Investigant els llocs prohibits.

He d'admetre que les coses que no es poden fer em criden l'atenció. I és una cosa que sempre m'ha passat, ja que molt poques vegades els meus pares em deies "no" a alguna cosa, i jo m'empenyava en saber perquè.

I aquesta és la raó per la qual, després d'haver fet una mica de deures i d'estampar avorrida a l'Imbècil contra la paret, decideixo anar a fer una visita al bosc del costat que el director ens havia informat que es deia "prohibit" per alguna cosa. No hi ha molta gent, perque comença a fer fred quan arriba la nit, així que ningú em veu mentre em fico caminant, poc a poc, a dins del bosc.

Passejar pel Bosc Prohibit té gràcia per dues raons: en primer lloc, és un bosc, ple d'animals salvatges i coses estranyes, i aquestes situacions de calfreds constants i sensacions de tensió m'encanten; en segon lloc, és prohibit, i ja se sap que les coses prohibides atreuen molt.

Per això, quan arriba la nit, cada setmana almenys una vegada, agafo la meva vareta i la meva capa, m'abrigo bé i surto al bosc a observar els centaures des de la llunyania i a treure teranyines d'acromàntula dels camins que faig servir més. Com que tampoc hi ha guardaboscos, ningú s'adona de res. A més, la solitud del bosc és agradable.

Per això, quan sento les passes d'algú altre -les passes humanes són fàcilment reconeixibles quan hi estàs acostumat- em poso tens i remugo, agafant la vareta amb força mentre maleeixo el mal xinat que ha decidit entrar al bosc la mateixa nit que jo.

- Lumos - dic, mentre m'acosto a la font de les passes, sigil·losament, sense fer ni un soroll -. Qui hi ha aquí?

Camino durant uns minuts, encuriosida, llevant telaranyes gegants, i mirant els imponents arbres que hi havien al meu voltant. Escoltava petites passes d'animals entre les branques dels arbres, o damunt les fulles del terra... fins que sento una veu totalment humana darrere meu. Hem giro, mirant la llum d'una vareta apropar-se.

"Merda..."

-Jo.- contesto.- Has d'estar a tots els llocs on vaig o què?

Abaixo la vareta, tranquil, sense apagar-la perquè ja és fosc del tot i fa falta llum.

- Perdona? Aquí la intrusa que ha vingut de nou a l'escola i s'està prenent les llibertats de passejar per llocs prohibits no sóc jo, eh? - la fulmino amb la mirada, perquè encara que m'agradi m'ha interromput el meu moment de tranquil·litat -. Es pot saber què coi has vingut a fer, aquí, Jacqueline?

Em quedo mirant la noia, una mica molest. En una altra situació, trobar-me amb ella m'hauria divertit, i possiblement ja li estaria tirant la canya, intentant ficar-me entre els seus llençols, però... ara? Ha, aquesta me la pagarà, la refotuda serp. Ningú, ningú m'espatlla les meves passejades pel bosc i es queda tan panxo.

-A mi no em dius que he de fer, eh?!

Ja es mala sort. Fins i tot als llocs prohibits me l'he de trobar? Posso els meus braços a la meva cintura i me'l miro, quan em demana que faig aqui rodo els ulls.

-Podria demanar-te el mateix, no?

Ja es mala sort, collons...

Me la quedo mirant, molest.

- Vinc cada setmana, a netejar els camins principals quan hi ha teranyines d'acromàntula, a comprovar que els animals estiguin bé, que no hi ha criatures inusuals... - m'encongeixo d'espatlles -. Diguem que... faig el que faria el guarda-boscos si n'hi hagués...

Abaixo el cap, una mica avergonyit. Sempre m'ha agradat la natura i la fauna i m'he preocupat d'ajudar les bèsties del bosc. I després d'un mes i mig de vacances a l'estranger, el bosc havia quedat fet un desastre i estava intentant... arreglar-lo. Però això era el meu petit secret, la meva afició amagada, i la molt... me l'ha espatllada.

