Despatx d'Artemis Black

- Ja. Em sap greu no haber estat al seu costat per ajudar-la... creia que no tenia família... Bé, almenys va anar com ella va voler.

Vaig mirar-me'ls a tots dos. El director segur que sí, però...

- Senyoreta Moore, ha entès com va morir, la Medea? Coneixia aquesta mena de màgia?

No deixava de ser professora. Preferia no deixar els alumnes amb interrogants.

Vull ajudar al James, però no sé com fer-ho. Jo també tinc aquell mal al cor, i les llàgrimes em segueixen caient per les galtes de manera alarmant... però silencioses. Només llàgrimes caient per les meves galtes. Ni gemecs ni sanglots. Llàgrimes de pena.

Escolto el que em diu l'Artemis i em llevo les llàgrimes amb el mocador un altre pic.

-Eehh...- Recordo l'imatge de l'Agatha, difosa, quan va llançar l'obitus cap al Mike.- L'Obitus per subitum va rebotar? - demano, no molt segura.

Parlo dirigint-me només a la Wendy, perquè entenc que és un xoc dur per al director i li vull deixar una mica d'"intimitat" mentre ho paeix.

- Sí, va rebotar. Saps per què? És una màgia molt antiga, i no s'utilitza gaire sovint perquè... bé, perquè requereix una vida innocent. Veuràs, si quan algú salva la vida d'algú altre, es crea un lligam màgic entre aquestes dues persones, si questes dues sobreviuen - li explico-. Però, de vegades, la persona qu s'interposa, paga amb la seva vida. Aleshores es crea un escut màgic al voltant de la persona protegida i res del que li faci el seu agressor l'afectarà, sinó que rebotarà.

Faig un glop de cafè.

- L'Agatha ho va planejar tot prou bé. Va fer que la Medea volgués anar a matar el Mike, i ella s'hi va interposar. Sabia que res del que fes ella faria mal a la Medea, però els encanteris de la seva mare sí que serien forts si revotaven. Com has pogut veure, la Medea no té intenció de matar l'Agatha, només d'apartar-la i de fer-li mal. Però l'Agatha insisteix, i la fa enfadar, fins que ella pronuncia l'encaneri. Per això quan mor somriu, perquè sap el que passarà a continuació, però la Medea no hi cau. No ha estimat mai res més que a ella, aquesta dona. Segur que mai va pensar que alú pogués donar la vida voluntàriament per un altre. Així que quan li fa el malefici al Mike, apareix l'escut de l'Agatha, i l'encanteri rebota.

Un altre glop.

- M'alegra saber que no va faltar a la seva promesa. La Georgia em va dir que l'Agatha s'havia promès no fer cap Malefici Imperdonable mai a cap persona, tot i que els sabia fer.

Mentre l'Artemis parla, torno a sentir al meu cap la veu del Matt dient-me que corri, quan es va llançar cap al Fortin quan m'anava a matar, i els braços forts del professor Jones, rodejant-me i tractant de protegir-me totalment quan el Fortin va tornar a alçar la vareta contra mi. Escolto tot el que diu, després em quedo dos minuts en silenci, intentant entendre-ho, em torno a passar el mocador per les galtes i obro la boca. I ja no la puc tallar.

-Què vols dir? Quan algú salva la vida d'un altre és fa un lligam? De veritat? Si l'altra persona mor, es crea un escut? I això passa sempre? I si dues persones donen la seva vida per salvar algú? Com funciona? I la imatge de l'Agatha, la va fer ella amb un encanteri? Com ho va esbrinar això, l'Agatha? De veritat????

Agafo aire, he dit tot d'una tirada sense parar per respirar.

Faig un somriure en veure l'emoció que li he creat a la Wendy. Perfecte. per això m'agraden tant els alumnes, son com esponges. I com a professora d'Encanteris, sóc una experta en aquests temes.

