Provant els nous dons d'animàgia... [Robb]

Molt bé, concentració... Tanco els ulls i em concentro. Després, obro els ulls i em trobo a l'alçada d'un petit felí, d'un linx, per ser més exactes. Caminos sobre les quatre potes, contenta, mirant-me el pont amb un somriure. Miro el riu, i després torno a ser jo. En fi, poc a poc.

Penso en l'estada amb els pares, i com en bon punt vaig fer-me animagica havia fugit per tornar a hogwarts. Millor sola que mal acompanyada... Poc a poc, sabia que el meu pare entraria en raó... Però de moment em quedaria aqui. Lluny...

Me la miro, des de la distància, alçant una cella. Deixo anar un xiulet, llarg i agut, mentre m'acosto cap a ella. Crec que és la noia d'ascendència holandesa... Van der Elst? Sí, això mateix... Jacqueline Van der Elst. Bona noia, interessant, bastant especial; no em faria res fer-li algun... favor. Però no és el tipus de persona a qui estaria disposat aguantar gaire temps, crec. I segurament ella tampoc m'aguantaria massa.

- Fiiuuuu... sembla que la companya Slytherin té afinitat amb els... felins - dic, amb una mica de menyspreu en mencionar la última paraula, però sense perdre el sentit de l'humor -. No sabia que fossis animàgica, Jacqueline. És una màgia... interessant.

-Hola, Greyjoy.- El saludo.-No, de fet fa... Tres dies que ho soc, així que no ho podies saber.

Rodo els ulls, mirant-lo.

-I sí, m'agraden els felins, els gats, els tigres, els linxs... Tots menys els lleons. Mai m'han agradat els lleons.

Me'l miro, alçant una cella.

-Com has passat el nadal, Robb?

Somric, tranquil·lament, mirant-me la noia de dalt a baix. Sort que no és legerement, també, o ja m'hauria fotut quatre crits.

- Doncs... la veritat, bastant avorrit. Són unes celebracions esgotadores, la veritat. Estava pensant que hauria de tornar a entrenar; crec que tants dinars i sopars ens afecten una mica a tots - alço els ulls al cel, i després torno a mirar-la -. Bé... a tots, excepte a tu. Tu estàs tan guapa com sempre...

Li dedico un somriure, encantador, amb un to lleugerament foteta, i sense perdre mai el sentit de l'humor. Mai el perdo.

Somric quan l'escolto dir allò, divertida.

-Jo sempre estic guapa, Robb.

Veig que em repassa de dalt a abaix, sense cap mena de miraments. Jo me'l mito uns segons i després torno a mirar Hogwarts.

-Les festes estan bé, però Hogwarts... No se que té, fa que vulguis tornar.

Bé, si sabia que tenia : l'oportunitat d'estar sola i fer el que m'agradava, allunyant-me de les idees del meu pare.

- Què té... doncs...

Li somric àmpliament, mirant-la amb interès i curiositat.

- Té amics, companys, gent coneguda i per conèixer, professors vells i professors joves, que et tracten bé o que t'exigeixen molt. Té mil racons secrets i mil racons més on voldries quedar-t'hi fins que te'n traiessin; té extensos boscos plens de criatures, i criatures amb escombra sobrevolant el camp de quidditch. I té noies atractives, com tu, que han vist alguna d'aquestes coses i vénen aquí, fent que valgui la pena imitar-les.

Li pico l'ullet, divertit. Recordo els llibres que he llegit; un d'ells comentava que, en tot context social, cada persona adopta un rol, de vegades un rol poc relacionat amb la seva pròpia personalitat. El meu rol amb la Jacqueline ja estava definit: jo era el noi simpàtic que tirava la canya i feia comentaris aguts i graciosos.

Bé... és un rol poc realista. Però m'agrada.

Me'l vaig quedar mirant mentre deia allò de Hogwarts amb un somriure als llavis, somriure que es transforma en riure quan diu allò de que hi ha noies com jo a qui val la pena seguir.

-Així que em segueixes, senyoret Greyjoy?- li faig l'ullet, divertid. Em fa gracia veure com em tira la canya.

