Propostes, idees. [Erion]

Camino per la vora de Hyde Park. Els muggles semblen tranquils, però només ho semblen. Hi ha una forta tensió entre ells, ho puc veure. No es miren com abans, es com si s'estiguessin analitzant.

La meva cara i la de la Sam hi son en alguns cartells. Es obvi, vàrem desapareixer davant de tothom a la BBC, no esperava menys dels muggles, no son imbécils, i si veuen que a una se li canvien els cabells i a més desapareix no es una persona normal.

Camino fins al portal de l'Erion i pico al timbre de la porta de la casa de l'Erion i em llevo el barret, i canvio la cara a la meva per quan obri la porta...

Sento que algú truca a la porta mentre miro la televisió. Alço una cella, preocupat, i agafo l'intèrfon.

- Qui hi ha?

Espero la resposta, amb tensió. Després de dos dies de manifestacions, tinc por que el maig comenci amb els primers actes d'identificació i allistament. Tinc por de tornar cent anys enrere, de trobar-me amb l'expressió més pura del neonazisme. Però la veu de la Lily em tranquil·litza alhora que m'espanta més. Què collons fa a Londres?!

- Lily! Puja, ràpid - dic mentre obro la porta.

Sento una gran alegria quan la seva veu sona per l'interfon. Es a casa. Faig que si, encara que sé que ell no em veu, però encara em fa gràcia això de l'interfon. Pujo al pis i somric quan el veig a la porta del pis. Sense poder esperar més, vaig fins a ell i l'abraço amb força.

-Erion...- dic, i llavors començen a sortir les llàgrimes que porto quatre dies retenint inútilment.- Erion...

Està bé, ell està bé...

-Tinc por.- li confesso.- Tinc molta por.

Quan m'abraça i es posa a plorar sóc incapaç de contenir les meves llàgrimes, també.

- Lily... ja està... - però aleshores diu que té por i l'abraço amb més força -. Jo també... Se m'ha posat la pell de gallina quan has trucat a la porta.

Li faig un petó, ràpid, després de tancar la porta.

- Hi ha cartells teus... manifestacions... encara no han mort ningú, però... tinc por... Els meus pares se n'han anat, i els meus germans també.

-He vist els cartells...

No puc deixar de plorar. Agafo aire, deixo anar sanglots. Ara que no hi son la Sam, ni el James, ni ningú de Hogwarts puc desfogar-me tranquil·la.

-Vaig ser una imbécil en desaparetre de la BBC després del que va passar... però el meu cabell canviava i la gent em començava a mirar i tenia molta por... La meva amiga Sam i jo hem de portar Hogwarts endevant i... Jo...

Segueixo abraçada a ell. Amago el meu cap a la seva espatlla i deixo anar un sanglot rere un altre.

-Et necessitava...

- Shh... shh...

Li faig un petó al front, intentant tranquil·litzar-la. Però en el fons jo també estic plorant, i és que ho passo malament.

- No sé què passarà, Lily... tinc por, aquí no estem segurs. D'un moment a l'altre començaran a passar per les cases per trobar els mags i gent relacionada. No sé què serà de nosaltres... Només et tinc a tu, Lily... Tinc por...

L'abraço amb més força. Si passa això, em llevaran l'Erion. Ho sé, perquè ell es de familia màgica, perquè ell es relaciona amb mags.

"L'Erion es massa a prop del carrer" em diu la veu de la Sam. Llavors ho recordo. Aixeco el cap de cop i el miro. Ell també plora, i es natural. Tothom té por, ara.

-Vine amb mi.-li dic.- Vine a Hogwarts. Ningú et dirà res, i menys si es per salvar una vida de més. No sabem quant de temps estarà Hogwarts en peu, però estem més segurs allà que a qualsevol altre lloc... Si us plau Erion no podria suportar pensar que ets aqui esperant que t'ataquin...

Llavors junto els meus llavis amb els seus. Perquè a ell no puc perdre-lo. Perquè el James està segur de que perdré els meus millors amics, i perquè això m'està afectant massa.

Remeno el cap, preocupat.

- No... seria una boca més, però dues mans inútils - sospiro -. Només us perjudicaria. M'agradaria venir, però... no vull ser cap molèstia.

Li faig un petó i l'estrenyo entre els meus braços. En el fons... en el fons vull anar amb ella.

- Què carai... vindré amb tu. Puc ser de molta ajuda, sobretot a nivell de comunicació amb mags d'altres països.

No puc evitar un somriure trist quan em diu finalment que vindrà amb mi. L'abraço amb força un altre pic.

