Una mica de tranquil·litat.

Vaig arribar als carrers de Hogsmeade amb un somriure, feia temps que no estava tant feliç. Per fi havíem aconseguit una mica de tranquil·litat, vaig pensar.
Vaig col·locar-me bé la bufanda perquè em tapés el nas, mentre observava els carrers nevats del poble.

-Collons, quina rasca...-vaig murmurar, mentre accelerava el pas per arribar a Ducsdemel.

Caminava per hogsmeade, tot feliç amb el meu cafè escalfant-me les mans. M'encantaven aquests climes... I l'ambient també era maquíssim. Estava tot molt feliç, molt serè, ara que l'amenaça del Fortin havia desaparegut. I, de returc, també jo, ja que ara hi havia mooolta menys paperassa que fer al departament.

Estava tan capficat en els meus pensaments que gairebé no vaig veure la noia que sortia de sobte de la cantonada i xocava contra mi, acabant els dos al terra.

- Perdó! no sabia que hi hagués ningú, jo...

I aleshores vaig veure qui era.

- Tu...

De sobte, vaig xocar amb algú. Vaig intentar mantenir l'equilibri, però el fet de que el terra estigués gelat no ajudava, així que vaig acabar pel terra.

-Au...-vaig fer, adolorida.Vaig començar a disculpar-me apressadament, però al aixecar la vista i veure amb qui m'havia xocat vaig emmudir de cop.

-Forester?

El recordava. Era el tio raro de Ravenclaw.

- Emily... Emily Blake.

Vaig abaixar la vista, avergonyit. feia un any que no la veia, i tanmateix la recordava com si hagués sigut ahir. Mai havia aconseguit caure-li-bé... De la mateixa manera que mai havia aconseguit oblidar-la. u.u'

Em vaig aixecar, amb presses, i vaig ajudar-la a fer el mateix.

- Estàs bé? - li vaig preguntar, fent un somriure amable, mentre agafava el cafè de terra i el tirava a la paperera més propera.

Vaig posar-me dempeus, mentre continuava mirant-lo amb sorpresa. Feia un any des de l'últim cop que l'havia vist. No havia esperat trobar-me'l aquí, de fet, ni aquí ni enlloc.

-Eh, sí. Estic bé.- vaig contestar- Ho sento. Pel cafè, dic.

Vaig posar-me bé la bufanda, intentant dissimular la timidesa que m'havia agafat de cop.

-Vaja... i que fas per aquí, Forester?

- No passa res - dic, somrient perquè encara no m'ha tirat cap moc - estava gairebé acabat.

Em quedo callat uns segons mentre es posa la bufanda. Hauria de marxar, o...?

-Vaja... i que fas per aquí, Forester?

Me la quedo mirant, sorprès.

- El cafè, majoritàriament - reacciono ràpidament, fent un somriure amable - En realitat havia d'anar a buscar els papers d'un client, però he arribat massa d'hora i tinc encara una estona abans no hem quedat. - Faig un somriure. - I tu? Encara ets a Hogwarts?

-Sí, a setè.-contesto, encongint-me d'espatlles.-Encara no he descobert com fer-me multimilionària de la nit al dia, així que continuo a Hogwarts.

Somric fugaçment, i penso que el Forester deu estar flipant perquè no estic sent una borde amb ell. Però ara no hi ha cap pirat atacant l'escola, fa sol per primer dia en el que semblen mesos i tinc uns quants galions a la butxaca per gastar a Ducsdemel. Definitivament, estic de bon humor.

-Papers d'un client? De que treballes?- pregunto, encuriosida.

Ric amb el seu comentari. Sempre m'ha caigut bé, aquesta noia.

- Treballo d'advocat, al Wizengamot - contesto la seva pregunta, somrient - la veritat és que m'agrada molt, tot i l'esforç. He sigut capaç de donar-li a ma mare un lloc més maco on pogués viure, i a més he après molt. Peferiria que no hagués passat, és clar; però, vulguis que no, una guerra fa que aprenguis de pressa. - bromejo, somrient. - I tu? ja saps a què et vols dedicar quan surtis?

-Advocat?- I no em puc aguantar i començo a riure, tapant-me la boca amb les mans. Em sap greu posar-me a riure quan ell parla de la seva mare i tan seriosament, però és que...

-Perdona, perdona.- m'apresso a disculpar-me, encara somrient.- Però es que no fa per tu. Gens.

Encara ric una mica quan em pregunta si sé que vull fer després de Hogwarts. Deixo de riure immediatament.

