Compromisos [Ursula]

- Si, sé quin és aquest sentiment, James.- dic, referint-me al que ha dit d'en Fortin.

Vaig a buscar un tamboret i m'assec davant seu. Ens mirem i respiro fons.

- Està bé. Però necessito que m'asseguris que en Sam estarà fora de perill. I que no sabrà mai res del que ha passat ni del que hem parlat aquí. Necessito saber que realment hi puc confiar, en tu, abas d'explicar-t'ho tot. I que no és tan sols un truc teu per treure'm informació.

Començo a regirar-me les mans. Costum que he adquirit últimament.

Assenteixo, tranquil, mentre la miro. Remena les mans, nerviosament; és un tic nerviós. M'adono que jo també em mossego els llavis i l'interior de les galtes; també és un tic. Em dóna una mica de confiança, això, i somric sincerament.

- D'acord, Ursula. T'ho juro per la meva vareta - assenteixo altra vegada amb el cap, mantenint el somriure com puc; mou les mans -. Seré sincer, i no diré res a ningú. Això és entre tu, jo, i el Fortin.

Segueix amb el tic. Les hi agafo, dissimuladament, per tal de donar-li confiança; en el fons tan sols vull que pari de moure-les, perquè m'estic posant nerviós.

No sé si és el fet de veure aquell somriure sincer, el primer en tota latarda, o que m'agafi les mans per tranquil·litzar-me, que fa que comenci a parlar. A explicar-li tot el que va passar aquella nit.

- Fa poc més d'un mes, vaig anar a comprovar que la botiga d'en John Carraway estigués en ordre. Però abans de poder ni tan sols trobar les claus per poder entrar-hi, vaig veure una llum platejada que venia cap a mi - Ja no moc les mans. Les d'en James han fet que em calmés una mica. Respiro i segueixo parlant - Quan em vaig girar per comprovar què era aquella llum, vaig distingir el patronus d'en Fortin. Aquell falcó em va guiar per tots els carrers de Hogsmeade, portant-me fins a una cva a la sortida del poble. A l'arribar allà, vaig trobar-m'hi amb en Fortin. - Intento recordar amb claredat el lloc, cada pedra, cada esquerda, perquè en James pugui veure-ho ell també.- Vaig entrar-hi, alleugerida pel fet que estava viu i que no li havia passat res.

Veig com en James fa una ganyota de despreci. Passo aquest gest per alt i segueixo explicant.

- El vaig abraçar i ell em va tornar l'abraçada. Però quan va separar-se de mi, ja vaig veure que alguna cosa no anava be.- Recordo la seva cara al mirar-me i saber que li vaig fallar.- Vaig dir-li que havia estat molt preocupada per ell. I que no m'havia agradat com havia actuat. I llavors ell em va dir que perquè no havia estat a la batalla. - empasso saliva.- Recordo que no vaig lluitar perquè estava intentant que en Sam no sortís a lluitar. Però li vaig dir a en Fortin que m'havia quedat atrapada i que quan vaig poder sortir, ell ja havia marxat.

Una llàgrima se m'escola per entre les pestanyes i me l'eixugo ràpidament.

- Però no em va creure, James. D'una manera o altra sabia que l'estava mentint. - reprimeixo un calfred.- Se'm va apropar, i va dir-me a cau d'orella que li digues la veritat. Una vegada es va separar de mi, la seva mirada era freda i calculadora. Llavors em va dir el que havia estat tement tant: que si no feia exactament el que ell em digués, mataria en Sam.- la veu se'm trenca amb la simple idea de perdre'l - Em va amenaçar, James! Va dir-me que havia d'estar al seu costat per qui era! I vaig haver d'acceptar. Perquè no podia permetre que res dolent li passés. Va dir-me que si mai incumplia les seves ordres o em tornava cap a ell, que ell mateix s'encarregaria de matar en Sam. Va dir-me que no se m'acudis fer mai un pas sense el seu permís. Que si mai s'arribava a assabentar que l'havia traït, em consideraria la seva enemiga.

Li apreto les mans. Necessito saber que encara segueix amb mi.

- I després de no deixar-me el·lecció per escollir bàndol, va aixecar-se de la roca en la que estava assegut, em va mirar fixament i em va dir que mai oblidés qui era.

Treolo tota jo al recordar aquells moments. Tinc els seus ulls clavats en mi, en el meu cap. Aquella mirada freda que m'advertia que no el defraudés.

- Com algú així pot dir-me que no oblidi qui sóc? Com algú que ha estat tant a prop, m'ha conegut i m'ha...estimat tant, pot tornar-se d'aquesta manera contra un?

I callo. Ja no tinc res més a dir.

De moment.

No li deixo anar les mans en tota l'explicació. Tampoc puc evitar una mirada de menyspreu quan dóna a entendre que li té estima al Fortin, encara que parli del Fortin anterior a l'actual. Però tampoc faig cap comentari. Assenteixo quan ho entenc i alço la cella quan alguna cosa no queda clara: ella ho va entenent i s'adapta a les meves necessitats per fer clara l'explicació.

