Llegint a l'ombra d'un gran arbre...

Mirava els arbres dels Jardins, estant-me una estona a les seves ombres, mentre intentava veure quina era la millor. Perquè no totes refrescaven igual. Vaig mirar els arbres que quedaven, i vaig veure un gran arbre, enmig d'uns altres, que feia una gran ombra. Vaig somriure i vaig anar cap allà, amb el llibre entre les mans, contenta.

Havia passat un bon estiu, amb els pares i el Pigat, però havia trobat a faltar Hogwarts. Moltíssim. A més, el juliol que havia passat havia estat massa fantàstic com per no trobar a faltar Hogwarts. Vaig arreulir-me entre les arrels del gran arbre i vaig obrir el meu llibre, cómoda i contenta.

Rebusco pacientment entre les plantes i els arbres, parant l'orella. Sento un miol agut i aixeco el cap amunt, a temps de veure el petit gat motejat que s'esmuny entre les fulles, trapella, quan s'adona que no m'ha perdut.

- Givenchy, baixa! No tinc ganes de jugar, baixa! Givenchy!

Però el soroll de fulles remoure's i branques ésser trepitjades sobresalta el gat i a mi mateix, i aviat tinc la vareta a la mà i m'acosto cap a la font del soroll. És clar que la grata sorpresa de veure la Juno estirada al peu d'un gran arbre em porta a guardar la vareta tan ràpidament com l'havia treta, i a dibuixar un somriure ample i sincer.

- Hola!

Faig un bot en sentir una veu, però em relaxo quan m'adono de qui és. M'havia submergit en la lectura potser una mica massa com per no adonar-me de la seva presencia. Tanco el llibre i m'aixeco de cop, una mica avergonyida per no haver-lo vist abans.

-Alex! -li dic, somrient.-Què fas...?- demano, aixecant la vist a l'arbre, i veig al seu gat, el Givenchy, i somric.- Se t'ha tornat a escapar?

El miro, somrient, contenta.

Alço les celles al cel, sense desdibuixar el somriure.

- Sí... bé, ja saps, això que fa de ficar-se a córrer i enfilar-se per jugar... Bah, és igual, ja baixarà.

M'acosto a ella, somrient, a poc a poc. A la fi, després d'uns escassos metres de l'agradable tensió que es genera cada vegada que estem sols, arribo a ella i l'abraço.

- T'he trobat a faltar...

Abraço l'Alex, sentint-me a gust de nou entre els seus braços.

-Jo també t'he trobat molt a faltar...- li dic, encara abraçada a ell.-Molt moltíssim. Hauries de veure el meu quadern de dibuix.- comento, i ric.

Em separo una mica d'ell i el miro als ulls durant uns segons, i després em posso de puntetes i li faig un petó curt als llavis. Després, quan torno a baixar una mica el miro amb una cella alçada.

-Ets massa alt, quasi ni arribo de puntetes.- em queixo, somrient.

- Per això és més còmode si estem asseguts... - i, sense deixar d'abraçar-la, m'assec a la base de l'arbre amb ella.

Li faig un petó, dolç, i em quedo mirant els seus ulls quan ens separem.

- Així, has estat dibuixant gaire aquests dies?

Ric quan ens fa asseure i li corresponc el petó que em fa. Després el miro, somrient i una mica vermella per haver dit allò dels dibuixos abans, sense quasi ni pensar.

-Oh, bé, si... la majoria son de tu, encara que també n'hi han del Givenchy i de Hogwarts.- li somric.- Però tu els guanyes.

Aparto el meu llibre,L'illa del tresor. de Robert Louis Stevenson, i el deixo amb compte al terra, després torno a ell.

-I tú que, has dibuixat?

Assenteixo, tranquil, mentre furgo entre les diverses pàgines del meu quadern, que sempre porto al damunt.

- Sí, mira. Només hi ha esbossos, ja saps que no m'agrada el detallisme... però bé, veu-ho tu mateixa.

