Despatx d'Artemis Black

Vaig entrar al despatx, que era a baix a les masmorres. No m'havia agradat mai aquella zona del castell de Hogwarts, però havíem acordat amb el director que seria el més còmode per evitar accidents amb llum de sol que entra sense avisar.

Seguida de mi, hi venia la Wendy.

- Passi, senyoreta Moore - la vaig invitar-. Sé que és una mica tètric, però sóc així de dramàtica.

Era una habitació fosca, il·luminada per torxes i un parell de veles sobre l'escriptori. A la dreta de l'habitació hi havia un taüt negre obert, folrat de vellut vermell i amb un coixí la mar de còmode. A l'esquerra hi havia l'escrptori i, en una viga, el meu ratpenat, el Vampy. La resta de l'habitació encara era plena de caixes per desempacar.

Entro amb la guitarra a l'esquena, mirant amb curiositat la sala. Uo, que estrany. Així que és veritat que els vampirs dormen en taüts? Uau... M'aparto, de cop, en sentir alguna cosa que em molesta molt. Em giro i veig un canelobre de plata. M'aparto fins estar suficientment lluny perquè no em molesti. Recordava encara el primer cop que sense voler havia tocat plata després de que em mosseguessin. I les butllofes que m'havien sortit a la mà.

-Mola.- li dic.- està guay...

Segueixo de peu, mirant-ho tot, vigilant de reüll el canelobre.

- Aaaaai, sí, vigila els canelobres, ho sento molt...- dic mentre em vellugo a velocitat vertiginosa i els fico a dins d'una caixa buida.

Després em dirigeixo a la lleixa que hi ha sobre la llar de foc.

- Incendo.

La llar de foc il·lumina una mica més l'estança i la fa una mica més càlida. Agafo l'urna que hi ha a la repisa. És daurada. La porto cap a la Wendy.

- És... és l'Agatha. Si et vols acomiadar d'ella. O... hi ha res que em vulguis preguntar? No sé si et van explicar com va anar tot. Ho sento, no sé si ho estic fent amb gaire tacte, però com veuràs la mort no és una cosa que se'm doni gaire bé...

Em quedo mirant l'urna uns segons, mossegant-me el llavi. Arg, merda. No, no ploris...

-És...

Agafo aire. No trobo les paraules adequades.

-Em van dir que va morir per que la Medea se n'anés.- dic.- Per protegir-nos a tots.

Posso una mà sobre l'urna. Un intent de sentir-la més a prop. Sospiro.

-Li puc cantar una cançó?-li demano.

- Sí, és clar ^^

Vaig posar l'urna a sobre l'escriptori, i li vaig acostar una cadira, mentre jo vaig anar a posar una cafetera a la llar de foc.

- Sí, va morir perquè la Medea també morís. Amb un encanteri molt antic. Però vull que sàpigues que ella no la va matar. L'Agatha era bona i va ser-ho fins al final. Tot i que li van ensenyar perfectament com matar, mai no va assassinar ningú. No vull que te la imaginis fent una cosa així.

No sabia si comentar-li allò altre.

- Si mai... mmm... volguessis... tu o algun altre amic seu, saber exactament com... mmmm... diguem que va haver-hi un testimoni de la seva mort. I tinc el seu record en un flascó, si alguna vegada algú volgués veure... o sigui saber... que es pot posar en un pensiu, vaja.

No li vaig dir que jo el veia cada nit.

M'assec a la cadira i agafo la guitarra escolto el que em diu. Penso en la mort del Matt, en la del Harry, en la de la Nicole. He vist morir ja a molta gent per algú... però sí, volia veure la mort de l'Agatha. Veure que sí, que estava morta.

-M'agradaria veure'l en algun moment... si no t'importa.

Afino la guitarra i miro l'urna. Bé... per tu, Agatha.

Would you know my name
If I saw you in heaven?
Would you feel the same
If I saw you in heaven?
I must be strong and carry on
'Cause I know I don't belong here in heaven

Would you hold my hand
If I saw you in heaven?
Would you help me stand
If I saw you in heaven?
I'll find my way through night and day
'Cause I know I just can't stay here in heaven

Time can bring you down, time can bend your knees
Time can break your heart, have you begging please, begging please

Beyond the door there's peace I'm sure
And I know there'll be no more tears in heaven

Would you know my name
If I saw you in heaven?
Would you feel the same
If I saw you in heaven?
I must be strong and carry on
Cause I know I don't belong here in heaven

Estic plorant. En silenci, però ploro. Em mossego el llavi quan poc a poc els meus dits acaben la cançó, i els deixo caure.

-Perdona...- dic, rascant-me els ulls.

Li allargo un mocador de seda negra.

- No pateixis. Millor no t'explico els dies que vaig passar jo. cantes molt bé, per cert. Jo mai no n'he sabut gaire, de música.