Em pujo a la barana del pont i m'assec, creuan les cames com a una senyoreta, mirantme'l amb un somriure divertit.

Assenteixo amb el cap, tranquil·lament, mentre miro com s'enfila i creua les cames.

- Sí... i si segueixes picant-me l'ullet i fent-me aquests somriures encantadors, creuré que en tinc veritables motius - li somric, mirant-la amb un gest altiu, però mantenint el sentit de l'humor -. Et suggeriria anar a sopar algun dia d'aquests, però em diries que no amb l'única intenció de burxar-me...

Ric, per sota el nas, mirant-la una mica de reüll mentre em recolzo a la barana.

-Tsk, per provar no perds res.

Segueixo somrient, mentre veig que es recolza a la barana i em mira de reüll.

-Saps que t'estic veient com em mires, oi? Hauries d'aprendre a dissimular una mica més, senyoret Greyjoy.

Somric. Aix, feia temps qe no m'ho passava tant bé...!

Ric, una mica més alt, i em giro cap a ella.

- Sé que em veus com et miro; vull que vegis com et miro - li pico l'ullet -. Si no ho veiessis no entendries mai que m'interesso per tu, i no arribaríem mai enlloc. Si dissimulo massa bé -que podria- mai sabràs que existeixo.

Respiro l'aire net de les muntanyes i em torno a girar cap al paisatge, aquesta vegada mirant-lo de veritat. Per què negar-ho: les corbes de les muntanyes i els turons no m'interessen tant com les corbes de la meva companya.

- O sigui que creus que per provar no hi perdo res? - somric, àmpliament -. Potser no... però no sóc d'aquells que demanen les coses. Sóc d'aquells que les aconsegueixen.

Sono orgullós, segur de mi mateix, però no pas prepotent. No li estic dient que l'aconseguiré ho vulgui ella o no; només li dic que aconseguiré que ella vulgui. O almenys aquesta intenció tinc.

Escolto amb una cella alçada el que em diu. Em sona, el discurs... Però no dic res. Deixo que acabi de parlar i posso les meves mans sobre les meves cames, pensativa.

-Així que ets dels que les aconsegueixen... Serà interessant llavors.

Ho pensava de veritat. Sabia que aquell noi seria interessant, i intentava veure per on em surtiria...

-De moment... No has aconseguit el sopar...- Li faig l'ullet de nou, divertida.

Somric, divertit, triomfal.

- Tu mateixa ho has dit, Jacqueline. No he aconseguit el sopar... de moment - abaixo el to, xiuxiuejant, juganer.

Alço el cap, mirant-la a ella. Durant una dècima de segon em quedo en blanc, captivat per la seva bellesa. Digue'n bellesa, digue'n que està com un tren. M'agrada: és guapa, sexy, interessant, intel·ligent, simpàtica, juganera...

- I digue'm, tens gaires sopars aquests dies? Segur que no sóc l'únic que t'ha fet aquesta mena de proposta... - somric, foteta, vagament interessat en la resposta.

Somric. Allà estava ell, mirant-me mig embobat, després de dir-me que acabaria aconseguint el sopar.

-Pleníssim, senyoret Greyjoy, l'agenda esta plena... Però pot agafar torn.

Descreuo i torno a creuar les cames, entretinguda per la conversació. No està malament, tampoc, ell. Gens malament.

-Potser trobaria algun lloc per tu... Si t'ho guanyes, és clar.

Alço una cella, encuriosit i divertit.

- I què he de fer per guanyar-me aquest forat a l'agenda? - li pico l'ullet, divertit, mentre em pregunto fins a quin punt és cert això que em diu.

Em distrec, una altra vegada, i remeno el cap. Per un instant no sé si és ella, que em distreu, o si només és el meu dèficit d'atenció. Segurament són les dues coses. Costa prestar atenció al que dius i penses quan una noia atractiva i sexy es mou gràcilment a poca distància de tu; i encara costa més si tens quinze anys. Una persona menys audaç no notaria aquests lapses; però ella ja n'és conscient, i no dubto que ho utilitzarà en favor seu.

-Això ho deixo a les teves mans, senyoret Greyjoy.

Baixo de la barana i m'acosto poc a poc a ell. Posso una mà al seu pit i porto els meus llavis a la seva orella, divertida.

