El desert Biblioteca

Vaig entrar amb una certa solemnitat a la desèrtica biblioteca. Ni tan sols els quadres, que sovint es posen a discutir sobre literatura medieval, deien res. No hi havia ni rastre de vida intel·ligent en aquella sala.

Ah... tranquil·litat. Tot el que necessitava en aquell moment. Vaig caminar amb decisió cap al prestatge de "Món muggle" i vaig començar a buscar la secció de filosofia. No hi devia haver més d'una vintena de llibres... Era decebedor.

- Kant, Kant, Kant... - anava murmurant mentre repassava aquell grupet de llibres mal posats -. Ahà! Ja el tinc...!

Vaig agafar el gruixut llibre del filòsof modern i vaig començar a llegir, des de la pàgina que havia deixat l'últim dia.

... i allà estava.

"vés a la biblio i encertaràs".

Em vaig posar rere el James per mirar què llegia.

- M'agrada Kant - li vaig dir-. És el meu filòsof preferit.

- No sé per què creia que els Gryffindor éreu incapaços d'entendre filosofia...

Ni tan sols vaig aixecar el cap. No volia parlar amb ningú, i menys amb ella. Segur que la Lily li hauria explicat alguna cosa i ara es volia fer la dura...

- Digues, què t'ha portat a entrar en una biblioteca? Em pensava que només ho feies quan venies a fer merder...!

Aleshores sí, que vaig mirar-la. No podia llegir amb tranquil·litat, o sigui que vaig fer un cop a la pàgina, amb la vareta, i vaig tancar el llibre.

- T'ho creguis o no... he vingut a estudiar. En part.

Li vaig ensenyar el totxo de llibre de pocions que duia a la mà. Pocions per avançats.

- Ja saps què diuen... curs nou, vida nova - em vaig asseure davant seu-. I sí, a mi m'agrada la filosofia. Alguns autors més que d'altres. Kant, l'imperatiu categòric, és genial. S'ha de fer el que s'ha de fer i punt. El deure pel deure. Per exemple, quan ets amic d'algú, el teu deure és ajudar-lo, passi el que passi... no trobes?

Me'l vaig quedar mirant amb ulls durs; vaig suposar que ja sabia de què parlava.

- Així, si considerem la base de l'ètica kantiana com a base correcta, hem de pensar que el deure (que sempre és respecte a la societat) és motivat només per si mateix. Però considerar això no és dir que els altres estan per sobre d'un mateix?

Vaig fer un cop de vareta i vaig tornar el llibre al prestatge. Es veia que no havia vingut a estudiar.

- Aleshores, algú que pren una decisió aparentment amoral, per benefici propi (fins i tot si argumenta que és en benefici dels altres), no està negant directament al teu estimat filòsof? No s'està posant a si mateix per sobre del deure amb els altres?

Vaig suposar que entendria el que acabava de dir. Sí, l'Agatha entenia totes les frases en segones.

- No ho sé, últimament m'agrada més Nietzsche. Però aquí no hi ha res de res, aquesta biblioteca té menys lectura muggle que l'habitació d'un bebè.

- Això és perquè Nietzche era idiota. - li vaig deixar anar. Mai no m'havia agradat, aquell.

- I els altres no estan per sobre d'un mateix. estan exactament a la mateixa alçada. I s'ha de tractar als altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres, encara que de vegades els altres ens fallin. Però s'han de tenir en compte els factors que envolten les situacions.

Estava cansada d'evitar noms.

- La Lily va fer el que va fer perquè va considerar que era el correcte, James. Però pregunta't tu si donar-li l'esquena deliberadament és fer el correcte. Creus que estàs fent bé, James? - li vaig preguntar-. O creus que estàs sent un egoïsta de merda? ¬¬ M'és igual el que t'hagi fet la Lily, que t'hagi deixat a part de tot això. Però tu ara li estàs fent el mateix que TU consideres que està mal fet, no?

Vaig donar un cop a la taula, de frustració.

