Mort de gana

Vaig entrar a la cuina, afamat. M'havia perdut l'esmorzar, amb tota la tonteria del llac, i estava morint-me de gana.

- Tu, elf! Tinc gana! Porta'm un croissant i dues lioneses, JA! - l'elf més proper a mi se'm va quedar mirant un segon i va murmurar un "Sí, senyor" abans de marxar corrent cap a la part més profunda de la cuina.

"Aix... M'equivocava al pensar que la Black és la única cosa que em porta maldecaps... El menjar la supera!", vaig dir-me. En realitat no era del tot cert, però en aquells moments desitjava massa tenir alguna cosa de menjar, i la Black només era un impediment per aconseguir-ho.

Vaig entrar a la cuina amb la intenció d'agafar provisions per a l'habitació. Però entrant vaig sentir uns crits.
"Ja hi som" vaig pensar "Un altre mort de gana que escridassa els pobres elfs"
I desgraciadament era així. Un Slytherin, ni mes ni menys que l'odiós Kikus Fortin, estava escridassant un pobre elf que segurament no tenia cap culpa del que fos que li passes a aquell perturbat. (de bon rotllo, eh?)

- Eh, tu! Que aquest elf no t'ha fet res, saps? Tingues una mica d'empatia i posa't en el seu lloc! T'agradaria que et cridessin, a tu?

Vaig girar-me cap a la noia que em renyava. Era la neboda de la rareta del Tafaner, la Lovegood. Vaig mirar-la un instant abans de respondre.

- Cert, l'elf no m'ha fet res... - vaig dir, pensatiu -. Però prefereixes que et cridi a tu?

L'amenaça no tenia ni solta ni volta, però entre la gana i els maldecaps dels últims dies, necessitava desfogar-me. I la Lovegood era el recurs perfecte per fer-ho.

- No, oi? Doncs aleshores calla. Aquests elfs hi estàn acostumats; fins i tot la Black, quan té gana, els crida i els fa fer el que ella vol. Si tu no ho vols fer, no ho facis, jo no t'hi obligo...

Què deia aquell ara? Estava com una cabra, pobre...

- Fortin, creus que m'importa molt que la gent em cridi? Ja t'ho dic jo: No. El que passa és que és injust el que fa la gent amb els elfs. I si l'Agatha - vaig fer, remarcant el nom - els crida, no hi puc fer res. El que se és que t'he vist cridar-los, i ja està, i et demano que no ho facis... Noi, tampoc no cal que et posis així a la defensiva, que no mossego... ¬¬'

Que susceptible... La veritat, els Slytherins o eren uns creguts o eren curtets o es pensaven que tothom estava en contra seu.

- D'acord, perdona... - vaig mirar com l'elf preparava una safata plena de croissants i lioneses -. No tinc un bon dia...

"Es pot saber què fots??", em vaig dir al cap d'una dècima de segon. Abans que la noia pogués dir res, l'elf va arribar amb la safata. "Tingui, senyor...", va murmurar abans d'anar cap a la noia i preguntar-li què volia.

OFF: vale, protesto!! Quan he cridat jo als elfs domèstics? O.O Si sempre sóc simpàtica... a vegades els enredo x poder fer de les meves pe`ro no els crido, joh... T.T

ON:

Vaig acabar de baixar les escales corrents i vaig entrar la cuina escandalosament.

- Hola!! ^^ - vaig exclamar-. Vull un croissant de xocolata d'aquells tan bons!

M'estava morint de gana, havia anat a volar pel camp i sempre que em cansava que se m'obria l'estómac. Vaig veure que hi havia més gent a l cuina.

- Hola, Allie, hola... ehem. Tu - vaig dir, canviant la cara.

Vaig deixar d'estar alegrement escandalosa i vaig passar a estar més... seriosa. Em vaig asseure en una cadira mentre m'esperava.

- Què tal, Allie? Com ha anat el dia?

La Black va entrar a la cuina demanant croissants. La gana em va desaparèixer de cop; m'equivocava quan pensava que la gana era capaç de superar la intensitat de cada record que tenia de la Black. De fet, sí que era capaç de superar-ne el record; però la sola presència de la noia ho destarotava tot.

- Em... Hola, Black. - sense quasi pensar, vaig deixar la safata que m'acabava de donar l'elf al damunt d'una taula que hi havia al costat -. D'això... Jo me'n... Jo me'n vaig, millor...

Vaig quedar-me bloquejat un moment. El dubte que m'havia provocat ella mateixa el dia abans, s'havia convertit en una barreja impossible de ràbia contra mi mateix i ràbia contra ella. Però seguia existint el dubte...

