After a long time [Eileen]

Vaig asseure'm a la vora del llac, sense presses. Havia enviat un missatge a l'Eileen. Necessitava veure-la, parlar-hi, encara que em costés.

Vaig sospirar, mentre mirava el rellotge. Encara faltaven ben bé deu minuts, però no tenia res millor per fer, de manera que esperar-me allà era la meva millor opció. La única cosa que comportava era... haver de tenir paciència. També n'hauria de tenir ella amb mi quan arribés.

Només rebre la nota del james m'havia posat nerviosa. Tot i estar els dos a Hogwarts feia uns dies que no parlava amb ell. No era que l'evités expressament, però li havia deixat temps perquè es recuperés i els dies havien passat.

I ara tenia por. L'havia trobat moltíssim a faltar, però què passava si ell... Si ell no ho havia fet? Si el viatge o el que havia passat amb el Fortin ho havia canviat tot?

Només volia que em deixés estar al seu costat, amb ell. Per sempre.

Vaig arribar a la hora que m'havia dit al missatge i el vaig veure assegut a la vora del llac. Em vaig asseure al seu costat i li vaig fer un petit somriure.

-Hola, James.

- Hola... - vaig somriure, feliç.

Vaig quedar-me-la mirant, uns instants. Pensava en com l'havia trobat a faltar, durant aquells mesos, i com l'havia necessitat quan havia passat tot allò amb el Fortin. Com se m'havia posat la pell de gallina quan l'havia vist caure en la batalla.

- T'he trobat molt a faltar... No ho saps prou, de veritat.

Un somriure em va nèixer els llavis quan em va dir que m'havia trobat a faltar. Potser, encara que em semblés impossible, no havia canviat res. Potser tot continuava igual.

-Jo també. Moltíssim.

Vaig mirar-me el James. Semblava cansat. És clar que hi tenia tot el dret.

-Cada cop que rebia una de les teves cartes quasi m'agafava algo, de veritat. Que si un vampir, un quintaped... No tenies mai por?- Vaig preguntar, rient, encara que jo cada dia tenia por de que no arribés mai més una altra carta.

- Que si tenia por... de morir-me, no. Però en tenia... - vaig acostar-me a ella una mica -. Tenia por de perdre un braç i no poder abraçar-te...

Vaig envoltar-la amb un braç, efusivament.

- Perdona'm per haver marxat... No ho hauria d'haver fet mai...

Vaig abraçar-me a ell, tranquilitzant-me de cop.- Donaré les gràcies perquè no hagis perdut un braç, doncs. -Vaig afegir, amb un somriure.

-No t'he de perdonar per res, jo, James. -Vaig coemntar, aixecant el cap. - Quin problema hi ha en que volguessis viatjar?

-No és culpa teva, de veritat.

Vaig sospirar, abraçat a ella.

- Ja et planyo, ara m'hauràs d'aguantar - vaig treure-li la llengua -. Intentaré evitar coses com la del drama que et vaig organitzar en tornar de la batalla... Allò del reculatemps va ser una idea de bomber, però ara ja està.

Vaig fer-li un petó al front, pacient.

- Només de pensar en la feina que se'ns tira a sobre, m'estresso... Tinc por, saps? Però miro la Wen, la Cass... i veig que no puc mostrar-ho, que he de ser fort. Però tinc por...

-Bé, em resignaré a aguantar-te- Vaig dir, amb un somriure. Vaig quedar-me una estona en silenci, simplement entre els seus braços.

-Tothom te por, James, és normal. -Vaig acostar-me els seus llavis per donar-li un petó.- Una persona valenta no és una persona que mai te por, és una persona que és superior a les seves pors, que les deixa de banda per les persones que estima.

-Ets la persona més valenta que he conegut mai, saps?

Somric, feliç.

- No sóc valent, només tinc gent a qui estimo i per qui val la pena lluitar - la miro, sense separar-me d'ella -. Una cosa, saps que no està permesa cap implicació entre un professor i un alumne, oi? Vull dir... que cada segon que estem junts és una il·legalitat segons les normes de l'escola.

Ric per sota el nas. Ho dic de tal manera que sembla una broma, perquè en el fons sé que no en faré cas, d'aquestes normes, i que em limitaré a passar amb ella tot el temps que no li he pogut dedicar mentre era fora.

- Vaja, és veritat... Bé, no diuen que el que està prohibit és el millor? - Provo, amb un somriure. - No podem deixar totes les il·legalitats als Gryffindor, eh que no?

