Mama...? Merda ^^''

Estic caminant pel passadís, amb l'Oliver darrere, tornant de classe, quan em giro per mirar-lo.

- Oliver, tio, fem algo. M'avorreixo molt, de veritat.

I és veritat. D'acord que m'hi podria posar una mica més mab els estudis i tal, però... Estem al passat! Què importen les notes que tregui aquí? Si no compten!

- I a Hufflepuff són tant avorrits com sempre...- Me'l miro posant una careta de pena que ràpidament substitueixo per un somriure una mica malvat.- Explotem un lavabo? ^^

-Doncs ajuda'm a trobar com arreglem els reculatemps...

Nah, no colaria. Vaig rodar els ulls quan va dir allò d'explotar lavabos. Semblava que no em coneixia. En fi, es cert que alguna vegada ell i la Rose m'havien fet fer alguna malifeta... pero haviem d'intentar passar desapercebuts al passat!

-Això ho has de demanar a la Juls... I va. no siguis dolent, els hufflepuff son guays. Mira't a tu mateix, o a la teva mare. No moleu?

- Els Hufflepuffs guays?- Pregunto amb cara d'horror.

Hufflepuff és la casa més avorrida que puguis trobar, ho dic en serio. Gryffindor i Slytherin tenen festes gairebé cada cap de setmana. Fins i tot Ravenclaw, que tenen fama d'empollons! I a Hufflepuff què?

Sus de pinya. Estem al costat de les cuines i només se'ls hi ocorre agafar suc de pinya? Siusplau.

- No et negaré que jo sóc guay, però la meva mare? Sí, segur: Em dic Emily Blake i sóc la monitora de Hufflepuff.- Dic, rodant els ulls i imitant la seva veu.

Surto de classe just per trobar-me un passadís ple de gent. Agh, odio que s'omplin així entre classe i classe u.u
Avanço uns quants metres just per acabar darrere un Hufflepuff i un Ravenclaw. Passo pel seu costat a temps per sentir com algú parla de mi.

Espera. Ha dit...Mare...? Jo...?

Em giro cap al noi, que resulta ser el Dan, i me'l miro, estranyada. Acaba de dir el que acabo de sentir o han sigut imaginacions meves?

-Que?- És l'únic que puc dir, encara flipant.- Que acabes de dir...?

Quan sento la veu de la meva mare al meu costat no puc evitar tropessar amb els meus propis peus. Aix, això de tenir les cames tant llargues no és bo...

- Ma...! Emily!- Exclamo, al girar-me per mirar-la.

Merda, merda, merda. Això no és bo. Gens bo. Qui em mana a mi posar-me a parlar de la meva mare sabent que encara corre pel castell? Com explico jo això, ara?

- Jo? No he dit res. Res de res. Absolutament res. - Dic, intentant dissimular. Merda. Sóc un mentider pèsim.

Faig una mirada de circumstàncies a l'Oliver i trago saliva. No sé com podré explicar això... Potser no puc i he de dir la veritat. Em torno a girar cap a l'Oliver, que em mira en plan "quina cagada" i li intento dir que si vol pot marxar. Tampoc el vull ficar en els meus merders.

Sóc imbècil T.T

No sé que té aquest noi que, sí, és molt simpàtic, però tot el que fa és molt misteriós. Sempre em dona la sensació que sap més coses del que diu. I ara m'està mentint, això està clar.

-Has dit...- començo a parlar, dubtosa. Vale, realment no sé com explicar el que acabo de sentir.- Que sóc la teva mare?

D'acord. Ha sonat raro. Molt raro.

-A part de que t'has rigut de mi, clar.- faig, creuant-me de braços. Però, de fet, que s'hagi burlat de mi no és el que més em preocupa ara.

No entenc el que està passant, però vull saber la veritat.

- Eh... La meva mare? Quina tonteria, Emily, si només tens un any més que jo, què vas a ser la meva mare.- Dic, sense poder evitar fer un riure nerviós.

No puc mentir, va contra la meva naturalesa de noi amable i bondadós. Sóc Hufflepuff, joder, això de mentir els hi deixem als Slytherin.

- I... I no m'estava rient de tu, clar que no. Per què ho faria?

Es riu nerviosament, mentre nega el que acaba de dir. Em miro al seu amic, que continua al seu costat, com demanant-li explicacions, però no diu res. Vaaale, tot això és molt estrany. Moooolt estrany.

