Uoooh! Un arbre gegant que es mooou!

Vaig pel jardi donant botets quan arribe a una part del jardi, és el jardi? Bé nose, però no havia anat allí mai, ala! Que part més...salvatge? Si, salvatge, i vaig donant botets amb el Mushu a la butxaca, no se com cap ahi, perquè és estrany que ell capia, però cap, doncs vale. Vaig abrigat, és algo que li vaig prometre a la mama, no isques mai de l'escola en hivern sense roba abrigada, i li faig cas, a una cosa que li faig cas no pot queixar-se dient que mai en faig. Doncs això que arribe a un lloc que no havia anat abans.

- Has vist Mushu? Quantes plantes i rames? Pareix poc transitat.Te imagines que te algun secret? Uoh, oi que molaria trobar alguna cosa guay?- el Mushu es mou dins la butxaca.- Te dit que faria fred tonto, però tu has volgut vindre, jo te avisat, ara estem d'exploració, a més te posat la manteta aquella, i no et gelaras tant, si vols tanque un poc la butxaca.- li dic, es mou, és un si? Pot ser.- Vale, millor? Molt bé, doncs el que et deia, aço te pinta de ser molt guay, anda mira! Un arbre gegant! Hola arbre gegaaaaaaant!

El mire i el salude amb la mà, però no diu res.

- Eh, hola arbre, estic aci!- de normal els arbres mouen les fulles quan els salude, però aquest no.- Podries dir hola almenys, saps? És de bona educació.

Passejo pels jardins, carregada amb toooots i cada un dels meus llibres de text. Porto tot el dia a la biblioteca, estudiant. No puc més.

- No sóc tan avorrida com semblo, no sóc tan avorrida com semblo... - Em repeteixo per mi mateixa, intentant riure de la situació. Tothom és a fora, disfrutant del cap de setmana, i jo porto tot el dia aprenent-me la cinc-centena revolució dels gòblins. Patètic.

Però la veritat és que em sento molt millor ara que he sortit a fora. Fa molt de fred, però és agradable. Em fa pensar que qualsevol d'aquests dies nevarà i entrarem per fi en el nadal.

I així vaig passejant tota feliç, tralarejant cançonetes i buidant el meu cap de guerres entre criatures màgiques. Però llavors, en passar prop del Pi Cabaralla, veig un nen que s'hi acosta. Està perillosament a prop.

- Noi! noi! - el crido - No avancis! Et farà mal!

Deixo caure els llibres, i immediatament corro cap al seu costat... Al temps que l'arbre es comença a moure. Merda, merda, merda.

- Però saluda!

Em mire l'arbre que veig que mou.

- Molt bé! Aixi m'agrada que saludes, com et dius? Jo soc el Jack...

Però abans que puga contestar algú crida i ve corrent cap a mi.

- Que? Com?

Em quede quet i mire la xica que ha arribat, no se qui és, o pot ser si? Pot ser l'he vist per algun lloc, bé nose.

- Hola, per què no puc apropar-me?- li pregunte somrient.- Jo sols li he dit hola i ell o ella, pot ser és xica, m'ha saludat, a mi les plantes sempre em saluden quan els dic hola, jo ho se.

Aleshores veig que hi ha algo al terra, més allà.

- Ala, allà hi han llibres en terra, estan dormint?- li pregunte senyalant-los.- O descansant? A mi la mama mai em deixava posar els llibre a terra, per tant vaig suposar que dormien de peu.- li dic somrient.

Joder! Però què els hi passa a tots els nens de primer? ningú escolta les advertències de principi de curs?

Presa d'un atac de pànic, acabo de córrer fins on és ell al temps que veig que l'arbre es comença a mobilitzar. L'agafo pel braç amb tant de compte com en sóc capaç donada la situació, i me l'emporto corrents amb mi, evitant les branques que comencen a arremetre amb força contra tot el que es troben. Gràcies a Déu, l'he vist amb prou temps com per poder-me'l emportar abans que el Pi es posi gaire violent. Però, per quan arribem on estaven els meus llibres, l'arbre ja està mostrant tot el seu esplendor.