- A veure, senyoreta, amb calma ^^. Sí, quan una persona salva la vida a una altra, es crea un lligam, i si aquesta mor, un escut. Un escut que la protegeix de la persona o ésser o cosa que ha mort al seu salvador. Si després resulta que et cau un armari a sobre, doncs mors com qualsevol altre fill de veí. I l'escut rebota una vegada, només una. Això de dues persones, no ho tinc clar, i dubto que s'hagi reistrat mai un cas així... però suposo, per com funciona l'encanteri, que crearia dos escuts.

Penso en les altres preguntes que m'ha fet.

- La imatge de l'Agatha... jo crec que deu ser així. No és cap encanteri extra d'ella perquè no havia pgut fer més màgia. Era el seu escut i va aparèixer amb la seva forma. Però no sé si es dóna sempre així, perquè és la primera vegada que presencio aquesta màgia, tot i que n'havia estudiat la teoria. És possible que aparegués i parlés per pura voluntat de l'Agatha abans de morir, les restes d'ella, el que anava a dir quan l'encanteri de la Medea la va tocar. Suposo que no ho sabrem mai, perquè per saber el que pensa el salvador quan mor, s'ha de ser el salvador i estàs, lamentablement, mort.

>> I, sobre el com ho va esbrinar l'Agatha, suposo que simplement es va informar sobre encanteris de rebot perquè va pensar que era l'única manera de vèncer la Medea. Al menys és la més justa. va rebre el que va donar. O potser li van explicar la teoria alguna vegada a l'escola. O potser va llegir sobre el cas més famós, quan Voldemort va intentar assassinar el Harry Potter, però va sobreviure gràcies a l'escut que li va posar la seva mare.

Escolto el que explica la professora Black. No és res que no sapigués, però no puc evitar somriure en veure la passió amb què explica, i la curiositat que li agafa a la Wendy.

- És una mena de màgia molt antiga, i molt poderosa. Amb prou feines se'n coneixen una dotzena mal comptada de casos, i la majoria són accidentals, com el de Harry Potter amb Voldemort i la seva mare. No es pot negar que el que va fer l'Agatha té molt mèrit... La idea és digna del més boig, i del més brillant.

Somric, en una expressió que es deforma en una ganyota de dolor en recordar les imatges.

- Professora Black, qui va ser el seu professor d'Encanteris a Durmstrang? És evident que va saber transmetre-li l'encant d'aquesta màgia... - dic, somrient pel joc de paraules, tranquil.

Escolto el que diu l'Artemis, i després el que diu el James. I sento com un sentiment de culpabilitat em creix. Merda... Llavors, el Matt m'havia donat un escut al morir per mi? Llavors si el professor Jones no s'hi hagués ficat potser estaria viu, potser la professora Barrock també, i els 300 muggles a qui va matar, potser seguirien vius...

El James parla amb l'Artemis, i jo m'assec a un racó i abraço la meva guitarra.

Diu l'Artemis que no és molt comú, aquest tipus de màgia. És clar que no, potser per a tu no. Però jo he viscut com la gent salva a altra gent, altra gent que estima. Jo ho he viscut de primera mà. Tant, que dues persones van morir per que jo pogués seguir vivint...

El director em pregunta sobre qui em va ensenyar encanteris. A mi, però, em preocupa més la Wendy. No és que m'agradi especialment, al contrari, però les meves oïdes capten els batecs del cor, i el de la Wendy lateix amb força. Està nerviosa, o preocupada.

- El de Durmstrang deia Mikel Ström. Era una home gran, però tenia molta energia. En sabia moltíssim, i era ell el qui ens animava a parlar de tot de temes diferents per relacionar-los sempre amb encanteris. No volia mai que ens quedés cap dubte sobre res. Quan es va juvilar el vaig substituir jo. Aquí a Hogwarts vaig tenir l'Aberfoth, quan encara hi tocava i impartia classes.

