Reflexions

Vaig somriure.

- Jo, normalment, estic enfadada amb tu - vaig contestar i, sense adonar-me'n gairebé, li vaig agafar la mà. Era càl·lida; bé, almenys en comparació amb la meva, ja que jo sempre tenia les mans fredes-. Bé, amb tu o amb les teves amiguetes, que últimament... em tenen contenta...

Encara no m'havia tret del cap la imatge de la rata mostruosa que m'havien enviat. Als meus records, cada vegada semblava més gran... i més asquerosa. Vaig tenir un calfred.

- No són "amiguetes", senzillament són companyes de residència - vaig dir, ignorant el que havia dit primer.

Vaig notar com m'agafava de la mà. Vaig sentir un calfred, però no em molestava. Tenia les mans glaçades, ella... Inconscientment, vaig estrènyer-li una mica la mà, sense fer-li mal, però donant-li escalfor.

- Per cert, encara no havia tingut ocasió de dir-t'ho... però... bona jugada la d'ahir, als jardins.

Vaig somriure.

- Ull per ull, dent per dent - vaig dir, notant la seva mà a la meva, i ja em van començar a venir les calors-. Estem en paus. Bé, no - em vaig rectificar-. Mai estarem en paus. Això és una guerra declarada. Però em va semblar que t'ho prendries bé...

Em vaig preguntar si seria mol cursi que em preocupés pel seu estat.

"pfff, què més dóna?"

- No, en sèrio, t'has fet molt mal? Estàs bé?

No em podia creure aquell paperet que estava fent.... seria tòtila... U.U'

- Sí, no és tan greu... Les fractures i les ferides es curaran aviat, amb les benes aquestes que m'ha posat. Suposo que avui al vespre les tindré bé... I el cop al cap... Bé, no sabria què dir-te.

Vaig mirar-la. Encara no ens havíem deixat anar de les mans. Vaig incorporar-me una mica, fins a posar-me al seu nivell. "Ara és un bon moment per tallar amb tot això, Kikus", em deia. Però no ho volia.

- Madam Pomfrey es pensa que m'ha afectat.

De sobte es va incorporar i... ja hi tornàvem a ser. Era massa a prop. Com un cervató espantat, em vaig alçar abruptament i vaig deixar-li anar la mà. No savia per què ho feia. Una part de mi volia tornar allà i... bé, menjar-me'l a petons. Però una altra part molt més profunda s'havia espantat d'aquest desig i havia actuat per mi, apartant-me'n. Estava com un pebrot, ho notava.

- Eh... és molt tard. He d'acabarunsdeures - vaig dir mirant a terra, del tirón i sense preocupar-me que sonés inteligible- Serà millor que me'n vagi i

Vaig disposar-me a girar cua i marxar.

- Has de fer què? - vaig dir, intentant que es quedés.

Una part de mi es negava a tornar a cometre l'error d'uns dies abans, però l'altra... L'altra desitjava que es quedés. Vaig mirar per la finestra, sense acabar d'entendre què volia. Com sempre.

- Ho sento, però no t'he entès... El cop al cap em deu haver afectat...

"Sí, segurament... Si no... no ho desitjaria, això. Almenys no tan fort."

No l'hagués hagut d'escoltar. Hagués hagut de marxar corrents quan havia pogut, no hauria hagut de quedar-me allà, mirant-lo als ulls. Abans que fes res, ja vaig tenir consiència que anava a coemtre un altre error fatal. I em va encantar saber-ho. Vaig fer dues gambades i, enganxant-lo per sorpresa, el vaig besar, amb urgència, gairebé violentament. L'havia tirat enrere de l'ímpetu amb el que me li havia llançat a sobre. Se'm va oblidar tot, la ment es va quedar en blanc i llavors l'únic que vaig saber era que necessitava els seus llavis.

Algun cop havia pensat que potser la memòria em jugava males passades i que aquell dia al bosc no n'hi havia hagut per tant. Però m'equivocava, sí que n'hi havia.

Sobtadament, de manera inesperada, va tornar fins a mi i se'm va llançar al damunt, besant-me. Tan fort es va llançar que vaig caure, cap enrere, fins quedar del tot estirat, amb ella al damunt. Vaig correspondre-li el petó amb un altre, apassionat. No sé quant temps va passar; les meves mans recorrien, frenèticament, l'esquena de la noia, mentre disfrutava de cada segon.

