Nota de segrest [Erion]

Que la Georgia continués malalta i la Sam no estigués m'havia triplicat el treball, més que del normal. Això, sense comptar les mesures de seguretat que s'estaven possant ara que es sabia que el Bruno Ventigmila havia tornat a Londres. Molta gent havia cridat espantada a la conselleria, creient que l'havien vist. Molts d'ells només estaven espantats.

Així que avui, cansada de tant treball, decideixo tornar prest a casa. Tothom necessita un descans. Només arribar al sofà em deixo caure i em quedo uns segons així, tumbada, mirant el sostre. És llavors quan la noto, al meu cabell. Devia d'estar sobre el sofà, però no m'hi havia fixat i havia caigut damunt d'ella. Una nota, un paper... un pergamí enrotllat. Alço una cella, demanant-me perquè l'Erion deixa pergamins per el sofà, quan veig que la cal·ligrafia no és la de l'Erion. I posa el meu cognom. L'Erion no em diu pel cognom.

M'assec bé al sofà d'un salt, i amb mans tremoloses obro el pergamí.

Estimada Bell:

Em plau dir-te que tinc la teva còpia que rondava per Hogwarts, la Rose, ja que no trobava la manera de com arribar-te a tu. Et dono uns cinc dies per que la trobis, si no te la deixaré com els muggles del meu primer missatge, que segur que vas desxifrar, no? Ben Jackson... Ronald McCullogh... No et preocupis, serà al mateix lloc, no m'agrada amagar cadàvers.

Sort amb la recerca. La necessitaràs.

B.V.

P.D: Vendetta.

Em falta aire, m'aixeco de cop, mentre els meus ulls rellegeixen la nota. Això... això no és... Vaig cap al bany i trec tot el que tinc a l'estòmac. La Rose... aquella nena que tant s'assemblava a mi, que en veure que no estava bé m'havia fet una tila. Aquella nena tan preocupada per el seu germà i per la seva amiga, la Julie. La meva... filla, a mans del Ventigmila, a la seva mercè... Rose... agafo el mòbil i teclejo el número de l'Erion, hiperventilant, mirant l'hora. Potser ja fa hores que és a les seves mans... potser ja està...

Surto de classe, sense pressa, i faig camí cap a casa. Quan estic a mig camí sento el mòbil, i somric, sabent que es tracta de la Lily. Trec el telèfon mòbil de la butxaca i premo la pantalla tàctil on hi apareix la foto de la noia, posant-me l'aparell a l'orella.

- Hola, carinyo - dic, tranquil; fins que sento la seva respiració entretallada, erràtica, i la seva veu trencada -. Què passa...?

"Vinga, contesta... Erion, contesta..."

Tal i com va passar amb el segrest de la Sam, el meu cervell va massa de presa, i es divideix en varies parts, la que no entén que està passant, la que es preocupa per la segrestada, la Rose, la que pensa que fer primer per cercar-la i la que s'especialitza en odiar amb tota la seva ànima al causant de la confusió i del derrumbament.

-Erion....- dic, en sentir la seva veu.- Erion has de venir... ha passat... no t'ho puc explicar per telefon... la Rose... Si us plau, vine, dona't presa...

Penjo, sense dir res, i em poso a córrer, primer a trot, i després a tota màquina, preocupat. MOLT preocupat. La Lily és forta, molt forta, no es posaria així per qualsevol cosa. I la Rose... la meva filla, la meva Rose...

D'acord, sé que amb prou feines la conec. Sé que tècnicament no és la meva filla... però, ei, què vols que et digui, tinc un instint paternal molt fort i no m'ha costat d'assimilar que en algun moment de la meva vida la veuré créixer. Només... només l'he començat a estimar abans del que seria normal.

Quan arribo a casa, pocs minuts després, el cor em va rapidíssim i no paro de pensar en el pitjor. Entro a casa, ràpidament, ignoro el Shrödie i vaig cap a la Lily, que està asseguda, consternada, al sofà.

- Què ha passat? - dic, asseient-me al seu costat; faig el gest d'agafar-li les mans i em trobo un pergamí, que em dóna sense protestar.

Llegeixo, intranquil. I m'ho torno a llegir. I m'ho torno a llegir, una tercera vegada. Sento una llàgrima de por i terror i desesperació baixant per la meva pell, i m'agafa un calfred.