-Però...- La veritat és que te raó. No puc ser la seva mare, això està clar, però llavors perquè ja és el segon cop que ho diu?. - Vull dir... Ja em vas dir mama quan ens vam conèixer. No entenc per què...

Em callo. La veritat és que no té sentit res del que estic dient ni del que està passant.

Em miro a l'Oliver, intentant-li dir que ho sento. Però esque no puc mentir més. I menys a la meva mare, a la meva mare no li menteixo mai (A no ser que sigui en les notes d'Història de la Magia, però això és questió de supervivencia.)

- Com t'ho explico... Posem un exemple, vale? Imagina't un futur hipotètic en el que tens un fill. Un fill hipotètic i per res real. I diguem que aquest fill teu doncs, eh, viatja al passat per un serie de causes totalment hipotètiques... - Faig un somriure nerviós i em miro a la meva mare.- Com respondries a aquesta situació totalment hipotètica?

Amb una mica de sort es pensarà que estic boig i sortirà corrents agitant els braçets. Això espero, al menys.

Espera, espera, espera. Què...? Deixant de banda que, quan parles d'una situació hipotètica, acostuma a ser una situació completament real... El meu fill. Que ha vingut del futur. El. Meu. Fill.

Veig com l'amic Ravenclaw del Dan s'acomiada d'ell, dient-li que estarà al camp de quidditch. Però no em preocupo per això ara. El que em preocupa és que, pel que sembla, el meu fill ha vingut del futur.

-És una broma, no?- faig, articulant les paraules lentament, encara en estat de xoc i cara d'idiota. Això no em pot estar passant a mi.

Merda. Ara que m'hi fixo, el Dan té el meu nas.

I, bingo, sembla que ho ha entés.

- Eh...- Faig, sense saber molt bé què contestar quan em pregunta si és una broma.- Sí...?

Em quedo un moment en silenci, amb el somriure nerviós encara a la cara.

- No, d'això... No és una broma. Merda, ho sento, mama, de veritat. No t'havies d'enterar, de veritat que no... Però l'he cagada i, eh, ara no sé què dir-te, perquè tu no em coneixes i és tot com... Estrany.

I ara què faig? Encara no se si m'acaba de creure del tot, tampoc. Però es que jo també fliparia si m'aparegués un tio dient-me que és el meu fill... I més si només te un any menys que jo.

Vale. Vale. Valevalevalevale. És el meu fill. Ve del futur. Té el meu nas (el pobre havia de treure el pitjor de mi...). Almenys tindré un fill Hufflepuff.

Em quedo una estona en silenci, intentant assimilar-ho. Sembla tan... impossible. I ell és el que diu que és un moment estrany.
Recordo quan el vaig conèixer i em va dir mama, en aquell moment em va fer riure. I a tots els cops que me l'he trobat per la Sala Comuna. I a Hogsmeade...

Espera. A Hogsmeade.

-No em puc creure que intentessis lligar amb el Luke davant meu.- dic, i casi sense pensar-ho m'acosto i li pego un clatellot suau.- Que no veus que ell és del passat i tu del futur? Es que no penses abans de fer les coses, Dan?

Merda. Començo a sonar igual que la meva mare u.u

I em pega una colleja. Crec que desprès de setze anys de convivència m'hauria d'haver acostumat, però res, encara em pillen per sorpresa.

- Al cap no, mama, que estic estudiant! - Em queixo, portant-me la mà al clatell. Em parla del Luke, del cambrer, dient-me que ell és del passat. Merda, no li hauria d'haver tirat els trastos davant seu u.u

I, com no, no pot faltar la frase estrella: Es que no penses abans de fer les coses, Dan?

- Saps? - Dic, amb un somriure.- És el primer cop que dius aquesta frase però t'asseguro que la repetiràs moooolts i molts cops.

I no puc evitar riure. Perquè és tot molt estrany, però al cap i a la fi continua sent la meva mare.

- Doncs per pegar-me una colleja ara no et penso dir qui és el meu pare! No hi ha spoilers del futur per tu! - Li dic. Però tot i així somric de la mateixa manera que acostuma a fer el pare.

I se que se n'adonara. Perquè encara que tinc la mateixa cara que ella, tot jo recordo al papa: el somriure, els ulls clars, l'altura, les espatlles amples, la manera de caminar i, fins i tot, la cara que els dos posem quan alguna cosa ens fa gràcia.

