Despatx de la Medea Black

Vaig entrar al meu despatx, i deixant la porta oberta perquè la Blink pogués deixar les coses que havia portat amb mi.

Em vaig asseure a la butaca que donava davant la finestra i que em permetia veure tots els terrenys. Amb un moviment de vareta vaig ordenar a les meves coses que s'anéssin col·locant al seu lloc.

- Ja pots tornar a fer el que estiguéssis fent, Blink - Vaig dir, sense ni tan sols girar-me a mirar l'elf.

Vaig agafar pergamí i ploma i vaig escriure el següent:

Alumnes, Professors, Director i Treballadors del Ministeri,

Considero el meu despatx com un lloc sagrat i impenetrable. Només permetré que entrin aquelles persones que el problema que hagin de venir a explicar-me creguin que és realment greu. Si no és així, ja poden girar cua i marxar per on han vingut. No m'agrada perdre el temps.

Atentament,

Medea Black
Vaig mirar-me el pergamí i amb un altre moviment de vareta vaig fer que s'anés a penjar a la porta, tancant-se darrera seu.

-Shot through the heart
And you're to blame
You give love a bad name
I play my part and you play your game
You give love a bad name
You give love a bad name

Anava per la torre d'astronomia, cantant una cançó d'un tal bon jan... o alguna cosa així m'havia dit la mama. No ho recordava. Fent com si toqués la guitarra amb les mans, cantant amb totes les meves forces.

-Shot through the heart
And you're to blame
You give love a bad name
I play my part and you play your game
You give love a bad name
You give love a bad name Yaaaaaaaaaay!- vaig dir, com feia l'Erin.

M'estava preparant la primera classe quan de sobte vaig sentir un sorroll esgarrifós que venia just de darrera la meva porta.

Era una nena.

I estava cantant.

Em vaig aixecar, furiosa, i vaig obrir la porta, d'una revolada.

Vaig agafar la vareta i vaig apuntar cap a ella.

- Silentio!

I la nena va callar de cop.

- No tornis a passar per aquí davant cantant d'aquesta manera. Perquè la pròxima vegada no serà la veu l'única cosa que perdràs... - Vaig dir, de mala lluna.

Hòstia, quina mala llet.

Vaig quedar-me mirant la vareta que m'havia fet callar de cop. I després vaig mirar qui la portava, alçant una cella. L'Agatha de gran. Això és el que vaig veure fins que tot va quadrar. La Medea, la Medea Black.

Vaig apartar la seva vareta i la vaig mirar desafiant.

Vaig veure com em mirava de dalt a baix i com en els seus ulls s'hi formava una llum d'enteniment al reconèixer-me.

Em va apartar la vareta i em va mirar, desafiant.

- No temptis la sort, joveneta.- La vaig advertir.

-No m'apunti d'aquella manera.- li vaig respondre, quan la veu em va tornar.- I jo no temptaré la sort. Es senzill. No entenc com alguna cosa com la música li pot molestar, sense música aquest món tindria una raó més per tornar-se boig. Hauria d'agrair, li he portat la música al seu despatx. Deixi aquesta cara i diverteix-te una mica, dona...

Després vaig somriure com si no hagués trencat cap plat.

- De tot se'n diu música, ara... - Vaig dir, tallant - Jo no li he demanat pas que em porti música al meu despatx, senyoreta... - Vaig dir, deixant la frase a mitges perquè no sabia el seu nom.

Em vaig guardar la vareta.

- Li advertiré una sola vegada - Vaig continuar - Quan passi per aquí, intenti mantenir la boca tancada. Sinó, ja sap el que pot passar. I no serà momentani - Vaig amenaçar-la.

I seguia. Una veueta em va recordar que l'Agatha li tenia por a aquella dona. Bé, m'importava un rave, m'estava començant a enfadar. Crec que em va demanar el meu nom. No li vaig donar.

-Dona, amb tant silenci no m'estranya aquesta mala llet i la cara d'amargada que em portes.- vaig dir, mirant-la de dalt a baix.- Sembla mentida que l'Agatha i tu sigueu familia... Entenc per què es va escapar.

