Veritats per oblidar... o no. (Eileen)

Vaig aixecar-me i vaig anar cap a l'Eileen, per felicitar-la. Havia aconseguit l'antídot, amb un magnífic dotze. Allò suposava una gran responsabilitat, però tot allò ella ja ho sabia. I, sincerament, m'havia quedat bastant descansat en saber que no m'emportaria jo aquella càrrega.

- Ei, Eileen! Felicitats! - vaig dir-li, tranquil·lament, quan la gent va començar a escampar i ens vam quedar sols -. Escolta, podem parlar un moment?

No sé com va sonar aquella pregunta. Potser va sonar especialment malament, no ho sé, però no m'importava: demà no me'n recordaria.

-Gràcies! - Vaig contestar, somrient, mentre em girava a veure qui m'havia felicitat. Al veure qui era, el somriure se'm va borrar de cop - Ah, merci, James - Vaig repetir, sense tant entusiasme, mentre moria de la vergonya "I com es suposa que l'he de mirar a la cara?"

-Parlar...Parlar un moment?- Vaig repetir les seves paraules, mentre agafava la copa amb força. No sé per què, però tenia la lleugera sensació que savia de què m'anava a parlar- Clar, clar...

Vaig mirar-me-la. Estava molt nerviosa, i no em mirava a la cara. Ho intentava, però apartava la mirada cada vegada que es creuava amb la meva.

- Escolta... Mira, allò que has dit abans, durant el joc... - no sabia com parlar sense fer-li mal -. Eugh...

No, no sabia com fer-ho. Vaig decidir deixar que seguís ella, perquè sabia que tard o d'hora deixaria anar la parrafada. Vaig mirar-la i vaig somriure-li, intentant transmetre-li tranquil·litat.

-Pots oblidar-ho, val?- Vaig seguir jo, parlant rapid i mirant al terra, sense mirar-lo a la cara. No m'atrevia. - Només t'has d'esforçar unes hores, després ja ho faràs sense tindre que preocupar-te de res. - Vaig respirar fondo- I jo no ho tornaré a mencionar mai més. I tots contents.

-A més- Vaig dir, enrecordant-me de cop- Tens novia. I el que no pot ser, no pot ser. - Feia temps que no veia a la noia pel castell, però recordava haver-lo vist amb una Gryffindor.

Vaig quedar-me parat. Ja m'imaginava aquella reacció, aquelles paraules. Però em sorprenien de totes maneres.

- Escolta, espera. Ho puc oblidar jo, però tu no. - vaig dir, comentant la obvietat -. I la Lils va marxar, i no n'he sabut res més. Vés a saber si tornarà algun dia...

No sabia què devia estar pensant la noia, però em va semblar immoral llegir-li la ment. Vaig preferir parlar-hi amb calma. A més, hi havia pensat fredament i... no hi tenia res a perdre. Fins i tot en el context que es donava, havent guanyat ella l'antídot. Algú més Slytherin hauria aprofitat aquell antídot i els meus moviments per fer-me mal, però ella... no, ella no ho faria. Oi?

- Eileen... No ho entenc, de debò. Sempre t'has estat barallant amb mi, des de fa bastants anys. Qui m'hauria dit que jo...

Espera. Allò que havia dit de la seva novia era, potser, una insinuació? El meu cap va volar entre les infinites possibilitats i lo bé que sonaria que digués Eils. Després vaig tornar a la terra.

Vaig seguir mirant el terra, sense saber què dir fin que va treure el tema de les baralles- Era un sistema de defensa!- Vaig explicar-li. La veritat és que estava clar, però segur que no s'empanava. Era el James. - Jo feia veure que no... que no m'agradaves, tu no et donaves compte i tots erem feliços- Vaig dir, gairebé sense respirar i esperant a veure què diria.

Vaig quedar-me parat. La veritat és que aquell tipus de converses em descol·locaven...

- No, espera. Escolta, no tots som feliços, així. - vaig mirar-la, comprensiu -. Tu no ho ets. I jo tampoc ho sóc, ara. No pas sabent que hi ha algú que pateix per culpa meva...

Vaig lamentar-me en veu baixa, perquè haver-me d'oblidar de tot allò em molestava. Passés el que passés, m'oblidaria de tot i l'endemà tornaria a estar perdudament enamorat d'una desapareguda, ignorant completament que la noia que tenia al costat volgués res amb mi.