A la fi, quan explica les últimes paraules del Fortin, sento que torna a posar-se nerviosa i a tremolar i li apreto les mans. Gairebé amb ràbia, per què negar-ho. Em fa ràbia pensar que hi ha gent tan temible al món. Tan malvada.

- Ursula... sé que fa mal, però el Fortin que coneixies tu ja no existeix. La ruptura amb l'Agatha per culpa de la teva tieta va provocar una dualitat en la seva ment, un trastorn de personalitat múltiple. La fusió de personalitats, que li donava un equilibri perfecte, t'estimava i era bona; però en separar-se, la part sentimental i emotiva, la part positiva i humana, es va morir mica en mica.

Després em separo d'ella i faig aparèixer un mirall. Li poso al davant, una mica inclinat per poder-la veure jo també.

- Què veus?

- No sé perquè, però la meva tieta sempre ha d'estar fotuda en coses aixi...

Veig com em treu un mirall i me'l posa davant. Em pregunta què hi veig. Me'l miro i alço una cella.

- A mi. - responc, com si fos la cosa més obvia de tot l'univers.

Ell, al seu temps també alça una cella i em mira. Capto a la primera el que vol que faci: vol que li digui qui sóc jo ara.

- A una persona egoista, sense escrúpols. Capaç de fer mal a qualsevol persona per tal d'aconseguir els seus fins. Una persona freda i calculadora, que odia a tots els que no són com ella.- Callo uns instantsm I de cop m'adono que no m'estic escribint només a mi, sinó a la majoria dels Slytherins.- A una persona que l'odien només perquè no té por a mostrar que els odia. Que odia a tots els que es creuen al seu cami...

Somric, amargament. Odi, veu. Assenteixo, conscient que ja esperava aquesta resposta; deixo el mirall, que s'aguanta dret pel seu compte, i li trec la corbata amb delicadesa. Me la miro bé, buscant cap rastre de verd o de Slytherin: també hi ha l'escut de la seva residència estampat al pit de la túnica. D'un gest de vareta, però, l'escut es converteix, senzillament, en l'escut de Hogwarts. Llegeixo, mentalment, les paraules de sota: Draco dormiens nunquam titillandus. Ric per sota el nas mentre li acabo de treure la corbata, i després la guardo en un lloc on no la pugui veure.

- Què veus, ara? - i li dedico un somriure, sincer, sabent la resposta abans que la digui. No cal llegir-li la ment, ara.

Observo com em treu amb delicadesa la corbata que em denomina com a Slytherin. I després veig com treu la vareta i fa desaparèixer l'escut de la meva camisa, canviant-lo per l'escut de l'escola.

Amaga la corbata on jo no la puc veure i em mira. Respiro profundament. Sembla mentida, però aquest gest fa que pugui respirar tranquila per primera vegada en un mes. Em sento alleugerida, com si m'hagués tret un pes de sobre.

Em torna a posar el mirall davant i em torna a preguntar què hi veig. M'encaramo al mirall i em torno a mirar. I la noia que em torna la mirada no és la mateixa d'abans.

- Una persona nova. Algú que vol mantenir als qui estima protegits, i que farà el que faci falta per aconseguir-ho. Algú que ha canviat sense proposar-s'ho. Algú que s'ha deixat ajudar quan abans no deixava ni que se l'hi apropessin.

Em miro en James, agraïda.

- Veig a una persona que estima.

Torno a treure la corbata i la hi ensenyo, divertit, sense dissimular un somriure. Crec que ha entès el que pretenc explicar-li.

- No duies això quan vas néixer, Ursula. No et deixis enganyar per les paraules demagògiques d'un boig: pots ser el que vulguis. No estàs lligada a res, ni a ningú: només a tu mateixa, als teus sentiments i pensaments. Només tu decideixes qui ets.

Deixo caure la corbata, que cau a terra i queda arrugada. Arrufo el nas: no m'ha agradat mai el verd llampant de Slytherin, tan diferent del verd fosc, calmat, de la natura salvatge.

Miro com llença la corbata al terra. Al meu temps agafo la vareta i amb un moviment senzill, faig que prengui foc. Veig com es consumeix fins a convertir-se en cendres. Respiro, alleugerida.

- El problema ara mateix és que sí que estic lligada a algú, James. - Me'l miro i tanco els ulls per un segon, recordant el rostre d'en Sam.- No puc simplement deixar-ho passar. Ara per ara, és la persona que m'ha demostrat que estarà al meu costat passi el que passi.

Obro els ulls i em trobo amb la mirada sincera d'en James. Aquest gest em tranquil·litza.

- Què tens pensat fer? Per a què em buscaves, James?

Sospiro. Després de ferir-la, trencar-la, després de cridar-la i espantar-la, ha arribat el moment de dir-li la veritat.

- No puc protegir-vos als dos. No amb una eficàcia del 100%. Puc defensar-vos a mitges tintes als dos, o fins i tot defensar-ne un amb total eficiència i l'altre, com pugui. Però no puc salvar-vos als dos.

