Tancats en la confessió (Edgar)

Vaig anar a la sala, amb compte de que ningú em veiés. Estava trista, i volia expressar-ho. I, per molt poc que m'agradés anar a la sala de la necessitat, era la millor manera que tenia de deixar anar tot el que portava dintre.

Vaig obrir la porta i em va parèixer tot tal com ho havia deixat la vegada anterior: Un quadre a mig pintar, unes carpetes de partitures, un piano, un violí, unes guitarres, una flauta travessera, llapis i paper, una història gairebé acabada i un parell de quions d'obres de teatre de cursos passats. No gaire, vamos.

Vaig quedar-me enmig de la sala, pensant en què fer. Instintivament, vaig anar al piano. Una melodia suau va començar a sonar. I després vaig acompanyar-la jo amb la veu.

When you’re all alone,
Far away from home,
There’s a gift
The angels send,
When you’re alone

Every day must end,
But at nights our friends,
Angels always send a star
When youre alone

At night, w’hen i’m alone,
I get awake and wonder
Wich of them belongs to me,
“wich one?” I wonder,

and any star I choose,
watche’s over me,
so i know i’m not alone,
when i’m here
on my own

isn’t that a wonder,
when you’re alone
you’re not alone,
not really alone

the stars are all my friends,
till the night ends,
so i know i’m not alone
when i’m here
on my own

isn’t t that a wonder,
when you’re alone
you’re not alone,
not really, alone.


Una llàgrima va començar a descendir per la meva galta.

Passetjava per un dels passadisos, quant vaig passar davant de la SN, vaig sentir algu que cantava. Era una veu preciosa.
Volia averigüar qui estava cantant però no podia entrar ja que no sabia que havia demanat per a que la sala es transformara.
Em vaig posar davant la porta:

- Per favor mostram el lloc on esta la persona que canta- vaig dir.

Al final va apareixer una porta, anava a obrir-la, quant vaig pensar que potser la que estava dins no volia ser molestada, però vaig tornar a sentir la canço i no em vaig poder estar quet.
Vaig entrar a la sala. Aquesta era preciosa, però jo sols em vaig fixar en la persona que tocava el piano, era Erin, i plorava.

- Erin?!- vaig dir apropant-me a ella.

Es va obrir la porta.

- Edgar!- vaig exclamar morta de vergonya, i vaig girar-me per secar.me les llàgrimes. Vaig fer un esforç per somriure- Què hi fas aquí?

Aleshores em vaig adonar que totes les meves coses estaven allà, i no volia que ningú les veiés. Vaig córrer per guardar-ho tot.

Vaig vore com Erin s'alçava i amagava tot el que hi havia per ahi.

- La que cantava eres tu?-vaig preguntar- Tens una veu preciosa. -aleshores mentres arreplegava tot se li va caure a terra una partitura, em vaig apropar per a donar-li-la -Perque ho guardes tot? No te agrada que la gent ho veja.-pot ser no li agradava ensenyar-ho, en el fons ho entenia

- eh... gràcies- vaig dir avergonyida- I, bé, mai ho havia ensenyat a ningú... No sé si mai sortirà de la sala, de fet...- vaig fer com que mirava el rellotge, intentant fugir d'allà. M'havia agafat desprevinguda i plorant, a sobre.- Eh, jo hauria d'anar marxant...

Vaig anar cap a la porta, i vaig intentar obrir. No es podia.

- Però què...!

Aleshores van aparèixer unes lletres a la paret.


"ÉS EL MOMENT"

- És el moment? El moment de què?- vaig dir, espantada.

- Ja vols marxar...- vaig dir un poc desilusionat.- Val.. doncs..

Aleshores varen apareixer unes lletres.

"ÉS EL MOMENT"

- El moment?- vaig dir mirant a Erin.- Espera que te ajudare a obrir la porta.- vaig apuntar- Alohomora!

Però la porta no es va obrir i va tornar a apareixer:

"ÉS EL MOMENT"

- EL MOMENT DE QUE?!- vaig preguntar.

- Ed, tranquil- vaig dir en veure que s'estava posant nerviós- És el moment de què, Sala?

"DIGUE-L'HI"

- Però el què? No sabem de què ens parles...

Aleshores ho vaig entendre, és el moment, el moment de contar-li-ho a Erin.
-Crec Erin, que si que se de que parla- vaig dir mentres me apartava de la porta.
Vaig anar cap un sofa que hi havia i em vaig sentar.
- Jo estic preparat.- vaig dir mirant.la- Però ho estas tu? Segur que vols saber-ho?

Era el que creia que era? Realment la sala es ficava tan endins de nosaltres? Captava tant el que sentíem?

Vaig anar jo també cap al sofà.

- Sala, que podries deixar d'escoltar un moment? no sé si seria molt agradable per a nosaltres...

"ESTÀ BÉ, DEIXARÉ D'ESCOLTAR. I DESPRÉS EM DIUEN COTILLA..."

Vaig riure.

- Gràcies, Sala... Vinga, ja està. Pots parlar.

- Estas segura?- vaig dir preocupat- Crec que la història no es molt agradable i be.....despres de la mort del Shuller- vaig dir- No et voldria asustar, tranquil·la, jo estic preparat.- vaig dir esperant la seua resposta.

- Estic bé, Edgar- vaig dir- T'has convertit en un massa bon amic meu, i sincerament Ara ja no hi ha res més que em pugui espantar. Si tu realment vols dir-m'ho, jo estaré encantada d'escoltar-ho.

