- Calla, Teixó, que només ets uns mesos més grans que jo - li vaig dir traient la llengua.

- Ja, ja clar, excuses.

Vaig agafar-li de la mà i vaig fer que es sentes al meu costat al sofà.

- Tinc certa cosa per vosté, bella dama.- vaig dir senyalant el bagul.- Però primer, que tal el mati?- vaig dir rient- Esta bé, esta bé, ara te ensenyare el que hi ha dins.


Vaig agafar el bagul i el vaig posar als meus peus.

- Has vist que bé que ha quedat el nostre quadre?- se me havia quedar mirant.- Esta bé.- vaig dir somrient.

Li vaig allargar el bagul.

- Ja pots obrir-lo.

Vam seure al sofà mentre l'Ed allargava el moment de donar-me el contingut del bagul més i més. me'l vaig mirar amb una cella aixecada tota l'estona.

Finalment, em va allargar el bagul i em va dir que el podria obrir. Morta de la curiositat, vaig fer-ho.

- Em deixarà obrir-lo, oi? - anava fent mentre l'obria - Digue'm que t'has recordat de treure l'encan.... Oh!

Allò últim va ser l'únic que vaig dir després de veure el que m'esperava dintre el bagul.

Era... Era simplement preciós. Consistia d'un joc de pintures molt complet dintre d'una caixa de fusta preciosa, junt amb alguns pinzells. Semblava de molt bona qualitat.

També hi havia una nota. Vaig riure en veure-la.

"Erin, això és meu, no del meu germanet, que com s'intenti agafar el mèrit el mataré. Disfruta-ho sempre, perquè les pintures són màgiques i s'omplen soles quan s'acaben! Moltes felicitats, Sam"

- Que maco...- va ser l'únic que vaig poder dir.

Definitivament, aquella tarda li escriuria una carta a la Sam.

- Li pots dir a l'agradable de la meua germana que no he dit que és meu. Gràcies..- vaig dir rient.- També em va dir que rebries no se que més per mussol hui. No se si te haura arribat encara.- vaig dir somrient

Li vaig senyalar el bagul.

- El que queda dins és el meu regal.- vaig somriure.- I no acceptare un no per resposta.

- Més? - vaig fer, sorpresa - us esteu passant. Molt.

Vaig tornar a mirar dintre el bagul. Hi havia una carpeteta blava, molt maca. Estava plena.

- Què és? - vaig fer amb un somriure, començant a obrir-la.

- Són partitures de música..han sigut creades per mi.- vaig dir.- Narren els bons moments que hem passats junts, no se si estara molt bé fet, per`o espere que t'agrade. Almenys, l'última vegada que vaig tocar-la, sonava prou bé. T'agrada?- vaig preguntar dubtos.

Em vaig mirar les partitures, atònita. De veritat havia gastat tant de temps i esforç en el meu regal d'aniversari?

Per tota resposta al que l'Ed em deia, vaig treure les partitures de la carpeta i, amb elles, em vaig dirigir al piano. Les vaig col·locar i vaig seure a la banqueta, per després començar a tocar.

Una preciosa melodia va començar a inundar tota la sala. En la majoria dels casos era alegre i divertida, tot i que tenia alguns moments de caràcter més lent, molt agradable. Vaig acabar els últims acords amb llàgrimes que em sortien dels ulls.

I, precisament per això, no em vaig atrevir a girar-me i mirar-lo a la cara, com tampoc vaig saber què dir.

Va començar a tocar les partitures, aquest cop sonava diferent a com jo ho tocava, sonava diferent perque ea ella qui les feia sonar.
Vaig vore que al acabar no es va menejar del lloc. Em vaig posar al seu costat, esperant.
Per`o com no deia res, vaig pensar en parlar jo.

- Erin...esquirolet.- vaig dir.- Tu que ets la meua mentora...esta be?

Vaig afanyar-me a secar-me les llàgrimes quan l'Ed va venir. Quan em va preguntar si estava bé, vaig fer un tímid somriure, sense deixar de mirar la partitura.

- És preciós.

Em vaig sentar al seu costa.

- No em plores.- vaig dir donant-li un abraç.- Doncs encara et queda l'últim i si amb aquest t'has emocionat, no vuic saber que em faras ara.- vaig dir somrient.

Vaig agafar-la de la mà i vaig fer que em seguira fins al sofà. Vaig allargar-li el bagul de nou.

- Tot teu.

Vaig correspondre a l'abraçada, feliç. Aquell noi era massa bona persona per a una noia com jo.

Vaig seguir-lo fins al sofà. Un cop allà vaig tornar a agafar el bagul.

Dintre hi havia una cosa força gran, com una funda. Tenia una forma curiosa; era com un triangle força arrodonit. Vaig reconèixer el que hi havia dins a l'instant.

Ho vaig agafar, atònita.

- No seràs capaç...?

Vaig somriure.

- No sere capaç?- vaig dir fent-me l'inocent.- Ho sent, no se a que te estas referint.- vaig dir.- Jo de tu el obriria i averiguaria el que és abans de tot.

- Sé el que és - vaig fer amb els ulls com plats.

Vaig obrir la funda. Dintre hi havia exactament el que m'esperava.

Era simplement preciós. Tenia un color només una mica més fosc que la majoria, fent que no resultés tan brillant, i també era una miqueta més petit que el que em prestava la Sala de la Necessitat, de manera que el podia agafar sense problemes. Venia amb tot el necessari per tenir-ne cura així com un petit manual per saber com tractar-lo bé.

