Una brúixola o classes d'orientació, si us plau!

M'he desviat del grup de classe, que anava cap a la sala comuna. Per què? La finestra; és culpa seva, la posta de sol m'ha despistat i ara ja no sé on sóc. Perquè en lloc de trencar cap a on havia, ho he fet en direcció contraria. Sóc un geni. Ja m'he trobat a uns quants d'altres residències, però no sóc capaç de preguntar ajuda a ningú. Home, arribant al Gran Saló ja en tindria prou...
"Ets un desastre, Rax" em renyo a mi mateixa, però això no té gaire sentit perquè no trobaré la sortida d'aquesta manera. "Haurien de fer un mapa a cada cantonada" penso mentre vaig passejant pels passadissos, fa estona que ja no veig a ningú "perquè si no passa això, qualsevol s'hi perd!".
Però sé que la culpa no és de l'escola, és meva: com se m'acut allunyar-me dels altres i perdre'm? Miro al meu voltant un últim moment i penso que aquesta zona del castell no la conec. Té tants passadissos, Hogwarts, que es necessita un mapa! "Però quin sentit té tornar amb el mapa?".
Faig unes quantes passes més i trenco a la cantonada...

Giro la cantonada i em trobo amb una noia més petita que jo, la qual em fixo que és de Gryffindor. Faig un petit bot perquè és la primera persona que veig en uns quants minuts. Però instintivament faig unes passes més enrere: té un ratpenat volant pel cap. Un rat-pe-nat...!
Faig un petit crit d'espant i me la miro un moment als ulls, ella fa un somriure i em saluda. De la vergonya i del susto que m'ha donat desvio un moment la mirada.
—Ho-hola... —sóc capaç de murmurar, per després mirar-me-la altra vegada als ulls.

No sé si acabar-me de creure les seves paraules. Com pot ser un tros de pa, un ratpenat? Bah, espero que de moment no em faci res. Se senten unes veus al fons del passadís i penso que al final encara apareixerà mig Hogwarts després de l'estona de solitud que he tingut.
Al final resulten ser només uns quants Slytherins, ella també es gira i quan es torna a girar cap a mi, veu el llibre que tinc a la mà i en fa referència. Faig un petit somriure i li dic:
—De debò que mola? Jo encara no me l'he acabat però promet bastant, sí —li dic, ensenyant-li el llibre, on es veu el punt de llibre a la meitat. Els Slytherin s'acosten, espero que no passi res— T'agrada llegir? A mi m'encanta!

Faig un somriure quan ella diu on obviament som. Hogwarts, el gran castell!
Li vaig a preguntar com es pot fer un forat sense voler però el ratpenat aquell em torna a espantar. Uix! Aquests animals només aparèixen a les novel·les negres com Frankestein i el Comte Dràcula.
—Amb el fet que m'assenyalessis on està el Gran Saló ja en tindria prou, gràcies —li faig un somriure intentant no pensar en el ratpenat que menja alguna cosa—. Com es pot fer un forat sense voler? —m'interesso divertida, mentre ella torna a fer els seus botets.

Ric quan diu lo del petard, tot i que penso "Com carai es pot anar amb un petard per Hogwarts?". Quan em diu les indicacions procuro no perdre-les però el fet que sembli que està parlant amb la gata em perdo perquè l'escena em sembla una mica còmica.
Mentre dóna la galeta al gat, veig per la finestra que està darrere seu a uns quants metres de distància que el sol ja s'ha post del tot gairebé. Em ronquen una mica els budells, però desitjo que només jo me n'adoni. Llavors li dic:
—Escolta, aprofitant que gairebé és l'hora d'anar a sopar, per què no hi anem juntes? Soposo que també deus tenir gana...

—A mi m'encanta la lassanya! —li dic—. Fa molt de temps que no en menjo però m'encantava. M'agradarà provar un plat nou.
Mentre em presenta les seves mascotes penso que potser no són tant dolentes. Trenquem la cantonada i encara seguim estant només nosaltres dues.
—Jo tinc una gata que es diu Perla, me la van regalar fa un munt d'anys, per la qual cosa ara ja està una mica velleta... però jo me la segueixo estimant igual, saps?
Baixem unes escales, on en veiem d'altres als voltants, però quan estem a la meitat, les maleïdes canvien de lloc. Ens mirem totes dues i mentre desitjo que ella sàpiga anar al Gran Saló des de la planta on hem anat dic:
—Quin espant!

M'agafa de la mà perquè jo no em veig capaç de moure'm i pujem a unes altres escales, amb les quals tornem al mateix pis en el que estavem però en un altre lloc. "Ostres tu, no sembla que haguem progresat gaire" penso.
—Ehem, qui és Bam-bam? —dic, mentre penso que potser no em convé fer-hi coneixença. Em fixo que la Mort està adormida i dic—. A mi m'agraden molts els gats adormits.
Davant nostre hi ha un altre passadís per descobrir, encara que estem al mateix pis on ens hem conegut. Per uns moments, em bé una vena de valentia, talment com si fos de la residència de la Cass, i dic:
—Anem a explorar! El castell no és infinit, en algun moment s'acabarà.

—Pues no em sona —li vaig dir amb tota la seguretat moments després de reflexionar—; bueno, què hi farem, en aquesta escola no tothom és conegut.
Comencem a caminar, una mica sense cap rumb fix pels passadissos. Si algú es perd sempre és recomanable que ho faci acompanyat.
—Home, i a on porta tot això? Per què si ha d'arribar a algun lloc sempre desitjo que sigui el Gran Saló. I tant que mola, explorar. Encara descobrirem alguna cosa perduda —i un somriure em va sortir a la cara.
Vam caminar unes quantes passes més en el més absolut silenci...

L'he vista. Déu meu, ¡Merlí! "Respira, un dos tres, un dos..." Però un vampir! La Cass encara em sacseja del braç que penso que com continuï així em deixarà sense. Estic blanca, no em cal un mirall per saber-ho, però així que em reposo li dic:
—Pe-però tu estàs boja! És una vampira! No no no... ens matarà! —li crido gairebé—. Saps? Lo que hem de fer és ser una mica més sensates, pensar i marxar d'aquí. Com se t'acut seguir un vampir!