- Si vols tallar amb ella, doncs talles, estàs en el teu dret de fer-ho. Però girar-li l'esquena, James... això és molt mesquí. És d'estúpid. Que es quedi ella sola amb el seu dolor i l'afronti soleta. El que no et mata et fa més fort, oi? Bravo, James, molt nietzchà. Molt cavaller ¬¬

Vaig estar temptat de treure la vareta. Però en el fons tenia raó, no?

- La Lily va decidir excloure'm de la seva vida, sense ni tan sols avisar-me... Tot el que he fet ha estat acceptar la seva decisió. Que és estúpid? Doncs sí, absolutament.

Vaig aixecar-me, cansat d'aquella "discussió".

- Que és mesquí? Sí, indubtablement. Que és nietzscheà? Sí, evidentment. - vaig acostar-m'hi una mica, quedant a poc més d'un pam de distància -. No m'has dit res que no sapigués, Agatha.

Vaig tornar-me a asseure.

- No és quelcom voluntari, però dubto que ho puguis entendre. Ni tan sols jo, ho entenc. Recordes el lligam que et vaig comentar ahir? El que es forma en la legeremància... El James d'ara n'és la conseqüència.

- Doncs et fot, tots tenim els nostres problemes -li vaig dir gairebé cridant-. Si així és com tractes als teus amics, crec que prefereixo no ser amiga teva. Per tenir amics així, ja tinc els Slytherin. Potser el que sentis no és voluntari, però el que faci sí que ho és. Se'ns reconeix per les notres accions. Allà tu i la teva consciència.

Em vaig aixecar cabrejadíssima, disposada a marxar.

- I me la sua que siguis monitor, professor o Ministre de Màgia. Puc ser un gra al cul molt dolorós James. O sigui que fes anar el teu cervellet privilegiat i pensa en el que convé als altres, i en el convé a tu. Crec que ara mateix és el mateix, ves per on.

Ara sí que sí. A prendre pel sac!

- No entens la magnitud del que passa al teu voltant... No puc estar amb la Lily sense sentir-me culpable, algun dia entendràs per què.

I, seguidament, vaig marxar.

Sentir-se culpable? Sentir-se culpable de què?

Em vaig quedar palplantada, sola a la biblioteca, dempeus pensant. De l'únic de què podia sentir-se culpable era d'haver-la deixat ara de banda, i això tenia fàcil solució... Què més podia ser...? Vaig intentar donar-li voltes, però no me'n vaig sortir. La vida sentimental dels altres era dels altres i no m'hi havia de ficar. Respectava que hagués tallat amb la Lily, pe`ro no m'hi cabia al cap perquè no en volia saber res.

"La magnitud del que passa al teu voltant".

Devia estar poc informada. Vaig mirar inconsientment la pila de diarisque hi havia a la biblioteca, i se'm va quedar la boca oberta.

- James! - vaig cridar, arreplegant un dels diaris i arrencant a córrer darrere seu-. Mira! S'ha acabat! Aquell filldeputa ha begut oli! O.O

Ja sortia per la porta quan vaig sentir-la cridar. Vaig girar el cap i la vaig veure aixecant el diari i corrent cap a mi.

- Què? Qui dius que ha begut oli? - vaig dir, estranyat -. De què parles?

Vaig mirar al diari que m'allargava. Em vaig quedar de pedra. O.O

- Hòstia...! - em vaig quedar gratament sorprès; com canviaven les coses en perspectiva d'allò?

- Ha! - vaig exclamar i el vaig abraçar. Després em vaig recordar que estava enfadada amb ell-. Ehem. Bé. Una cosa menys de què preocupar-se.

Me'l vaig quedar mirant uns instants. M'avergonyia d'haver-li cridat. Al cap i a la fi érem del mateix bàndol, no?

- James, em sap greu no entendre el que et passa, però és que no m'entra al cap el que estàs fent. Ja sé que tu abans ho sabies tot només llegint el pensament de la gent, però... hi ha altres maneres de compartir informació... per exemple, explicant les coses. Com per exemple als teus amics...

Vaig callar un moment, perquè pillés el que li deia, però després vaig pensar que era el James, i que el seu cervellet donava mil voltes al meu.