- I tu què hi fots, aquí?

Alço una cella, mentre m'explica que fa allà. Així que li agrada fer de guardabosc. Miro un arbre que hi ha al meu costat, en sentir un soroll, i miro com un petit esquirol salta d'una branca a un altre. Alço les espatlles quan em demana que faig allà.

-Bé... m'agrada fer coses que estiguin prohibides.

Faig un petit somriure, i de seguida l'esborro de la meva cara. En fi... no estic acostumada a donar explicacions.

-El bosc es diu prohibit per alguna cosa, i volia visitar-lo... Entens?

Me la quedo mirant, amb una cella alçada.

- No em sembla un motiu de pes... però fes el que vulguis - dic, girant-me de nou cap al camí -. Tens l'opció de tornar-te'n, de passejar per on tu vulguis o de venir fins al campament dels centaures amb mi. Què fas?

Me la quedo mirant, durant uns segons. La veritat és que un cop passat el mosqueig del primer moment tot sembla tranquil, altra vegada. I, novament, no faria escarafalls en tirar-me-la. És ben bé que ets d'idees fixes, Mike..., em dic amb un somriure sorneguer als llavis.

-No té perquè semblar-te un motiu de pes. M'has demanat perquè estic aquí, i jo t'ho he dit. Punt.

Després torna a parlar, i em quedo uns segons pensativa. Em pica molt, la possibilitat de veure centaures. No n'he vist mai... però per l'altre costat hauria d'estar amb ell. És clar que, si vaig jo pel meu camí, potser no trobo res interessant. Ladejo una mica el cap i sospir.

-M'agradaria veure el campament de centaures.- li dic.- Però res de despullar-se.- li somric lleument.

M'encongeixo d'espatlles, divertit.

- Com vulguis... però després no et retractis, eh? - li pico l'ullet, de més bon humor per la broma, que ha trencat el gel -. Au, no pateixis, no sóc una persona tan terrible...

Començo a caminar, pel camí més segur que conec, ja que la noia no sap caminar sense fer soroll i no vull arriscar-me a apropar-me massa a cap dels dos caus d'acromàntula que tinc localitzats.

- T'ho he de dir, i per sobre de tot, vull que no t'ho agafis malament perquè no t'ho dic de mala fe... Els centaures són molt susceptibles, o sigui que, sisplau, estalvia't cap mena de comentari desagradable si no vols que acabem tots dos a la Infermeria. Sigues MOLT amable i no interrompis mai quan els altres parlen, d'acord?

Al principi crec que ho diu per ficar-se amb mi. Perquè s'ha de dir que jo no soc molt amable, i no estic acostumada a haver de tractar amb molt respecte a més gent que no siguin professors o els meus pares. Però veig la seva cara de serietat, i sospiro, frustrada.

-Faré el que pugui...

Camino poc a poc, darrere d'ell, apuntant al terra amb la vareta per veure on trepitjo.

-I a part d'acromàntules i centaures, que hi ha, al bosc?

Sento el cruixir de branques i fulles seques sota els peus de la noia, i respiro profundament, evitant posar-me nerviós.

- Doooooncs... - sospiro -, unicorns, grius i hipògrifs, alguna quimera, una parella de minotaures, un grup de gegants subalpins allotjats a les coves del final del bosc, i... bé, el mite diu que hi ha vampirs, però jo no n'he trobat mai cap, per sort.

M'encongeixo d'espatlles, somrient-li, i avancem uns metres en silenci fins que veig un petit foc de camp darrere d'uns arbres, en una clariana. Devem ser a uns dos quilòmetres del castell, i el silenci és sepulcral.

- Hola, Fedus - dic, en un murmuri, al cap del grup de centaures.

- No sabia que portaries companyia, Michael Underwood.

