Càstig (Fortin)

Vaig entrar a la sala de trofeus amb un drap a la mà. El Fortin encara no havia arribat, és clar que eren cinc minuts més aviat del compte. Estava tan enfadada amb ell pel que m'havia fet el dia abans que ni tan sols tenia ganes de veure'l. Bé, no cal exagerar, sí que en tenia ganes, però també tenia ganes de deixar-li clar que a mi no em tractava d'aquella manera.

La qual cosa, si hi recapacitava una mica, era increïblement estúpida, perquè era exactament com em tractava jo a ell. El que em passava era que estava cabrejada perquè durant els últims dies semblava que era jo la que controlava més la situació i ahir... el que m'havia fet ahir havia estat un cop molt baix. Que, dit sigui de pas, m'havia fet adonar de fins a quin punt m'agradava l'imbècil aquell.

Vaig agafar un trofeu i vaig començar a apallissar-lo amb el drap, com si m'hi anés la vida.

Vaig entrar a la Sala de Trofeus, amb un drap. El càstig em semblava, amb total sinceritat, una xorrada.
Però em servia per poder veure la Black. Des del dia anterior, els ànims m'havien pujat molt: abans de l'incident al camp, havia tingut la sensació que la Black em feia anar per on volia. Però en aquell moment ja va quedar demostrat que estàvem en igualtat de condicions.

Vaig acostar-m'hi, amb aires de superioritat.

- Vaja, Black... Ni que tinguessis pressa per veure'm. És estrany que ja siguis aquí. - vaig començar a fregar un trofeu vell -. Encara no ho has netejat tot? Tenia l'esperança que quan arribés ja haguessis acabat... així podríem dedicar l'estona a coses més interessants!

Li vaig picar l'ullet; al principi allò només ho feia per molestar, però mica en mica aquell gest havia anat agafant una dimensió més... realista: de vegades em preguntava si realment no li tirava la canya cada vegada que ho feia.

Ni tan sols em vaig girar a mirar-lo. Vaig seguir amb la mirada clavada al trofeu, mentre el fregava. Volia que sapigués que estava enfadada, però si feia el que tenia ganes de fer (que era llançar-li el trofeu pel cap), s'ho agafaria com l'odi juganer de sempre, i aquell cop era diferent. Tampoc no vaig contestar el seu comentari provocatiu, em vaig limitar a fer la meva feina.

Vaig deixar el trofeu net al seu lloc, em vaig recollir el cabell amb una cua perquè em molestava, tot i que sabia que em quedava molt millor deixat anar, i vaig agafar el trofeu següent. No tenia cap intenció que passés res, aquell dia. Ni petons, ni somriures, ni bromes, ni insults. Ni tan sols vaig saltar quan em va picar l'ullet, que ell sabia que m'irritava molt, almenys abans.

Semblava de molt bon humor, ell.

"Bé, doncs ja et foteran ¬¬ "

Vaig netejar algun que altre trofeu; semblava que no li afectés cap dels comentaris que li feia, ni en positiu ni en negatiu. Semblava enfadada. Molt enfadada...

- Black...? - vaig dir, amb un to de preocupació a la veu -. Eh... Què està passant?

Aquella preocupació era real: estava enfadada, i em sabia greu. No sabia per què, però m'importava. M'importava??
"Quina estupidesa...", em deia. Però no era així; m'importava, i em sabia greu aquella situació.
M'hi vaig acostar una mica i vaig deixar el trofeu que estava netejant.

- Tu sabràs - vaig dir jo-. Quan el senyor està de bones, hem d'estar tots de bones. Després del ridícul que em vas fer passar ahir, a sobre de burlar-te'n, avui vens aquí com si res, i pretens que a mi no m'importi que em manipulis quan tu et puges per les parets quan jo te'n faig alguna?

Vaig deixar un altre trofeu i vaig posar-m'hi amb un altre. Tenia ganes de fer-li esclatar al cap, però em vaig aguantar.