- No t'obligaré a dir-me res que no vulguis dir, però de vegades les càrregues compartides pesen menys. Pensa-hi. I, si mai necessites algú que t'escolti, ja saps on sóc, val?

Vaig sentir-me una mica malament. Potser sí, que seria millor explicar-li-ho.

- La legeremància té implicacions físiques. El qui llegeix, no té cap problema, però si es llegeix la ment a una mateixa persona, de manera regular i repetitiva... sobre aquesta persona té "efectes secundaris".

Vaig quedar-me una mica... tallat.

- Quan va marxar la Lily, em vaig adonar del lligam físic i mental que suposa la legeremància. Em vaig començar a afeblir i no em trobava bé, fins que vaig trencar aquest lligam. Vaig mostrar-me distant quan va tornar, però pensava que seria fins que m'acostumés a la seva presència.

Vaig asseure'm, cansat.

- Quan em va dir que estava malalta... - vaig tancar els ulls -. Qui sap si no és culpa meva, Agatha?

- Eing? O.o?

Vaig recapacitar tot el que m'acabava de dir.

- PERÒ COM HA DE SER CULPA TEVA? - vaig abaixar la veu i em vaig asseure al seu costat-. A veure, James, té cancer. És la malaltia més muggle que et pots tirar en cara. Si li hagués afectat això teu, en tot cas li hagués pogut sortir un... jo què sé, un brot psicòtic, o esquizofrènia, o alguna cosa per l'estil, no? En quin univers es pot causar un tumor llegint ments? No té ni cap ni peus...!

No era que jo en sapigués massa de medicina, o sanació, però una cosa tan... terrenal com un càncer no podia venir per una cosa tan mística... no?

- A veure, pel que saps, fins a quin punt pot afectar a nivell físic, això de la legermència?

- Uff... Provoca alteracions en el cicle cel·lular, arrítmies, aturades cardíaques... Hi ha precedents de trastorns mentals, però també de malalties muggles... En casos extrems, situacions de coma... La mort...

Vaig posar-me les mans al cap, al parietal. Feia mesos que no em treia aquell mal de cap.

- Però no és una excusa vàlida, Agatha. Una cosa és la reflexió original que vaig fer en adonar-me d'això, i l'altra és el comportament actual. Ha passat a ser part de mi, aquest cinisme que creus tan horrible. No trobaràs cap rastre d'ètica, ni de passionalitat, en mi.

No sabia si ho acabava d'entendre.

- Vols dir que tu també estàs com malalt o com? Perdona però és que no sé si ho estic entenent. Vols dir que això de llegir la meny t'ha causat com una mena de transtorn de personalitat, o alguna cosa així?

Vaig fer un sospir.

- És igual, James, i què. Tu pots més que això. Què més dóna que no siguis passional? L'ètica no es demostra amb els pensaments, sinó amb els actes. I encara tens una mica de voluntat, no? Et posaràs bé i aconseguiràs que torni el James de sempre. Ja ho veuràs. ^^

- No, a mi no m'afecta massa... Em treu la son, em cansa, i coses d'aquestes. - vaig mirar-la atentament -. És que no vull tornar al James d'abans. La meva intenció és desfer-me de tot rastre d'ètica, sigui teòrica o pràctica. Per això llegeixo Kant, perquè em mostra amb claredat allò que intento evitar.

Vaig aixecar-me.

- Millor me'n vaig ja, jo... - i vaig marxar.

No ho entenia. Tot allò estava fora del meu abast mental. Com es podia viure sense ètica? Jo sempre havia fet la meva vida en base a allò. Pobre James. Veia que estava molt malament, però no sabia com ajudar-lo... em feia ràbia, allò.

Vaig decidir centrar-me en altres coses, perquè quan em concentrava molt en alguna cosa em venia mal de cap (XD). O sigui que vaig agafar el llibre de pocions.

- Va, A - em vaig animar a mi mateixa-. Que alguna cosa es quedarà en la teva estúpida ment... U.U'

[TEMA ACABAT]