- Jo tampoc ho sabia, però no pateixis, no és hostil. Fedus, et presento la Jacqueline. Jacqueline, aquest és un dels grups de centaures - dic, sense alçar massa la veu, ja que els més joves dormen -, i aquest és el cap del grup, Fedus.

-Hipogrifs i unicorns? Parles en sèrio?- li demano, i estic segura de que els ulls em brillen. A l'Amsterdam Academy no n'hi havia cap bosc, i dels animals màgics només hi havia sentit a parlar... però mai els havia vist.- En sèrio? Tu els has vist?

Segueixo caminant, a prop del Michael, mirant amb desconfiança tot el que m'envolta. Si hi han tants animals poden haver-hi a qualsevol lloc... Fins que arribem on son els centaures. Un d'ells em mira sorprés, i jo faig tot el possible per fer-li un somriure sincer.

-Encantada, Fedus...- li dic, jo també murmurant. Després miro als altres centaures, encuriosida, i torno a mirar al Michael.

Somric, en veure l'actitud formal, barrejada amb un toc de sorpresa i incredulitat, de la noia. Faig una lleu reverència a Fedus i m'acosto a poc a poc cap a un dels centaures més joves, que intenta dormir estirat a terra.

- Com estàs, Fabbri? - murmuro, acariciant el llom de l'home cavall, de pocs anys d'edat, encara impúber -. Suposo que hauràs après la lliçó de no saltar marges embrancats...

Rebufa, com un cavall, i em mira amb un somriure.

- Potser quan sigui gran tindré les potes més llargues i fortes...

- Potser sí, però, per ara, no saltis marges que no pots saltar - ric, divertit -. Mira, et presento la Jacqueline. És una mica mesquina, però està massa sorpresa de veure centaures com per deixar sortir la vena borde.

Torno a riure, distretament, i després li dóno uns copets al llom, abans d'aixecar-me i tornar cap a Fedus.

- Us he portat formatge i vi, Fedus. Sé que us podeu abastir vosaltres sols, però als més joves els agrada el formatge i els més grans sempre heu agraït el vi.

- Se t'agraeix, Michael Underwood. Espero tornar-te a veure abans de la pròxima lluna.

Veig que camina cap a un dels centaures, i el Fedus se'm queda mirant uns segons. He de reconeixer que em fa por, aquesta mirada de descomfiança que em fa, així que m'afanyo a seguir al Michael, ja que a ell sembla que li tenen carinyo. O com a mínim, l'accepten.

-És molt graciós, ell.- dic una mica enfadada quan diu allò de la meva vena borde a aquell centaure, i després li somric, i ell sembla que em somriu també. Bé... almenys a un li caic bé...

El segueixo de nou quan torna cap al que es el cap, el Fedus. I em miro com li dona formatge i vi que segurament ha agafat de la cuina. Miro al Fedus, intentant semblar amable i tranquil·la...

Somric, satisfet, i miro la Jacqueline després de comprovar l'hora. Ja són les dues de la matinada, gairebé.

- Jacqueline, hauríem de tornar cap al castell, que ja és tard i tenim un bon tros de camí. Adéu, Fedus, i fins aviat.

- Adéu, Michael Underwood. Adéu a tu també, Jacqueline, fins ben aviat.

Faig una lleu reverència, indicant a la meva acompanyant que faci el mateix, i observo com em torna la salutació, posant un genoll al terra i amb una mà al pit, al més pur estil de les salutacions dels centaures. Després, fem mitja volta i sortim pel camí per on hem arribat, sense fer sorolls.

Miro una mica malament quan em diu que faci una reverència. Parla en sèrio? Sembla que sí. La faig, tan sincera com puc (que lamentablement, no és molt)

-Adéu...- li dic al centaure.

Vaig amb el Michael quan gira i li somric, per primera vegada del tot sincerament.

-Uau... No havia vist mai centaures...- li dic, contenta.- Gra... Gràcies per portar-me.

El seu somriure, per primera vegada del tot sincer, em deixa tranquil.