El riure em surt sol quan ell es riu. Potser no és la situació més còmode que he viscut... Però, pel que es veu, és (o serà) el meu fill, tinc la sensació que em coneix millor del que em sembla.

Em quedo callada de cop quan em diu que no em dirà qui és el seu pare. Per molt idiota que sembli, en això no hi havia pensat. Agh, la veritat, no sé si ho vull saber.

Però llavors somriu. I recordo el dia a Hogsmeade amb ell i el Dean. Li va dir papa, i tenen els mateixos ulls, i el mateix somriure.

-Oh, no.- faig, negant amb el cap. No em pot estar passant això a mi.- Oh, no.

Oh, vinga ja. El Dean Forester serà el pare del meu fill. Spoiler definitiu de la meva vida.

Li canvia totalment l'expressió de la cara. Crec que ja sap qui és el papa. Bingo, premi per la mama! Em poso a riure quan comença a negar amb el cap, sense acabar-s'ho de creure.

- No em siguis reina del drama, mama.- Dic, rient.- I no em diguis que no t'ho esperaves, perquè no m'ho creuré. I tampoc em diguis que no estàs contenta, perquè se que no és veritat.

Somric i m'apropo a ella per parlar-li a cau d'orella, com si fos un secret.

- Si et serveix de consol crec que us vau casar de penalti. No ho heu acceptat mai, però se contar, mama, i les dates no quadren.

Però no menciono el que porto pensant tota la vida: Que vaig ser un error. Si li dic que em tindrà als vint-i-tres, només d'aquí sis anys, li agafarà un atac de pànic.

Genial. I em casaré de penalti. Crec que no vull continuar sabent coses sobre el meu futur. En serio, no mola.

-Agh...- faig, amagant la cara entre les mans.- No m'ho puc creure...

El Dean. No sé com el miraré a la cara quan el torni a veure... Per què ha de ser tan complicat?
Per què justament el meu futur fill ha decidit donar-se un passeig pel passat? Per què el meu?

-A veure, Daniel Forester- dic, creuant-me de braços. Uau, m'ha sortit veu de mare, que fort. M'aposto el que sigui que ara tinc el superpoder de trobar tots els objectes perduts de casa meva.- Em pots explicar com i per què has vingut al passat?

Oh, per favor. No puc fer de mare a un noi de setze anys que em treu un cap d'alçada i mig d'amplada.

- Forester...?- Pregunto, fingint sorpresa.- Crec que... Vaja... Que t'has confós de pare... Que és broma! Clar que no! ^^

Vale, em pegarà per això, però segur que val la pena.

- A veure com t'ho explico...- Dic, quan em pregunta com i per què he vingut aquí.- Doncs... Va ser gràcies a l'Oliver que vam venir aquí. T'he parlat mai de l'Oliver? És aquest noi tan maco que s'acaba de marxar. És un geni, mama, de veritat, tu i el papa l'adoreu.

Això, canvia de tema, Dan!

- Creieu que és una bona influència, però la veritat és que sóc jo qui el malinfluencia a ell ^^

-Que?!- exclamo, obrint molt els ulls, quan em diu que m'he equivocat de cognom. Però després es riu i em diu que és broma, i no puc evitar pegar-li un cop al braç. Agh, si resulta que tinc un fill tonto u.u

-No sé perqué estic completamet segura que ets la pitjor influència que pot tenir aques pobre noi...- dic, somrient.- Però no em canviis de tema, Daniel, ja m'estàs explicant com t'has ficat en aquest merder.

Per favor, tinc 17 anys, de veritat creu que no pillaré al vol el se intent de desviar l'atenció?

Fingeixo una cara de disgust, quan em diu que sóc una mala influència. Jo? Què va, si sóc un amor.

- Ala, com et passes. Que en teoria m'has d'estimar incondicionalment i aquestes coses, mama.

I s'ha enterat del canvi de tema. Jo, m'ho hauria d'haver imaginat u.u

- Si no m'ho preguntes no et mentiré, mama.- Dic, amb un somriure. No vull mentir-li, però tampoc puc dir-ho.- No ho puc explicar... Ja és prou fotut que t'hagis enterat que estigui aquí... Tampoc ho hauries de saber.

