Reflexions tranquil·litzadores

El dia anterior havia estat un veritable malson. Encara nio em podia treure del cap certes coses que havien passat al Bosc Prohibit. Però el Fortin tenia raó amb una cosa: no podia negar-ho. Havia passat i ja no podia fer res per evitar-ho.

Em vaig estirar a la gespa, feia moooolt bon dia, i allò sempre em sentava bé anímicament.

M'havia embolicat amb el Fortin. El dia anterior m'havia amargat, però ara ho veia diferent. O sigui m'havia embolicat amb el Fortin, molt bé. I? Què passava? Ens havíem fet amics? No. Confiava en ell? No. M'havia penjat d'ell? Definitivament no. Aleshores on era el problema? Havia estat pensant que m'havia traït a mi mateixa, però noe ra així. No li havia entregat res important, al Fortin. Uns petons ja veus tu. Que m'havia agradat? Sí, per què negar-ho. Que el noi m'atreia? Bé, sí, i què. Però realment havia fet alguna mal feta?

"I és clar que no."

Segur que a partir d'ara tot seguiria igual. Ens insultaríem i ens barallaríem, i ens odiaríem l'un a l'altre.

"I així és com ha de ser"

Satisfeta, vaig estirar els músculs i vaig somriure del dia tan maco que feia.

"Els Slytherin no valen la pena. La Davies diu que perdré l'oportunitat de conèixer gent fantàstica..." vaig riure "Bé, correré el risc. I demostraré, algun dia, que és una mala puta. I un dia enganxaré la Gisèlle per banda i la faré miques."

Travessava els jardins, en direcció al Pi Cabaralla, on anava a descansar, però a mig camí em vaig trobar amb algú conegut, estirat al terra.

"Genial, Kikus, gran idea. Trobar-te la Black, aquí i ara! Només faltava això..."

- Black, es pot saber què fots tirada al terra?

La veu del Fortin em va fer obrir els ulls. M'el vaig mirar amb cara de Havies De Ser Tu.

- I es pot saber per què t'importa? - li vaig demanar jo-. Què passa, no has vist mai ningú estirat a la gespa?

Vaig fer que no amb el cap, i vaig tornar a tancar els ulls. Però quan ho vaig fer, se'm van aparèixer els seus. Els vaig tornar a obrir, molesta.

- I de tota manera, passar una estoneta agradable és el millor que puc fer per evitar certs malsons... ¬¬

- Malsons... com el del bosc? - vaig dir, amb un to superficial -. Què passa, que hi somies cada vegada que tanques els ulls, de tant com et va agradar?

Vaig riure per sota el nas i me la vaig quedar mirant. Em vaig girar cap al llac, que es veia, a la llunyania, quasi automàticament, perquè quan la mirava deixava de pensar. I deixar de pensar significava cometre bogeries com la del Bosc Prohibit.

Em vaig posar a riure fort.

- Més voldries... - li vaig dir, tot i que per dins m'estava maleïnt.

Sí que m'havia agradat tant, sí. Però no tornaria a passar. Potser era per allò que no parava d'evocar-ho a la meva ment. Mirant-lo amb la seva superioritat de sempre, semblava que ell ho portava molt millor que jo. Allò sí que em reventava.

- T'en deus sentir orgullós d'haver-m'hi fet caure de quatre grapes...

Sempre ho aconseguia, de fet ¬¬.

- En realitat ho trobo un greu error - vaig dir -. Però no ve d'aquí; sempre hi acabes caient.

Vaig girar-me cap a ella una altra vegada; per un instant, vaig desitjar acostar-m'hi i tornar a cometre aquell error. "Són errors que s'han de cometre, per aprendre'n", em deia. Però no tenia la intenció de fer-ho, aquella vegada tenia el control de la situació, i no pensava permetre que passés.

- Vaja, quasi sempre. De vegades ets tu, la que m'hi fas caure...

- En això de l'error hi estem d'acord - vaig remugar, picada.

Què esperava que em contestés? Que sí, que portava temps esperant-ho? Però que burra que era! Ja hi tornava. M'havia de treure tot allò del cap. Però era difícil, quan tot el que podia veure quan tancava els ulls era a ell i quan els obria... també. ¬¬ No sabia a què es referia amb allò d'haver-lo fet caure de quatre grapes. Quan era amb ell, gairebé sempre m'hi veia jo, en inferioritat de condicions.

