Tot es massa difícil, ara [Erion]

Acabava de tornar d'anar a veure la Sam a Sant Mungo. La gent se'm quedava mirant, però per sort no em deia res. Potser el color dels meus cabells els mantenia lluny.

Necessitava aire. Havia estat parlant amb la mare de la Sam, i pel que es veia no pintava gens bé. Havia perdut molta sang... i tenia rastres de que l'havien torturada. Crucios, deien.

Havia empal·lidit, en escoltar-ho. Jo sabia, com era allò, i no ho desitjava per ningú. Sentir-te atrapada, no saber si podras sortir-te'n, sentir que no pots fer res mentre l'altra persona es diverteix fent que sofreixis...

I la Sam ho havia passat per culpa meva.

Pujava les escales de la torre d'astronomia, recontruïda feia poc. Allà hi havia l'aire que ella necessitava, i potser les vistes la tranquil·litzaven una mica... però en arribar a dalt ja em trobava amb algú.

-Erion...- dic, en un gemec.

Em giro, tranquil, quan sento que algú murmura el meu nom. És la Lily, ja sé que és la Lily. No sé si vull que hi sigui: la meva marxa cap a Londres s'ha precipitat i me n'hi aniré tan aviat com sigui possible.

- Euh... hola... - murmuro, en veu baixa; tan baixa que gairebé no em deu sentir -. Com estàs? Fas mala cara... anit vas arribar molt tard... m'havies promès que hi series...

No és que estigui enfadat. Només una mica dolgut, perquè m'hauria agradat tenir-la amb mi. Està més a prop, però més lluny que mai.

Començo a plorar de cop, com si algú hagués obert l'aixeta de les meves llàgrimes i em llanço cap a ell, abraçant-lo.

-La... La Sam...

Estic trencada, per dintre. Per allò de la Sam, per això de l'Erion. Està dolgut, ho veig... Dec ser una persona horrible...

-Un home... el Johnson... la Sam està en coma.- aconsegueixo dir, entre sanglots.- No... no saben si despertarà.

I l'abraço amb força, perque el necessito, el necessito més que mai... i ell està mig enfadat amb mi.

Em quedo glaçat, quan em diu allò, entre llàgrimes. L'abraço, amb tendresa, i només quan la tinc a prop m'adono de com pateix. Em faig partícep del patiment, alliberant-la de part del pes, aguantant-la entre els meus braços en un vague intent de protegir-la.

- Shh... Ja està... Estic aquí... - li dic, consolant-la -. La Sam és la segona persona més forta que he conegut mai, se'n sortirà.

Li faig un petó, al front, dolçament, i la torno a estrènyer entre els meus braços.

Em sento una mica millor, quan els seus braços m'abracen. Sento el seu calor rodejant-me per intentar protegir-me.

-Ho... ho... ho sento...- li dic.- Sento... allò d'ahir... però es que...

No puc, la visió de la Sam agafant-me la mà, plena de sang... Ella, amb tot d'instruments al seu voltant, els metges, la seva mare, la Cass dient que ens ho havia promès...

-Ho han fet... ho han fet per culpa meva... Erion... no... no m'ho puc deixar de dir... M'ho va dir... el Johnson... la va torturar, li ha fet mal... per què em volia fer mal...

L'abraço amb força de nou, amb la necessitat de que els seus braços m'estrenyin amb força i em protegeixin de tot això que m'estan fent passar.

L'estrenyo més fort i li faig un petó, més apassionat, amb la intenció d'emboirar-li la ment durant uns segons, per tal que no pensi, durant aquell breu instant de temps, en el maleït incident de la Sam. Si se n'ha de culpar prefereixo que no hi pensi.

- No és culpa teva, Lily. Ni se t'acudeixi, això. De cap manera és culpa teva, sinó tan sols seva. En algun moment la Sam l'hauria rebutjat i hauria passat el mateix, o encara pitjor. Tu vas fer el que vas creure adequat, i no et pots culpar per això...

Els seus llavis em van transportar ben lluny en pocs segons. El seu calor, el seu olor. Ell, només ell, dominava la meva ment, anestessiant-la com només ell semblava que ho sabia fer... i quan em vaig separar d'ell, encara estava emboirada mentre em parlava. Poc a poc vaig tornar a la realitat, però vaig deixar de plorar. Em vaig llevar les llàgrimes que tenia a les galtes i vaig mirar-lo. Estava feta pols, però no ploraria. Ja havia plorat prou. Miro els seus ulls, i faig una lleu ombra del que seria un somriure.

-Gràcies...- li dic, xocant suament el meu front amb el seu.- t'estimo... gràcies... està... està sent dur...

Deixo anar un esbufec encara abraçada a ell. Perquè és cert, es dur, es molt dur.