Me la quedo mirant. Sé que ja ha triat.

- Ursula... m'odiaràs sempre, per això, però crec que el millor per a tots és... - bufo -. Mira, a tu puc ajudar-te, però ho tinc més difícil que amb en Sam. A ell puc protegir-lo sense que ni tan sols ho sàpiga. I tu pots ser, si aconsegueixes mantenir la comèdia un cert temps, una persona vital. Crec que, amb la informació que podries donar-nos si et quedessis amb ell, seria possible derrotar-lo.

Em diu que no ens pot protegir als dos. Això ja ho sabia, però igualment una punxada de decepció em recorre l'estòmac. Per un moment havia pensat que seria possible, salvar-nos als dos. Ara sé del cert que no.

- Doncs fes el que creguis convenient.- Li dic. Me'l miro i somric - Sé que ja saps que he triat a en Sam. Però només vull recordar-te que no et preocupis per mi i que intentis fer l'impossible per salvar-lo. Sé que serà difícil perquè en Fortin és fort, però també sé del que ets capaç.

Em miro el piló de cendres als meus peus. Arrufo el nas i aixeco la vista cap a ell de nou.

- Intentaré fer el que em demanes. Però t'asseguro que no posaré en perill la vida de ningú que m'estimo. Això mateix li vaig dir a en Fortin, i t'ho dic a tu. Si arriba un moment en que no pots protegir a la gent, digues-m'ho que ja intentaré fer jo els possibles per mantenir-los protegits. - Aixeco una cella i deixo anar una rialla sarcàstica.- Bàsicament pretens que faci de contra espia, no?

"Quien me manda a mi meterme en estos fregaos..."

Sospiro en sentir la seva resposta. Entenc el vot de confiança que em dóna la noia, i entenc la paraula de dubte del final. Assenteixo, quan acaba, com a resposta.

- Sé que demano molt... però si en la situació actual en Sam no ha tingut cap problema, potser el més recomanable és mantenir la situació actual.

En realitat, no sé per què he decidit protegir en Sam. Tinc la sensació que, sense ell, l'Ursula es moriria de pena o viuria envoltada de tristesa i dolor. I no ho vull, ni per ell ni per ella. Voldria, sincerament, protegir-los als dos. Però no podré: l'Ursula està fora del meu abast, i no puc protegir-la sense posar en greu perill a tothom.

- I necessito que m'ho diguis, també. Sé que ja tens, almenys, aquesta informació. Qui està amb ell? - poso cara de pòquer, intentant amagar cap reacció en sentir els noms; espero no emportar-me cap sorpresa desagradable.

- Estic d'acord amb el que has dit. Prefereixo no canviar res, perquè així tot serà més senzill i no tindré tants problemes. - respiro profundament. - Saps que per mi no has de patir. Crec que d'una manera o altra podré manejar en Fortin. Però en Sam no sap que tot això està passant i, per tant, no està alerta. Per tant, jo sóc la que em puc defensar.

M'escolto el que em diu amb atenció mentre m'explica el que vol.

Noms. Vol noms.

- Noms? Però si no te'n vindrà cap de nou. O si? - Intento fer memòria del dia de la primera reunió i visualitzo la taula on erem tots asseguts.- Per suposat que la persona encarregada de tot això és en Kikus Fortin. Després hi ha la Elle Darkwood, la Gisèlle Possesseur, però crec que aquesta ha marxat a Beauxbatons amb la Nyx i passa una mica d'en Fortin. També hi ha en Bruno Ventigmila, un tal Kurt Johnson que no tinc ni idea de qui és, en Pierre Narbonne.- Vaig dient els noms, numerant-los amb els dits.- La Rapunzel Davies...

I em quedo uns segons callada, adonant-me que hi havia una persona que no hauria d'haver estat allà. Me'l miro als ulls, intentant averiguar en què pensa i endevinar-li la reacció quan li digui el nom de...

- I la Bianca Serantoni.

Escolto amb calma l'enumeració de noms. No són tants com m'esperaria, però suposo que té peons de xoc per sota d'aquests que ha mencionat. Suposo que té infiltrats que la mateixa Ursula desconeix, però deixo de pensar en tot això quan fa la pausa final i em mira. I abans que ho digui ja sé que no m'agradarà el que sentiré.

Però quan em diu el nom, el món em cau a sobre. "No pot ser... li tenia estima al Matt... com pot ser...", però després recordo el seu nòvio, el Ventigmila. I m'adono que, un cop més, el Fortin no ha estat menys que jo i ha fet amb la Bianca el que no hem fet nosaltres: convèncer-la. Demagog fastigós...

- Se... se l'haurà de tenir controlada - sospiro -. Gràcies, Ursula...

Després recordo l'EM. Decideixo confiar en ella tal com ella ha confiat en mi, i li explico l'existència del grup i el que fem. Puc ensenyar-li coses, si s'escau, i li proposo.