Em quedo mirant el nen, assenyalant l'arbre, i faig un sospir. No ha passat res. No ha passat res...

- Puc saber què feies, tan a prop del Pi Cabaralla? - li dic, preocupada - gairebé em mates de l'ensurt! Pot fer molt mal, aquest arbre...

És llavors, mentre espero la seva resposta, que m'adono que aquest nen em recorda molt algú. Però no el situo...

Però abans que puga fer res m'agafa i em duu amb els llibres que dormen, m'ajupisc a mirar.

- Doncs si que pareix que estiguen dormint.

Em diu que si no se que el Pi Cabaralla fa mal, què que feia tant prop.

- El Pi Cabaralla? L'arbre gegant que es mou te noom? Uoooooooh! I des de quan? Per què es diu aixi? I sempre balla? Doncs no pareix que balle.

Em mire el Pi que es mou.

-Pareix enfadat, pot ser és perquè mai ningú el visita, o la, pot ser és xica i està farta que tots pensen que és xic, oi que si Mushu?- dic preguntant-li a la butxaca, es mou.- El Mushu diu que pot ser si.- em balanceje endavant i endarrere.- Per què els teus llibres dormen?

Faig un sospir, en part enfadada, en part divertida. Beneïda innocència.

- El Pi Cabaralla no és res del qual es pugui fer broma, carinyo - li dic, amb un somriure - Siusplau, no t'hi tornis a acostar. És senzillament un arbre encantat per a que faci mal a qualsevol que s'hi acosti. Creu-me, no és culpa seva. Però tampoc es pot fer res per canviar-ho.

Recullo els meus llibres del terra, i em miro el nen, que somriu com si acabés de sortir d'una festa d'aniversari i no d'un arbre amb potencial d'assassí.

- Els meus llibres no estaven dormint - explico - Els he hagut de deixar aquí per anar a buscar-te. Però, si et dic la veritat... - li dic, somrient - Sempre he pensat que els llibres mai dormen. Si el saber no descansa, els llibres tampoc, oi? perquè estan al servei del saber.

- I per què algú el va encanter per fer mal? I si l'arbre no vol fer mal? I si ella està farta de ser aixi i vol canviar? No deuriem d'ajudar-la a fer-ho?- dic somrient.- Pot ser aixi ella d'eixa d'estar enfadada.

Clar, pot ser hi havia una manera de fer que no ho estiguera, li ho podia preguntar a la Wengi!

- Doncs jo crec que si que dormen, deuen d'estar farts d'estar oberts tots els dies, i han de descansar, per a què al dia següent la persona que els vuiga utilitzar els trobes frescos i com nous, per això descansen.- clar, havia de ser aixi.- Per això de vegades no estan on els buscaves, perquè s'han mogut per buscar un lloc més comode. Com el meu llibre, que sempre que el busque està damunt la taula i això que jo no l'he deixat ahi!- dic rient.- I per què està tot aço tan abandonat? Pot ser a ella tampoc li agrada això, no li agrada veure tot tan salvatge i preferiria tindre-ho ordenat, no?

- Saps? Tens tota la raó - vaig dir - Estic molt segura que part de la ràbia que té l'arbre és per com de malament se l'ha tractat tots aquests anys. Però és que qui el va encantar ho va fer per bones raons, saps? Aquest arbre es va encantar fa moltíssims anys que tu i jo nasquéssim, per protegir un alumne amb una condició especial. Era la manera de poder-lo tenir a l'escola. - Li vaig explicar, amb un somriure.

Em vaig mirar els llibres que duia a la mà.

- Potser tens raó... - vaig dir, rient.

- Oh si? Doncs el podriem tractar millor! I parlar amb el director perquè el desacante..desencante!- dic rient.- Segur que ella estaria molt més feliç.

Oh, no me presentat!

- Oh, jo soc el Jack i ell.-dic senyalant la butxaca.- És el Mushu, és un drac però te fred i no vol eixir, tu també ets gryffindor!- dic al veure el seu escut a la jaqueta- Que passada! Jo també ho soc! I el Mushu també!