-Demostra'm que et vals el forat a l'agenda, Robb. No ho aconseguies tot?-Li xiuxiuejo

I després em torno a separar d'ell, li faig l'ullet i torno a anar cap a la barana, amb un somriure que ja sembla inesborrable als llavis.

Noto que em poso tens quan se m'acosta, quan em posa una mà al pit i em xiuxiueja a cau d'orella. Un calfred agradable em recorre l'espinada de dalt a baix, i no puc evitar somriure. Ella també somriu, quan s'enfila una altra vegada a la barana.

Té la situació totalment controlada. Em té agafat pels ous -metafòricament-, i pot fer el que vulgui amb mi. Però tampoc penso permetre que se n'adoni.

- Fins ara no he hagut de renunciar a res... no m'agradaria haver de renunciar a tu - li pico l'ullet; crec que és la setena o vuitena vegada que algú pica l'ullet, és... estrany.

M'hi acosto una mica, somrient, divertit, juganer. La meva mà es posa a la seva cintura, agafant-la amb fermesa, i jo m'acosto a la seva orella, com ha fet ella.

- Digues... de veritat em negaries aquest sopar, ara? - xiuxiuejo, imitant-la, parodiant-la però sense sortir del nostre joc.

Em mantinc a poca distància d'ella, separant-me mica en mica, mirant-la als ulls. La punta del meu nas gairebé frega el seu, i puc sentir el seu alè escalfar els meus llavis. Somric, divertit, sense perdre la calma.

Somric, veient com se m'acosta. Reprimeixo un calfred quan em parla a l'orella i me'l miro als ulls quan es separa un poc de mi. Bé, molt poc. Ell segueix amb una mà a la meva cintura i el seu nas quasi frega el meu...

-No m'acaves de convèncer... Encara que vas per bon camí...-xiuxiuejo, aprop del su rostre.

No em separo d'ell, ja que sé que encara que a mi m'afecti la seva proxinitat, a ell li deu estar afectant més, per com em mirava.

Sé que el contacte l'afecta. Tremola una mica, ho noto amb la mà que tinc a la seva cintura. No sé quina mena de tremolor és: dubto que sigui por, però potser és nervis. O potser és excitació física. Possiblement una barreja de les dues últimes. La tensió sexual es pot tallar amb un ganivet. És clar que si a ella això l'afecta... a mi, més. I ella n'és conscient.

- Aleshores... potser que segueixi per aquest camí... fins al final - dic, mentre m'acosto més i més a ella, quedant-me a només uns mil·límetres dels seus llavis.

Somric lleugerament, amb calma; no s'aparta, ni fa res. S'espera, sembla, que faci el gest i recorri aquests dos mil·límetres que falten. No li faig escarafalls; no és un petó llarg, ni amb molta càrrega sexual. Només és arribar al final del camí.

Em quedo quieta, sense moure'm, tractant de que no se'm noti la lleugera tremolor que m'ha fet venir la seva proximitat. Somric, quan diu allò d'arribar al dinal del camí. No li contesto, no fa falta. La meva posició, igual que la del principi, ben quieta, ja parla per si sola. Quan els seus llavis es junten amb els meus tanco els ulls, que no torno a obrir fins que ens separem. Apropo de nou els meus llavis a la seva orella, divertida.

-Avui a les vuit a la porta de la sala comuna... No m'agrada que em facin esperar.

Li mossego lleument el lòbul de l'orella, abans de separar-me amb un somriure trapella.

Somric, triomfalment, quan em diu que ens trobem a les vuit i que no li agrada que la facin esperar. Em mossega el lòbul de l'orella, probablement poc conscient de com m'agrada, la meva mà agafant la seva cintura amb fermesa i suavitat, acariciant-la però mantenint-la a prop.

- I on soparem...?

-Sorpresa...

Me'l quedo mirant uns instants, somrient, i llavors em concentro i torno a estar al terra, amb bigotis i un cos de linx ibèric. Ronronejo, divertida, i surto corrents, deixant al noi allà.

"Ens veiem a les vuit, Robb"- penso, allunyant-me.

[Surto del tema, et toca obrir ]