Es va acostar una mica a mi. Era extremadament guapo. No em sentia a la seva altura en això, i me'n feia creus que tenint les preciositats que hi havia a la seva residència (perquè, tot s'ha de dir, es podia dir moltes coses d'elles, però no que fossin lletges) s'hagués anat a fixar en mi. Em va assaltar el pensament que només estigués jugant amb mi per aconseguir alguna cosa. Informació o... jo què sé. Em vaig sentir estúpida. La Possesseur s'havia fet amiga de la River, la davies de la Sam i de molts altres... i si el Fortin havia anat per mi?

- No pretenia ofendre't... - vaig dir, entristit.

En cap moment havia pretès fer-li mal; al contrari, a mi també m'havia afectat l'escena del dia anterior. No havia volgut humiliar-la, ni burlar-me'n.

- Mira, Black... - vaig dir, mentre netejava el trofeu que tenia més a prop -. Potser t'hauries de pensar per què t'importa tant..., en comptes de negar-ho i enfadar-te amb tu mateixa i amb el món...

- No estic enfadada amb mi ni amb el món; estic enfadada amb tu, per si no ho has notat - vaig dir-. La veritat, no sé de què em soprenc, tu ets tu, i jo sóc jo. I total, m'és igual. Els dos ja sabíem que la tonteria aquesta no ens duia enlloc. No sé què se'm va passar pel cap.

Me'l vaig mirar un moment. No sentia res del que estava dient. Què pretenia? Convèncer-lo que no sentia res per ell? Enfadar-lo? Punxar-lo perquè explotés per saber què en pensava, ell? Total, encara que m'ho digués, tampoc no me l'acabaria de creure de tot, per culpa de ser tan condemnadament recel·losa... No sabia a què venia aquell discurset racional sobre nosaltres dos. Allò nostre era completament irracional, però les paraules em sortien soles, perquè quan estava enfadada l'Agatha de sempre que tenia les coses clares i ho veia tot o blanc o negre tornava a l'atac, i m'estava trepitjant l'Agatha indecisa dels últims dies.

- Total, ja vam dir que allò del bosc prohibit va ser un error. No sé perquè ho hem hagut de portar fins aquí.

- No ens porta enlloc? - vaig deixar el trofeu i me la vaig mirar; ja portàvem allà molta estona-. Ens ha portat fins aquí...

Vaig acostar-m'hi. Era més alt que ella, però en aquell moment em sentia intimidat. M'hi vaig posar al costat i la vaig mirar als ulls.
"Què fots? Ets imbècil? És la Black! ES POT SABER QUÈ COLLONS FAS? QUÈ COLLONS HAS ESTAT FENT AQUESTS ÚLTIMS DIES?!", vaig dir-me. Potser tenia raó... Potser era el moment d'acabar amb aquella fal·làcia.

- D'acord, com vulguis. - vaig acostar-m'hi una mica més.

Ja el tornava a tenir a tocar. Merda. Aguanta.

"Com vulguis?"

Acabava de dir com vulguis? O.O No tenia res a discutir-me, no havia significat res, per a ell, el que havia passat? Com vulguis i ja està? I arrambar-se a mi de nou, és clar, a veure si queia. Aquell cop ho duia clar. Si volia alguna cosa, que parlés o que actués.

- Saps què penso? - li vaig dir sense immutar-me-. Que potser has estat jugant amb mi i que tot això només forma part d'un pla per acostar-te a mi. T'ho preguntaria, però no em serviria de res, perquè si és així, em contestaràs que no, i si no ho és, també. El resultat serà el mateix i no puc confiar en tu. De totes maneres, si ja et va bé el que jo vulguis, vol dir que no t'importa tant, de manera que s'ha acabat la tonteria i et repeteixo el que et vaig dir el primer cop, ja que sembla que va ser l'única vegada que vaig tenir dos dits de front: això no ha passat.