"Especialment des d'ahir."

Me'l vaig mirar. Sempre li havien brillat d'aquella manera, els ulls? Sempre havia tingut un somriure tan perfecte, tot i que sarcàstic? Sempre havia tingut aquella planta? I em vaig adonar que tenia ganes de jugar una mica. De veure quins eren els extrems... O sigui que em vaig treure el jersei que duia i em vaig quedar amb la camisa de l'uniforme. Vaig notar que la duia més desabotonada del que era necessari, però vaig fer veure que no ho havia vist. Ni tampoc que la duia aixecada ben bé fins a l'altura del pit.

- No sé pas quan t'he fet caure jo en res.

Va treure's el jersei, com si res, quedant-se només amb la camisa de l'uniforme. Duia, com si fos normal, els dos botons de dalt descordats, i a causa del moviment se li podia veure la panxa.

Vaig tancar els ulls i vaig girar el cap, intentant treure'm del cap la sola idea de... bé, de seguir-li la veta, però quan ho feia encara m'agavafen més ganes de fer-ho.

- Tens raó, no m'hi has fet caure mai... - vaig començar a fer voltes sobre mi mateix, caminant distretament com si mirés al meu voltant; potser em marejava, em donava un cop al cap i el cervell arrencava de nou.

Perquè funcionar, el que se'n diu funcionar, en aquell moment no ho feia.

Me'l vaig mirar i vaig somriure , satisfeta. Sí, jo també podia posar-lo nerviós igual que ell a mi. Per una vegada, vaig sentir que era jo la que controlava la situació. Però tampoc no ho volia dur més enllà, de manera que em vaig aixecar.

- Me n'aniré perquè veig que aquí poques coses em podré treure del cap - vaig dir.

Vaig mirar al nostre voltant. No hi havia ningú. Estàvom sols. Vaig considerar la possibilitat de... no. No.

"Per què no?"

I, com normalment, va guanyar la meva impulsivitat. Em vaig acostar a ell de cara i el vaig obligar a parar de donar voltes, agafant-lo pels dos braços, suaument. Se'm van posar els pèls de punta en recordar el seu contacte. Em vaig acostar a la seva orella.

- Ara - vaig xiuxiuejar, molt fluixet-, et diré una cosa, perquè considero que et mereixes que t'ho digui. Però després negaré haver-ho dit, t'aviso.

Estava molt nerviós, però em va agafar pels braços i em va fer parar de girar. Una esgarrifança em va recórrer l'espinada, fins al clatell; se'm va posar la pell de gallina i el cor se'm va accelerar.

- M'és igual; nega-ho. Almenys sabré què penses, en realitat... - vaig sospirar, més tranquil; el contacte em tranquil·litzava.

Ara sí que l'havia enganxat. Vaig somriure. I li vaig xiuxiuejar igual de fluixet:

- Animo linqui.

I va caue rodó, tot i que el vaig agafar amb compte de no trencar la vareta que duia amagada a la màniga de la camisa i el vaig deixar a terra amb suavitat. Ara sí que havia caigut. Literalment.

- Això va per aquest matí - vaig murmurar, recordant l'escena als passadissos-. Tot el que va, torna. ^^

Almenys allà estaria còmode i tot. Abans d'aixecar-me, però, el vaig acariciar inconscientment i vaig somriure, preguntant-me si, quan es despertés, estaria furiós o ho trobaria graciós. L'havia enredat per primera vegada.

Vaig aixecar-me, vaig agafar el jersei i vaig marxar, tot cordant-me els botons de la camisa amb un somriure. Anar provocant no era el meu estil. Enredar els Slytherins, sí.

[surto del tema... XD]

Al cap de cinc minuts, el vent que s'aixecava em va despertar. De seguida vaig recordar el que havia passat abans, amb la Black.

"M'ha ben enxampat...", vaig pensar, fotut. S'estava aixecant vent i vaig decidir que el millor que podia fer era anar a dins. "Sí, serà el millor; potser una bona dutxa d'aigua freda ajudarà a despejar la ment", em vaig dir mentre m'aixecava i me n'anava cap al castell.

[TEMA TANCAT]