Observo com agafa el quadern i va passant pàgines, ben bé la meitat de les quals inclouen esbossos de records varis de coses que hem fet junts. Per cada dibuix d'una natura morta, d'un animal o d'un paisatge n'hi ha almenys tres o quatre d'ella. I la mateixa escena, la d'aquell primer petó a principis d'estiu.

Agafo el seu quadern i començo a mirar-lo, tranquil·lament, i poc a poc els miro, meravillada. Tots son molt bons, i els que son sobre nosaltres dos em semblen genials.

-Oh Alex són...- Començo, però aixeco el cap i em trobo amb els seus ulls, que em fan perdre, quan m'hi trobo, em quedo una mica vermella.- Són magnífics...

Li somric i l'abraço amb força.

Corresponc l'abraçada amb un petó efusiu i intens que acaba en una altra abraçada; allargo la mà cap al quadern i passo pàgines cap al principi, fins que trobo el primer dibuix que vaig fer d'ella, el dia que la vaig conèixer.

- Cada dibuix que faig de tu és únic. Com cada vegada que estem junts, i cada petó. Com tu mateixa.

L'abraço, amb més força, i li somric feliç.

-Alex...

Li corresponc els seus petons i l'abraço amb força. Somrient, feliç. És genial, em fa sentir d'una manera que ningú m'ha fet sentir així abans.

-Alex...- repeteixo.- T'estimo...

Apropo els meus llavis al seus i li faig un petó dolç, tendre.

Em lliuro al petó que em fa després que un calfred em recorri l'espinada. Tanco els ulls durant un segon, intentant recordar la primera vegada que em va dir aquelles mateixes paraules, però en sóc incapaç. No puc trobar-ne cap abans que aquesta, i això mateix en fa encara unes paraules més especials.

- Jo... Juno, jo... - sospiro, feliç -. T'estimo, t'estimo... - li faig un petó ràpid al front, i a la punta del nas, i finalment als llavis -. T'estimo...

Somric, sobtadament, en adonar-me de les meves paraules. Unes paraules que no esperava haver de dir mai, i que de sobte són les millors, les més apropiades. Les més precises i reals.

Just quan els seus llavis es freguen amb els meus, m'adono de quanta veritat hi ha en unes senzilles paraules. No li havia dit mai, que l'estimava. Si li havia dit que m'agradava, que m'encantava, però mai que l'estimava. I era cert, l'estimava. L'estimava molt. Em quedo uns segons quieta, mirant-lo, quan comença a parlar, per un segon espantada per la idea de que ell no senti precisament allò per mi, però quan torna a parlar el meu cor fa un bot, i li corresponc al petó que em fa, contenta.

Quan ens separem una mica sento un miol de dalt de l'arbre. Aixeco el cap i veig al Givenchy, i sembla enfadat per que no l'estem fent cas. Sincerament, jo m'havia oblidat de la seva presència.

-Em sembla... que algú reclama la teva atenció.- li dic a l'Alex, somrient. M'estima, m'estima, m'estima...

Sento el miol d'un gat que fins uns segons més tard no recordo. És un miol de queixa, demanant -implorant- l'atenció que no rep del seu amo.

- Baixa, tros de soca! Si et quedes allà dalt, és clar que faig més cas a la Juno que a tu! - ric, feliç, sense separar-me ni una mica de la noia -. Bé, tampoc és que canviés gaire la situació si baixés ara...

Estrenyo el cos jovial de la noia contra mi, feliç, molt feliç. Mai m'havia sentit tan feliç. Mai m'havia sentit tan humà.

Ric, sense poder-ho evitar, quan li parla al moix.

-Va, Givenchy, baixa.- li dic, però ell sembla ofès, així que torno a mirar l'Alex i li somric.

Sembla content, feliç. Tanco els ulls, abraçada a ell, sentint la seva calor, el seu olor, els seus braços rodejant el meu cos...