Em trec un flascó que conté un líquid platejat de la meva túnica.

- No sé si prefereixes deixar passar uns dies abans de veure-ho. Si no, el puc posar ara mateix. Com em diguis.

-Gràcies...

Agafo el mocador i em llevo les llàgrimes.

-El vull veure. Però tu vens amb mi, no?

Me la miro. Em fa gràcia, potser és la seva increible semblança a l'Agatha, o que, encara que sigui una professora, no ho sembla i em vol ajudar tota l'estona... però em cau molt bé, l'Artemis...

Arribo al castell amb calma, després de diverses setmanes de viatges. S'acaba el primer trimestre i amb prou feines he posat els peus al castell un parell de vegades. I ni tan sols conec la nova professora, la tal... Black. Artemis Black. Vampiressa. Abstèmia. Interessant. I té una cal·ligrafia agradable; pràcticament és l'únic que sé d'ella.

Quan arribo al seu despatx, a les masmorres, sento veus. Truco a la porta i espero, pensatiu, intentant recordar què més sé d'aquesta professora. El cognom em porta records. Records bons: els de la meva amiga, de qui fa temps que ja no en sé res; però també records amargs com, precisament, quan va desaparèixer.

- Sí, és clar que t'acompanyo, dona... espera, calla, s'acosta algú!

Em porto el dit al llavi, fent-li un gest de silenci i vaig cap a la porta. Qui deu ser. Agafo aire i em fico en el paper. Obro la porta i poso veu d'ultratomba.

- He sentit que s'acostava un cor bategant!

No puc evitar riure quan la professora Black posa la veu d'ultratomba. Sento la Wendy riure de fons, i dibuixo un ampli somriure mentre m'acosto a la porta i parlo amb un xiuxiueig.

- Té sentit de l'humor, professora Black, però si no aprèn oclumència no podrà espantar mai un legerement... i menys si és el director - dic, rient per sota el nas, mentre espero que obri la porta.

- Oh... - li dic a la Wendy abatuda-. No s'ha espantat...

Obro la porta i faig somriure.

- Bona tar... Mira! Ara sí!

No puc evitar riure quan l'Artemis intenta espantar al James. Definitivament, m'encanta aquesta professora.

-Hola James!- li dic, deixant la guitarra delicadament al terra.

El saluda amb la mà i vaig cap a ells dos.

-La professora Artemis Black és molt guay.- li dic, somrient.- Oh... James, tu saps...

Em miro l'Artemis, potser vol explicar-li ella... El James era un bon amic de l'Agatha...

I aleshores l'Agatha m'obre la porta. Ella, ella mateixa, més pàl·lida, però ella mateixa. Em tremola el pols i me la quedo mirant durant uns segons, més blanc que ella. No m'adono que la Wendy m'està parlant.

- Agatha... - dic, amb els ulls com plats, el cor a cent, i tremolant -. Què...?

I aleshores la realitat em cau a sobre. No és ella. No, no l'és. La cara és la mateixa; l'estatura, les formes, també. Però la ment... els records... un simple cop d'ull em mostra que qui tinc a davant no és qui voldria que fos.

- Veig que m'hauré de fer una tassa que digui "No sóc l'Agatha". Em passa el mateix amb tothom.

Faig un intent de somriure. La Georgia em va dir que el director era amic de l'Agatha. Em tocava ami explicar-li. Havia de tenir tacte.

- Passi siusplau. Em dic Artemis, i m'assemblo tant a l'Agatha perquè sóc la seva germana. Sé que no ha parlat de mi amb ningú, així que em sembla que no sabia que jo existia. Vaig marxar de casa quan ella només era un nadó...

Semblava que el noi anava a desmaiar-se.

- Molt bé, em sembla que estic donant massa informació de cop! Segui siusplau! Vol un cafè? Si no li agrada podem dessagnar a la Wendy, també, però ja no tinc més begudes a l'abast ^^- dic intentant rebaixar la tensió.

-A mi també m'ha passat, James!

Escolto el que diu l'Artemis i ric, despres li trec la llengua.

-No crec que tinguis moltes ganes de mpssegar-me, ja que soc una dona-llop.. Humm, si tu em mossegues i jo et mossego tu et tornaries dona-llop o jonem tornaria vampiressa?- demano, a l'aire.

Ric un altre pic, intentant no mirar l'urna daurada. Almenys no fins que el James ho sapiga...

- La seva... germana? - dic, abatut, però més tranquil -. Diu que va marxar de casa quan ella només era un nadó? Quants anys tenia? Quinze? Setze?

Jugo una mica, intentant endevinar l'edat. En realitat m'és igual, perquè tinc alguna cosa més important en ment: deu saber res de la seva germana?

- Suposo que ja sap... què li vull preguntar, ara, oi?