-No sé...-contesto vagament. M'he passat totes les vacances aguantant a la meva família preguntant-me que volia fer. I encara no n'estava segura, mai se m'ha donat bé decidir.

Em quedo mirant la noia mentre riu. Què he fet ara...?

I em diu que ser advocat no fa per mi. El que em faltava u.u'

- I què és el que fa per mi, senyoreta blake? Porter de discoteca? Sóc alt, però també tinc cervell. - li responc, rient, però encuriosit per la seva resposta - Tranquil·la, segur que trobaràs alguna cosa que t'agradi. El que passa és que ets conscient que no hi ha res com Hogwarts

-Espero trobar alguna cosa- dic, i somric mentre faig un gest amb les mans, com dient "i esperem que passi aviat".

En el fons em fa ràbia. Que sigui sempre tan amable, fins i tot quan jo era una borde, fin i tot quan li he tirat tot el cafè per terra. Em fa ràbia i l'admiro per això. És com la persona perfecte -bon alumne, jugador de quidditch, ¡advocat!- i jo... bé, jo ni tan sols sé que fer amb la meva vida en un futur. De fet, la meva màxima preocupació és que em tanquin Ducsdemel abans de poder comprar un parell de plomes de sucre.

-I... no et va fer pena?-pregunto, desviant la mirada.- Ja saps, deixar Hogwarts.

- Molta - li responc, somrient - moltíssima. Però és una cosa que tots hem de fer, tard o d'hora. I si veus que la separació és massa dura, sempre pots fer-te profe ^^ - ric amb ella.

Veig que mira al carrer al qual es dirigia, una mica nerviosa.

- Em sembla que t'estic entretenint massa. Vols que... vols que t'acompanyi a algun lloc?


"Ale, forester, ja l'has cagat. Ara et dirà que no, marxarà i no la tornaràs a veure"

Me'n penedeixo just al moment de preguntar-ho. No vull que em parlin de deixar Hogwarts, no vull que em diguin que he de fer-ho, no vull créixer, no vull haver de decidir. A vegades sóc tan inútil que no hauria de sortir del llit pels matins.

Em pregunta si vol que m'acompanyi algun lloc, m'encongeixo d'espatlles.

-Només anava a Ducsdemel-contesto, somrient.-No vull entretindre't. Suposo que has d'anar a treballar i això...

Sembla que m'aguanta, sembla que m'aguanta...!

Miro el rellotge.

- Tinc mitja hora, encara. - Faig, somrient - I la casa del McMerry està aquí al costat. Anem a comprar caramels, doncs? - somric alegrement, i, sense esperar resposta, em dirigeixo cap a ducsdemel.

- Va, que et quedes enrere! - faig un somriure. Crec que, per una vegada, m'aguantarà.

I abans de que me n'adoni ja ha començat a caminar cap a la botiga. Rumio un moment que fer i, al final, em decideixo a seguir-lo.

-Escolta, ja no ets una mica gran per anar a comprar caramels?-li dic, intentant fer broma.- Senyor Forester.-afegeixo amb un somriure.

No sé per què serà, però m'ha fet oblidar ràpid la meva crisi existencial. No sé, suposo que anar a comprar dolços fa passar tots els mals.

- Sí que ho sóc, però t'estic acompanyant - li dic, picant-li l'ullet - tinc excusa.

Somric. Fa segles que no entro en aquesta botiga... Ja gairebé no recordo res.

- On vol anar primer, senyoreta Blake? - li pregunto, animat - Em pregunto quin tipus de caramels t'agraden.

Somric quan em pregunta quins caramels m'agraden.

-Fàcil. Tinc els mateixos gustos que quan tenia dotze anys. M'he quedat encallada en aquella edat mental en que associes totes les coses dolces a coses bones.- m'encongeixo d'espatlles.- però m'agraden especialment les plomes de sucre i les granotes de xocolata ^^

Me'l miro detingudament. És guapo. I no es pot dir que no sigui amable.
Uns tant i altres tan poc, la vida és injusta.

- Doncs plomes de sucre i granotes de xocolata it is - li dic, somrient, i faig un gest de cavaller perquè passi ella primer - després de vostè. - I em poso a riure.

Comencem a caminar pels passadissos. Quins records... M'aturo davant dels estants de caramels del Bertie Boot, somrient.

- Aquests eren els meus preferits. - Li dic, somrient - El meu amic Daniel es va pensar una vegada que el caramelet verd que tenia a la mà era poma... - Em mira interrogant - Tres paraules. Moc De Troll.