Me'l vaig quedar mirant als ulls, fixament, sense apartar-me d'ell. Semblava una mica compungit, però qui sap, potser tot formava part del paperet.

Llavors em van entrar unes ganes horribles de plorar i em vaig apartar i me'n vaig anar al racó, a fregar alguna altra cosa, d'esquenes a ell, perquè no feiçés que tenia els ulls plens de llàgrimes. Marda. Idiota. I ara sabia que m'ho estava dient a mi mateixa.

"Idiota... no ploris..."

Ho notaria. Em sentiria agafar aire o fer algun sanglot. No volia que ho sentís, no volia que pensés que era dèbil o pitjor, que no sentia res del que acabava de dir-li.

Les seves paraules em van sentar com un cop de puny a l'estómac. Vaig veure, destrossat, com se n'anava al racó, a plorar. "Merda...", vaig pensar, mentre reprimia les ganes de fer com ella. Vaig fer el cor fort i vaig anar cap a ella.

- El movimiento se demuestra andando - i, sense dir res més, la vaig besar.

Va ser un petó humit, perquè en aquell moment va esclatar a plorar, silenciosament; però no per això va ser menys que els altres. De fet, per mi va ser tan, o potser més. Potser perquè, per una vegada, no hi havia rancúnia ni manipulació pel mig. Potser perquè, aquella vegada, només ho feia perquè volia. Perquè ho desitjava. Com a la infermeria; com al bosc, el primer dia...

- Ha passat - vaig dir-li, a cau d'orella -. I m'agrada...



OFF: Si vols edito, si no t'agrada, però m'anava bé treure-m'ho així de la màniga... xDD

OFF: no, no, guai! ^^

ON:

Quan vaig veure que venia a per mi i em besava vaig donar gràcies als cels. No savia si estava plorant de tristesa d'abans o d'alleugiment d'ara. No sabia què hauria fet si m'hagués rebutjat. De totes maneres, allò no arreglava res. Seguia sense saber què pretenia ell amb tot allò. El meu recel impedia que em cregués les seves paraules, les posava en dubte tota l'estona, era l'única manera de protegir-me.

Però mentres ens besàvem vaig entendre que m'era igual. M'era igual si era bo, o dolent, o si jugava amb mi, si tenia algun pla amb els d'Slytherin o si fins i tot treballava per Rodlel. M'era igual perquè estigués fent allò sempre que ho seguís fent. Si me n'havia de guardar, ja ho faria, però volia perdre'l. En aquell moment, per mi com si era un assassí en sèrie. No volia ser enlloc més ni amb ningú més.

- Ha passatt. I m'agrada... - em va dir.

- Abraça'm- li vaig demanar jo.

Aquella mena de mostres d'afecte no feien gens per mi, però era el que volia d'ell en aquell moments.

Em va demanar que l'abracés. I ho vaig fer. Aquella escena, tan fastigosament romàntica, em va marejar, però no em desagradava.
Vaig fer-li un altre petó, més llarg i intens, i vaig aixecar el cap. Els trofeus estaven nets com una patena, i allà ja no hi fèiem res. A part de petonejar-nos, és clar.

Vaig fer-li un altre petó, amb intensitat, i vaig mirar-la als ulls. "I ara què?", vaig preguntar-me. Una part de mi desitjava tornar a estar com sempre, barallant-nos..., però l'altra part desitjava estar amb ella. I en aquell moment, aquella part guanyava.

- Black, Black, Black... - vaig repetir el seu cognom, una vegada i una altra, sense saber per què.

Va anar repetint el meu nom una vegada i una altra. No m'agradava especialment, representava tot allò que jo odiava, però quan ho deia ell sonava bé. Ara ja sí. Tot el que ell deia sonava elegant i amb estil i, fet i fet, ja que ell també representava tot allò que odiava... era com evident que era així com m'havia de dir. Dubtava que jo li arribés a dir mai pel seu nom de pila, per molta confiança que li tingués.