-Bé, a mi ja m'està bé què em facis més cas a mi que al Givenchy, eh?- li dic, somrient, encara amb els ulls tancats.

- Doncs tots dos us hi haureu d'anar acostumant, tu en positiu, ell en negatiu - dic, rient per sota el nas -. Au, Givenchy, baixa abans que molestis algun animal salvatge i t'arrenquin el cap d'una queixalada...!

El gat fa un miol de queixa i finalment baixa, saltant de branca en branca. És un gat jove, de menys d'un any, una mica tocat del bolet. Ni tan sols és una mascota útil, més enllà de fer compayia, però amb això ja fa molt.

- I a part de dibuixar, què has estat fent aquestes setmanes?

Agafo al Givenchy quan baixa i l'acarono el cap suaument, somrient, mentre l'Alex em parla. El miro i somric. Soc incapaç de no somriure quan el miro.

-He estat cabalgant amb el Pigat.- li contesto.- I he estat amb la familia, he visitat als avis. No molta cosa més, però jo ja trobava a faltar al Pigat. És genial... no has cabalgat mai, tu?- li demano. El Givenchy ronroneja i jo li faig un petó a la galta a l'Alex.- És genial... bé, suposo que és com si anés en escombra. Pel que m'has dit, les sensacions s'assemblen... però amb un cavall no voles. Potser aquesta és la diferència.- somric.

- Dona... jo crec que és una diferència important - m'encongeixo d'espatlles -. A mi això de muntar sobre un animal no em fa massa gràcia, la veritat. Què passa si es rebota i et vol atacar?

Alço els ulls al cel, amanyago el Givenchy i abraço amb força la noia, feliçment.

- Tinc ganes de tornar a volar, d'agafar l'escombra. Ja fa massa temps que no entreno, vull tornar-hi. Hauré de parlar amb la Rachel...

-Oh, bé, son animals, però són molt simpàtics, i són molt carinyosos... Bé, jo tinc por a pujar a una escombra, i tu a pujar a un cavall.- Somric, divertida.

Abraço a l'Alex i somric mentre l'escolto.

-Oh, jo vull veure't jugar.- li dic, emocionada.- Però no crec que la capitana del teu equip em deixi veure les vostres "tàctiques secretes"- ric.- M'hauré d'esperar als partits...

Faig una ganyota. No, dubto molt que la Rachel deixi entrar visitants als entrenaments.

- Bé, els entrenaments són molt pesats de veure, també. Crec que t'ho passaràs millor en un partit, tot i que patiràs una mica si començo a donar cops de bat contra bales que vagin directes cap als teus companys de residència - dic, en un murmuri ràpid, a cau d'orella -. Sempre he pensat que el quidditch és una mica violent...

-Bé, sí, tens raó... però... bé, les bales jo sempre he pensat que son per què els jugadors tinguin també una altra cosa més per la que preocupar-se, apart de la papallona daurada i la bomba... poques vegades cauen jugadors.

Em miro l'Alex i faig un somriure tímid.

-Bé, potser no. No sé, jo no puc parlar molt, no hi he jugat mai, només he mirat.

Assenteixo, somrient. És més observadora que la majoria.

- Un batedor hàbil no intentarà tombar un jugador amb una bala, sinó que intentarà suposar-li un destorb, sobretot en situacions com una persecució de la papallona: si intentes tirar el jugador, l'esquivarà i seguirà volant-li al darrere; però si li fas passar per davant dels morros, el distrauràs durant prou temps com perquè perdi la papallona. El mateix passa amb els encistelladors: pots fer-los perdre prou temps com perquè els encistelladors del teu equip arribin a posicions defensives.

-I els porters. Pots fer que s'apartin i els encistelladors del teu equip puguin encistellar.- comento, somrient.

Li agafo la mà i li estrenyo, feliç.

-Serà divertit mirar els partits.- li xiuxiuejo, a cau d'orella. Li faig un petó a la galta i somric divertida.