Vaig assentir mentre li donava una tassa de cafè.

- Sí, jo tenia 15 anys i una mare que em volia morta. Vaig escapar, vaig demanar ajuda al vell Dumbledore, quenpaudescansi, i em vam fer passar per morta. Ell em va aconseguir una beca per acabar els estudis a Durmstrang, i quan vaig acabar em vaig quedar a fer de professora allà mateix fins els 23 anys, que va ser quan van mossegar. D'això ja en fa set.

Em va preguntar si sabia el que em demanaria.

- Suposo que vol saber sobre l'Agatha. Miri... jo no tinc gaire tacte dient les coses... però els les puc mostrar.

Vaig anar cap a l'escriptori, vaig obrir un calaix i vig treure un pensiu portabe que vaig deixar sobre la taula. Em vaig treure un flascó de la túnica i hi vaig deixar caure una substància platejada.

- Són les memòries del Mike, el veí muggle de l'Agatha. Són la família que la va acollir quan va marxar de Hogwarts. Hi anirem tots tres; li he promès a la Lily que li ensenyaria.

M'apropo més a ells i miro el record. Mai he estat dins d'un record, encara que he llegit la teoria.

-Anem?

Miro la cara del James. Jo torno a mirar l'urna abans de veure com l'Artemis aboca el record al pensiu. Ella hauria volgut que ho miressim? Sí, volia que recordessim la nostra causa, segons m'havia dit la Georgia...

- Professora... què hi veuré, en aquest record?

Em tremola una mica el pols. No em molesto a llegir la ment a ningú; però sé que no hi trobaré res agradable. No estic segur de voler veure'l; bé, sí, és clar que vull veure'l. No puc evitar pensar i actuar com un científic muggle: necessito saber. Però em fa por que el que hi hagi em faci més mal que la satisfacció de saber.

Observo com el record, en fils de plata, cau al pensiu de la professora Black.

- És igual... no m'ho expliqui. Suposo que ho veuré quan sigui el moment.

Assenteixo i els agafo la mà a tots dos.

- Anem.

Un remolí se'ns empassa a tots tres. caiem, caiem, caiem. I acabem de peu.

Som al saló d'una casa. Som a finals d'estiu i la finestra gran que dóna al carrer és oberta per deixar passar l'aire. Tot i així, la llar de foc està encesa. Recolzats a la finestra hi ha un noi i una noia: el Mike i l'Agatha. Van vestits amb roba muggle, però ella té la vareta a la mà i porta posada la corvata de Gryffindor. A fora, en una paret de la placeta s'hi llegeix "Plaça Grimmauld"

- Agatha no ho facis, siusplau.

Ella el mire.

- Ja no em puc tirar enrere. Però tu sí, si vols. Pots marxar.

- No, et vaig dir que t'ajudaria. Però no és per mi, per qui pateixo, perquè m'has assegurat que…

- Sí. Però només si jo moro. Assegura't que em mata. Dirà "obitus per subitum" i es veurà una llum verda. Si fa qualsevol altra cosa, agafes la pols que t'he donat, et fiques a la llar de foc i crides "marmita foradada". Sortiràs a Oxford Street. I te'n vas a buscar els teus pares i fugiu d'aquest puto país d'una vegada, d'acord?

El noi empassa saliva però assenteix amb el cap.

- I… estàs segur que vindrà? A matar-me? per què voldria ser tan dràstica?

- Perquè he fet que pensi que tens proves que l'inculpen d'assassinat. Et voldrà esborrar del mapa abans de preguntar… Mi-te-la! Ve cap aquí. Prepara't.

Els dos nois es fan una abraçada ràpida i se separen sense mirar-se de nou. El noi es queda a la finestra, espiant el carrer. L'Agatha surt, tanca la porta i es dirigeix cap a la dona que ha aparegut: la Medea.

- No sé per què, sabia que series aquí - riu ella-. És tan ximple que t'ha avisat a tu? Creu que pots protegir-lo? De mi?

- I tu creus que no, vella tarada?

A la Medea li canvien les faccions.

- Crucio!

- Protego!

El raig vermell topa contra un escut.

- Escuts. AIxò és el màxim que penses fer? després de tot el que t'he ensenyat?

- Sí - respon ella, desafiant.

- Nena estúpida i dèbil! Mai no serviràs per a res! Res! Igual que ella! I igual que ella acabaràs! O no?

- Aquí parla de mi - dic al James i la Wendy.

- De què parles?

- De si et creus que acabaràs morta tan fàcilment. No tinc cap intenció de matar-te, marreca. Me les pagaràs. me les pagaràs per tot, però no tan fàcilment. Tinc plans per a tu, reina. Així que aparta!

- No. Per sobre del meu cadàver.

- Ha! Serà creguda! Saps, et creus molt valenta. deixaràs de ser-ho, quan hagi acabat amb tu. Suplicaràs que et mati.

