Creu-me quan et dic que sé com et sents...[Edgar]

Quan em desperto, ja em moc com una espècie de zombie. He aconseguit arribar a una espècie de vida, després de passar-me dies enters evitant a la gent i possant-me a plorar amb qualsevol cosa que veia que em recordès a la Sam. Havia trobat una manera de no tornar-me boja: seguint una rutina. Cada dia em llevaba a la mateixa hora, em dutxava i anava a la cuina a berenar alguna cosa. Passava d'anar al gran saló, on es reunia tanta gent. Intentava evitar la gent, ja ho he dit. Ignorava els meu reflex quan passava per els cristalls o els miralls. Tan trist, tan diferent a mi... cabells grisos, ulls foscos... Després em tancava a la sala de la necessitat i entrenava. Entrenava fent petites pauses de deu minuts per beure una mica d'aigua i menjar alguna cosa. Després tornava als sacs de boxa o als ninots embruixats.

Cada dia, a les cinc, anava a veure la Sam. Em quedava amb ella una hora. Plorava en silenci amb ella, li agafava de la mà, i no deia res durant tota l'hora. Al sortir em trobava amb la seva mare. Ens abraçàvem i ens donavem ànims l'una a l'altra com podiem sense exit. Després, tornava a la sala de la necessitat fins a la nit. Acabava tan cansada que no tenia malsons.

I era això el que pretenia.

Avui, seguint la rutina, després de berenar vaig directa cap a la sala de la necessitat amb unes quantes ampolles d'aigua. Em recullo els cabells en una cua i vaig cap al sac de boxa que hi ha al mig de la sala. Em desfogava, amb cada cop de puny, pensant en tot allò que m'havia fotut la vida o que me la volia fotre. Em venjava mentalment per tot allò que m'havien llevat des de petita d'aquella persona imaginaria que la meva ment havia creat per donar una explicació a tot el que m'havia passat a la vida.

I em sentia, de certa manera, millor. Allà, donant cop de punys a un sac inmòvil, tractant de pensar en qualsevol cosa que no sigui la meva millor amiga estirada al terra tossint sang, sense éxit.

“Em venjaré d'aquell fill de puta...”-penso- “Sigui com sigui, quan no s'ho esperi, quan se li hagi oblidat... em venjaré...”

Quan em canso del sac, agafo la vareta i desperto a quatre ninots que es mouen com si fossin persones. Un d'ells m'ataca, i a partir d'aqui ens començem a barallar, quatre contra tres, en un combat d'un nivell alt. Jo perdo, cada dos per tres un dels seus raigs em dona i m'envia una tres metres enrere, però m'aixeco i segueixo. Perque seguint algun dia ho aconseguiré, i ja no m'ho podran tornar a fer això. Ja no em podran tornar a llevar a ningú de cap manera.

Venia de l'hospital, tot i que no podia estar-me alli molt de temps, la mare no em deixava estar alli de nit, sempre ella, deia que era feina seua, que ella era metge...el pare anava alguns matins. Al marxar havia deixat alli la Cass, no em parlava.
No despertava, Samus no despertava, els metges havien dit que pot sr no es tornaria a despertar, i no podia pensar en aixo, no la podia perdre, a ella no, ella...que durant tants anys havia cuidat de mi, sempre. No podia pensar en la idea de que marxara, de no tornar a vore-la somriure mai mes.
Em feia molt de mal, no podia perdre una germana, i tot per aquell imbecil...evitava la gent, gent que preguntava quan molts ni tan sols la coneixien be, sols per informar-se, cotillejar. Estava fart de tot, no podia anar al camp sense recordar quan feiem l'idiota amb la granera, a correr sense, ni nadar...El piano era la meua salvacio, l'unic a que agafar-me, i per aixo necesitava anr a la sn.
Pero no estava buida, la Lily estava alli.

- Oh..jo...si vols estar soles...jo..

-Joder!- crido, a la cinquena vegada que un raig de llum em tira al terra. Cou una mica, no tenen res a veure amb aquells raigs que utilitzem a l'EM, que només donen calor. Aquests em fan reaccionar, em fan estar més alerta. Quan m'aixeco i em tornen a atacar, ja sé com m'atacaran i els esquivo amb facilitat, després, amb un gest de vareta llanço un impedimenta a un i aquest cau i es desfà a l'aire, queden tres. Un d'ells no tarda en cremar-se per la meva ràfaga d'encanteris que envio. Només dos...

