Compromisos [Ursula]

Vaig entrar als hivernacles, nerviós. Havia estat buscant-la per tot Hogwarts i no l'havia trobat. És clar que, a l'hora que havia començat a buscar, tampoc no l'hauria trobat. Havia reprès els meus mals hàbits de desorientació temporal, i em costava saber quina hora, quin dia, i fins i tot quin any érem; però ho portava com podia i dedicava les hores d'insomni o de lag a treballar a la Porta de la Necessitat.

Havia de parlar amb aquella noia. Podia saber alguna cosa, i si més no, volia tenir-la controlada. No en sabia res, però potser era perillosa, malgrat que no havia participat a la batalla. I potser sabia què se n'havia fet de la seva cosina: havia de parlar amb l'Ursula Black.

Vaig obrir la porta dels hivernacles. Ja hi havia algú, allà. Persona a qui vaig ignorar totalment.

Vaig seguir cap a on havia d'anar sense ni tan sols saludar.

Esperava q no vingues a dir-me res. Portava unes setmanes, des de l'encontre amb en Fortin, molt nerviosa. A qualsevol que em parlava, li contestava tallant. A qualsevol que se m'acostava sense fer soroll, em donava un espant de mort.

Ultimament nomes desitjava estar-me sola. O amb en Sam. Era amb les uniques persones amb les que em sentia realment protegida.

Vaig girar-me i la vaig veure. Em vaig posar una mica nerviós, sobretot per la cara de pomes agres que feia. Va ignorar-me completament.

- Als professors se'ls saluda, senyoreta Black - vaig dir, molt formal, potser una mica massa durament -. Encara que només siguin un any més grans.

Vaig acostar-m'hi una mica, veient com es posava tensa.

- No sé què pensar, de tu, Ursula. De vegades em pregunto què fas aquí, quan hauries de ser amb els teus companys. En altres ocasions em pregunto què fas a Slytherin... - vaig riure per sota el nas; però això no va atenuar l'agressivitat i la sequedat de les meves paraules.

Vaig aixecar una cella al sentir com em recriminava no haver-lo saludat i vaig seguir fent la meva, no sense abans haver respost:

- Ai, les meves disculpes, professor. No em pensava que hagués tornat com a educador. - Vaig dir-li, amb la veu més freda que vaig poder trobar.

I després va dir-me que no sabia què pensar de mi. Really? Bé, s'hauria d'afrontar allò de la millor manera possible.

Amb sequedat i sarcasmes, si n'era possible. Perquè en Bohr era el rei del sarcasme.

- Doncs directament no ho faci, professor Bohr.- Vaig girar-me cap a ell i li vaig dedicar el meu somriure més fals - Companys? Si sóc a la casa que em correspon? Realment ara es preocupa per mi? No em faci riure...!

I vaig girar-me cap a la planta de la qual estava intentant agafar un parell de fulles. Però les mans em tremolaven massa.

Vaig alçar una cella, quan la noia va intentar ser més seca i sarcàstica que jo. Gairebé em poso a riure per la gosadia d'aquella mossa innocent i espantada que tenia al davant.

- No em preocupo per tu, em preocupo pels altres - vaig quedar-me-la mirant -. No diu gaire res de bo, sobre tu, que tinguis les barreres mentals alçades les vint-i-quatre hores al dia. I encara menys que et posis a tremolar com la fulla que tens a les mans.

Vaig clavar la meva mirada en ella.

- Ah, i crec que saps molt bé a què he tornat. Educar sempre ha estat la meva passió - vaig quedar-me-la mirant, gairebé travessant-la, conscient que, en més o menys mesura, la intimidava.

- Doncs no s'hauria de preocupar tant pels altres i vigilar-se més les esquenes, professor. Que tal i com estan els temps ara...

Vaig girar-me cap a ell i vaig creuar-me de braços, alçant una cella.

- I, personalment, crec que hauria de deixar d'intentar colar-se a les ments de les altres persones quan estan a prop seu. Tampoc crec que sigui problema seu saber per quina raó tinc jo l'alarma permanent les 24h...- Vaig clavar-li la mirada, sèria. Però el que va dir de la fulla, era cert. Aquests últims dies, quan se m'acostava algú, començava tota jo a tremolar.