M'encantava. I, al mateix temps, m'odiava. M'odiava per estar fent allò; però no m'odiava prou per voler parar. Una fiblada de dolor va assaltar-me en aquell moment. Vaig deixar anar un lleu gemec, quasi inaudible, i vaig seguir besant-la.

Em sentia flotant, com en un somni. Ni tan sols em plantejava què feia, ni amb qui, ja hi hauria temps pels remordiments més tard. Vaig sentir un petit gemec, però ell va fer com si res, i jo no em vaig preocupar. No creia que hagués pogut parar ni que hagués volgut... ni tan sols podia agafar aire però m'era igual. Sentia les seves mans recorrent la meva esquena, i se'm va posar la pell de gallina. No va ser fins un parell de minuts més tard, però, que vaig saber que alguna cosa no anava bé. Vaig notar un líquid calent al braç, i em vaig apartar, sobressaltada; era sang.

Em vaig mirar el Fortin horroritzada, amb els ulls com plats.

- Què he fet? - vaig murmurar-. MADAM POMFREY! MADAM POMFRE! VINGUI! DE PRESSA!

El Fortin estava sagnant de valent de nou. Li havia obert les ferides sense adonar-me'n. I ZAS, aquell cop van ser dues lloses les que em van caure al damunt, una la del seny, que em deia que allò només podia acabar malaent, i una altra per haver-li fet mal sense cap mena de consideració.

- Ei, ei, tranquil·la... - vaig dir, mentre em treia la bena de la ferida -. No és culpa teva...

Madam Pomfrey va arribar de seguida.

- Els he dit que no es barallessin! - va dir, cridant.

En aquell moment, les paraules de la infermera em van fer tornar a la terra. Però no estava enfadat amb ningú més, a part de amb mi mateix.

- Vostè calli, collons! - vaig dir, quasi cridant -. Calli i curi'm aquesta maleïda ferida, hòstia, que fot mal!

"Aaaargh!"

Vaig tapar-me la cara amb les mans, embrutant-la també de sang. Com podia liar-la tantíssim? El Fortin em va dir que em tranquil·litzés, que no havia estat culpa meva... sí que ho havia estat. Per fevor, no se li pot entrar així a una persona que acaben de curar i que necessita repòs. És que no podia controlar els meus impulsos ni un moment?

- L'ha ferit vostè, oi? - em va acusar Madam Pomfrey-. Estant vulnerable era la millor ocasió per llançar-li un malefici, eh que sí, Black???!!!

Em vaig quedar parada uns instants amb la boca oberta.

- Jo... - vaig tartamudejar. Em vaig mirar el Fortin-. Sí.

- Fora! Fora d'aquí!

Vaig vacil·lar. Deia que li feia molt mal. Li havia fet molt de mal...

Va fer el gest d'aixecar-se i marxar. Abans que ho fes, vaig agafar-la de la mà i li vaig estrènyer, amb força... Semblava espantada, trista, preocupada... I no ho volia.

- No la culpi, Madam Pomfrey... He estat jo, que l'he provocat... - vaig dir, intentant ajudar la Black -. No n'ha tingut la culpa; he estat jo, que no he sabut veure el meu límit...

Vaig gemegar una altra vegada, de dolor, mentre em curava les ferides. Quina estupidesa... Embolicar-me amb la Black, a la infermeria, en el meu estat... Que no tenia cervell? O és que amb el cop se m'havia acabat d'atrofiar??
Vaig mirar la Black als ulls, intentant calmar-la. De fet, estava més tranquil jo que ella.

Què feia? per què em defensava? Què es pensava que necessitava la seva protecció? Allò m'havia sulfurat. Ja tornava a anar de perdonavides. Doncs si es pensava que així estaria en deute amb ell anava molt equivocat. Coneixia parfectament els de la seva calanya. Slytherin... ¬¬ Primer et feia un favor sense que els el fdemanessi i llavors te'l tiraven an cara la resta de la teva vida, i encara quedaven com els bons...

Vaig deixar-li anar la mà, dirigint-li una mala mirada i disposant-me a marxar.

