Reflexions

Vaig arribar a la inferemeria amb el cos de Kikus al darrera.
-MADAME POMFREY - vaig xisclar amb tota la meva potència pulmonar.
-Perqué crida, Senyoreta Davies- em va preguntar, però llavors va veure el cos de Kikus- qué li ha passat?-em va preguntar.
-Estava...- jo estava entrant en estat de xoc, l'adrenalina que m'habia portat a actuar en els moments anteriors havia desparegut del meu cos.- estava al pi cabaralla, no sé que feia allà, jo he arribat mes tard- vaig fer una pausa per respirar-vaig tornar a parar- li he dit que parés, però m'ha dit que li era igual morir i qué estava bé, el pi li ha trencat el braç però se'l ha curat ell, no crec que estigui bé- nostava que les meves forçes deixaven el meu cos per moments- li he dit que el portava ala inferemeria i m'ha respost que no, després ha caigut a terra inconsient, he vingut tan ràpid com he pogut- estava entran en histèria.
-Està bé, senyoreta Davies, deixi'l en aquell llit- em va senyalar un llit apartat- i vosté aseguis per aquí, quan hagi acabat amb el senyor Fotin, estaré per vosté, de moment relaxi's.
Vaig deixa al Kikus al llit que m'habia indicat i jo em vaig asseure a la butaca del costat, esperant a que madame pomfrey arrivés amb les medicines, però si va pasar jo no ho vaig aribar a veure.

Vaig obrir els ulls, cansat. Em feia mal tot, sobretot el tòrax i el braç...

- Ah, veig que ja s'ha despertat, Fortin... - va dir-me, quan vaig haver obert els ulls -. Es pot saber què ha passat?? La senyoreta Davies diu que es volia suïcidar...!

Tenia mal de cap i no acabava d'entendre tot el que em deia, però em vaig veure en cor de respondre al cap de mig minut de silenci.

- Jo, suïcidar-me? - no recordava què havia passat -. Tinc massa amor propi com per intentar suïcidar-me... Però no recordo què ha passat...

Em vaig despertar, estava cansada i em feien mal tots els ossos del cos, però vaig veure que el Kikus ja estava despert i que Madame Pomfrey estava parlant amb ell, fins que es va girar cap a mi.
-Veig que també s'ha despertat vosté, senyoreta Davies-va dir ella-ha entrat en estat de xoc i despres sh'a adormit, no es preocupi, estan bé els dos, no tenen res greu.
Jo vaig desviar la vista cap al Kikus.
-Hola Kikus, com et trobes?- vaig preguntar- t'en recordes del que ha passat?

- No... Recordo haver estat a la cuina; també recordo haver anat pels jardins en direcció al Pi, com faig sempre, per descansar una estona al peu de l'arbre quan aquest està paralitzat...

Vaig tancar els ulls, intentant recordar els detalls.

- Tot el de les últimes hores està bastant difós... - vaig sospirar -. Què ha passat?

-Bé, per començar quan jo he arribat, t'estaves barallan amb l'arbre que t'ha trencat un braç- li vaig senyalar el braç envenat- t'he intentat convençer perque vinguesis aqui, però Déu sap, que ets mes tossut que qui sap qué i no ha volgut- li vaig dir amb to de mare que renya a un fill- t'has curat, malament, cal puntualitzar, tu solet el braç i has seguit en la teva lliutat titànica contra el Pi, però t'ha trencat un parell de costelles i t'ha fet un trau al cap, res que no es vegi cada dia- vaig dir sarcàstica-has llençat la vareta contra el nus del pi que ha quedat paralitzat i has caigut inconcient, t'he portat aqui t'han depressa com he pogut- vaig dir-li.- has dormit unes quantes hores.

- Oh... Vaja... - vaig mirar-me les mans, estranyat -. Tens la vareta?? Per què he fet una estupidesa com aquesta?? Tinc res greu??

Abans que la Rapunzel pogués respondre res, Madam Pomfrey va contestar la tercera pregunta.

- Tens una contusió greu al cap, t'hauràs d'estar aquí fins demà al matí... Les costelles i el braç ja estan curats, no pateixis. - vaig mirar la Rapunzel.

- I la meva vareta? La tens tu?