Vaig somriure.

-Va de debò, la música t'alegraria. Saps?- vaig començar a tararejar de nou.

- Jo ja n'escolto, de música. Però no aquesta... porqueria.- Vaig dir, començant a enfadar-me - I no tinc perquè discutir amb vostè sobre la meva filla. Les dues sabem ben bé el què va passar, no tinc perquè donar-li explicacions.

Vaig veure com començava a tararejar una altra cançó.

- Si no es vol guanyar un càstig, li recomano que, o bé calla, o bé marxa a emprenyar a un altre lloc.

-Porqueria?!- vaig obrir molt els ulls.- Es pot saber de què estás parlant?? La música es música sigui com sigui, i una de les coses més boniques d'aquesta màgia és veure els diferents tipus que hi ha i veure el cantó positiu de cada un d'ells! Cap música es porqueria!

La vaig mirar i vaig fer un mig somriure.

-I'm singing in the rain
Just singin' in the rain
What a glorious feeling
I'm happy again...

-SILENTIO! - Vaig dir, amb potència.

Aquella vegada la desaparició de la seva veu no seria momentània, li duraria unes hores.

- Li adverteixo, no torni a molestar-me.

I vaig tancar la porta amb un cop sec, deixant-la amb la "paraula" a la boca.

La veu se'm va anar un altre cop. Vaig fer una ganyota quan ella va tancar la porta. Després em vaig quedar mirant la porta i vaig somriure. Per que hi havia moltes més maneres de fer música que no cantant...

Vaig fer unes mamballetes i vaig fer una potada al terra. Vaig somriure. Queen, We will rock you. I vaig començar a tararejar mentalment com era la cançó. Després vaig somriure. Vaig picar a la porta. Uau! sonaba d'una manera diferent! Vaig somriure més encara i vaig picar a la porta, vaig fer una mamballeta i vaig petar els dits. Guay.

El resultat va ser que vaig acabar donant cops a la porta, fent mamballetes i potades al terra com si m'hi anés la vida, pensant en diferent cançons, i oblidant-me de que la Medea era a l'altre costat de la porta...

Vaig obrir la porta de cop, vareta en mà. Els ulls fora de les òrbites de la ira que sentia en aquells moments.

"Petrificus totalus"

O la nena va quedar estesa al terra.

Muda i quieta.

- Així és com hauríeu de quedar tots els nens... ¬¬'

Vaig tornar a alçar la vareta i vaig apuntar cap a ella.

"Obliterar"

I vaig fer que no recordés res d'aquella tarda. Bé, que recordés que havia passat per davant del meu despatx i com jo li havia demanat amablement que deixés de fer escàndol i ella havia marxat com una bona nena.

Amb un moviment suau de vareta vaig fer que el cos petrificat de la nena es mogués i la vaig portar als passadissos, deixant-la estirada al terra.

Per sort, ningú em va veure.

Vaig tornar al meu despatx, a seguir amb la meva feina.



OFF: La Gee m'ha donat permís, que consti! xDD

Tenia ganes de sortir una estona a prendre la fresca, sola. Era com havia d'estar sempre, havia de començar a acosumar-m'hi. Em sentia avergonyida... de tot.

En girar una cantonada vaig veure una figura estesa a terra. Hi vaig anar de seguida. S'hauria desmaiat?

- Wendy? -em vaig ajupir al seu costat, espantada-. Wen, em sents?

Tenia els ulls oberts, però quan la vaig tocar vaig veure que estava petrificada. Vaig agafar la vareta i vaig desfer el sortilegi amb un moviment senzill.

- Wendy! Què ha passat? Qui t'ho ha fet, això? O.O

Per molt que intentés recordar, hi havia un buit a la meva ment. Un buit que m'espantava. Com havia arribat a estar petrificada al terra? No em podia moure. No podia demanar ajuda. Tenia por, i si no em podia tornar a moure mai més?

Volia cridar, volia demanar ajuda. M'estava possant molt nirviosa quan de cop vaig sentir una veu. La Georgia! la Georgia!

