Jugant a "catch" amb el calamar gegant [Eileen]

La pedra rebota a la superfície, tres, quatre, cinc vegades. Abans de rebotar per sisena vegada, un tentacle descomunal treu la punteta i l'atura, com qui juga amb una pilota. Sospiro, intranquil, i recullo una altra pedra de terra.

"Això em sobrepassa... Tan fàcil com seria marxar ben lluny...". La notícia de la mort de l'Agatha s'ha afegit, com a cirereta del pastís, en el cúmul de problemes que ja tinc: com si ser director de Hogwarts fos fàcil. Nous alumnes que vénen de qui sap on, professors a imatge i semblança d'amics que ja no hi són, però amb ullals. Els dolors -físics i mentals- per les nombroses batalles i enfrontaments contra el Fortin són constants, insofribles, també. Allargo una mà cap a una butxaca de la capa i en trec una píndola, que m'empasso sense problemes.

Veig el James, assegut a la vora del llac, tirant pedres al calamar gegant. No sembla estar gaire content, així que decideixo acostar-me a poc a poc.

-Ei, James.- El saludo, amb un somriure. M'imagino per què fa aquesta cara: La mort de l'Agatha ens ha deixat a tots fets pols, però al James, que era el seu millor amic, l'ha destrossat. I no crec que ajudi tenir a una germana clavada a ella voltant per Hogwarts amb una enorme pamela.

-Com estàs?- Pregunto, mentre m'assec al seu costat.

Sento algú asseure's al meu costat; per un instant desitjo que marxi, que no hi sigui, però després giro el cap. L'Eileen.

L'Eileen! Sento una guspira de tranquil·litat, de serenor, i li somric, una mica menys adolorit.

- Estic... viu - dic, fent un esforç perquè no se me'n vagi la veu -. I tu? Gaire enfeinada aquest trimestre? Gairebé no t'he vist, més enllà de les classes...

Sento un punt de remordiment, per allò que va estar a punt de passar a l'estiu. Però no, no va passar. En última instància vaig recordar què sóc, i qui sóc, i què sento. I la professora Davies va fer el mateix; i ara ella s'havia casat, i era feliç, i jo tornava a ser el director afable, orgullós i sincer que m'havia fet el director Dumbledore quan m'havia nomenat.

- D'això... em sap greu haver estat tan absent, últimament - dic, abaixant el cap.

Em contesta que està viu, i m'aguanto les ganes de dir-li que això ja ho veig, perquè de veritat crec que no és el millor moment.

-Seté és horrible.- Em queixo, amb un somriure.- Però m'imagino que ho recordes. Estic fins al capdamunt de deures i treballs. Sort que ja arriben les vacances de Nadal... Crec que em quedaré aquí, per adelantar una mica de feina...

Somric, quan em demana perdó per haver estat absent. Sí que ho he notat una mica, però jo també ho estat bastant, ofegada entre muntanyes de pergamins de pocions.

-No et preocupis. És normal. A més, jo tampoc he estat massa per tu...

Aixeco el cap, intranquil, i em miro la noia. Li intento somriure, però el dolor em distreu; allargo la mà cap al flascó de la meva butxaca i en trec una altra píndola, que m'empasso amb un gest ràpid. Després torno a guardar el flascó i torno a girar el cap, mirant el llac.

- Nadal... ja és Nadal... ni me n'havia adonat... déu meu, que despistat que sóc... ni tan sols t'he comprat un regal... ho sento... - sospiro, frustrat, molest amb mi mateix.

"Ets menyspreable...", em dic. No puc evitar creure-ho així, després de tots els errors que he comès en els meus vint anys d'existència.

-Sí, ja és Nadal- Faig, amb un somriure. Mira que no fixar's-hi, ell també... Al Gran Saló hi han un arbre gegant.- Però no cal que em regalis res, de veritat!

-Sé que estàs molt ocupat amb la direcció i tot això, no passa res...- Me'l miro, preocupada, quan veig que es torna a empassar una pastilla. - Escolta, James, et trobes bé?

Sé que no li agrada que li preguntin, però no puc estar-me quan cada cinc minuts va fent cara de dolor. Em dic que si d'aquí unes setmanes segueix igual i no fa res, me l'emportaré a Sant Mungo com sigui.

Assenteixo amb el cap, mirant-la.

- És només... la ferida al pit, que em fa mal. I també, de vegades tinc migranya i nàusees, però no és res, només el dolor, que molesta. No pateixis - li somric, tranquil.

M'estiro enrere, a la gespa, mirant al cel. Em quedo mirant els núvols foscos, que amenacen tempesta, durant uns segons, i després em giro cap a la noia. Li somric àmpliament i allargo la mà, agafant-li la seva i estirant-la cap a mi.

- Au, explica'm, com va el curs? És tan pesat com el recordo, o s'ha tornat encara pitjor?

-Potser, si anessis a Sant Mungo...- Començo la frase, però tampoc l'acabo. Només vull que s'ho plantegi i si no hi va per propi peu el portaré jo.

S'estira a la gespa, m'agafa la mà i mestira cap a ell. Somric i el miro desde amunt.- El curs? No se com era quan el vas fer tu, però ara és horrible. I a sobre amb el Quidditch... M'encanta el Quidditch, però em treu massa temps, la veritat.

-Tinc moltíssimes ganes d'acabar aquest curs... Però a la vegada no vull marxar. I els MAG m'horroritzen.

Assenteixo, tranquil.

- Ja tens clar què faràs després?

Me la quedo mirant, somrient; intento ignorar el que ha dit sobre anar a Sant Mungo. Sé què em diran, i no m'agrada. I, el que és més important: és inútil. Per tant, no em prendré la molèstia. Ja perdo massa estona, essent aquí, amb ella.

- Segur que no et vols quedar com a professora? Una paraula i el lloc és teu...! - li pico l'ullet, però amplio el somriure i ignoro el dolor.