Vaig tancar la porta de la sala de la Necessitat darrere de mi. Davant, res. Una habitació totalment buida. No necessitava més. Només necessitava un lloc on poder estar sola.
Vaig asseure'm al terra. Ara tenia la pedra. L'havia de donar al Fortin. Ell no trigaria en venir a buscar-me. Ho havia de donar...
Però la curiositat per aquella pedra em matava. Me la vaig mirar, encuriosida, i mentre pensava quina mena de pedra era vaig començar a donar-li voltes a la meva mà.
Els vaig sentir abans que veure'ls. La seva veu. Sempre he tingut aquella facultat, puc saber qui es només sentint la veu. Puc reconeixer entre milers de veus les de la Sam, l'Agatha o ... la del Fortin...
Per això, quan ella va dir:
-La meva nena...
Jo em vaig quedar en blanc uns segons, abans d'aixecar el cap i veurel's. Allà estaven. La meva mare, amb les dues mans a la cara, d'emoció, i el meu pare, rodejant la seva cintura.
-Lily, quant de temps.
Em vaig quedar de pedra. Allà hi eren. Després d'onze anys, semblava que el temps no havia passat per a ells. La mama encara tenia el seus ulls marrons que jo havia heredat. Duia el cabell rossa, a ella li agradava fer-se notar i que tothom sapigués que era metamorfomaga, no com a mi i a la Diane. El papa, en canvi, tenia els cabells rossos fosc, o castany clar. Com ho vulguis dir. El meu cabell. Van somriure.
Vaig passar dues hores amb ells. Recuperant el temps. Feia onze anys que un accident d'avió havia arrosegat els meus pares, i els havia trobat a faltar tant, i els havia necessitat en tantes ocasions... Gràcies a ells, vaig tenir un altre cop els ulls marrons durant dues hores, gràcies a ell, havia tornat a ser la Lily d'abans. Quan em vaig despedir d'ells i vaig amagar la pedra a la butxaca, els meus ulls varen tornar al blau, i la por per la gent seguia allà.
Ara si, no volia tornar la pedra.
No volia tornar a perdre els meus pares.
[Tema Tancat]
Assumpte: Papa...? Mama...? 