-Veus com no ets gens inútil?- li demano, encara amb aquell somriure trist al meus llavis.

Em separo una mica d'ell i el miro. Me l'imagino sol, i se m'encongeix el cor. I més sabent que els muggles es movilitzaran d'aqui res. Potser ja estan començant a registrar les cases.

-Erion...- li dic.- Farem que tot surti bé, d'acord?- Penso en l'esquela de la Sam, en la del James. Espero, amb tot el meu cor, que el James s'equivoqui i cap dels dos mori. I l'Erion no es pot afegir a la llista d'esqueles.

Assenteixo, fent un esforç, i de seguida em giro. Hauria de preparar les maletes.

- Escolta... creus que podries fer un encanteri d'aquells per fer l'interior de la maleta més gran? Així m'hi podrà cabre tot.

Li somric mentre fa l'encanteri i de seguida començo a ficar-hi coses, sense deixar gaire res. No diem res mentre preparem les coses; després, al final, tanco la maleta i vaig fins a ella, besant-la amb passió. Agafo el transportí del Schrodie, que s'hi fica a dins sense presses, i de seguida sortim.

- Au, anem. Estic llest. Com hi anem, fins allà?

Espero a que ell acabi de fer la seva maleta. Jo ho porto tot amb mi, tinc la vareta a la màniga, i el mòvil a la meva butxaca. Encara que ara el mòvil per a mi serà una màquina més aviat inútil.

-Què com hi anem? Desaparetrem i anem a Hogsmade.- li dic.- Després agafarem un dels subterranis que van fins a Hogwarts. Mmmm... potser millor el de devall de la tenda de Ducsdemel, l'amo ja em coneix i m'ha vist quan he vingut cap a aquí.

El miro i somric.

-Desaparetre no es molt agradable, t'aviso.

Faig una ganyota. Me'n recordo de quan anava amb la mare, quan era petit.

- Ja, me'n recordo de quan anava amb la mare - però no em queixo i l'agafo de la mà, mentre espero que desapareguem -. A qui li vindrà de nou serà al Schrödie...

Ric, divertit, intentant alliberar part de la tensió de la situació. En el fons, és millor riure que plorar. Però en tornar a pensar això tinc ganes de plorar i no puc evitar abraçar-la i besar-la, amb força.

Li torno el petó i l'abraço ben fort. Després li torno a agafar de la mà. Després desaparetem.

En seguida ens trobem a Hogsmade. Allà, encara que acabem d'apareixer dues persones, no els ve de nou. Em demano quant de temps estarà Hogsmade en peu. Segurament tant com Hogwarts.

-Tot bé?- li demano a l'Erion.

D'acord, no ho recordava tan dolent. Remeno el cap i m'aparto un parell de metres, a un racó, a vomitar. Tinc un parell d'arcades, però no he menjat gairebé res i només trec bilis i sucs gàstrics. Això sí: quan m'incorporo estic millor, com si a més del mareig també m'hagués tret el disgust de la ciutat i dels muggles.

- Ho sento... - dic, mentre m'eixugo la boca amb un tovalló de paper -. No ho recordava tan...

Ric una mica. La gent que hi ha al poble sembla tranquil·la, i no ens han ni mirat. És clar, és un poble de mags.

Li rodejo el coll amb el meu braç i li faig un petó al front.

-Em sap greu, si ho arribo a saber, anem d'una altra manera, encara que tardem més...

Li posso bé els cabells i el miro.

-Estàs bé? Segur? Vols que descansem abans d'agafar el passadís?

Remeno el cap.

- Estic bé, tranquil·la. Anem, vinga - li agafo la mà i miro al meu voltant; és bonic, el poble -. Per on... per on cau, això?

Comencem a caminar pel poble i travessem la plaça; a l'altre cantó hi ha una botiga de dolços. Entrem i ens fiquem a la recambra, on hi ha el dependent, que no diu res mentre la Lily aixeca una rajola grossa del terra.

-Bon dia Jason.- saludo al dependent.

Ell no em diu res, no es un home de moltes paraules aixeco una rajola i l'aparto. Miro el forat i miro a l'Erion.

-Sé que no es una manera molt normal d'entrar a una escola, però les portes estan tancades i es millor anar per aqui...

Baixo per el passadis i espero a que em segueixi l'Erion, per assegurar-me que em segueix

Assenteixo mentre em fico al forat i començo a baixar les escales.

- Hmm... Molt acollidor, sí - dic, fent broma, mentre començo a caminar darrere seu per l'estret passadís.