Vaig deixar anar una rialla sarcàstica quan va dir allò d'educar.

- Si, ja, clar. Per això va marxar, no? Per inculcar als seus estimadets alumnes el que era el sentiment de la pèrdua d'un ésser estimat.

- Vigilar-me les esquenes de qui? De tu? - vaig riure -. Si vols atacar-me, prova-ho. Fins i tot em lligaré les mans a l'esquena per donar-te uns segons d'avantatge abans de derrotar-te - vaig fulminar-la amb la mirada -. I sí, que és problema meu. L'Agatha et respectava i et tenia en compte, i jo penso fer el mateix. Per cert, no sabràs res d'ella, oi?

I aleshores va insinuar allò que havia fugit. Vaig alçar una cella, una mica mosca. Com s'atrevia?

- No, vaig marxar per aprendre i millorar - i aleshores ho vaig veure clar -. Si no ho hagués fet, tots seríem morts. Incloent-hi en Sam.

Vaig sospirar. La seva expressió no va variar, però va posar una muralla fèrria a la seva ment, més que de costum, i se li van dilatar les pupil·les.

- Oh, no, de mi no. Jo no sóc el pitjor dels seus problemes, cregui'm. I no l'atacaré. Ara ja em poden enviar a Azkaban, i no vull correr aquest risc.

Va preguntar-me si sabia alguna cosa de l'Agatha. Li havia de dir? Realment l'Agatha hi confiava, en ell. Però jo no. Per el moment.

- Si tant hi confiava en vostè, l'A, li ho podria haver dit. Així no hauria d'estar preguntant-ho a persones que sap que no li donaran una resposta.

Vaig dibuixar un altre somriure sarcàstic a la cara.

- Per tant li haig d'agraïr que hagués marxat, professor? Si hagués rondat vostè per aquí, no ens n'haguessim ni sortir...

I llavors va tocar el tema que em posava més en tensió. En Sam. Què en sabia ell? Hauria pogut llegir alguna cosa en la meva ment ja de per si tancada?

Vaig empassar saliva i vaig concentrar-me en mantenir allunyat aquell noi que feia de professor però que tant sols era un any més gran que jo, de la meva ment.

- Don't you dare... No t'atrebeixis a anomenar-lo tant sols... - Vaig dir en un murmuri. Més per a mi que no pas per a ell.

- T'equivoques d'enemic, Ursula - vaig dir, fent una ganyota, ignorant tot el que la noia havia dit abans -. Jo no li vull cap mal, al Sam. Però em sembla que no tothom pot dir el mateix. A què es deu aquest patiment compulsiu pel noi?

No sabia que hi hagués res malament amb ell. Però la seva reacció m'ho indicava. Sabia que hi estava ficat, en més o menys mesura, activa o passivament. No va respondre.

- No et mereixes res, Ursula. Ets menyspreable... gairebé no m'explico com he arribat a dubtar del teu caràcter Slytherin - vaig fer mitja volta, conscient que l'atac directe després de la menció del noi era un cop dur, i que possiblement es trencaria.

- I com sé quin és el veritable enemic, professor? - vaig dir-li, burleta.- Segons vostè, els slytherins som els enemics. Jo els considerio la meva família.

Vaig alçar una cella. No vaig contestar a les eves altres preguntes.Però no estava preparada per al que em va dir despres. No estava preparada ni psicològica ni físicament.

- I vostè em diu a mi menyspreable? Vostè, que torna tot just després d'haver-se acabat la gran batalla - vaig dir, fent cometes amb els dits- I que espera que tots el rebin amb es braços oberts i li donin les gràcies per haver tornat. Vostè a mi em diu que no em mereixo res quan ni tan sols sap què poseeixo... - em vaig quedar mirant l'esquena del noi, que havia donat mitja volta - Mai menyspreï un Slytherin, senyor Bohr. No sap del que son capaços de fer.

Ric per sota el nas, mentre em giro.

- No he tornat després de la batalla. He tornat abans, en el moment just per fer fora el Kikus. I ho he fet com he pogut, i me n'he sortit, encara que a un alt preu.

La fulmino amb la mirada, posant-me seriós.