- Què... què fem?

-No... no sé...

La meva ment vola fins al segrest de la Sam, l'angustia de no saber on es, el James, adormint-me. Recordava l'encanteri, però el Bruno havia anat amb compte de no cometre errors com el Johnson. Ell no deixava marques, només cadàvers. Els cadàvers no serveixen per aquests encanteris de rastreig. No tinc res, pot estar en tots els llocs on ha passat, o pot continuar per aquí. Moscou, Kiev, París, Roma...

-No ho sé... no tinc ni idea d'on pot estar... la Rose... I si... I si ja li han...? I si és...

No puc dir-ho. Em costa respirar, joder. Vulguis o no, coneixer el teu fill/filla, encara que no l'hagis tingut encara, et fa estimar-lo automàticament. Més si veus com és, més si és parescuda a tu.

-Hogwarts? Anar a demanar qui l'ha vista per últim cop?- demano, llevant-me les llàgrimes. Joder... No pot... no pot morir a una época que ni tan sols es la seva...- l'Ol...iver? El James?

Joder, justament ara, justament ara que la Sam no hi és...

Assenteixo. No se m'acudeix res, només... por, por i més por. Por de perdre la meva filla abans que hagi nascut. Por que si mor ara no la tindrem mai. Por de perdre el futur segur i feliç que m'imaginava que tindríem veient els meus propis fills, sans i forts.

- El... el James ens pot ajudar. Segur. I si demanéssim ajuda a la Sam...

Em quedo sense veu, conscient que no la tornaré a recuperar. Tinc un nus a la gola, pensant en què li poden haver fet a la Rose. M'agafen ganes de plorar, però intento no defallir i abraço la Lily, fent un esforç per reconfortar-la.

Abraço a l'Erion, amb força, menre la imatge de la Sam amb un punyal a la panxa em torna al cap. No, no em podia tornar a passar això... La Rose, la meva nena. Ella no hauria d'estar passant per això, ella no hauria de ser aquí. No vull perdre-la abans de tenir-la, no vull que passi per...

Acarono els cabells de l'Erion, mossegant-me el llavi inferior, tractant de pensar amb claredat. El James, la Sam... Eren els meus millors amics... L'Oliver... Espera, l'Oliver estaba bé, no? I la Julie? La nota no deia res... Només parlava de la Rose...

-La Sam volia estar sola... Si li enviés una carta no la llegiria fins tornar... El James... Potser al despatx del departament també puc trobar alguna cosa...

Em separo d'ell i el miro. Li veig, té por, com jo. Tenim por de perdre una filla que encara no hem tingut però que ja estimem.

-La trobarem, Erion, l'hem de trobar. No...- No ploris... Li agafo la mà ben fort.- La trobarem...

Li acarono la galta amb el polze i desvio la mirada.

-Anem a Hogwarts, potser el James ja sap alguna cosa... El Bruno volia que es sapigués que tenia la Rose... I es important que avisem a l'Oliver que no surti de Hogwarts... Crec que es un bon lloc per començar... Abans, però... Deixa'm anaral bany, em sembla que vomitaré...- dic, aixecant-me del sofà, sentint el nus a la gola, la por...

Faig que sí amb el cap, sense poder dir res, amb ganes de plorar. Em diu que va a vomitar i faig una ganyota, perquè no m'agrada; mentrestant, recullo quatre coses i em torno a llegir la carta. Al James potser li farà algun servei.

Agafo el mòbil, a punt per trucar un company de classe perquè m'agafi apunts mentre no hi sóc, però no tinc veu per fer-ho i opto per enviar-li un missatge. Després em torno a guardar l'aparell, ficant-lo a la motxilla que porto a l'esquena amb una mica de menjar i alguna cosa més, i espero que surti.

- Anem... - dic, curt i ras, amb veu dèbil i defallida, agafant-li la mà i preparant-me per la sacsejada d'aparetre.

Acabo de treure tot el que tinc a l'estomac, i m'obligo a no plorar. No, no deixaré que pasi el mateix, no aquest pic, no amb la Rose, no amb la nostra filla.

Agafo la meva llibreta em giro i veig a l'Erion amb una motxila.

-Anem...

I desaparetrem.

[Tema tancat]