-Si, la tinc jo.- la vaig treure de la butxaca de la túnica i li vaig allargar- té, tota teva, però la pròxima vegada que et vulguis matar llençat de la tore d'astronamia- vaig dir sacàsticament- que així m'evites problemes- vaig aixecar una cella.
Vaig mirar a la enfermera.
-Qué puc marxar ja? -vaig preguntar-li.
-No encara, ha tingut un xoc post traumàtic, s'haura de quedar fins a la nit- va dir, aquelles paraules van sonar com a perdres-però se'n podrà anar a dormir a la seva residència.

- Madam Pomfrey, de debò, no és res greu... Entenc que m'hagi de quedar jo, però no és necessari que ella es passi tota la tarda aquí...! - vaig dir, cansat; necessitava estar sol -. Sisplau, deixi-la marxar, segur que té coses més interessants per fer, que quedar-se a fer costat a un pobre idiota que s'ha barallat amb un arbre assassí.

Vaig agafar la vareta que m'allargava i la vaig desar a la tauleta que tenia al costat, on hi havia les meves pertinences... O el que quedava d'elles. El meu preuat rellotge estava totalment destrossat.
Intentant desviar l'atenció de la Rapunzel, perquè la infermera es relaxés i la deixés marxar, vaig agafar la vareta i vaig pronunciar un encanteri.

- Reparo - totes les peces del rellotge es van ajuntar i enganxar, com si no s'haguessin separat mai; el vidre va anar encaixant tots els trossos de vidre que hi havia, i els que no hi eren, els va fer aparèixer el mateix encanteri.

-Senyoreta Davies, si la deixo marxar, m'ha de prometre que anira diracta ala seva residència- va dir molt seriosa.
-Li prometo, si vol me'n vaig directa al llit- l'unic que volia era sortir d'allà.
-I m'ha de prometre que no sortirà fins demà al matí,- va dir-me amb cara de pocs amics- perquè com la vegi al Gran Saló a l'hora de sopar la portaré aqui arreatrada per l'orella i s'hi quedarà a fer nit.
-Li prometo que no sortiré de la meva residència- vaig dir-li posan cara de bona.
-Està bé, pot marxar- em va dir.
Em vaig aixecar i vaig recollit la meva motxilla, em vaig encaminar cap a la porta i abans de sortir, em vaig girar.
-Adéu Sra. Pomfrey- vaig dir- Adéu a tu també Kikus, i, intenta no ofegar-te amb el coixí- vaig dir-li i li vaig guinyar l'ull perqué entengués que era un broma.

Dit i fet; havia aconseguit convèncer Madam Pomfrey.

- Adéu, Rapunzel! - vaig somriure -. Tranquil·la, jo estaré bé... Aquí em vigilen fins i tot quan tusso.

Vaig riure de la meva pròpia broma, fent-me més mal a les costelles (que, misteriosament, encara em feien mal), i vaig estirar-me, cansat.

- Gràcies, Madam Pomfrey... Si necessito res, l'avisaré, d'acord? No es preocupi tant...

Madam Pomfrey em va fer una mirada d'advertència i va sortir, quedant-se al despatx, mentre la Rapunzel sortia de la infermeria, fent adéu amb la mà.

Vaig fer l'ultim adeu, vaig sormiure i vaig sortir, tancant la porta darrera meu, just a fora vaig sospirar.
"Com t'ho fas que totes les coses rares et pasen a tu Rap?"

[SURTO DEL TEMA]

Estava cansat, molt cansat. Vaig tancar els ulls, fent un esforç per recordar alguna cosa. Mica en mica, em va venir a la ment algun detall sobre l'escena de la cuina. Haver-me hagut d'aguantar tot allò havia estat... massa. De fet, la pressió havia pogut amb mi i m'havia fet fer un disbarat digne del més imbècil del regne dels imbècils.

"Bravo, Kikus... Només et faltava això", em vaig dir, desesperat. I, pensant, la son va tornar a mi. Les parpelles em començaven a pesar i, mica en mica, em vaig sumir en un somni profund...

Vaig entrar a la infermeria, em feia mal el braç de la cicatriu i no tenia la crema que MP em va dir que em posara.

- Hola Madam!- vaig dir al entrar.- Mira, es que em fa un poc de mal i voldria la crema aquella que deia que anava be..