- No tens ni idea de què significa fer un sacrifici. Els Slytherin només sabeu sacrificar els altres: per això ets aquí, entre gent que t'odia pel que ets, en comptes de ser al quarter general del Fortin, entre gent que et menysprea pel que no ets - me la miro amb menyspreu, també, jo -. Perquè tu no ets una Slytherin. Ja ho veig, que no. No ets res.

Les tres últimes paraules ressonen a l'hivernacle. Fins i tot jo sóc conscient que m'he passat.

''No ets res''

Les paraules queden flotant a l'aire mentre noto com les llagrimes em pujen als ulls. I se m'humitegen. Començo a tremolar. No se si de rabia, de por, de frustracio, d'impotencia. O pot ser que sigui una barreja de tot.

Giro el cap en direccio a la planta, a la finestra i els meus ulls arriben fins als terrenys que hi ha fora. Empasso saliva. Intento desfer el nus que m'ha quedat a la gola. Em tombo cap a en James i li aguanto la mirada.

- Té alguna altra cosa per dir-me, professor? Vol que li deixi el ganivet o les tisores de podar i aixi acaba amb mi abans...? - però la veu se'm trenca al final de la frase, i dues llagrimes comencen a caure'm galtes avall.

S'ha trencat. Veig com tremola, com es gira cap a mi, com comença a plorar després de donar a entendre que li he fet mal. Assenteixo amb el cap, lentament, quan les primeres llàgrimes rellisquen per la seva galta. L'abraço, lentament, estrenyent-la amistosament contra el meu pit.

- Ho sento... Ho sento... Ja està... - murmuro, mentre sento com plora més i més -. Ho sento... S'ha acabat...

Voldria explicar-li els meus motius, però està massa fràgil. Fins que no em pregunti, no caldrà dir res. Ara cal treure-la del pou... un pou profund en què jo mateix l'he enfonsada.

El meu primer moviment és apartar-lo de mi. Desfer-me de l'abraçada que em reten entre el meu feridor i jo. Però despres me n'adono que m'hi sento protegida. Mes protegida del que no m'he sentit ens aquests ultims mesos.

Estic ferida. Tinc por. Por del que pugui passar, de que no me'n pugui sortir. De perdre en Sam.

Em passo una estona plorant, assumint tot el que m'ha dit en James. Les seves ultimes paraules encara ressonen al meu cap.

M'abraço més fort a ell i arrugo la camisa de noi amb els punys. Segueixo plorant. Enterro la cara al seu pit, i des d'aquelles profnditats i ofegades pels meus sanglots, em surt una unica paraula.

- Per què?

Primer intenta rebutjar l'abraçada, però de seguida s'adona que no li vull cap mal i, mica en mica, s'agafa a mi. Plora durant una estona, però a la fi parla. Pregunta per què.

- Perquè dubtava. No sabia si podia confiar en tu, i no se m'acudia cap altra manera de descobrir-ho - vaig sospirar -. Perquè vull protegir-te, perquè et veig adolorida i trista cada dia.

Tanco els ulls. Sé que m'he passat, m'he passat molt, però també sé que m'he carregat en pocs minuts una fortalesa construïda en anys. I això és bo.

- Però ser simpàtic i preguntar només aconseguiria un comentari borde i una mala mirada. I necessito que siguis sincera, que em consideris un amic i que t'adonis que sóc aquí per ajudar-te.

- I no et valia el que t'havia explicat l'Agatha de mi? O no podies, simplement, deixar que et llegis el pensament? Deixar-me saber que volies? - Li pregunto. No son preguntes exigent, simplement son preguntes que busquen una resposta.

Encara segueixo amb el dolor al pit. Segueixo sentint aquella soledat que m'ha acompanyat durant aquests ultims mesos.

Em separo d'en James i me'l miro amb els ulls envermellits per culpa de les llagrimes que moments abans els havien inundat.

- Dius que vols protegir-me - Ric, sarcastica - No pots protegir-me d'això que li tinc tanta por, James. Estic segura que no sabries com enfrontar-t'hi ni com combatre-ho.

Respiro profundament i empasso saliva. El nus a la gola ja ha marxat, però les ganes de plorar i treure'm el olor de pit encara segueixen aquí.

- Fes-me cas, James.- M'adono que ja no li parlo de vostè, i això se'm fa extrany.- Protegeix-te tu, protegeix als teus amics. Com has dit abans, jo no valc res.

