Fent les paus [Ursula]

Vaig arribar al pont, al cap de poc de sortir. Havia demanat a l'Ur de parlar, perquè des que havíem tallat hi havia hagut bastanta tensió. I no era divertit.

Vaig asseure'm a la vora i vaig esperar, pacientment, que arribés. Em pensava què dir-li: per una banda, li voldria explicar la veritat. Per l'altra, temia com reaccionaria si li ho digués.

- Ei, Ur! - vaig saludar-la quan va arribar.

Havia arribat al pont, on en Kikus ja m'estava esperant. M'havia demanat que parléssim. No sabia pas què volia dir-me. I menys ell.

Em vaig arrepenjar a l'altre banda del pont, mirant-lo. El vaig saludar jo també.

-Hola, K. Què volies res? He trobat el tros de pergamí al meu llit dient que volies parlar amb mi.

Vaig intentar somriure, però em va sortir més aviat una ganyota.

Des què haviem tallat, no haviem parlat gens. Més aviat haviem evitat parlar amb l'altre.

O al menys, jo...

Va preguntar-me, secament, què volia. Era normal que no s'ho imaginés, vaja...

- Mira, Ur... Des que vam tallar que no hem parlat, i ens hem estat evitant... i m'agradaria que féssim les paus.

Vaig dir-ho tot d'una tirada, perquè no volia quedar-me a la meitat. És clar que tampoc era res greu, dir allò. Bé, sigui com sigui, ja ho havia dit.

-Sí, és cert que des que vam tallar, no hem tornat a parlar. Però és què no podia, Kikus - Me'l vaig mirar, amb els ulls tristos - Em vas fer mal, saps? No em vas donar cap explicació... I ara vols que fem les paus?

Continuava mirant-lo. No sabia si anava de veres. Però no sé per quina raó, alguna cosa dins meu em va dir que li donés una oportunitat per explicar-se.

- Realment valores tant l'amistat que teniem abans per ara fer les paus? M'ho explicaràs o continuaràs guardant el secret?

No sabia si volia saber la resposta, així que vaig desviar la mirada.

- Ur, ja sé que no et vaig donar explicacions... Però l'explicació que em demanes és més complicada del que t'imagines - vaig dir, en veu baixa, mentre la mirava -. I no estic segur que vulguis saber-ho...

Vaig recolzar-me en el mur, mirant enllà, cap al llac.

- O sigui... ara ho vols saber. Quan ho sàpigues desitjaràs no haver-ho escoltat... - vaig mirar-la -. Depèn de tu, si ho vols saber jo t'ho explico.

Me'l vaig escoltar amb atenció. Volia saber-ho o no?

Definitivament sí. Vaig acostar-me cap a on era ell i em vaig asseure on era ell arrepenjat, sense arribar a tocar-nos, perquè poguéssim parlar bé.

- Kikus, vull que m'expliquis la veritat. Tota. - vaig dir, convençuda del que deia i volia - Ens haviem portat molt bé, i no em va agradar acabar com vam acabar. Va ser penós. A mi també m'agradaria que féssim les paus. Ens portàvem bé, no? - Aquesta vegada si que vaig somriure, i ho vaig fer sincerament.

- Va! Que me'n deus una, d'explicació! - Em vaig moure i vaig donar-li un cop a la seva espatlla amb la meva, una mica més animada al notar que la conversa estava agafant un bon camí.

Va posar-se al meu costat i va donar-me un copet a l'espatlla, amb la seva, animant una mica el tema. Vaig riure, per sota el nas, abans de començar. I és que no sabia com començar.

- Ehm... Hauries de saber que hi ha una altra noia. Hi va ser sempre, vaja... - vaig dir-li, temorós -. Estava amb tu, i sentia coses molt bones quan hi estava. Però ella va aconseguir alguna cosa més.

Vaig somriure, fent un gest que va semblar més aviat una ganyota.

- Clar està que no vaig ser capaç d'oblidar-la, cosa que pretenia (entre d'altres) quan vaig començar a sortir amb tu. I també està clar que aquestes coses mai funcionen... - vaig clavar una puntada de peu, fluixa, al mur on em recolzava -. I vaig perdre't a tu, i a ella...

Vaig intentar evitar dir qui era. Si s'anava fent a la idea, el cop no seria tan fort... És clar que seguiria sent un cop de puny a la boca de l'estómac, per ella, saber que l'havia deixat per la seva cosina descastada.

El vaig escoltar amb atenció, assimilant cadascuna de les paraules que em deia en Kikus. Mirava a l'horitzó, escoltant. El sol ja es ponia, i feia que el cel es tenyís de roig.

-Ella va aconseguir que t'enamoressis. I ja ho estaves quan vas començar a sortir amb mi, oi? - Li vaig clavar la mirada. Però la mirada no estava tenyida d'odi, sinó que era la mirada d'algú que entenia perfectament el què li estaven dient.

Em va picar la curiositat per preguntar de qui estava enamorat. Però vaig decidir que li concediria l'oportunitat de que m'ho expliqués ell.

- Tècnicament no em vas perdre, ens vam distanciar una mica. Però ara estem aquí, parlant. I parlant la gent s'entén, oi?