-Que ja no li queda?- va preguntar- No l'ha utilitzat, veritat. Senyoreta Williams, no se com....res ara li la duc.- va dir i va marxar al seu despatx.

Em vaig llevar la túnica i em vaig quedar en la camisa, aleshores em vaig donar compte que hi havia algú en un llit. Al fixar-me millor vaig vore que era.. Fortin? Encara que tenia tot el cos ple de ferides.

- Fortin?

- Williams? - vaig girar-me cap a ella -. Què coi fots, aquí?

Vaig quedar-me-la mirant; de seguida vaig veure que s'aguantava el braç, com si li fes mal.

- Què t'hi ha passat, al braç? - no m'importava el seu estat, però la curiositat podia amb mi -. Sembla greu...

- Lo del braç?- vaig dir- A no res, ja fa temps que em va passar, em vaig clavar una rama del Pi Cabaralla, es sols que em fa un poc de mal la cicatriu.- vaig dir ensenyant-li el braç- Però el que esta fotut ets tu, es pot saber te ha passat?- vaig dir- Pareix bastant greu.- en aquest moment, no estava per a bromes ni sarcasme, em feia prou de mal el braç.

Vaig mirar-me. Sí, estava cobert de benes i ferit per tot arreu...

- M'he barallat amb el Pi Cabaralla... - vaig dir, amb naturalitat, com si fos el més normal del món -. Però m'he desconcentrat un moment i m'ha apallissat.

Vaig intentar incorporar-me, adolorit.

- I a sobre m'he de passar tota la tarda i tota la nit aquí... - vaig dir, mirant el rellotge; tot just eren les quatre de la tarda.

Havia vist pels passadissos com la Davies duia inconscient al Fortin a l'infermeria. Feia una pinta terrible, estava cobert de sang i... feia por. M'havia espantat. Volia entrar a la infermeria per veure com estava, però només m'hagués faltat rebaixar-me d'aquella manera. De manera que m'havia llançat per les escales, fallant a posta, per fer-me mal. Sense passar-se, només lo justet com per tenir una excusa.

"T'estàs passant " deia una veueta dintre meu "No t'hauria d'importar el que li passés a l'imbècil. Fa una setmana, encara li haguéssis llançat un malefici damunt... U.U"

Vaig ignorar-me i vaig entrar a l'infermeria amb un tall al palmell de la mà dreta. Coïa molt, però ja estava acostumada a fer-me ferides. A dins hi vaig trobar la Sam, dempeus, i al llit... el Fortin allà estava. Li vaig clavar la mirada. Estava fet un cromo, però al menys estava conscient. Vaig respirar amb tranquil·litat.

- Madam Pomfrey...

- Ha tornat a caure, ja ¬¬ - em va dir la infermera-. Al final em negaré a curar-la quan es tracti del tema escales.

- Hola, Sam - vaig fer ignorant la infermera i fent veure que ignorava el Fortin, tot i que li anav donant llambregades de reüll-. Què hi fas, aquí, què t'ha passat?

Vaig veure com entrava la Black, amb un tall profund a la mà. "Ostres... Què li ha passat?", vaig pensar, preocupat. Al cap d'un segon encara ho estava més; però no per ella, sinó perquè m'havia adonat de com m'havia preocupat.

- Genial... Només faltava això - vaig dir, intentant-me fer la víctima -. Ni a l'infermeria, es pot estar tranquil?

Vaig mirar la Black, demanant perdó amb la mirada, però no veia cap manera millor de fer que la Williams marxés. I desitjava que marxés, encara que fos per poder parlar amb la Black tranquil·lament, sense orelles alienes escoltant.

- Au, va, Williams... Que no tens res millor que fer? - vaig dir quan Madam Pomfrey li va haver donat la crema per la ferida del braç.

Em vaig girar cap a Agatha:

- No res important, em feia mal la cicatriu i he vingut a per la pomada aquell que me tenia que posar i tu, lo de sempre?- vaig preguntar

Vaig agafar la pomada.

- Gràcies per la pomada Madam. - vaig dir mentres agafava la tunica.

- Posate-la!- va dir abans de marxar al despatx.

Em vaig girar cap a Agatha.

- Ens vejam Agatha!- vaig dir- Fortin.