Un soroll em desconcentra, em giro, sorpresa, i un dels ninots aprofita per llançar-me un encanteri i enviar-me a l'altra punta de la sala. Els dos ninots que havien desaparegut tornen. Es un entrenament dificil, ja que els he d'eliminar a tots sense que cap dels seus encanteris em toqui, però es eficaç.

-Descans.- demano, quan veig que s'estan preparant per atacar.- Descans.- repeteixo, per si de cas. Miro cap a la porta i em trobo amb l'Edgar.

No sé de cop que fer. Me'l quedo mirant. Només he parlat amb la seva mare, de la seva familia. I perquè ella m'havia servit de mare des que coneixia la Sam i sempre es preocupava per mi. Em regalava coses i demanava que li escribís. Era una bona dona. Amb l'Edgar, en canvi, no solia parlar... però estava clar que tot dos teniem el mateix sentiment de por, de pèrdua. Es veia al meu cabell, a la seva pell... els seus colors extravagants... el de la seva pell.

Diuen que ser metamorfica et serveix per enganyar, per convertir-te en una altra persona. Uns altres diuen que va bé per canviar i anar a la moda. Jo, en canvi, crec que l'unic que fa ser metamorfomag es que es veu més els nostres estats d'ànim que a qualsevol altre persona.

-No,no... dona el mateix.. passa, si vols... estava...- m'aixeco del terra, amb una mà a la cama, on m'ha donat l'ultim encanteri.- entrenant.

Què puc dir? que ho sento? Que l'entenc? Què es pot dir al noi a qui per culpa teva potser mor la seva germana? la teva millor amiga?

"Podria haver-m'ho fet a mi, el Johnson, si el que volia era fer-me mal. NO tenia necessitat de fer mal a la Sam. Per la Sam plorarà més gent de la que ploraria per mi"- penso, entristida, mentre miro l'Edgar.

Em quede encara en la porta, no he parlat molt amb ella, pocs cops, algun cop ens em saludat al passadis o quan ve a casa, que parlem més. Pero no molt més.

- Si estaves entrenant...no voldria molestar.

També es metamorfica, pels cabells, no m'havia fixat mai. Continue de peu, sense saber que dir.

- Estas bé? -dic senyalant la seua cama.

Pero no sols em referisc a aixo, tot i que l'altra resposta ja la se, la mateixa resposta que donaria jo. No ho esta, pero hi ha un altre sentiment, una altra emocio que no veig, que no acabe de compendre, pero que també li fa mal. M'agradaria dir-li alguna cosa, que l'entenc? Que se el que esta passant? El que sent? Que te també jo tinc por? Paraules inutils i inecesaries, perque ja ho sap, perque ella també s'estima la Sam.
Em quede mirant la sala, i el meu piano apareix.

- T'importa...si?- dic senyalant-lo.

Faig com que no he sentit la seva pregunta. Miro cap on senyala i veig el seu piano. Miro la sala, pensativa, i faig que no amb el cap.

-Espera un segon.

Faig un encanteri per una part de la sala, perquè els encanteris dels ninots no puguin tocar ni el piano ni res que estigui al seu voltant.

-Si no et desconcentro... potser fem renou, nosaltres.- dic, senyalant als ninots.- Ells estan per entrenar-me, si han de fer explotar alguna cosa, ho fan, eh? T'importa a tu?

- No, estaves tu abans Jo sols necesitava...Gracies.

Vaig cap al piano i em quede mirant la partitura, es la que diua assajant des de feia mesos, feia unes setmanes havia acabat tocant-la be, feia uns setmanes m'havia trobat la Sam als passadissos, li l'havia ensenyat, li havia encantat, i havia acabat plorant.
Tristesse, Chopin.
Comence a tocar, quant aleshores recorde algo més d'aquella nit.

- Lily, fa unes setmanes la Sam em va fer prometre que si li passava alguna cosa, no et deixara fer estupideses.- dic mentres continue tocant.- Ho sabia? Es a dir...sabia...sabia que li anava a passar alguna cosa?

Decideixo, igualment, donar-me la volta i tornar a anar cap al sac. Així molesto menys. No duc guants de boxa però m'importa ben poc.

Ell comença a tocar, i jo començo a donar cops de puny al sac. Faig petits gemecs, i sona quan colpejo amb força, però a l'Edgar no sembla importar-li, així que em torno a concentrar. Un cop de puny, un altre...

La seva pregunta em desconcentra i fa que les cames no em responguin. Per poc caic al terra, pero aturo la caiguda possant el peu amb força al terra. No puc deixar que cada vegada que la nombrin perdi les forçes...