No sé per què, però em va donar la sensació que no li fariem gaire cas a aquella norma.

- No, no podem deixar que siguin els únics rebels. Ara que no hi ha Slytherins algú ha d'ocupar el seu lloc - dic, amb un somriure -. O sigui que... a trencar les normes, que si es fan és per això!

I dit això li robo un petò i l'estrenyo, amb força, rodolant per terra fins gairebé el costat de l'aigua. Em quedo abraçat a ella, amb l'esquena contra el terra, mirant-la; però sento alguna cosa que m'estreny el coll i de seguida recordo que no em trec mai el reculatemps, que ha quedat al descobert. Tanco els ulls i els premo amb força, intentant no pensar-hi, però els records em tornen a la batalla i no puc evitar mossegar-me l'interior de la galta. Sento el gust de la sang i no puc evitar que s'escapi una llàgrima. Gairebé m'oblido de qui està amb mi, totalment bloquejat pels records.

- Tens tota la raó del món- Vaig dir, corresponent-li al petó. Vaig riure, mentre rodolaven per la gespa fins acabar just al costat del llac. - Una volta més i ens anem a l'aigua.

Vaig veure com estrenyia el reculatemps que portava penjat al coll i una llágrima li baixava per la galta. - James... - Vaig dir, sense saber què fer. Vaig abraçar-lo amb força, sense saber qué fer ni qué dir perquè es sentís millor.

L'escalfor de la seva abraçada em retorna, mica en mica, a la realitat. A la fi obro els ulls, i assenteixo amb el cap sense forces. Allargo una mà i em trec el reculatemps del coll.

- Pe-perdona, és que... - esbufego, mentre recupero la calma -. Té... no el vull... no el vull veure... no puc...

Tiro el cap enrere mentre li passo pel coll. Torno a tancar els ulls, però intentant calmar-me. Allargo una mà fins al llac i la passo per aquella aigua neta, refrescant-me una mica la cara després.

- Ja... ja està...

Premo amb força el reculatemps amb una mà i el miro. És molt maco, no es pot dubtar, però alhora és molt perillós. La manera com va trastocar el James em fa odiar el petit objecte que porto penjant del coll.

El torno a abraçar amb força. - Ja està, James, de veritat. Ara tot està bé. - Menteixo, és clar. Res està bé i jo ho sé, ell ho sap i tothom ho sap. El Fortin... El Fortin campa lliurement amb tots els seus aliats, buscant-ne més, segurament i no sé, ni vull arribar a saber, tot el que pot fer.

Agraeixo les seves paraules, assentint amb el cap. Mica en mica em tranquil·litzo i puc obrir els ulls, mirant-la a ella. Li somric, amargament.

- Gràcies... - esbufego, més tranquil -. Tot això m'està amargant l'existència... No sé jo què faria sense tu, Eileen. No vull ni pensar-hi.

Li faig un petó, dolç, que em dóna la mica de calma que em faltava. Gairebé em seden, els seus llavis, i quan em separo em quedo estirat, sota seu, sentint-me sense forces.

-No passa res, de veritat, James, és normal. - Dic, forçant un somriure. Noto la cadena del recultamps contra el meu coll i decideixo amagar-lo sota el jersei, simplement per no veure'l més.

Li torno el petó, curt, i miro com s'estira el terra. Somric, mirant-lo des d'adalt.

- Sabies que estàs molt guapo vist des d'aquí?

Somric, més animat per l'últim comentari.

- Això és perquè no t'has vist des d'aquí baix - li pico l'ullet -. I no em diguis que no sóc objectiu: ja ho sé, que no ho sóc, però estàs guapíssima igualment.

Me la quedo mirant, mig trist mig feliç.

- Què fem? A mi ja m'està bé quedar-me aquí, mentre et quedis amb mi... - li trec la llengua.

-No ho sé, el que vulguis. Tenim tot el temps del món. - Dic, amb un somriure. Prefereixo pensar que el tenim i no que, en qualsevol moment, tot pot canviar per sempre.

- T'estimo- Xiuxiuejo, amagant la cara al seu coll. L'havia trobat tant a faltar, tant. I ara era aquí, amb mi, un altre cop.

- Bueno... tenim temps, però jo hauré de treballar molt.

Sento la seva abraçada i amb prou feines desxifro les seves paraules. Però m'arriben molt al fons del cor i no puc evitar dibuixar un somriure, abans de respondre.

- Jo també t'estimo... - i dit això la beso, amb dolçor i passió, mescla agradable i sincera.