- Perquè sabia que no confiaries en mi... - sospiro, mentre es separa de mi -. Ursula, ja he guanyat una vegada contra el Fortin, i puc tornar-hi.

Vaig somriure-li, intentant tranquil·litzar-la.

- Necessito que m'ho expliquis tot, però. Cada detall. No serveix de res que diguis una vegada i una altra que no em preocupi per tu, perquè seguiré fent-ho. O sigui que explica-m'ho tot, sisplau.

- I com n'estaves tant segur? Podries al menys haver-ho intentat. - Li pregunto, mentre vaig cap a una de les finestres de l'hivernacle i miro fora. Fa sol - Com saps que és d'en Fotin de qui tinc por. Com saps que és ell el que m'està fent la vida impossible. Com n'estàs tant segur?

No m'ha sorprès que sapiga lo d'en Fortin. De fet, ell és el principal i únic causant de tot plegat.

- El que no entenc encara és per què. Per què tot d'una et preocupes per mi, James. Quan ni tan sols ho has fet en aquests darrers 8 anys.

Em tombo cap a ell i me'l miiro. Segueixo preocupada per el que pugui passar. Penso en la possibilitat d'explicar-li tot. Deixar anar tots els sentiments contradictòris que tinc dins meu i poder ser al menys lliure per unes hores i poder tornar a respirar tranquila.

Però en Fortin em va deixar ben clar el que passaria si explicava la nostra conversa a la cova.

- Mira't, Ursula. Ni tan sols confies del tot en mi, per ara - bufo, una mica cansat -. Per això no podia creure que tingués cap alternativa. Pel que fa al Fortin... no ho sabia del cert, en realitat. Però, pitjor que ell, no hi ha gaire res. Per tant m'he posat en el pitjor dels casos: així, o l'encerto o m'enduc una sorpresa agradable.

Me la quedo mirant, en un to reservat i tranquil.

- No ho saps encara, però la única persona a qui no tinc mai en compte sóc jo mateix. Sempre t'he tingut controlada... - se m'escapa una rialleta -. I necessito saber-ho, Ursula. És imprescindible que m'ho expliquis.

- Però com vols que hi confii en tu si el que has fet per intentar apropar-te'm ha sigut trencar-me? - Li pregunto, entre sorpresa i furiosa.

Torço un somriure i me'l miro, de dalt a baix.

- I esperaves que si no hagués estat en Fortin qui em causa aquest malestar et digui qui és?

Llavors em diu que sempre m'ha tingut controlada.

- Crec que no vull saber de quina manera... - Deixo anar, amb un sospir. Em passejo per tot l'hivernacle i em torno a parar davant la finestra.- Perquè tens tanta urgència en saber el que em passa amb en Fortin? Perquè necessites que t'ho expliqui? Que has de jugar als números de la loteria i aquesta història t'ajudarà a decidir-te'n per uns o altres? Perquè és tant imprescindible?

Faig una ganyota, cansat.

- Ursula... Sento haver-ho hagut de fer, però salta a la vista que no estàs bé, i no ho vols admetre. Trencar-te era la única manera que tenia de fer sortir a la llum els teus sentiments...

Me la quedo mirant, mentre es passeja per l'hivernacle. Sé que està malament, però no m'ho vol dir.

- Abans, les teves defenses mai estaven del tot aixecades. Sóc un legerement de molt nivell, i sempre havia estat capaç de trobar alguna fractura en la teva tècnica oclument. No podia veure gran cosa, és clar, però últimament el que es feia més evident era el que senties pel Sam. Té a veure amb ell, oi?

La noia es gira cap a mi, lentament, i em fulmina amb la mirada.

- No sé què et passa, però et puc ajudar. Puc protegir-lo a ell, i puc protegir-te a tu. Però necessito que confiis en mi. Vols saber per què? Doncs perquè sempre m'he preocupat pels altres.

Segueixo caminant amunt i avall per l'hivernacle. Segueixo sense entendre ben bé perquè està capficat en ajudar-me. Llavors em diu que ens pot protegir. Als dos.

Em giro cap a ell i me'l quedo mirant.