-Doncs... et va demanar que em deixessis fer estupideses?- li demano, encara que no vull sentir la resposta, ja la sé, es només... què m'estranya. Agafo aire per intentar omplir el buit que se m'ha format a l'estòmac inútilment i torno a pegar un cop de puny al sac, amb ràbia.-Crec que no... ningú... ni ella ni jo podiem adivinar de cap manera que el Johnson...

Deixo de donar cops de puny al sac i em passo el braç per els ulls, perquè les llàgrimes volen sortir, i no vull que surtin un altre cop.

- Em va dir " Conec la Lils, seria capaç de fer qualsevol cosa, no vuic que li passe res mal, vigila-la per mi. No deixes que fasa qualsevol estupidesa, per favor."- continue tocant, si em centrara en la música ja estaria plorant, no es que siga una canço molt alegre.- Pero, no se perque ho va dir si no sabia el que anava a passar.

Se que esta plorant o esta a punt, pero no se m'ocorreix que dir-li, res que servisca, perque diga el que diga jo tampoc m'ho crec.

- El Johnson...no en sabia el nom.- el Johnson, sabia que havia sigut un xic, pero la Cass no m'havia dit el nom.- La Cass sols m'havia dit que era un xic, i despres va marxar, no parla amb ningu, ni tan sols va voler explicar-ho als meus pares.

Coninue tocant, tragant-me les llagrimes, no pensant en la canço, no pensant en que la puc perdre.

Dono un cop més de puny i mentre ell parla dono dos més. Frustrada.

-Suposo...- dic, donant un altre cop de puny, encara que aquest més feble.-Ella... bé... ja saps...- Em un surt un petit sanglot, i les llagrimes em tornen a caure. Soc incapaç de no plorar cada vegada que em parlen de la Sam o jo parlo de la Sam. No puc evitar-ho de cap manera.- es preocupava per els altres...

" ja pots anar a la teva estimada amigueta i dir-li que gracies a les amenaçes o jo li diria idees que m'has donat pot ser que acabi aquest curts, morta mutilada... qui sap??"

Deixo anar un esbufec quan les paraules del Johnson em venen al cap. Per mala sort tinc aquesta facultat, de recordar frases enteres de persones, i normalment no son bones frases. Retrocedeixo i m'aparto del sac, tremolant una mica. Les paraules de la nota, el seu somriure quan vaig aparèixer allà...

-M'hauria d'haver fet mal a mi.- xiuxiuejo. No crec que em senti l'Edgar, però jo necessito dir-ho.-Jo li havia fet enfadar... no ella...

- Aha...es preocupa pels altres.

Finalitze la canço i em gire, mirant-la, he escoltat perfectament el que ha dit, les seues ultimes paraules.

- Lily, estic fart que m'oculteu informacio. No vuic pagar-ho amb tu, de veritat que no. Pero des de petit, a la Sam li han passat moltes coses, començant pel cop que em va salvar dels dementors quan jo tenia sis anys, no em va contar el que va passar. Em va mentir quan va dir que ella no va fer res, pero era massa petit i no li vaig donar importancia. Quant va anar a snt mungo amb onze anys, perque segons ella es va caure per l'escales, els molts cops que ha acabat amb unaa part del cos trencat....quan fa uns mesos va anar a snt mungo i es va estar tres dies inconscient, i segons ella no recordava res. I ara aço. Li ho he notat, des de fa mesos, com si estiguera preocupada per alguna cosa, com si tinguera por d'algo, li ho vaig preguntar i saps que em va contestar? Que no era res, sols que estava cansada. Si aixo tu t'ho creus, endavant, sols et demane que em digues de veritat si ella sabia algo, si em dius que no, et creure i no continuare preguntant.

Tinc por a la resposta, sobretot tinc por de que aquesta siga afirmativa, pero necesite saber-ho, necesite saber-ho, sempre m'amaga informacio.

Les seves paraules em colpejen amb força, perque jo aquestes paraules les he sentides de la boca del James, i recordo el mal que em varen fer, i després, les he sentides a aquell amic de la Katie a un dels seus records que vaig mirar una nit d'insomni. I fan mal, fan molt de mal, però entenc els sentiments de l'Edgar.

-Jo...

Li havia d'explicar el poc que sabia? Si, s'ho mereixia... m'assec al terra i em subjecto el cap amb les meves dues mans, perque estic mig marejada, i em tornen a venir imatges desagrasables, records...

-Vine... t'explicaré el que pugui...- dic, hiperventilant.

Em quede mirant la Lily, el que te que contar-me és important, ho veig, i veig com esta ella.
M'alçe de la banqueta i em sente al seu costat.