I vaig eixir per la porta.

[isc del tema]

Passant del Fortin. Almenys allò era com sempre XD.

- Sehhh - vaig fer, deixant que Madam Pomfrey em mirés la mà.

Va marxar a buscar essència de Murtlap i alguna cosa per les cremades. Em vaig girar cap al Fortin, perquè m'era impossible ignorar-le. Tenia massa ganes de parlar amb ell. Això no treia que no pugués ficar-m'hi. Quan ens barallàvem era quan millor m'ho passava. Bé, no. M'ho passava bé a seques. Quan millor m'ho passava era quan... bé... U.U'

- Què passa, Fortin? - vaig dir amb veu burleta, tot i que l'únic que volia era assegurar-me que estava bé-. He sentit la Davies dir a no sé qui que el Pi que Baralla t'ha deixat fet pols... què passa, que no saps sortejar el tràfic de branques?

Vaig quedar-me mirant com la Williams sortia. "Per fi!"

- M'he confiat - vaig dir, una mica avergonyit del meu error -. Però encara n'he sortit prou ben parat; m'hauria pogut matar.

Vaig quedar-me-la mirant. En aquell moment hauria desitjat saltar del llit, acostar-m'hi i fer-li un petó, o dos. O mil. Però em feia massa mal, tot, per poder fer-ho.

- Jo almenys no he caigut per les escales...

- Ni jo tampoc, subnormal ¬¬ - vaig saltar sense pensar-. Només ho he fet per...

"Boques. Boques que ets una boques. Ara arregla-ho"

- ... per venir a agafar prestades quatre cosetes - vaig dir, dirigint-me a un dels calaixos on savia que tenia pastilles vomitòries, per quan hi havia alguna intoxicació. Les hi vaig mostrar-. És el millor per saltar-se classe.

Vaig haver d'amagar-ho de seguida, perquè Madam Pomfrey va tornar amb el líquid.

- Recuperarà la movilitat en uns minuts.

- merda - vaig murmurar-. Jo que esperava que no pogués prendre apunts en una setmana... U.U'

A mitja frase, mentre intentava justificar allò d'estar a la infermeria, va quedar-se aturada. De seguida va seguir, però em va semblar que allò tan sols era una excusa barata, treta de la màniga.

- Vaja... Sigui com sigui, tu també ets aquí. - vaig dir-li, sorneguer.

- Si necessiteu res, aviseu-me, jo vaig al despatx. No es matin els uns als altres. - va dir Madam Pomfrey, fent-nos males mirades als dos.

Vaig tardar ben bé vint segons a adonar-me que estàvem sols. Quan me'n vaig adonar, vaig deixar anar un somriure. No sabia ben bé per què, però vaig somriure. Em feia mal tot, però no hi pensava. Tenia ganes d'aixecar-me, però no podia. I ja em veus al llit, estirat, sense poder aixecar-me, amb un somriure a la boca. Realment, semblava imbècil; com si m'haguessin drogat.

- Què passa, t'han posat morfina o què? - vaig preguntar alçant una cella, veient que somreia.

No tenia cap excusa per quedar-me allà. Però volia quedar-me. Tenia ganes de preguntar-li com estava, de dir-li que es posaria bé i que al cap de res ja estaríem barallant-nos com sempre. També tenia ganes de picar-m'hi, però el veia tan vulnerable en aquell moment que no vaig tenir esma de seguir burxant. Em vaig asseure al seu llit, sabent que no tenia forces per fer-me res... res físic, vull dir. Feia dies que estava fent-me alguna cosa emocionalment. Sobretot quan el tenia a prop. Vaig sentir la temptació d'agafar-li la mà, que era al costat de la meva. Però em vaig refrenar.

- Què coi feies, pegant-te amb el Pi? - vaig preguntar amb una veu que esperava que sonés despreocupada.

- Molt graciosa, Black - vaig dir quan va dir allò de la morfina -. No ho sé, no me'n recordo...

Vaig tancar els ulls, no només per recordar; tancar els ulls m'ajudava a recordar, cert, però també m'ajudava a evadir-me de la situació: tenir la Black tan a prop... podia amb mi.

- Diria que estava enfadat i necessitava desfogar-me, però no recordo per què estava enfadat, ni amb qui.