De veritat, m'agrada que la gent sigui directa, però... Però... O.O

Vam arribar al llac tot caminant xino-xano, enmig d'un silenci una mica incòmode. Mentre caminàvem, jo m'espremia el cervell: Què coi era el que havia fet?

Ens vam asseure a la vora del llac. Em vaig arremangar els camals del pantaló (Odio ser adult, no puc portar pantalons curts i pretendre no semblar idiota! xD) i vaig remullar-hi els peus. S'estava molt bé...

Vaig decidir trencar el silenci, i vaig fer un somriure a les dues noies.

- I bé, senyoretes- vaig començar amablement- Que em poden explicar de vostès? Fa molt que no sento de la Dianne, i a tu no et conec, lily, o sigui que... Sorpreneu-me- vaig dir, animat.

- Deixa'm intentar-ho - vaig dir-. Pares morts fa uns anys, orfes, jo sense estudis i, oh sí, ara també sense feina i la Lily...

"s'està morint"

- ... m'ha d'aguantar -vaig acabar. Era un resum bastant bo-. Supera-ho, Clearwater.

Apa, m'havia quedat ben despatxada. Et felicito filla, així es fa! Així s'espanta a la gent maca que tens al voltant. Però què li havia de dir? "Sí, no podríem ser més felices"?

Vaig somriure al Thom, i vaig obrir la boca per contestar, alegre, però les paraules de la meva germana em van colpetjar de cop. Vaig perdre la consciencia d'on era ni que feia. Si, ja sabia que els meus pares eren morts, recordava perfectament els anys que haviem viscut al carrer. Massa bé, però mai em refeia d'alló. Digueu-li trauma infantil. Em vaig tensar quan va fer el: I la Lily... però al final no va dir res. Vaig moure el cap bruscament, desfent-me dels problemes com podia, encara que sentia un lleu dolor al cor.

-Però ho anem superant.- vaig dir, quasi sense veu.

O.O

Però com havia pogut ser tan idiota!?

En aquell moment em van colpejar. Tot de flashbacks, memòries i records dels meus anys a hogwars, concretament, del cinquè. La notícia havia corregut per tota l'escola: Una noia havia hagut d'abandonar Hogwarts perquè els seus pares acabaven de morir, havent de cuidar ella sola de la seva germana d'uns deu anys. Una verdadera tragèdia: Recordava perfectament que aquella notícia m'havia afectat moltíssim. Aquella va ser, en part, la raó per la qual m'havia comportat com ho havia fet amb el Liam.

Com havia pogut ser tan imbècil de no caure en que la noia era la Dianne?

No sabia què dir ni què fer: sentia que qualsevol cosa que pogués sortir de la meva boca sonaria estúpida i carent de sentiment. Però alguna cosa hauria de fer: no em podia quedar allà amb la boca oberta.

- Jo... Jo...- però en aquell moment, no hi havia res que em sortís.

Vaig veure que el Thomas s'havia quedat blanc. Oh, merda, ja ho havia tornat a fer.

- Eh -li vaig dir, intentant fer un somriure-. Tranquil, que no és culpa teva. La vida és injusta, punt. No et volia fer sentir malament.

Fins i tot la Lily s'havia quedat blanca.

- Perdona, no ho havia volgut dir així -li vaig dir a ella, acariciant-li la cama amb la mà-. Estic contenta de poder ser aquí amb tu...

Vaig somriure a la meva germana i vaig fer cor fort. La vida era injusta, si, però bonica a vegades. Al menys per aquell pensament vaig obligar-me a no agobiar-ma tant.

-Gràcies per venir.

Vaig mirar el Thom i li vaig somriure.

-Buscaré el teu germà, tinc ganes de coneixe'l.

Vaig fel's-hi un somriure conciliador a les dues.

- Es diu Liam- li vaig dir a la Lily, ajudant-la a canviar el tema- Ja veuràs com et cau molt bé. És molt tímid, però en quant t'agafa confiança és una persona molt agradable. Com pots veure aquí, també està molt protegit per gent que no l'ha de protegir tant, sinó que ha de procurar que faci amics sol...- vaig dir tot rient, autorenyant-me- Però bé, aquí estic fent cas omís de mi mateix i venint a veure al meu germanet estimat- vaig dir, aicecant els ulls al cel- Si és que ni tan sols puc parlar de res que no sigui ell... u.u'- vaig fer amb un sospir.

Vaig xapotejar amb els peus, posant-me alegre de nou. Era molt agradable, tornar a ser allà...