Habitació 920, Rose Wood... May.

Ja està ja ho pagava jo, com sempre. Faig que em mire, no sones enfadada, amb tranquil·litat

- Demà no et vuic veure al despatx i com vingues et fare fora, descansa, quedat amb la Rose, però res de vindre a treballar, està clar? Em quede jo, pren-te uns dies lliures, jo tinc que recuperar torns aixi que fare el teu. Res de discussions.- no he sonat enfadada, vale...- Molt bé, aixi m'agrada.

Vale, tot perfecte.

- Que et millores prompte Rose.- em gire cap la Julie.- M'agradaria parlar amb tu algun dia...voldries quedar?- aquesta assenteix.- T'enviare una carta, doncs. Ens veiem prompte.

Faig una abraçada a la Lils i em despedisc també de l'Oliver i...l'amic es deia Daniel?
Tanque la porta i desaparet en direcció a l'oficina.

[Isc del tema]

Sospiro, però no em deixa ni queixar-me. Quan surt per la porta em deixo caure a una de les cadires que hi han al costat del seu llit. Potser si em vendrà bé descansar... Em miro la Rose i li faig un somriure. D'acord, descansaria... però d'aqui no em movien fins que la Rose fos fora.

-Cols que vagi a demanar el menjar, Rose?

I tots marxen, l'Ols, el Dan, la Juls, tot i que fer marxar la Juls costa, però finalment marxa i em promet que vindrà demà, també marxa la tieta i em quede amb la mare, el pare havia d'anar a treballar.
Mire com les boles leviten, quant les llums estiguen apagades brillaran, em recorda a casa.
Aleshores escolte que la mare em pregunta si vuic el menjar.

- Oh, si per favor.- dic somrient.

Abaixe les manegues de la camisa que m'havien donat, no m'agrada veure el meu braç, quant m'havia dutxat havia frotat i frotat, ja sabia que no anava a marxar, no m'agradava vore-ho ahi, però havia d'acostumar-me no anaven a marxar.
Espere que al futur la mare recorde aço i no em demane explicacions, perquè sino malament.

-Doncs no tardaré...- Li dono un petó al front i vaig cap a la cafeteria per si tenen alguna cosa per menjar que la Rose pugui menjar sense problemes.

Somric en veure que encara queda menjar, i agafo una mica de sopa calenta encara i pujo de nou a l'habitació. Li deixo el menjar sobre una taula i me la miro.

-No et demanaré que em diguis que et an fer... perquè sé que no ho vols recordar. De veritat, no se si al futur t'ho he explicat mai pero he passat per situacions parescudes... Però si vols parlar en algun moment, estic aqui, d'acord?

La mare marxa i jo em concentre en les boles de llum que van levitant. No escolte la mare arribar fins que deixe la safata damunt la taula, bote.
Agafe la sopa i començe a menjar poc a poc.

- Gràcies. Si, se que et van pasar coses dolentes.- baixe la sopa.- Un cop de menuda no podia dormir per culpa dels malsons i vingueres a la meua habitació, et vaig preguntar si tu també en tenies i em contares que hi havia una època que no podies dormir per la seua culpa, però que al cap del temps varen marxar i vares poder tornar a dormir sense problemes, et vaig preguntar més sobre els malsons i sols em digueres que eren records desagradables que no feien falta recordar, i em vares dir que tornara a dormir-me, i que els malsons desapareixerien.- i varen desapareixer, almenys per ara.- Quant l'Ols va fer el treball sobre el Ventigmila, algunes coses varen eixir i vares acabar contant-nos alguns esdeveniments, però no aprofunditzaves molt.

Em concentre de nou en la sopa, a la mare li havia preguntat molts cops sobre el que havia passat, però no m'havia contestat, i si ho feia mai contava molt.

Així que, pel que es veu, en algun moment deixaria de tenir malsons... M'assec al seu costat i sospiro.

-No es agradable. Suposo que no vos volia espantar...

La miro com menja i aparto la mirada. No m'agrada que la pobre Rose, la meva filla, hagi passat per alguna cosa així...

-Com està la sopa?

- Supose...

Continue menjant.

- Sincerament?- dic somrient.- Li falta condiment, però és comestible, està bona.

Continue menjant però s'acaba rapidament, em mire el plat com si anara apareixer més d'un moment a un altre, bé, supose que per hui. Agafe el got i bec, l'omplic de nou i bec aquest cop més poc a poc.
M'acomode al llit mirant la mare, és tan pareguda i en algunes coses tan diferent a la mare del futur, bé, a la mare.

- Et quedaras aquesta nit, per favor?

Pot ser havia de marxar, pot ser tenia coses que fer, però no volia quedar-me sola per la nit, fa por, no m'agrada...

- Sols aquesta nit...

Faig que si amb el cap mentre li llevo el plat i llevo la tauleta.

