Sospiro, pensatiu.
- Diguem... a dos quarts de nou - murmuro, baixet -. Et diria que fossis puntual, però normalment el que sempre va tard sóc jo, o sigui que... millor callo.
Ric, divertit, mentre travessem una clariana ja a pocs metres del marge del bosc. La lluna torna a veure's, i després de tanta estona de foscor absoluta, sembla un focus brillant capaç d'il·luminar-ho tot.
- Però no t'acostumis a venir amb mi, eh? - dic, fent broma, picant-li l'ullet.