Mica en mica, la tonteria romanticona que m'havia agafat havia anat desapareixent i ja tornava a portar a sobre el calentón del segle. (XD). Me'n vaig adonar que era l'única vegada que estàvem embolicant en condicions normals: sense roques que ens estiguessin a punt de trencar els ossos, sense estar penjats de cap per avall, sense estar-nos obrint ferides...

Vaig alçar el cap, ja m'havia passat la llagrimona i tornava a tenir el somriure trapella de sempre.

- Tens totes els ossos curats al cent per cert, oi?

El vaig empènyer cap una de les estanteries i m'hi vaig llançar a sobre, fent-li un petó itens. Li vaig passar les mans per l'esquena, apretant-lo cap a mi, amb urgència, perquè necessitava tenir-lo a prop, allò podia més que jo. Després ens vam donar la volta i em vaig emportar tres trofeus més. A terra.

- Ui - vaig fer, amb cara de falsa preocuació-. Quin greu.

I el vaig tornar a besar, gairebé violentament, sense importar-me si fèiem esclatar el castell sencer.

Vaig abraçar-m'hi, amb força. Necessitava el seu cos, el desitjava. Disfrutava de cada petó, de cada abraçada, de les seves mans recorrent el meu clatell i la meva esquena.

Vaig apartar els tres o quatre trofeus d'una taula que hi havia, fent-los caure a terra, i vaig substituir aquells trofeus per el cos de la noia, que va quedar estirada, de panxa enlaire, sobre la taula. Amb mi al damunt, és clar. I besant-nos, apassionadament, amb les mans de l'altre recorrent tot el nostre cos...

- Curats a la perfecció - vaig dir, amb un somriure -. Ho vols comprovar...?

La vaig besar, amb intensitat, passió i ganes. Tenia ganes d'ella.

"Sí, siusplau!"

Ja érem els dos estirats sobre la taula, fent-nos un petó darrere l'altre. Tenia la ment en blanc, com normalment, però sabia que ja no hi hauria remordiments. M'agradava i jo li agradava a ell; era el que hi havia, sense romanticisme i sense xorrades, ni falta que ens en feia. I no estava fent res mal fet, què carai. No estava traïnt a ningú, ni tan sols a mi, perquè seguir els meus impulsos era el que sempre havia fet. De fet, allò encara potenciava més el meu caràcter rebel.

Ja li estava traient la samarreta quan de cop alguna cosa es va fer sentir dins la meva ment que creia en blanc.

"PING! PING!" (sonava a campana buida). "Nenaaaaa, es pot saber què faaaaas? T'estàs passant de frescaaa...! O.O"

Vaig tornar a la realitat i vaig fer anàlisi de la situació. Vale, estava estirada en una taula, petonejant-me amb un noi llançat que tenia a sobre i l'estava despullant. D'altra banda no podia apartar la mirada dels seus abdominals perfectes. No l'havia vist mai sense samarreta. Me l'havia imaginat, sí, però mai des d'aquella perspectiva: jo a baix i ell a dalt, amb un somriure radiant. Era millor que els somnis. Però...

"Déu meu, no puc ser la nova puteta del cole " vaig pensar mentre cremava de cop, amb tota la sang a les galtes. No m'havia preocupat de passar vergonya en tota l'estona, i m'hauria despullat sense sentir-ne gens ni mica si no arriba a ser per la meva ment oportuna.

Vaig fer parar el Fortin, i el vaig apartar una mica, fent-lo incorporar-se. Em vaig maleir pel meu seny. "Però tu estàs veient a què li estas dient que no?!"

- Vale, Fortin, ara em mataràs - vaig fer tapant-me la cara amb les mans.

Ja m'estava traient la samarreta quan, de sobte, va apartar-me. Em vaig incorporar, sobtat. En cap moment m'havia parat a pensar en què estava passant; sense ni adonar-me'n, estava mig nu, estirat a sobre la taula, damunt la Black. I en aquell moment vaig tornar a la Terra.