- De res, dona - somric, també -. Crec que els has fet un bon efecte, als centaures.

Me la quedo mirant, sense esborrar el somriure. És ben bé que acabo de descobrir-ne una faceta que no m'hauria imaginat que existís.

- I, ei!, aquesta vegada no anava despullat - li pico l'ullet, fent broma.

-Apa, calla.- li dic, quan menciona l'altre dia i l'incident de la falta de roba.

Creuo els braços i baixo la mirada, de nou una mica enfadada. Em va fer sentir débil i es va burlar de mi aquell dia... i això em fa una mica de ràbia. Me'l miro uns segons, i després torno la mirada al bosc.

-Així que... Unicorns i hipogrifs, eh?- li demano.- Els has vist?

Alço la cella, lleugerament.

- Apa, encara estàs enfadada...? Però si només... només feia broma - dic, una mica avergonyit.

Aleshores em pregunta pels hipogrifs i els unicorns. Assenteixo, a poc a poc.

- Sí, moltes vegades. I tu també els veuràs, si realment ho vols... - em giro cap a ella, amb un somriure.

Si generar tensió no funciona... relaxa-la i potser agafa confiança, penso, encara amb la vaga esperança que potser podria passar alguna cosa. Bé... això només ho sap ella.

-De veritat?!- demano, i jo mateixa em sorprenc del to d'emoció que he utilitzat.

Faig una ganyota, estranyada, i després torno a mirar al Michael.

-Me'ls ensenyaries? Als hipogrifs, als unicorns, a les quimeres... A l'escola on anava abans no hi havia ni bosc ni animals, i només conec els éssers màgics dels llibres. No estaria gens malament veurel's...

Les acromàntules no m'interessaven tant, per això no deia res d'elles. No m'agradaven molt les aranyes...

Assenteixo, tranquil.

- Es podria intentar, sí... Si això servís perquè em tinguessis menys tírria, o fins i tot incrementés les meves possibilitats... - dic, sorneguer, mirant-la divertit -. Així, a Amsterdam no fèieu classes pràctiques de Criança de criatures màgiques?

Me la quedo mirant, tranquil·lament, mentre travessem els boscos. La foscor ho engoleix tot, i amb prou feines puc veure l'atractiva silueta de la noia al meu costat.

-Oh, això ja ho veurem.- li dic, fent un mig somriure, divertida.-No, pràctiques no. Feiem classe, però mai ens van portar cap animal a classe i no hi havia cap lloc on els poguessim veure, així que només aprenem la teoria.

Segueixo iluminant una mica el terra, és fosc, molt fosc, no veig molt bé al Michael, només els seus peus per la llum, i més o menys el seu cos. Miro cap a munt, intentant veure algunes branques, però no veig res, així que em resigno i torno a mirar el terra.

-Però bé, ja anava bé. No pensàvem que arribariem a veure cap animal...

Som aproximadament a mig camí i el bosc al nostre voltant és fosc com mai; faig una ganyota, perquè anant sol puc orientar-me sense fer llum amb la vareta, però la noia la necessita i això podria atreure criatures del bosc.

- El pròxim dia haurem de sortir aviat, així podrem anar a veure els unicorns - li dic, dibuixant un somriure que possiblement no veu -. Demà a la nit tornaré a sortir, però si no et va bé, deixem això dels unicorns per quan t'apuntis a tornar a venir.

Entrelluco la torre d'astronomia entre els arbres, i sospiro, tranquil de saber que ja arribem al marge exterior del bosc.

-No crec que tingui cap problema...- dic, pensativa.

Seguim caminant, poc a poc. Alço una mica la vareta i miro al Michael.

-Així que... demà a l'entrada del bosc, a quina hora?- li demano.

Em sento estranya, és com si fos una cita, i m'és estrany. Però jo vull veure els unicorns, i el Michael m'ha dit que mel's ensenyaria. Rés més...