- I no tens perquè defensar-te de mi... No mossego, ni res per l'estil...

-Tu no mossegues, però qui sap si la teva novia sí. És això, James, tens novia.- Vaig quardar-me les mans a las butxaques dels pantalons- I jo no vaig per Hogwarts posant-me enmig de les relacions -Vaig omitir la part de que tampoc anava per Hogwarts tenint relacions, no feia falta treure el tema.

-James...- Vaig començar a acomiadar-me. Ja no hi havia res més a parlar, era tot. No esperava que em seguís, ni que em digués que m'esperés, ni que m'agafés del braç per frenar-me. Allò només passava als llibres.

Vaig callar, amb el cap baix, quan va dir tot allò. Vaig dubtar un moment quan va dir allò de posar-se al mig de les relacions. No estava tan segur que depengués només d'ella...

- Eileen, es pot saber per què ho fas tot tan difícil? - vaig dir, quan va fer-se el silenci -. No pots pensar en tu, i només en tu, ni que sigui per un instant? No pots deixar, simplement, de pensar?

Vaig aixecar la mirada i la vaig mirar, als ulls, atentament però amb calidesa. "James, és ben bé que et passen el caramel pels llavis i ja no saps què vols", vaig pensar mentre feia em preguntava què passaria si, aquella nit, l'Eileen deixava estar aquell principi de "no intromissió".

-I què vols que fagi, si es pot saber?- Vaig preguntar, a què es referia amb que pensés només en mi? No podia pensar només en mi, hi havia massa gent en la que pensar. Com ell, ell, ell, la seva nòvia, a la que no savia si havia d'odiar o què, i ell, altre cop.

Vaig amagar la cara entre les mans i vaig deixar anar un sospir. No savia que pretenia dir el James, la veritat, no l'entenia (Cosa que no era nova)- Expliquem el que he de fer, llavors, perquè jo ja no ho sé- Vaig deixar anar, mentre tornava a baixar les mans i el mirava als ulls.

- No t'he d'explicar res, jo... Senzillament, fes el que a TU et vingui de gust sense pensar en els altres. Ho pots fer, avui. Ningú, excepte tu, recordarà aquesta nit.

Vaig desviar la mirada. La gent estava cada vegada pitjor. El Fortin i l'Agatha havien desaparegut, i la resta anava, per regla general, beguda o mig adormida.

- Eileen... Hi ha coses que, fins que no les facis, no sabràs si són correctes o no. Riscos que cal córrer. Errors que cal cometre.

Així que errors que s'han de cometre... Vaig respirar fondo, era més fàcil dir-ho que fer-ho, a més, jo mai havia sigut de fer les coses sense pensar. Necessitava pensar-ho dues vegades, mirar-me els pros i les contres i tornar-m'ho a pensar. No m'havien posat a Ravenclaw per res...

Els pros eren que, bé, era tot el que havia somiat... En quan? Quasi dos anys? Els contres era que si sortia malament passaria la vergonya de la meva vida. Per sort, si això passés, ell no se'n recordaria...Però jo sí.

Però, total, ja hi havia masses coses de les que arrepentir-me de la meva vida, no volia sumar-ne encara més, així que vaig passar-li els braços per darrere el clatell i vaig empresonar els seus llavis contra els meus "I si no li agrada, que se joda, no haver-me donat ales..."


(OFF: La Lily em matarà... xDD Ho sento, Lils! xDD)

(OFF: No, Eileen... Em matarà a mi! xD)

Per un instant, la ment de l'Eileen va deixar de ser caos. Va establir-se unes prioritats, uns pros i uns contres. No sé quins, perquè no em vaig entretenir a llegir-li la ment, però un legerement les nota, aquestes coses. El que no m'esperava -bé, sí que me l'esperava, perquè es veia a venir, però seguia essent sorprenent- va ser que m'agafés pel coll i em fes aquell petó.

Em va agradar, la veritat. Per què negar-ho? Havia estat setmanes sol, sense la Lils, i necessitava una mica de companyia. I la que em donava l'Eileen era impagable. Li vaig correspondre, també. Per què negar-ho? No era mala noia; al contrari, era molt simpàtica, llesta i atractiva...
També li vaig tornar el petó, quan es va separar de mi. Però això sí que seria millor negar-ho. Potser perquè això sí que, en la meva situació, va ser immoral. Potser sí, potser no. Jo ho vaig sentir així: potser era que, encara que m'agradés, la Lils seguia essent la meitat de la meva ànima, la meitat de la meva vida.