Seria massoquineria, però no volia que marxés. Hi havia l'Allie... seria estrany. Savia que per fer que es quedés només havia de picar-lo una mica.

- Què passa, tens por de tornar a trobar tabasc al menjar o què? - vaig deixar anar, sense mirar-me'l-. O és que et faig por jo? Seria comrensible, ja que l'última vegada que ens vam trobar aquí... gairebé acabes amb un ganivet clavat... va anar així?

Vaig tocar l'ase, com burlar-me'n.

- Quan es tracta de menjar, ets pitjor que un cuadeserra cubà - vaig dir, fent broma.

"També ets més atractiva que una nimfa, per això", vaig pensar. Genial... La gana no tan sols no em distreia d'ella, sinó que agreujava l'atracció. Però ja no tenia gana... Més d'una vegada, en aquells instants, vaig sentir l'impuls de llançar-m'hi al damunt, i besar-la... I si no ho vaig fer devia ser, possiblement, a causa de la presència de la Lovegood.

- Però, saps què et dic? - vaig acostar-m'hi una mica -. No em fas por; ni tu ni les teves amenaces, ni les teves bromes, ni res que estigui relacionat amb tu. Vols dir que no ets tu, la que tens por?

No savia per què, però estava contentíssima que no s'hagués enfadat pel que li vaig fer al jardí el dia anterior (OFF:suposo que era el dia anterior)

- Jo? - vaig fer-. Jo no tinc por de res... ¬¬

"Mentida. Em fas por tu. Em fan por els teus ulls, em fas por quan t'atanses, em fa por no tenir clar el que sento, em fa por deixar-me portar, tot i que és el que sempre he fet".

Quan s'acostava a mi era horrible. De sobte vaig tenir ganes d'estar amb ell a soles, però evidentment no ho reconeixeria, i molt menys allà, amb l'Allie davant.

- Et creus que per anar amb aquesta expressió de perdonavides la gent et té respecte. Però no és així. La gent només pensa que ets imbècil.

"Potser és que ho sóc...", vaig dir-me, aclaparat davant la debilitat que mostrava cada vegada que era amb ella. Vaig tancar els ulls i vaig deixar anar un sospir.

- Qui t'ha dit que busqui el respecte de ningú? - la situació s'estava estabilitzant.

Vaig quedar-me mirant les dues noies, que estaven allà dretes, i en aquell moment va arribar l'elf, amb una altra safata de menjar.

Els crosanets ens van interrompre. Era un bon moment, perquè sentia que començava a posar-me vermella i va ser una bona distracció.

- Ehem - vaig fer escurant-me la gola i agafant un dels croissants.

- No m'ho puc creure. Que qui m'ha dit que busques el respecte de ningú? No ets tu el que s'ofen quan els altres et tracten malament només per ser d'Slytherin? Jo això li dic buscar e respecte de la gent. I quan veus que no te'n tenen, en comptes de reaccionar sent amable, et poses borde i els dónes la culpa a ells per tenir prejudicis, quan tu només els dónes la raó amb el teu borderío.

Aleshores vaig pensar que amb mi, precisament, no s'havia posat gens desagaradable quan m'havia intentat convèncer. Tot al contrari, primer m'havia salvat la vida de les acromàntules i després... després havia estat... ehem... extremadament agradable, tot plegat.

- Ja, pot ser... - vaig agafar una lionesa.

No valia la pena discutir-ho. Tenia raó ella, com sempre. Vaja, sempre que es tractava de mi...
Vaig desitjar acostar-m'hi més, però no vaig fer-ho. Era el moment perfecte, per tot, excepte per la presència de la Ravenclaw.
Vaig clavar-li una queixalada a la lionesa abans de seguir parlant.

- Bé, ja ens veurem...! Jo me'n vaig, ja, que aquí no hi faig gaire res! - vaig dir, abans d'agafar la safata i marxar d'allà.

[Surto del tema]

- Eh... Val, això ha estat molt estrany.

Em vaig mirar l'Agatha, abans de preguntar-li:

- Portaven alguna cosa estranya, els croissants? Ni t'hi has barallat massa, ni t'has pegat amb ell ni t'has posat a fer encanteris, La situació ha estat molt estranya...

Em vaig mirar l'Allie. Evidentment, no ens estàvem comportant com ho hauríem fet normalment. I se n'havia adonat. Alarma, alarma.

Vaig posar cara de pòquer.

- Hm. Ja. Deu tenir un mal dia, normalment salta de seguida a les provocacions, oi? - vaig dir, encongint-me d'espatlles-. Slytherins. No hi ha per on agafar-los...

Me la vaig mirar una mica nerviosa. Esperava que no sospités res de mi.