La veritat, no sabia què fer; no sabia si abraçar l'Ed amb totes les meves forces o si posar-me a cridar i a renyar-lo per haver-se passat de valent amb el regal. Era preciós, i, per ser sincera, em moria de ganes de provar-lo, però... no sabia si era el correcte...

Vaig passar uns segons en silenci, processant. Encara no em podia creure que l'Edgar m'hagués regalat un violí.

Em vaig quedar mirant l'Erin.

- Se que et mors de ganes de provar-lo.- vaig dir rient. Vaig agafar un moment la funda i vaig traure una partitura que hi havia dins del manual.- Si vols provar-ho, aquesta partitur venia amb el violi, no és molt dificil i la pots tocar amb facilitat.- se me va quedar mirant.- Et mereixes això i molt més.

Vaig esperar a que diguera alguna cosa.

Me'l vaig mirar, sense saber què fer.

- Jo...- vaig començar- Jo... No sé si puc, Edgar. No sé si hauria de... - vaig inspirar fons - Quant t'ha costat, això?

Me'l vaig mirar suplicant, esperant que no s'enfadés.

- Ed, és molt maco, això - vaig explicar-li tot mirant al terra - però em temo que és massa, encara que ja el tinguéssis per casa esperant que algú el fes servir. No ho sé, no crec que hagués de quedar-me'l per molt maco que sigui...

Vaig aixecar la mirada, sense saber què dir ni què fer. I, sobretot, no sabia què passaria després d'allò.

- No el pense tornar.- vaig dir.- No estava a casa. Un dia passejant per el poble, vaig vore una tenda d'antiguitats, muggle clar, i vaig decidir entrar. Vaig estar donant una volta fins que el vaig vore, i el primer que em va vindre al cap fores tu. Una preciosa imatge de tu tocant aquest violi. Vaig preguntar el preu i et puc asegurar que no estava car, l'home em va dir que el tenia ahi des de fa anys ja que ningú el volia.- vaig dir.- No el podia deixar ahi, agafant pols, si haguera continuant més temps s'haguera acabant estropeant. Aixi que el vaig comprar.- vaig dir.- El vaig afinar i li vaig comprar una funda.

Vaig mirar l'Erin.

Me'l vaig mirar. Semblava sincer.

- Jo... - vaig fer un sospir, i vaig inspirar fons tot mossegant-me el llavi inferior - Està bé. Però m'has de prometre que estàs dient la veritat i el violí no t'ha costat massa car. T'aviso que la setmana que vé vaig uns dies a casa els meus pares... Penso passar pel teu poble i comprovar jo mateixa que el que dius és cert.

tota la culpabilitat va marxar per deixar pas a un somriure entremaliat.

- Bé, doncs... vaig dir mirant l'instrument, feliç, i vaig acariciar-lo amb un dit.

- Ah, clar, per a averiguar el preu si que passes, pero per a visitar-me no?- vaig dir rient.- Mal, esquirolet, mal.- vaig dir.- Se que tens moltes ganes de provar-lo, aixi que, vinga, demostram el que saps sobre violins.

Vaig riure.

- Home, si no haguéssis vingut en tot l'estiu sí que hagués aprofitat per anar a veure't quan visités els pares... Però ja que ets aquí...- vaig dir somrient, traient-li importància.

Vaig mirar-me el violí, seriosa. I em vaig decidir.

Lentament, amb molta cura, el vaig treure de la funda. Vaig agafar també l'arquet, i em vaig aixecar.

- A veure... has de tenir en compte que només toco el violí de fa uns anys, i que, a part d'un parell de vegades que un veí meu em va donar consells i instruccions per fer-ho bé, he après tota sola.

Me'l vaig mirar amb un somriure nerviós, i vaig començar a tocar. No era la cançó de la partitura del manual. Era una cançó, de fet, meva. Una melodia que havia compost de molt petita, i que ja era com la meva cançó de bressol particular. L'Ed ja la coneixia... Més d'una vegada me l'havia sentit tocar al piano. Tot i això, amb el violí se sentia diferent... d'alguna manera, inspirava encara més calma.

Vaig acabar les últimes notes suaument, i vaig tornar a deixar el violí amb cura a la funda. Em vaig mirar l'Ed amb llàgrimes de nou als ulls, i, sense poder-ho evitar, m'hi vaig abalançar a fer-li una abraçada.

- Moltes gràcies... De debò. És fantàstic.

Vaig correspondre a l'abraçada.

- Saps? Per haver-lo tocat pocs cops el toques genial.- vaig dir.

Estava feliç, i que li hagueren agradat els regals em feia més feliç encara.

- La canço sona diferent amb violi, és com més tranquil.la, no creus?

Vaig somriure, pensativa.

- Sí, tens raó... És estrany, perquè el piano ja de per sí és un instrument que inspira molta clama, sobretot quan es tracta de cançons com aquestes. El violí, en canvi, té el registre tan agut que el normal seria que fes la cançó més alegre. Però bé, no ens hi capfiquem... així és més divertit - vaig dir - encara que em falta molta pràctica, de moment... Aquesta setmana li diré al Sam, el meu veí, que m'ajudi a perfeccionar-ho - vaig fer un somriure.

- Tot i aixi.- vaig dir.- Continue preferint el piano bé i el teu violi.- vaig dir somrient.- Aleshores dius que te han agradat...ara l’únic que he de fer és pensar en un regal per l’any que ve... i ha de ser algo millor, clar.- vaig dir rient.


Em vaig sentar en la banqueta del piano i em vaig posar a improvisar una canço.

- Improvisem alguna junts?