- Ah si? I com penses fer-ho, geni? - dic, encara amb la veu trencada.- Si no recordo malament abans has dit que en Fortin és una de les persones més perilloses que coneixes.

Em creuo de braços i empasso saliva, amb dificultat.

- No saps del que és capaç de fer, James.- Vaig cap a ell i me li planto al davant. El miro directament als ulls i faig una ganyota de dolor al recordar aquella nit. - T'amenaça. Sap quins són els teus punts dèbils. Sap com acabar amb tu.- Aixeco els braços al cel i deixo anar un so de desesperació.

Em tombo i torno a anar cap a la finestra. Me'l miro i aconsegueixo torçar un somriure.

- I és clar que tot això és per en Sam. Què pensaves, que estava preocupada per el que els hi pogués passar als professors?

I després de dir la frase, me n'adono que ell també és un professor.

Però ja és massa tard per a retirar-la i em quedo callada, amb una mirada de disculpa als ulls.

L'escolto amb calma, fins que diu allò dels professors i sento una fiblada de dolor i de ràbia. Aleshores, justament aleshores, m'esfondro. Però no sóc una persona qualsevol, i en comptes de rompre a plorar, clavo una puntada de peu a un tamboret i la fulmino amb la mirada.

- Però tu qui t'has pensat que ets?! - crido, emprenyat -. Porto SETMANES protegint-vos sense que ho sàpigues! SETMANES!

Em giro d'esquenes i em mossego la llengua, intentant reprimir-me. No puc deixar-me endur per la ràbia. Però no puc evitar-ho.

- Com t'atreveixes... com t'atreveixes a dir-me que no sé de què és capaç?! A MI! A mi, que he estat al precipici de la mort per tal de protegir-vos d'ell! A mi, que he estat penjant d'un fil entre la bogeria i la raó, per tal de protegir Hogwarts!

Em torno a girar cap a ella. Em tremola el pols de ràbia, i em sagna la boca per la mossegada que m'he propinat a mi mateix abans.

- Mira, Ursula, JO SOL vaig fer-lo fora de Hogwarts. Puc vèncer-lo, estic molt més capacitat per vèncer-lo jo que ningú. O sigui que ni se t'acudeixi tornar a posar en dubte el que puc o no puc fer... - la travesso amb la mirada, amb els ulls envermellits.

Faig una passa enrere, atemorida, quan en James clava una puntada de peu al tamboret. Veig com se m'encara, com aquella simple frase que he dit fa pocs segons, l'encen. Començo a tremolar de por. Per el que pugui arribar a passar... O a fer-me.

- James... Jo... Jo no... - començo a balbucejar, però ell ni tan sols m'escolta.- Ei... Siusplau... James...

Però ell segueix dient-me que ens ha estat protegint, que ell ha estat e que ha fet fora en Fortin del castell. La seva veu se'm fica dins els cap. M'emporto la mà a la butxaca del darrera, on tinc la vareta. Només hi ha una cosa que pugui fer...

- Silentio...

I la seva veu es deixa de sentir a l'hivernacle. Me'l miro, demanant disculpes amb els ulls.

- James, ho sento. No pretenia deixar-ho anar d'aquesta manera. No era la meva intenció.- Aquest cop, les disculpes surten de la meva boca, quasi sense pensar-ho.- I ara et demano que et tranquilitzis. Perdona per haver fet que t'alteressis tant.

Faig un moviment de vareta i torno a sentir el seu esbufeg que m'arriba a les orelles.

- I també et demano que, si vols que t'expliqui el que ha passat, que confiis en mi i que no et prenguis tot el que dic tant personalment, siusplau. - intento fer un mig somriure, sense gaire èxit - I et demano que intentis entendre'm...

Deixo de vociferar quan noto que no puc sentir els meus crits. Entenc el que ha fet i em deixo caure, abatut, a un tamboret. Em tapo la cara amb les mans i esbufego quan sento que torno a tenir veu.

- Ho... ho sento... Tot això... - sospiro -. Ho sento... M'agradaria poder fer més del que faig, però... sempre va una passa per davant...

Remeno el cap i me la miro, amb una ganyota.

- Que així sigui, però, Ursula. Confiança mútua, això és tot el que demano i ofereixo. Sisplau, seu i explica'm què passa...