- Si et costa, o et va a fer mal, no voldria...si no et veus amb forces, quan pugues. I si no li preguntare a...-em quede callat sense dir el seu nom, no no puc.

Faig que no amb el cap. Li he de dir, perquè té dret a saber-ho.

-Però no facis preguntes, d'acord?- li demano, i després començo a dir tot el que sé.-Vàrem aconseguir uns diaris del futur, en els quals jo i la Sam vam poder veure una esquela. La seva, la de la Sam. Ens vàrem intentar convèncer de que no seria res, però... ella estava convençuda de que passaria.-"per culpa meva, pareix que tenia raó"- Després... crec que la gent li possava una mica nerviosa. Confiava molt amb ella, i estàvem estresades. Teniem por de fer-ho malament, de que apareguessin el Fortin i els seus i matassin a algú altre. Això també li afectava. Per no dir que jo la vaig preocupar una mica barallant-me amb el Johnson fa unes setmanes.

Vaig sospirar.

-Crec que era tot això el que li passava.

Asentisc quan diu que no faça preguntes. Pero, no puc no preguntar, una esquela? Una esquela del futur? Que la gent l'agobiara, ho comprenc, la Sam no.. tenia por, ho comprenc, em sorpren que ho mostrara, pero és humana, no sempre pot aparentar estar bé. Que es preocupe per els altres mes que per ella, és Sam, no em sorpren, pero lo de l'esquela...estava marcat que anava a morir? Va a morir? No despertara? No...no...

- Una esquela? Del futur...com...?-em quede callat, havia dit que res de preguntes.

Em quede mirant el terra callat, analitzant el que m'havia dit, la Sam ho suposava...creia que anava a passar...pero havia de despertar! Era la Sam, sempre tornava! No em podia deixar sol, no ens podia deixar. Tenia por, por de que aquella maleïda esquela acabe sent real, por de que un dia vaja a l'hospital i em diguen que no tornara a despertar...com...? Em passe les mans pel cabell apartant-lo de la cara, pot ser hauria sigut millor no saber lo de l'esquela.

Em mossego el llavi, mirant-lo.

-No et demano que ho entenguis. Només et demano que em creguis.

I em creia. Ho veia al seus ulls. Ho veia a l seva expressió, al lleu canvi de color de la seva pell. I es que saber que hi ha un paper del futur que assegura els teus pitjors temors es del pitjor que et pot passar, quan intentes no pensar-hi.

-Escolta, Edgar...- li dic, mirant com li ha afectat.- això no vol dir que la Sam vagi a...- No dic la paraula, no puc dir-la. - Saps? També vàrem veure l'esquela d'una persona que ara està molt viva. El James. Li van disparar, sí, però es ben viu.

El miro fixament.

-M'has escoltat? Això no significa per res que la Sam hagi de morir.

I m'ho dic també per mi, perquè jo ho sé, però necessito repetir-m'ho de tant en tant.

- No...no ho sabem si passara a o no, és a dir el James...no, no és lo mateix. M'agradaria poder creure-ho, pero no soc com la meua cosina no tinc tanta...no despres de...

Volia creure, de veritat que volia, volia creure que es despertaria, pero els metges..ni tan sols ma mare pareixia esperançada.

- No...ho sent. Vuic de veritat, pero no se perque...no puc.

Amague la cara entre les mans, soc horrible, totalment horrible.

Em feia mal el pit. Vaig mirar l'hora i em vaig adonar de que faltaven cinc minuts per la meva hora habitual d'anar a visitar a la Sam.

-Jo... ho sento molt, potser no t'ho hauria d'haver dit.

M'aixeco del terra i em mossego el llavi mentre em tambalejo una mica. Potser no ho hauria d'haver fet. La Sam... potser no li hauria agradat, que li digués. Però jo si estigès al seu lloc m'agradaria saber-ho.

-Vaig... a veure-la. Es l'hora, ja.

- No, necesitava saber-ho Lily, sols que...he de fer-me a la idea, no es traga amb facilitat.

Em quede mirant el rellotge.

- La Cass estava alla, pot ser te la trobes..jo...necesite música, si, necesite el piano.

M'alçe i vag cap a la banqueta.

- Gracies Lily.

Vaig cap la porta i en sentir com em dona les gràcies em giro ràpidament i l'apunto amb el dit.

-No. No tens res a agrair-me, Edgar. Res.

I abans de que pugui demanar perquè, surto ràpidament per la porta de la sala de la necessitat mentre em començen a caure un altre pic les llàgrimes de culpabilitat.

[Tema tancat]