Em sembla que sé per on va la preocupació de la Wendy.

- Senyoreta Moore? Es troba bé? Què li passa? va morir algú per vostè? S'acaba d'adonar que li deu la vida a algú? O se sent culpabl per no haver-la donat vostè per algú?

Me la vaig mirar de fit a fit.

- La Batalla de Hogwarts? Se n'ha parla per tot arreu. Estic segura que vostè hi va voler participar, oi? I segur que més d'una la devia voler protegir... Però no s'ha de sentir culpable de res. Quan algú dóna la vida per algú altre, ho fa per la seva pròpia voluntat. Si ho va fer algun professor, o algun alumne major d'edat, a més van fer el qu havien de fer.

M'atanso a ella i m'ajupo al seu costat.

- Sap què diu un refrany tibetà? "No demanis perdó, dóna les gràcies". No recordis als qui et van protegir amb culpabilitat, estic segura que no els agradaria; no preferiries que la gent et donés sempre les gràcies, en comptes de demanar-te perdó?

Aixeco el cap un segon quan sento que la professora Black es dirigeix a mi. No dic res, només la miro. Em costa parlar del Harry i del Matt amb la gent que no coneix la historia, perquè he de tornar-la a explicar, i explicar-la em fa recordar, i recordar em fa mal.

Faig que sí amb el cap quan em demana per la batalla de Hogwarts. I tant, vaig participar, encara que en realitat no podia...

-Els hi dono les gràcies.- dic.- Cada dia.

Agafo aire i sospiro.

-Però ara m'has fet veure que potser hauria pogut salvar a moltes persones...

Somric amb dolçor quan diu allò últim.

- No et conec gaire, però diria que n'he tingut prou amb aquesta estona que he estat amb tu per saber que ets una persona bona, i valenta. Estic convençuda que vas fer tot el que vas poder. I no es pot demanar res més. Segur que vas donar tot el que podies, i en aquell moment vas fer tot el que estava a la teva mà. I segur que més d'un també et dóna les gràcies cada dia de tot cor.

Li vaig passar la mà pels cabells, tot i que la vaig apartar abans de tocar-li la pell, perquè sabia que el meu tacte era extremadament fred.

- Jo ja t'estic agraïda. Només per la teva reacció quan has vist la mort de l'Agatha. Puc veure que l'apreciaves, i que l'estimaves fins i tot. No puc demanar més.

"El Luckgarden"- Em diu la meva ment, quan diu que segur que hi ha algu que em dona les gràcies cada dia. Bé, no es que me les doni, però sí que des d'aquell dia no m'ha dit sang de fang, ni es fica en mi. Ens dediquem a fer-nos una mirada de tolerància i ja. I la veritat es que s'està millor sense barallar-nos dia si i dia també.

Miro l'Artemis quan em diu allò de que li caic bé i faig un petit somriure.

-L'Agatha...- miro al James, que sembla encara estar en un petit estat de shock.- Es preocupava molt per els altres. Estimava i es feia estimar...

Noto que està una mica millor perquè el seu cor batega a un ritme més acompassat.

"Cal, que noti aquestes coses".

Diu que l'Agatha estimava, i es feia estimar.

- M'alegra saber-ho. Tot i que pel que he sentit, i vist, també odiava molt. Una mica massa i tot. Estava massa obsessionada en destruir la seva família, i això va acabar amb ella. Aprèn d'això -li dic a la Wen-. Valora sempre més l'amor que l'odi. N'hi ha que no pensen així, però l'amor és més poderós que l'odi. Jo mai he vist un encanteri més meravellós que l'escut que es crea quan dónes la vida per algú.

Faig que si amb el cap quan diu que s'ha de valorar més l'amor que l'odi. Em miro la meva guitarra i somric. La Lily em va dir un dia que havia sentit al Harry dir-li al James que cap alumne més moriria aquella nit. No ho va dubtar ni dos segons, en possar-se enmig del Fortin i jo...