-És clar que em quedo. Em quedare tant de temps com vulguis, Rose...

Em miro l'exterior per la finestra i sospiro. El pitjor vindrà ara, i jo ho sabia...

-Apago els llums?

- Gràcies.

M'alçe un poc per fer una abraçada a la mare i em torne a tombar.

- No, però pots deixar les pilotes, sempre m'han agradat, a l'habitació el sostre tenia estreles que brillaven i les pilotes pareixien planetes, recorda a casa.

Tanque els ulls, estic preparada pel que vinga ara? Havia d'estar-ho, havia de dormir, no podia mantindrem desperta, aci estic segura.

- Bona nit...mare...-dic ja dormint-me.

-Bona nit, filla...

Filla... Què estrany. I tanmateix, es la paraula que més encaixa. Estic preocupada, ho estic molt, perquè esta sana i estàlvia, però el que pasa al teu cap... a vegades tarda en marxar.

Apago la llum, i m'adormo a la butaca, mirant les llumetes i pensant en la meva mare. Com s'ho feia, per ser tan bona mare?

Soc a la cel·la de nou, aquest cop estic sentada al mig d'aquesta, lligada a una cadira de metall, no em puc moure, davant meua hi ha algú que fuma i em tira el fum a la cara.

- Ens diras el que vuic saber o em de continuar?

Abans de donar-me compte del que passa dic.

- No et dire res mai!

L'home sense cara avança cap a mi i em tira el fum.

- Molt bé nena, tu ho has volgut.

De repent l'escenari canvia i estic al mig d'una sala, en una cadira rodejada d'una petita porció de terra i al voltant res i davant meua penjada de les mans d'una cadena està la mare.
La cride però no respon, al costat està la Julie, a l'altre el pare i l'Ols, els cride però no contesten i l'home riu i els va apuntat, primer l'Ols i abans que puga fer res cau, després la Julie, després el pare i per últim apunta la mare.

- Moren per la teua culpa.- i la mare també cau.- Sempre és culpa teua i tu també moriras Obitus per subitum!

L'encanteri m'alcança i em provoca dolor i tot es fa negre i fa mal i algú riu, em moc intentant fugir, però no puc.

- Noooooooooooooooo!

Em desperte suant, amb el cor a cent i els ulls mullats per les llagrimes, on estic? Que ha passat? El somni em torna i les caigudes de les persones que estime continuen a la meua ment, que és per culpa meua per no haver dit el que volien, però que volien? Jo no ho sabia! Que...?
Escolte un soroll prop i cride.

-Shhhhh, Rose, Rose, soc jo, no cridis, soc jo, soc la mama...

M'ho esperava, m'esperava alguna cosa així, però igualment feia mal sentir com la teva filla cridava espantada per una mala jugada de la seva ment, ment que havien modificat certes persones a base del dolor... Em vaig asseure al seu costat i vaig abraçar-la, mentre sentia com tremolava i m'abraçava amb força... Què feia la mama quan jo tenia malsons? Què feia? Feia... el que després la Dianne va fer amb mi...

-Deep in the meadow
under the willow
A bed of grass
a soft green pillow

Lay down your head
and close your eyes
and when they open
the sun will rise

Here it's safe and here it's warm
Here the daisies guard you from every harm

Here your dreams are sweet
And tomorrow brings them true

Here is the place where I love you...

No puc evitar plorar al final de cantar, perquè em recorda a la meva mare, perquè no puc ni imaginar el mal que li han fet a la Rose i això em fa molt mal...

És la mare és viva, és aci. L'abraçe amb força i enterre el cap al seu muscle, es posa a cantar, reconec la canço, l'ha cantat altres cops.
I sense poder evitar-ho trenque a plorar.

- Ho sent, ho sent, era la meua culpa...jo no...era la meu...ho sent...

Continue abraçant-la, intentant parar de plorar, estic a sant mungo, era sols un somni.

- No era real...no era real...- he de recordar-ho, no era real, era un malson...un malson...

-Shh.... Rose, no ploris... Res es culpa teva, shh, no ploris...

L'abraço amb força. Jo no tenia a ningú, i recordava que despertar-me per les nits cridant era terrible...

-Era un malson, estàs amb mi, no et pasarà res mentre estigui aqui amb tu, em sents?

Li faig un petó al front i mentre l'abraço començo a balancejar-me endevant i endarrere amb ella. Sé que te 15 anys, però jo no tenia mare als quinze anys i la trobava a faltar. Segurament ella no em faria fora.

Tanque els ulls i em deixe endur per les paraules de la mare i per el balanceig. No vuic que marxe, estic tan bé aci, com quant era petita i em protegia dels monstres, ho fa de nou.

- Gràcies.

Li done un bes a la galta i em tombe recolçant el cap en el seu muscle, tanque els ulls de nou.

- Et crec, se que tu...ho se...

I torne a dormir-me, esperant que aquest cop els somnis siguen més tranquils.