Vaig somriure-li, convidant-lo a que continués.

Vaig mirar-la. No semblava enfadada... encara. Vaig somriure, sorneguer. "Parlant la gent s'entén", va dir. Sí? Segur?
Hauria estat millor que posés un llit elàstic a sota el pont, per quan s'enfadés i em volgués tirar...

- Eugh... Sí, però em va fer por enamorar-me d'ella... - vaig dir -. No és la típica relació plena de cursileries i coses similars, hi ha massa merder pel mig. I em va fer por...

Vaig mirar avall. Hi havia alguna pedra punxeguda. Vaig imaginar-me caient al damunt i morint empalat. UFFFF! Vaig tenir una esgarrifança i em vaig mirar la noia.

- El cas és que... és de Gryffindor. - vaig mirar al cel -. I no és plausible, una relació entre un Slytherin i una Gryffindor.

M'anava posant blanca per moments en escoltar la seva història.

D'una Gryffindor? En Kikus? Siguent com és? No m'ho podia creure.

Per com en parlava, si que n'estava d'enamorat.

El meu cap va anar pensant, intentant averiguar qui era la noia de la que estava enamorat, en Kikus. Però no podia pensar en ningú. Algú que en kikus s'hi pogués fixar i per qui pogués perdre el cap?

- B...Bé, Kikus - vaig dir, a mitja veu. Encara estava assimilant tot el que m'havia dit - L'amor és l'amor, no?

No va enfadar-se. Encara. Això sí: va quedar en estat de xoc. Vaig dubtar sobre si aprofitar la situació i dir-li, i vaig arribar a la conclusió que el xoc era prou fort com per deixar-la KO i que no reaccionés massa malament.

- No, no intentis endevinar qui... - vaig dir, més baix -. És la teva cosina.

Vaig tancar els ulls. No sabia com reaccionaria, mentre ho deia, o sigui que vaig posar-me de manera que l'aire em refresqués una mica, amb els ulls tancats, mentre esperava algun cop, empenta, ganivetada, malefici...

QUÈEEEEEE?!?! LA MEVA COSINA?! Espera, espera. No podia ser. Però tot encaixava. Les males mirades d'ella quan estàvem junts, el fet de només pensar en poemes quan estava d'avant meu...

Ara ja havia perdut tota la sang que tenia al cervell, em vaig quedar totalment blanca. Em començava a costar respirar.

Tal va ser el xoc que la vista se'm va començar a ennuvolar, el cap em donava voltes i em costava mantenir-me agafada al pont. Vaig notar com començava a caure enrere, cap a l'aigua.

Només vaig ser capaç de pronunciar una cosa.

-Kikus...-Va ser un murmuri quasi inaudible.

No va passar res. Vaig obrir els ulls i vaig quedar-me, perplex, mirant com es posava blanca i perdia l'equilibri. Va murmurar un "Kikus" molt dèbil, encara que suficient per fer-me reaccionar i agafar-la abans que caigués.

De seguida vaig asseure-la, recolzant-la al mur de pedra, i vaig treure la vareta.

- Animo restituo - vaig murmurar; no va reaccionar -. ANIMO RESTITUO!

Va començar a obrir els ulls. Li costava, parpallejava molt i devia tenir la vista emboirada...

Era al terra, asseguda. No hi veia bé. Vaig parpallejar un altre cop. Res, continuava amb la vista emboirada. Vaig deixar els ulls tancats.

Vaig notar que en Kikus s'asseia al meu costat i vaig girar el cap cap a ell. Vaig intentar obrir els ulls de nou. Semblava que la vista ja començava a millorar.

- Gràcies...- Li vaig dir.

Vaig tornar a recapitular de nou i a rememorar la conversa de dalt a baix. Conclusió: en Kikus estava enamorat de LA MEVA COSINA.

- Te l'estimes? - Va se l'únic que vaig poder dir. Encara era sota l'estat de xoc.

Va donar-me les gràcies, quan ja va haver recuperat la parla. Després només em va preguntar, encara sense recuperar-se del xoc, si me l'estimava.

- Pfff... - vaig dir, quan vaig haver de respondre -. Això em temo... Et mentiria si et digués que no.

Vaig asseure'm al seu costat, preguntant-li si estava bé. No va respondre. Em vaig preguntar, per dins, si les coses canviarien gaire després d'allò...

- Quan vaig començar a sortir amb tu, no vaig caure que en el fons us assembleu suficient com perquè m'ajudesis a oblidar-la... I quan hi vaig caure ja era massa tard.

Em preguntava si estava bé. No li vaig contestar però vaig assentir molt subtilment a modo de resposta.

Em va explicar que si que se l'estimava o això sospitava. Mentre ell parlava jo me'l mirava i analitzava si era cert tot el que em deia. Si que se'l veia enamorat, si. I molt.

Vaig pensar en en Karl. Ara mateix jo també me l'estimava i em va sorprendre pensar que jo faria el mateix que va fer en Kikus si sapigués que aquella relació no anava enlloc.

El vaig entendre, i em vaig posar en el seu lloc.