Però llavors va fe run crit de dolor, i automàticament la meva ràbia es va dissipar i li vaig tornar a agafar la mà de seguida. Merda, cony. Només volia se li acabés el dolor aviat, perquè així podria odiar-lo amb tranquil·litat un altre cop i sense remordiments.

Vaig fer un gest amb el cap, indicant a la Black que marxés, que allà ja no hi feia res. Madam Pomfrey em va donar una pastilla, sense ni tan sols preguntar. Un sedant...

Tot va començar a quedar borrós... Vaig mirar la Black una última vegada, dedicant-li un somriure forçat. El dolor va amainar; no només el dolor, però... Cada vegada era menys conscient de mi mateix. Vaig deixar anar la mà de la Black, abans de tancar els ulls i sumir-me en un somni profund.

Un sedant el va adormir profundament. Bé, semblava que al menys ja no sentia dolor. Adormir plàcidament semblava un àngel, serè, agradable... perfecte.

"Toca't els nassos ¬¬"

Em va tornar un altre cop el cabreig per haver intentat defensar-me. Em cabrejava que a sobre volguessin anar d'herois. Aquesta no era la seva feina, mai no ho havia estat. Serps. Eren egoïstes i sempre miraven per ells, sempre mirant què podien treure'n. I d'allò segur que l'únic que pretenia era que el mirés amb uns altres ulls. Que caigués al parany, com sempre. Doncs que em partís un llamp si deixava que allò passés.

"Li he dit que això és la guerra. I no penso acceptar els seus favors. No els vull. No penso deixar que ell sigui el bo."

- Miri Madam Pomfrey, si li he fet mal és perquè ell ha intentat fer-me'n a mi. Ha aprofitat que estava en aquest estat per intentar fer-me un malefici per l'esquena. Per sort, l'he sentit a temps i he pogut reaccionar de miracle.

Madam Pomfrey se'm va quedar mirant, dubtosa.

- Li dic de debò. No atacaria a un malalt, no té cap gràcia. Només ha estat en defensa pròpia. ha intentat atacar-me.

- En aquest cas el sr Fortin estarà castigat demà a la nit... - va dir.

Jo vaig fer un somriure satisfet.

"A veure si n'aprens"

Volia que es cabregés amb mi. Volia que em cridés, que m'insultés, que tornés a fer-me sentir que jo era l'heroïna i ell el villà. No volia sentir-me malament. I havia de punxar-lo. Savia que no es podria resistir un duel com aquell.

- ...juntament amb vostè - va acabar Madam Pince.

- Què? - vaig fer jo- Per què? Què volia que fes? Que deixés que em matés?

- En primer lloc, dubte que l'hagués mort. En segon, n'hi hauria hagut prou en desarmar-lo, però no, vostè li havia de fer mal. Ja els arribarà el càstig demà.

¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬'

Me'n vaig anar de l'infermeria com una moto. Cagun...! Ara, a sobre, hauria de passar la nit de l'endemà amb el Fortin un altre cop. A una part de mi li enien arcades. L'Altra estava ballant d'alegria. I jo, estava cada vegada més emprenyada per aquella situació sense sentit.

[surto del tema]

Vaig passar tota la tarda i tota la nit dormint. Quan, per fi, em vaig despertar l'endemà al matí, totes les ferides estaven tancades. Perfectament tancades; ja tornava a ser jo, el perfecte i irresistible JO.

Quasi tant com la Black. Estava emprenyat amb mi mateix per la mostra de debilitat del dia anterior, però mica en mica m'anava calmant.
Fins que va venir Madam Pomfrey.

- Senyor Fortin, ja pot marxar. Està castigat, per cert. Ja l'avisaré quan sàpiga què fer-los fer... - vaig quedar de pasta de moniato.

- QUE QUÈ?! - vaig cridar -. Per què?!

- La senyoreta Black diu que el va atacar en defensa pròpia, que va ser vostè el que va atacar-la per l'esquena, inicialment...

Vaig sortir del llit d'una revolada. Estava furiós. Com s'atrevia a donar-me les culpes a mi? A MI?! Jo que l'havia intentat defensar sense demanar res a canvi! A MI!!
Irat, vaig vestir-me d'una revolada i vaig sortir, donant immenses gambades, de la infermeria. "Jo la mato... Jo la mato..."

[TEMA TANCAT]