- No podràs. Jo guanyaré. Sempre, facis el que facis. perquè et conec, mala puta, sé per on vas, sé com penses. Però tu no t'has preocupat mai de conèixer-me a mi

- I què faras? Protegos? -es burla la Medea.

- Vols provar?

- Crucio!

- Protego!

- Imperio!

- Protego!

- Sectumsempra!

- Protego! Ja està? Això és tot? Això és tot el que saps fer, vella inútil?

A la Medea se li desencaixa la cara.

- Obitus per subitum!

- ...

Flash de llum verda i l'Agatha cau a terra, morta. I somriu, triomfal. la Medea crida, enfadada.

- Seràs inutil! Ni esquivar-lo? -se'n va cap allà i dóna una patada al cos de l'Agatha, amb força-. Ni esquivar-lo? Ni protegir-te? Cony de marreca! Millor! Una cosa menys!

Intenta recomposar-se i s'arregla el vestit i els cabells. Després, passa per sobre el cadàver sense mirament i obre la porta de la casa. Entra a la nostra saleta on som tots tres. El Mike, es planta davant d'ella, amb llàgrimes que li regalimen per les galtes.

- Era la teva filla... l'has mata...

- Calla! Ni em penso molestar en gastar saliva amb una rata fastigosa! - l'apunta amb la vareta-. Obitus per subitum!

Hi ha un flash verd de nou, però en comptes d'encertar al Mike, encerta a una figura lluminosa que apareix just davant seu. És una imatge de l'agatha. Somriu, igual que el seu cadàver.

- Jo guanyo, puta. - diu una veu irreal.

En mil·lèsimes de segon, la llum blanca es fa més forta i la verda torna enrere amb tanta velocitat que la Medea ni tan sols és capaç de moure's i l'encerta de ple.

Les llums s'apaguen. La Medea és estesa a terra, amb cara de panic, una cara eterna, ja que és morta.

El remolí ens engoleix de nou a la Wendy, el director i a mi i apareixem de nou al despatx.

- Ho... ho sento.

Quan el flaix de llum verda encerta l'Agatha reprimeixo un crit. Em sento enmig d'una pel·lícula, però sé que és molt més que una sèrie de fotogrames. Sé que la meva amiga és morta.

Em deixo caure, sobre els genolls, mirant l'escena. Veig caure la Medea, però no li dóno importància, la mirada fixa en el cos inert de l'Agatha. I tot de sobte tornem a ser al despatx i em trobo de genolls al fred terra de pedra de les masmorres. No ploro, almenys no conscientment, tot i que noto una gota d'aigua que rellisca per la meva pell. Tardo uns segons en entendre que, efectivament, és una llàgrima. Tardo també uns segons en aixecar el cap i mirar la Wendy i la professora Black.

- Qu... quan fa, d'això? Què se n'ha fet, del cos? - dic, intentant mantenir la calma.

- Mmmm... fa dos o tres mesos... la Georgia va rebre la carta quan era amb mi al Tibet. Vam esperar només fins qu ella pogués acabar el seu entrenament i vam tornar... Jo... jo ni tan sols sabia com era l'Agatha, pensava que a casa meva l'haurien fet un dels seus.

Em pregunta pel cos. Poso una mà sobre l'urna daurada de l'escriptori, donant-li a entendre.

- El Mike ja se n'havia encarregat quan el vam anar a veure. De la Medea me'n vaig encarregar jo. És en una fossa comuna. Muggle. - dic, amb un somriure tort.

Sento les paraules de la Medea i se'm fiquen molt endins. 3 paraules, aquelles tres maleïdes paraules. Veig com el cos de l'Agatha cau al terra i recprdo el pes mort del professor Harry al caure sobre mi, recordo com el Matt va caure al terra...

Li dona una potada, i reprimeixo les ganes de cridat a la Medea. Ja ha passat, no puc fer-hi res... Ja ha passat, no puc fer-hi res...

Un altre llum, de sobte l'Agatha torna per mig segon i la Medea mor. Tornem a ser al despatx.

Em miro el James, em llevo les llàgrimes que han tornat a sortir, traidores, i em miro el James, que està de genolls al terra. Sembla astorat. Vaig cap a ell i li faig una petita abraçada, amb la mirada fixa a l'urna.

Em quedo de genolls, immòbil, sense fer res. Ni tan sols m'immuto quan la Wendy m'abraça, pendent del que m'explica la professora Black. M'aixeco, a poc a poc, intentant aparentar tranquil·litat, i a la fi agafo l'urna i me la miro, amb els ànims decaiguts.

- Jo... em costa de creure que l'Agatha ja no hi sigui - dic, en veu baixa -. Bé... professora, gràcies per explicar-m'ho...

M'assec, sense demanar permís, abatut.