-Dorm... dorm petita...

Segueixo balancejant-me, poc a poc, fins que m'adono de que la Rose s'ha tonar a adormir. Sospiro, em deixo caure amb suavitat al llit, però no deixo anar la Rose. Veig les boletes d'espurnes flotar per l'habitació i somric, pensant en un futur on la Rose em ve a abraçar quan tinc malsons, i no a l'inrevés. Penso en un futur on l'Oliver s'estimi amb bogeria la seva germana i on l'Erion sigui feliç. Aquest és el meu futur...

-No sé com t'ho has fet... però t'estimo, Rose...- li xiuxiuejo.

Quant desperte em done compte que aquest cop he dormit bé, no bé-bé, però almenys sense malsons, o si hi han hagut no ho recorde.
Veig la mare dormint al meu costat, dorm profundament, s'haura passat la nit desperta? Necesite anar al bany, però no vuic despertar-la és a dir, vaig al bany i dorm tan a gust que em sabria mal despertar-la per anar ahi al costat.
M'alçe amb compte, intentant mourem el minim i intentant que el llit no faça soroll i vaig cap al bany, a l'entrar tanque la porta.
Crec que em donare una dutxa si.
Al acabar agafe una de les toalles que hi han penjades, em toque les costelles, fan menys mal, al igual que la ferida del cap i les de la cara i aleshores quant estic acabant de vestir-me, veig les paraules al braç: Desobedient, Mentidera.

- Saps? El pitjor no és que siguis desobedient...

La Lilian Bell no és la teva tieta llunyana. Última oportunitat.

És curiós. El Bruno no m'havia comentat que eres una noieta suicida. Li hauré de recordar que m'ha de dir totes les dades de les meves víctimes. Tu vols que et mati, oi?

I després va vindre el Sectusempra, i tot es va fer fosc...Començe a hiperventilar...mire la paraula Mentidera de nou, no ho soc...

- No ho soc!!

Agafe una esponja i començe frotar damunt la paraula, marxa, marxa, cada cop que la veia m'ho recordava cada cop que veia les ferides recordava les seues paraules, el mal que feien, no...continue frotant, fa mal, torna a fer mal, però ha de marxar...ha de marxar...

Em desperta un altre crit, i tardo uns segons en recordar on soc, i que passa. La Rose... on es la Rose?! Baixo de cop del llit i sento soroll al bany.

-Rose? Rose!

Entro al bany i veig intentant llevar-se les ferides dels braços, rascant-les i fent sortir sang. Rapidament li llevo l'esponja i faig que em miri.

-Rose, Rose, Shh... Rose... Et faras mal...

Ignore la mare i li lleve l'esponja.

- Ha de marxar!- li dic.- No es poden quedar ahi...no ho soc, jo no mentia, jo no els mentia!

Però quant veig com la sang regalima pel braç, l'esponja cau de la meua mà i em pose a plorar.

- Jo no els ho volia dir...jo no volia, però utilitzarem veritaserum, i no em vaig poder resistir...I ella...ella em va lligar...i insistien i jo no volia...i em va dir que soc una mentirosa però jo...

Abraçe la mare.

- Ho sent, ho sent, ho sent....- veig que està tornant a eixir sang, agafe la toalla que havia deixat a terra després de vestir-me i m'envolte el braç.- És culpa meua, tot!

-Rose...

No se que dir. L'abraço amb força, escoltant el que em diu, se tint com la ràbia tornava a sortir cap a aquella maleïda parella que li havien fet això. Sospiro, agafo aire i parlo.

-Jo tampoc volia que ho sabés.-Li dic.-No volia qur sabés que tenia novio, no volia que em fes traicionar els meus amics. Creu-me, no va ser culpa teva. No podies evitar-ho, era veritaserum... La culpa és d'ells. Que mai els perdonin, perquè sabien el que es feien.

Li llevo la tovallola i la faig tornar al llit. Amb un cop de vareta faig que les ferides dels braços tornin a tancar-se i me la miro.

-Tu no vas fer res dolent. D'acord?

Em sente de nou al llit assentint al que diu la mare, però ella no ho sap el que vaig dir, no sap que volia el Ventigmila, no sap el veritable motiu pel qual em van segrestar, em torque les llàgrimes, si el sabera...no, no podia tornar a tindre cap altre atac de pànic, a partir d'ara res de preocupar-los, res de posar-se nerviosa, almenys no amb la mare ací, ni amb el pare..no, havia de tranquil·litzar-me...havia de intentar-ho.
Respire, inspire, respire, inspire, em vaig calmant, assentisc de nou al que diu la mare.
Em baixe les manegues de la samarreta i em tape amb el llençol.

- No tornarà a passar.- dic.

Agafe la motxilla que m'havia donat la Juls i m'entretinc amb una de les xocolatines que m'ha donat.

- D'acord.