Va desfer l'encanteri i vaig abraçar-la ben fort.

-Georgiaa! Georgia!!.- vaig abraçar-la més, espantada.

Estava tan espantada que només va ser capaç de cridar el meu nom. La vaig abraçar ben fort per reconfortar-la.

- Tranquil•la, no passa res -vaig dir per calmar-la-. Què ha passat? Qui t'ho ha fet aixó? Ja t'has estat ficant amb algú d'Slytherin?

No pretenia renyar-la, només imaginar-me el que havia pogut passar. I coneixentla a ella i als Sly, allò semblava el més probable.

Els meus braços seguien agafant a la Georgia. No la volia deixar anar. Estava realment espantada...

Que havia passat? Que havia passat en aquell espai de temps que jo havia oblidat de cop?

-No... No...- Vaig seguir abraçada a ella. Em vaig mossegar el llavi per no plorar. No m'agradava plorar i no ploraria si no volia.- No ho se! De cop m'he despertat aquí i no em podia moure! No se que ha pasat! Només recordo que estava cantant... no ho seee!

Vaig separar-me'n una mica per mirar-li les pupil·les dels ulls. Estava molt afectada.

- Bé, ara ja està - vaig dir, mirant que se li passés l'ensurt-. Vols que anem a l'infermeria? O prefereixes que ens passem per la cuina a per una bona tassa de xocolata desfeta? ^^

Vaig mirar al voltant. La torre d'astronomia. Qui es podia haver robat per allà...? Em va venir al cap la professora d'astronomia. No, impossible. Segur que ni tan sols ella faria això a un alumne...

-Mmm... Mmm... - vaig parar de mossegar-me i vaig deixar anar poc a poc la Georgia.- Xocolata... vull xocolata.

Vaig aixecar-me poc a poc, temerosa de que em tornés a quedar de pedra, i vaig agafar la mà de la Georgia.

-Anem?- vaig dir, encara sentia por, però la Georgia estava allà. Si estava la Georgia no em podria passar res, no?

off: sortim del tema?

-Ja m'imaginava que preferiries la xocolata a les medicines -li vaig dir amb un somriure quan es va alçar i em va donar la mà-. Apa, anem, que la xocolata ho cura tot; ja veurás.

M'alegrava poder estar una estona a soles amb ella. No semblava enfadada pel meu comportament de feia uns dies, peró em volia disculpar igualment.

(TEMA TANCAT)

OFF: obres a la cuina?

[SETMANES MÉS TARD]

Vaig arribar davant el despatx que ocupava la professora d'Astronomia.

La meva tieta.

Vaig respirar fons i vaig alçar la mà. Vaig trucar tres cops, demanant permís per entrar.

Bé m'hi hauria d'enfrontar en un moment o altre...

Vaig sentir com trucaven tres vegades a la porta, amb educació.

- Endavant - Vaig dir, fredament.

La porta es va obrir, lentament, i va aparèixer un cap. Era la persona que menys m'esperava veure llavors.

Vaig somriure.

La veu de la meva tieta va arribar-me de dins el despatx. Em deia que podia passar.

Vaig obrir la porta i vaig treure-hi el cap, somrient. Cosa que va fer-la somriure, també.

- Hola tieta! Que estàs enfeinada? - Vaig preguntar, educada - Si estàs molt atabalada, torno després, eh!

- No, no - Vaig contestar a la meva neboda, que estava parada a la porta.- Passa. I tanca la porta.

Va fer el que li vaig dir. Vaig somriure-li.

- Ursula, estimada. Seu. Has crescut molt. Feia més de dos anys que no et veia. Com estàs?

- Contenta - Vaig respondre, sincerament, mentre masseia a la butaca que hi havia davant del seu escriptori.

- Vols alguna cosa per prendre? - Em va dir la Medea.

- Un té, siusplau! De canyella, si en tens! - Vaig respondre.

Vaig veure com s'aixecava de la cadira i anava cap a la taula del darrera.

- I bé, tieta, explica'm. Com és que vas decidir venir a Hogwarts a fer classes?