- Val, jo estic preparat.- vaig dir. Vaig agafar un coixi el vaig abraçar.- Ens acabavem de mudar a Escocia, jo tenia uns 6 o 7 anys i Samus uns 9 o 10, feia uns dies que estavem alli. Els meus pares havien anat a Irlanda a per unes coses i estavem ella i jo sols. Per la vesprada Samus va decidir anar a pegar una volta alrededor de la casa i jo com estava cansat vaig decidir quedar-me.
Vaig baixar a la cuina a per un got d’aigua, quant em vaig donar compte de que feia molt de fred, cosa estranya per que estavem en ple Agost. Aleshores em vaig fixar que no estava sol en la cuina. Al girar-me vaig vore que hi havia...- vaig respirar-.... dos dementors i un home, als qual no el vaig poder vore la cara perque duia una mascara.- vaig abraçar el coixi amb força- Em varen envoltar, cada vegada feia més fred... L’home, em va apuntar amb una vareta i instia en que els diguera on estava la casa dels meus avis. La meua casa d’Irlanda i la dels meus avis esta baix el conjur del guardasecret i per aquest motiu no la podien vore. Jo no era el guardasecret aixi que no els podía dir res, però ell insistia....anava a alçar la vareta quant vaig sentir la porta del jardi. Vaig intentar dir-li a Samus que se anara... però ja saps com és...a partir d’ahí ja no recorde res més perque uns dels dementors.... be, em vaig desmaiar.... Al despertar-me vaig vore que estava en el meu llit i tenia a Sam al meu costat. Li vaig preguntar que havia passat amb l’homens i els altres... Segons ella, els pares varen arribar i al veure que no podien traure res varen fugir. Se que aixo no es la veritat...he insisti en que me ho diguera, però sempre canvia de tema.- vaig mirar a Erin als ulls- Desde aquell día no puc soportar vore res que siga de color negre em recorda als dementors... – vaig amagar el cap sota el coixi intentant oblidar les imatges.

Oh Déu Méu. Mai m'hagués imaginat una cosa així.

Em vaig quedar sense parla. No em sortia la veu, i de totes maneres tampoc sabia què dir.

Em vaig quedar allà, estàtica. Mirava com l'Ed apretava la cara contra el coixí. Sabia que havia de dir alguna cosa, però em sortia res.

Vaig posar la mà sobre l'espatlla de l'Edgar. Una única llàgrima em va caure per la galta.

Vaig notar la mà d’Erin sobre els muscles. Ens varem quedar una estona aixi, en silenci sense parlar. Al final vaig alçar la cara del coixi:

-Erin, estas be?- vaig dir- Ho sent, pot ser no te ho devia haver contat. Si vols anarten o entendre.- vaig dir intentant no recordar.

Vaig fer un somriure trist.

- No me'n vaig, Ed.- El vaig abraçar fort- No me n'aniré mai.

Vaig abraçar-lo durant una estona.

- És només que no sé què dir- vaig dir després de separar-m'en- Sento que qualsevol cosa que digui sonarà superficial. Que serà com si no m'importés. I m'importa molt. Sento que hagis hagut de soportar tot això tu sol, sento que hagis patit tot això. I sento no haver estat al teu costat.

El vaig tornar a abraçar.

Vaig abraçar a Erin.

- Res del que tu digues sonara superficial. Al contrari, digues el que digues, sera algo bo, ara se, que ja no estic sol, et tinc a tu. Se que apartir d’ara tinc una amiga amb la que confiar. – vaig dir abraçant-la, esperava no perdre-la mai- Que s’apigues que si necesites qualsevol cosa, o necesites parlar, el que siga, em tens aci.- vaig dir intentant fer un somriure.

- Moltes gràcies- vaig dir- ho faré. Però només si tu fas el mateix.

Vaig somriure. I, instintivament, em vaig aixecar i vaig anar cap als calaixos.

- Ho fare- vaig dir.

Aleshores Erin es va alçar i va anar cap a uns calaixos. Va tornar amb una carpeta.

- Que és això?- vaig preguntar.

- Els meus dibuixos, les meves cançons i les meves històries des que vaig arribar a hogwarts. Mai han sortit d'aquesta sala. Vull... Vull que ho vegis.

Em vaig emocionar.
- No ho ha vist ningú? Soc el primer?- vaig dir.

Vaig agafar els dibuixos, alguns eren dels paissatges de Hogwarts. Estaven molt ben fets.

- Dibuixes molt be Erin.- vaig dir- M'encanta aquest- vaig dir senyalant un en que es veia els jardins amb la posta de sol de fons.- És precios.

- Bé- vaig rectificar- Sé que l'Allie hi vé de tant en tant per cotillejar les coses noves. Però sí, tècnicament ets el primer.

Em va dir que li agradava el de la posta de sol.

- Doncs és tot teu, si el vols.

- Meu?! - vaig dir emocionat. - Ostres moltes gràcies, el penjare a la meua habitació.

Despres vaig passar la vista per les partitures.

- Saps que cantes molt be?- vaig dir, aleshores se me va ocorrer una idea- Em podries fer un favor?- vaig dir- Podries tocar alguna canço amb el piano, per a mi? La que tu vuigues. Es que.. te sentit i ho fas molt be.

- Eh...- vaig dubtar- Suposo que com que ja m'has sentit està bé...

Vaig anar al piano.


- No sé ben bé quina cançó cantar...

- Mmm.. jo menys- vaig dir somriguent- A vore..- vaig dir agafant un grapat de partitures i posant-les damunt d'una taula..- Busquem alguna? Encara que jo d'aço no entenc molt- vaig dir mentres em posava a mirar.

Ens vam estar mirant una estona les partitures. Vaig veure'n una que m'agradava força.

- Has sentit mai questa?- vaig preguntar- és la cançóde bressol d'una pel·lícula muggle, Anastasia...