Tanmateix, no sé si va ser perquè, en el fons, hauria volgut recordar-ho i sabia que no ho faria. Potser no valia la pena donar ales a l'Eileen, donar-li esperances, sabent que l'endemà jo no ho recordaria...

No vaig deixar que es separés de mi. Només seria aquella nit, així que no deixaria que se n'anés tan rapid. No, no, no, res d'això, és quedaria, ho vulgués o no. Vaig apretar amb la mà esquerre la seva esquena, evitant que es separés.

Vaig mirar-lo als ulls un moment, mentre somreia, savia que no m'atreviria a fer allò mai de la vida si no estigués segura del tot que demà el James no recordaria res de res - Et fugues amb mi?- Vaig preguntar, sense treure les mans que reposaven a les seves espatlles- Només aquesta nit, és clar, desprès et tornaré, val?- Vaig afegir, rapidament.

Vaig somriure quan em va apretar per l'esquena, sense deixar-me sortir. Tampoc tenia la intenció de fer-ho. El somriure es va ampliar quan em va proposar de fugar-nos, encara que només fos per una nit.

- Porta'm on vulguis. - vaig dir-li, sense esborrar aquell somriure.

El que estava fent no estava del tot bé. O sigui, sí que estava bé, perquè era el que jo volia i el que ella volia; de tota manera, si no fos perquè l'endemà ho hauria oblidat... Oblidat? Què carai...! No volia oblidar-ho! Volia recordar aquella festa, aquells moments. Aquell petó, i aquella proposta indecent que m'acabava de fer.

- Eileen, oi que em faràs un favor? - vaig dir, sense deixar-la anar -. No deixis d'insistir, demà. Ni demà passat, ni cap altre dia. No deixis d'insistir...

I li vaig fer un altre petó. Per la meva ment, milers de possibilitats es barrejaven. La possibilitat d'oblidar tot allò, que quedés en un no-res; la possibilitat que allò tornés a passar, però per fi sense obliterants pel mig. La possibilitat que la Lils tornés...
Combinacions d'unes i altres, combinacions impensables. Combinacions meravelloses o, per altra banda, combinacions mortals.

-T'ho prometo, val?- Vaig contestar-li, mentre agafava una de les seves enormes mans entre les meves- Anem? - Vaig començar a caminar cap a la porta. La veritat és que la festa cada cop anava a pitjor, es podia calcular pel nombre de persones ballant sobre les taules...sense samarreta.

-Et sembla bé als jardins?-Vaig dir, traient el cap per la finestra de la Sala- No fa mal temps- "Una mica (bastant) de fred, però res més..." Vaig pensar, mentre amagava la barbeta dins el coll alt del jersei. Vaig seguir estirant-lo de la mà, perquè em sguís, mentre somreia.

Va agafar-me de la mà, nerviosa. Devia haver estat tant temps esperant allò, que s'havia oblidat que després hauria de fer alguna cosa. Va recórrer la sala, estirant-me de la mà, i va treure el cap per la finestra i va mirar a fora.

Va mirar-me i em va dir d'anar a fora, encara que fes fred (això últim ho va pensar, encara que s'ho va callar). Vaig somriure i vaig assentir amb el cap, silenciosament. I, abans que tingués temps jo de reaccionar, va tornar a estirar-me cap a ella, cap a la porta de sortida. Val a dir que tampoc m'hi vaig resistir.

- Anem. - i vaig posar-me al seu costat, sense deixar-li la mà, caminant al seu ritme.

Vaig girar el cap enrere: la festa se n'anava en orris. Els principals organitzadors (l'Agatha i l'Allie) estaven absents física o psicològicament, i la gent bevia com si fos la seva última nit. Fins i tot jo, que no bevia mai, em sentia més alegre.
Tot i que no sé si va ser per l'alcohol, o va ser per aquella mà, petita i càlida, que s'entrellaçava amb la meva i m'estirava cap als jardins.

Vaig somriure al notar que m'agafava la mà i em seguia per tota la Sala de la Necessitat. Val, sort que recordaria sense cap mena de problema aquella nit, perquè no volia oblidar-la mai.

[Tema tancat]