-Sí, és bonic.- dic, mentre també recordo com el Matt es va llançar cap el Fortin.- Encara que... bé, dona el mateix.

Ja no es podia fer res. El millor seria no donar-hi més voltes...

Vaig somriure ara que la veia més tranquil·la.

- M'has de fer un favor i ajudar-me amb una cosa, senyoreta Moore.

Em vaig mirar el director i li vaig picar l'ullet.

- No crec que a l'Agatha li agradés passar-se l'eternitat tancada a les masmorres de Hogwarts amb mi... crec que hi havia altres llocs d'aquesta escola on li agradaria més estar. Creus que em pot ajudar a triar on tirar les cendres?

Vaig mirar el James.

- I potser vostè podria informar la resta d'alumnes, així tots els seusamics poden venir amb nosaltres i acomiadar-se d'ella?

Assenteixo, fent una ganyota.

- Sí... ja ho faré. Ara... ara me'n vaig. Gràcies, professora Black, de tot cor.

Dit això, i sense aixecar el cap, mirant a terra, em dirigeixo cap a la porta, que s'obre fent soroll i em dóna pas a les fosques masmorres del lúgubre castell.

[Surto del tema]

Havia sortit feia una estona del despatx d'en James i havia decidit anar a voltar. Els peus m'havien dut cap a les masmorres, suposo que pel costum d'anar a la sala comuna.

Vaig vaminant distreta pels passadissos, quan de sobte un cartellet penjat al costat d'una porta em crida l'atenció. M'apropo cap allà i el cor em fa un salt.

"A. Black"

Arronso les celles i respiro fons. No pot ser. És impossible. L'última notícia era que estava morta. Però sempre havia tingut un As guardat dins la màniga.

Podia ser possible...?

Vaig posar la mà sobre el pom de la porta i faig fer-lo girar, empenyent a poc a poc la porta. Miro a l'interior i em quedo garratibada. Em quedo pàl•lida, se'm talla la respiració i l'estòmag i el cor se m'encongeixen.

- Àgatha...? - Murmuro, notant com les cames em fan figa.

Algú va entrar, em va mirar i, de nou, em van confondre. Vaig aixecar la tassa en la que bebia cafè i li vaig assenyalar a la noia.

NO
sóc l'Agatha

- Me la vaig fer quan duia dues setmanes a l'escola -explico a la noia-. Tothom em confonia i feien cara d'haver vist un fantasma. És clar que després s'adonaven que era vampiressa i la cosa no millorava precisament...

Vaig fer un somriure afilat. Llavors em vaig fixar b´ñe en la noia. Tenia alguna cosa que em resultava familiar.

- Perdona, ens coneixem?

Em miro la tassa, amb curiositat. I després faig una passa enrere quan em diu que és vampiressa, però m'adono que duu la polsera negra al canell, així que respiro alleujada, em relaxo i entro al despatx.

Arronso les celles quan em pregunta si ens coneixiem. A mi també em sona d'alguna cosa... havia fet algun gest que em recordava a l'Agatha.

Llavors em va venir al cap una frase que m'havia dit la meva mare:

"Ursula, ni amb l'Agatha ni amb la traidora de la seva germana. No les miris, no els hi dirigeixis la paraula. T'han abandonat i no et volen per a res. Fes com si fóssin mortes."

Aquesta frase me la va dir quan jo tan sols tenia dos anys. I recordo que vaig pensar que era impossible que l'Agatha tingués una germana, perquè no l'havia vista mai.

- Deu ser veritat el que deia la mare... - Murmuro, més per a mi mateixa que per a ella.- Tu deus ser la germana de l'Agatha, per això t'hi assembles tant!- Me la miro. Si que s'assembla, però té coses diferents. El que la diferencia més de l'Agatha és la pell pàlida.- Disculpa jo sóc la Ursula....

- ... Blac - Dic, després d'una pausa.