- No, tranquil·la... Ho entenc - vaig dir, mentre m'acabava d'incorporar i em posava la samarreta.

En realitat no ho entenia; bé, ho entenia, però no m'agradava. M'havia deixat, literalment, amb el calentón. Però no en tenia la culpa. Cap dels dos la tenia, no era culpa de ningú.
Per un moment vaig pensar que s'ho havia repensat, que no ho volia perquè no ho veia correcte, perquè allò nostre era... una estupidesa. I, a mida que passaven els segons, ho pensava més.

M'havia dit que ho entenia, però feia una cara de consternació que no acabava d'entendre. O sigui, sí, ho entenia, acabava de tallar el rollo, mea culpa, estava com un tomàquet, però em semblava que era força comprensible... no?

Vaig baixar de la taula i em vaig posar davant seu, mig lamentant que s'hagués tornat a posar la samarreta.

- Ei - vaig fer, agafant-lo per sobre la cintura-. Què passa? Què és aquesta cara? Déu meu, no pretendries que... O.O Saps que som a la Sala de Trofeus i que ni tan sols hem tancat la porta, oi? I si ens arriba a enganxar algú?

Li vaig posar les dues mans a la cara i li vaig obligar alçar el cap, mirant-me'l de fit a fit.

- Què et passa?

Vaig mirar-la als ulls, abraçant-la per la cintura, amb suavitat.

- Realment has parat per por a ser descoberta? - vaig dir, amb una espurna de tristesa a la veu -. Vull dir... segur que no és per un altre motiu?

No ho estava dient sarcàsticament; no ho semblava, de fet, pel to de veu, però dins la meva ment ja semblava quasi sentenciat: s'ho havia repensat.
Vaig separar-me'n una mica i em vaig allisar el cabell, amb la mà. No tenia clar per què m'havia consternat tant aquella tallada tan sobtada: potser era cosa del calentón, que m'havia quedat amb les ganes; però potser era alguna cosa més...

- Saps que quan surti d'aquesta sala ho negaré, oi? Saps que, si em pregunten, tota resposta serà un "No" sec i tallant, encara que en el fons m'estigui morint de ganes de tornar a estar amb tu, oi?

Què volia dir amb que si hi havia un altre motiu? Home hi havia el tema que no volia fer res... encara. Era aviat. Tot just acabava de reconciliar-me amb els meus sentiments, no volia liarla encara més, per no parlar que no sabia si estava preparada per... Però em feia vergonya dir-li allò en aquell moment! De cop vaig caure que potser no s'estava referint a això.

- Oh, seràs idiota...! - em vaig posar a riure, em vaig acostar a ell i li vaig fer un petó apassionat-. Espero que això t'ho contesti.

Vaig somriure. Estava taaaaan mono...! Estava per dir-li que s'oblidés que l'havia tallat i que continuessim des d'on érem, però em vaig refrenar.

- I evidentment que ho negaràs! - vaig dir jo amb els ulls com plats-. Què et penses que faré, jo? Déu meu, porto setmanes intentant convèncer tothom que no vagin amb els d'Slytherin, sense èxit, per cert... - vaig afegir amb cara de rencor-. Què vols, que em linxin?

- Déu, és que si se n'assabenta algú... Ens tractaran d'heretges i de traidors...! - vaig dir, imaginant-me l'escena -. Així que intentes convèncer la gent perquè no confiin en els de Slytherin, eh? Doncs tu no ets la més indicada per dir-ho...

Vaig fer-li un petó, intens, electritzant, i me la vaig mirar.

- Vaja, no m'estranya que no te n'hagis sortit... No sé si sonen gaire convincents, els teus arguments, vista la situació...!

En aquell moment vaig fixar-me en els trofeus; estaven tots per terra, sobretot els del prestatge més proper i els de la taula. Vaig fer un gest amb la vareta i tots van tornar al seu lloc, sans i estalvis.