Em miro les capsetes, i faig una ullada al meu voltant.

- No crec que als meus clients els hi faci res. - Dic, rient, agafant una capsa.

-Eugh... Moc de Troll...-faig una ganyota, mentre agafo un grapat de granotes de xocolata de l'estanteria.- Suposo que és per coses com aquesta que no m'agraden gaire els caramels Bertie Boot.

Agafa una capsa i em somriu, dient que als seus clients no els importarà.

-Que poc professional.-dic, rient.

- Bdegh. - Li dic, somrient - Amb tot el que he estat treballant aquests mesos, em sobra professionalitat. Em mereixo un regalet ^^.

Me la miro, i faig un somriure. M'agrada. Molt. És només que no va a la inversa.

*FAIL*


- I què, quines assignatures estàs fent, ara mateix? - li pregunto, sense perdre l'amabilitat.

Em passejo davant les estanteries, mirant els diferents dolços i decidint que més vull agafar.

-Ara mateix estic fent Transfiguració, Encanteris, Defensa, Astronomia i Estudis Muggles.- contesto, amb un somriure.- Sí, és una combinació una mica estranya... I quan arribi l'examen de Transfiguració m'acabaré suïcidant, però m'agrada. ^^

Miro el preu de les plomes de sucre i, al veure que encara m'arriba amb els diners que porto a la butxaca, n'agafo dues capses.

- Oh... Ja veig. - Faig una pausa, pensant uns segons si el que vaig a fer ara és perillós o no - Si mai necessitéssis ajuda... no dubtis en cridar-me, val?

Faig un somriure tímid. Mai sé molt bé què puc dir i què no, amb aquesta noia.

Miro amablement com agafa les últimes capses de plomes de sucre. Les hi agafo, indicant amb un gest de mà que ja les carrego jo.

- Alguna cosa més?

I llavors em diu que si necessito ajuda que li puc demanar.

-Clar...-dic, poc convençuda. De fet, estic casi segura que no li demanaré, encara em sento incòmoda al seu costat. És com... estrany.

M'agafa les capses perquè no les porti jo, i jo espero que no vegi com em ruboritzo. Odio aquestes coses. Sempre que la gent es porta bé amb mi sense raó o m'alaba em poso tan vermella que conjunto amb el meu cabell. No m'agrada.

-No, res més. Crec que ja t'he entretingut prou, a més.

[Off: anem tancant ja? ^^]

Faig un somriure interior, fent veure que no veig com es posa vermella. És més maca...

- Està bé, doncs - dic, anant cap al mostrador - La veritat és que ja hauria d'anar marxant.

- Això és tot? - va fer afablement el dependent de la botiga.

- Sí, això és tot... - Dic, allargant els diners, i evitant amb un gest ràpid de mà que l'Emily pagui.

Però, llavors, en un moment en què l'Em no mira...

-Això també, siusplau.


No sé com m'ho faig, però aconsegueixo que em deixi pagar, i sortim a fora.

- Bé... Crec que hauria d'anar marxant...

El cor em palpita.

- Però abans... et vull donar... Sé que no és res, però m'ha fet gràcia.

És la rosa de sucre que he comprat quan ella no mirava. Li allargo, posant-me una mica vermell. Espero que no em mati.

- Adéu, Emily. Espero tornar-te a veure. - I llavors, ràpidament, li faig un petó a la galta i surto esperitat. És ridícul... però no hi puc fer res.

[Surto del tema]

I, per alguna estranya raó, ho acaba pagant ell tot. Normalment li hauria dit que no necessitava que pagués res, però no em ve de gust discutir, així que no em queixo (A part, caramels gratis! ^^)

Sortim a fora i es comença a acomiadar, però de sobte em diu:

- Però abans... et vull donar... Sé que no és res, però m'ha fet gràcia.

I m'allarga una rosa de sucre, me la quedo mirant mentre noto com la cara em crema, em dec estar posant vermella. Argh, ho odio. Que es porti tan bé amb mi, que sempre sigui tan cavallerós. Aquestes coses em fan molta vergonya, mai sé com comportar-me...

Llavors s'acomiada, em fa un petó a la galta i se'n va, casi corrents.

-Eh... Gràcies.- però ja està lluny i no em deu sentir.

I allí em quedo, als carrers de Hogsmeade, amb una rosa de sucre a les mans que em fa massa pena menjar-me. Per què faran el menjar de formes tan maques?

[Tema tancat]