Penso en la mare de l'Oliver i la Rose, que em va dir que les mares sempre s'acabaven enterant de tot. La veritat és que tenia raó.

No em vol dir perqué ha vingut al passat, però suposo que ha de ser un motiu important, així que arrufo el nas, però no insisteixo més.
Bé, espero que hi hagi un motiu important, com hagi vingut només a donar-se una volteta i a riure's de mi li espera una gran bronca de part de l'Emily del futur.

Tinc ganes de preguntar-li més coses, com que faré després de Hogwarts (sí, això seria realment útil) o si seré feliç, però l'únic que puc preguntar és:

- I, d'això, seré... Una bona mare?

Encara no he aprés a ser una bona filla i resulta que ara m'he de preocupar per ser una bona mare...

Somric davant la pregunta.

- La millor. - Contesto, amb un somriure sincer. I es que és veritat.- Però amb un preocupant propensió cap a la violència, això sí.

Estic segur que vol saber mil coses, però tampoc se si dir-les farà canviar alguna cosa al futur... No sé si vull que canvii res, el meu futur està guay, gràcies. Tot i que... Potser...

- D'això, mama... L'any passat... Vull dir, durant el meu cinqué any suspendré Historia de la Magia espectecularment. No preguntis la nota, no la vols saber, de veritat. És perquè et vagis fent la idea i tal i perquè pensis que el càstig que em posareu és increiblement desmesurat i cruel.

-Potser, eh... El podrieu canviar? Acceptar que al vostre fill no se li dona bé la Història? ^^

-Bon intent-dic, quan em pregunta si li podriem treure el càstig per suspendre Història.- Però millor no canviar el futur, eh que no, Dan? ^^

Ric al veure la seva cara. La veritat és que s'assembla molt al Dean, almenys és igual d'alt, i als dos, quan somriuen, se'ls hi fan clotets a les galtes.

-Sé que parlar del meu futur no és la millor idea.-dic, encongint-me d'espatlles.- Però... Em pots explicar coses sobre tu? No sé, tinc curiositat.

No tothom té la oportunitat de parlar amb el seu fill anys abans de que aquest neixi, dic jo...

Faig mala cara quan em diu que no me'l canviaran. Totalment injust, no me'l mereixo, el càstig.

- Sobre mi? - Pregunto.- A veure, doncs no sé... Vau possar-me Daniel per un amic del papa, però tothom em diu Dan. Dan mola. Vaig nèixer el 31 de març... Eh... La història no se'm dona massa bé, m'avorreix. En general els estudis no són el meu fort.

Em quedo un moment en silenci, pensant.

- Tenim un gos. Es diu Edric. Vaig haver de passar-me dos dies suplicant-vos per tindre'l. És el gos més maco del món. - Mm, què més...- Estic a l'equip de Quidditch, i jugo com a batedor. Se'm dona bastant millor que l'història ^^

I ja no se m'ocorre res més. Se'm fa estrany explicar-li coses sobre mi a una de les persones que, al menys al futur, em coneix millor que ningú.

Somric mentre m'explica coses d'ell. La veritat, encara em sembla tot molt irreal (ja saps, que el meu futur fill hagi vingut del futur i no em vulgui dir perquè) i és molt estrany preguntar-li al meu futur fill coses sobre ell mateix, però bé...

-Oh, ets batedor? *-*-pregunto, emocionada.-Quin fill més guai que tinc, que ha sortit als seus pares!- faig, contenta.

Eh, un fill Hufflepuff i batedor, això és molt més del que esperava!

-Dan... -començo, ara més seriosament.- Potser li hauriem de dir al Dean, no creus?

Vale. No és el que més il·lusió del món em faci, però ell és el seu pare i també té dret a saber-ho.

- Al papa?- Pregunto, sorprès. Això no m'ho esperava.- Estàs segura?

Fliparà. Li agafarà un atac de nervis. No, en serio: Poden passar coses dolentes.

- De veritat creus que és una bona idea?- Pregunto arrufant les celles.- No vull que se'ns mori d'un atac de cor i no nèixer mai, la veritat...

El papa. Oh, déu meu, això no havia de passar. Ni ell ni la mama ni ningú, joder. I mira que sabia que jo era el que ho tenia pitjor de tots. Vaja, que era l'únic que els seus pares encara no estaven junts.

Ens el carguem, si li diem. Entrarà en shock. Agh. Per què em passa això a mí?