- Què fem? Pretens quedar-te aquí, o millor ens comencem a discutir i sortim tirant-nos els plats pel cap?

- I a tu qui t'ha dit que confio en tu? - li vaig preguntar amb un somriure-. Què et penses, que per tenir certs privilegis ja ets el meu millor amic, o què?

Li vaig fer un petó un petó, curt i dolç, abans que pogués contestar. No volia que s'ofengués, però era la pura veritat. No em podia arriscar a ser sincera amb ell per complet, hi havia massa coses en joc. Li havia deixat anar que no m'estava sortint amb la meva amb allò dels Slytherin, però en realitat ja tenia de la meva part la Maggs, la Wendy i la Sam. No trigaria en tirar per terra els plans de la Davies, fossin quins fossin. Però m'interessava que ella pensés el contrari.

Tot i així, no pensava renunciar a ell. M'agradava massa. M'importava massa.

- Suposo que no sóc gaire convincent - vaig assentir-. Per exeple, ara mateix m'agradaria convèncer-te de deixar això tal i com està i quedar-nos aquí. A veure si et resulto prou convincent...

Me li vaig anar acostant, li vaig passar els braços pel coll i vaig començar a besar-lo lentament, però intensament.

- Si ets tan convincent amb les teves amigues com ho ets amb mi... - vaig besar-la, apassionadament.

No va caldre acabar la frase. Vaig abraçar-la i la vaig besar, amb intensitat, una vegada i una altra, sense pressa. Disfrutant-ho. El fogot inicial s'havia calmat; allò estava bé.
M'agradava molt. No tenia clar QUÈ m'agradava: ella, el moment, els petons... Possiblement tot junt; tot allò, sumat, era sublim.

- D'acord, m'has convençut. - vaig dir-li, a cau d'orella -. A tu et convenç?

La vaig abraçar, per la cintura, i la vaig acostar a mi. La seva olor m'embriagava; el gust dels seus llavis m'impregnava. Vaig fer-li un altre petó, llarg, dolç, però també apassionat. Sí, sembla contradictori... però què importen les contradiccions quan s'està amb qui es vol estar?

- A mi últimament em convences de massa coses - vaig sospirar-. Crec que ets una mala influència per a mi. És clar que tot depèn de com es miri. Els meus pares deien que els muggles eren una mala influència per a mi. Ara sort en tinc, que m'acullen - me'l vaig mirar-. I sort en tinc de tu, que també m'aculls...

Me li vaig acostar i vaig començar a fer-li petonets pel coll...

- No sé com he pogut resistir-me tants anys... és clar que ni m'imaginava que jo pogués agradar-te a tu... encara no m'ho puc imaginar ara...

- No cal que t'ho imaginis... És real - vaig fer-li un petó, amb passió -. Tan sols disfruta-ho.

Vaig estrènyer-la contra mi, amb els ulls tancats. Volia sentir-ho; volia sentir-la allà, amb mi, sense res entre nosaltres. Sense centaures corrent, embogits, a només uns metres de nosaltres; sense sang i ferides obertes... Sense odi. Sense ràbia.
Vaig somriure, feliç, i vaig fer-li un petó.

- A més, em sembla que se't dóna prou bé, això d'ignorar els teus pares, oi? - vaig dir, fent broma, encara abraçat a ella.

Vaig riure.

- Jo no diria tant en ignorar com en fer-los cabrejar -vaig dir, arrapada a ell-. Quan es tracta de fer enfadar algú no hi ha ningú com jo. I tu ho saps millor que ningú...

Em vaig tirar una mica enrere per mirar-me'l. Mare meva, que guapo que era. Li vaig passar les mans pels cabells.

- Em sembla que com no marxem ja, acabarà venint el Filch i ens trobarà així... I amb tot això fet una porqueria... encara ens cauria un altre càstig. Tot i que, si ha de ser com aquest - vaig afegir-, jo ja firmo...