He d'ajudar el cap un parell de vegades, perquè sóc bastant alt i el sostre no ho és tant, però a la fi començo a veure llum a l'altra banda del túnel. Ho agraeixo, després d'una estona caminant només a la llum de la vareta de la meva nòvia.

Alço una cella quan veig la llum. Algú deu haver-se oblidat de tornar a possar el quadre al seu lloc. Agafo la mà de l'Erion i anem cap allà. Quan sortim tot dos i jo torno a possar el quadre a la paret som a un passadís de la planta baixa.

-Bé... doncs... Benvingut a Hogwarts!- li dic. No sé molt bé que dir. Sempre he pensat que m'agradaria que l'Erion fos a Hogwarts, però ara que hi es no puc deixar de pensar que es perquè, com tots nosaltres, també està en perill. Li faig un petó a la galta i miro la seva maleta i el transportí de l'Schrodie.- Et sembla si anem primer a la sala comuna a deixar les teves coses i després t'ensenyo una mica Hogwarts?

Somric i li faig un petó.

- Em sembla fantàstic... - l'agafo de la mà i entrem al castell; després anem fins a la torre i comencem a pujar escales, fins a dalt de tot; s'atura davant d'un quadre i diu la contrassenya, i el quadre... contesta!, i després s'obre -. Uau. Segueix sorprenent-me, això.

Li faig una abraçada quan entrem i ens posem a recer de la llar de foc. Ja som al maig, però encara fa fred.

-Et sobtaran moltes coses mentre estiguis aqui.-li dic, rient.

Ens asseiem a descansar una mica a la vora del foc. No han passat ni deu segons quan el meu movil sona.

-Això son noticies muggles.- Dic, alçant una cella.- es una aplicació què m'he baixat.

Agafo el movil i em surt la un video de la BBC. I aquesta vegada no es el Fortin.

-James?- dic, mirant la pantalla. Què coi fa? què es suposa que fa?

Deixo espai per què l'Erion miri també el video. Escolto totes i cadascuna de les paraules que diu. Somric um parell de vegades, pensant què la parla de fa unes hores ha servit per despertar-lo... i llavors pasa. Sento els trets, i per acte reflex deixo anar un esbufeg i veig com el James cau ferit.

-NOO!- Crido abans de pensar que estic cridant a una màquina.-NO! JAMES! JAMES!

Les llàgrimes surten amb energia i em mullen les galtes ràpidament. Torno enrere el video per assegurar-me que ha passat i deixn anar un crit de ràbia.

-NOO!-Torno a dir, deixant anar el movil i amagant el cap entre les meves mans

Sóc incapaç de reprimir un somriure mentre el noi que ella anomena James pronuncia el seu discurs. Un calfred de satisfacció i por recorre la meva espinada en aquell moment: tinc por de com reaccionarà el món, malgrat que m'enduc la impressió que tot anirà bé.

Però no tot va bé i gairebé puc observar com les dues bales impacten contra el seu cos i comença a sagnar. El món sembla adonar-se, de sobte, que els mags també sagnem; tothom es tira a ajudar-lo, però les càmeres s'aturen i només se sent la Lily plorar desesperadament.

- Shh... Lily... Ja... Està bé, les ferides no eren mortals... L'han ajudat... - l'abraço, amb força, però plora desconsoladament.

-L'han matat!- crido, plorant- l'han matat! han matat al James!

No soc capaç de sentir el que em diu l'Erion. La visió del James mort al terra m'invaeix amb força.

-Es mort... i jo no he pogut fer res... l'havia d'haver seguit!

Es mort. El James es mort. No m'ho puc creure, soc incapaç de creure-ho.

-Tenia raó... i ara es mort...

Segueixo plorant, amb força, amagant el cap a l'espatlla de l'Erion.

Alço una cella, mentre l'abraço. D'acord, jo també estic gairebé plorant. No m'agrada veure la Lily així, i la mort d'aquest noi m'ha agafat molt per sorpresa.

- Sh... Però... què vols dir que tenia raó? Qui tenia raó?

Li aixeco el cap i li faig un petó, ràpid.

- Què passa, Lily?

Sé que no ho he de fer, però quan obro la boca li ho explico tot entre sanglots. El que va veure la Sam al futur, el nostre intent inutil d'eviuar-ho, les nou-cents milions de persones que moririen, la xerrada amb el James feia tan sols unes hores abans, les esqueles del James i de la Sam...

-Jo volia evitar-ho!-ploro - pero es mort! es mort! tenia raó!

Amago de nou el cap i em segueixo desfogant. Ploro, i estic plorant tant que em recorda a una escena que va passar fa onze anys, quan m'abraçava a la Dianne, després de saber que els meus pares eren morts