-Però perquè no m'ho vas dir en el seu moment, Kikus? Saps perfectament que una cosa així l'hagués entesa. No hagués entés perquè amb la meva cosina. Però al cap i a la fi, ho hagués entés...

Me'l vaig tornar a mirar, amb intensitat. La veritat, a mi tampoc m'havia agradat perdre'l, i molt menys per això.

- Ur, reina... No t'enganyis, no ho has entès... - vaig dir, entre riures -. No m'has pegat ni m'has volgut tirar de daltabaix del pont, però t'has desmaiat!

Vaig posar-me a riure. Ara que ja havia passat, era bastant més anecdòtic. És clar que, per a ella, devia haver estat un cop molt dur, saber que hi havia hagut una altra noia. I un cop encara més dur, saber que aquesta altra noia era la seva cosina descastada a la que odiava profundament.

- I si no te'n vaig dir res, no va ser per por a la teva reacció. Bé, en part sí, però sobretot per la meva pròpia reacció... Fins fa poc, no em mostrava disposat a acceptar els meus propis sentiments...

- Home, i què volies? Ha estat un xoc... - Vaig dir, defensant-me.

Vaig rumiar una mica amb les seves paraules.

-Perquè us fan tanta por els sentiments, als nois?- Vaig dir, encuriosida.

Vaig pensar en tot el que m'havia dit. L'amor no entenia de res. I menys de disputes entre families. L'Agatha era una noia amb caràcter i bastant atractiva, per tant no era difícil que un noi s'hi fixés. Però això no ho admetria mai, i menys davant en Kikus. Me'l vaig mirar. La veritat és què no era difícil que un noi com ell s'enarmorés de l'Agatha.

Vaig fer una ganyota, davant el meu pensament.

- Eugh... Doncs... Suposo que perquè perdem el control de la situació. Almenys jo...

Vaig somriure. M'alegrava d'haver-ho arreglat, tot i l'espectacle que m'havia muntat l'Ursula. Almenys ja no m'evitaria cada vegada que ens creuéssim pel passadís, o ens veiéssim a la Sala Comuna...

- Suposo que acceptar que tens sentiments és acceptar que tens una debilitat... I fa por, això.

OFF: Com que espectacle? ¬¬' xDD

ON:

-Ja ho sé, acceptar els teus sentiments mai és maco, i encara que siguin bonics...sempre fa por la resposta de l'altre. I a més a més, mostrar els teus sentiments davant d'algú, és arriscar-se a mostrar una part de tu que moltes persones amaguen...

Me'l vaig mirar i vaig somriure obertament. Estava contenta de poder comptar amb ell altra vegada.

- Què en faràs, de l'Agatha?

OFF: XDD, em feia il·lusió posar-ho hahaha.

ON:

Vaig quedar-me quiet, pensatiu. Ella estava amb en Vimes... Jo per ella només havia estat un rotllo qualsevol, la veritat.

- Està amb un Hufflepuff, en Saul Vimes... - vaig dir, decebut.

Vaig mirar-la.

- Saps una cosa? De vegades tenia la sensació que podria funcionar, que era alguna cosa més que un rotllo curtet... Però ha quedat provat que no és així.

Me'l vaig mirar. Semblava trist.

- Espera, espera, espera...En Vimes? Aquell que està tot el dia enganxat a tothom? O.O Enserio?

No m'ho podia creure. Deuria ser dur per ell. Vaig decidir no furgar més a la llaga.

-Perquè no hi parles, amb ella? Però de bones, sense malícia - Li vaig somriure- I ja de pas li dius tot el que sents per ella. Potser en Vimes aquest només és una distracció... ^^

Vaig riure. Ja ho havia pensat, jo... Però n'havíem parlat i havia acabat a punt de matar en Vimes.

- Ho vam fer. I vaig perdre el control, i gairebé mato en Vimes... - vaig riure, intentant no plorar de vergonya o de ràbia -. És igual, Ur. Si prefereix al Vimes que a mi... doncs que faci el que vulgui.

Vaig somriure-li, content d'haver-li explicat.

- Gràcies, Ursula.

Vaig somriure àmpliament i de la posició on era el vaig abraçar amb sinceritat.

-Un plaer, K - Vaig dir-li amb dolçor- Saps, m'agrada que ho haguem parlat, de veritat. No suportava que ens evitéssim..bé, evitar-te.

Vaig pensar en les paraules que m'havia dit i vaig tornar al tema.

-Com que casi mates en Vimes...? Noi, si que te l'has d'estimar, eh! ^^ Bé, de totes maneres és el que jo faria. Parlaria amb ella amb més tranquil·litat i intentaria averiguar el que li passa pel cap.

Vaig deixar anar una rialla.

-Et diria de fer-ho jo...però no crec que m'ho confessi...

- Nah, jo tampoc ho crec...

Vaig riure i em vaig aixecar. Portàvem bastanta estona allà xerrant, o desmaiant-nos, o senzillament sense fer res. Però era tard i havíem de tornar.

- Va, Ur, anem. Que arribarem tard al sopar, si ens quedem gaire estona...!

OFF: Tema tancat? O el remates?