A vegades el temps empitjora les ferides [Ed]

[OFF: Seps, arribem tard de nou. Però això és de farà unes dues setmanes i mitja, ok? n.n]


Feia molt de fred per ser Setmana Santa. el cel estava ennuvolat, i amenaçava amb xim xim. Però no m'importava. Estava farta de quedar-me a dintre... Necessitava prendre l'aire.

Vaig sospirar. Era idiota, simplement. amb els ulls tancats, vaig recordar quan l'Ed s'havia despertat... Era al seu costat, però no m'havia sortit res més que unes poques llàgrimes de felicitat. M'havia assegurat que tot li funcionava relativament bé, i, en avisar l'infermer en cap, s'havien adonat que portava masses hores sense dormir i em van enviar a descansar a la meva habitació. No havia tingut temps ni de fer-li un petó... Ni tan sols de dir-li adéu.

I després no havia sigut capaç de tornar. No havia sigut capaç d'anar enlloc. Ja en feia gairebé dues setmanes, de la batalla, i no havia ni parlat amb ell.

En realitat, estava confusa. l'últim que recordava de la batalla era aquell petó. Després... Negre. No recordava res fins que l'Allie i la Sam em varen portar amb el seu cos inconscient. Ningú em volia dir què havia passat. Per què?

Vaig sospirar, agafant una pedra plana de la vora del llac i llençant-la, intentant deixar anar la ment. Un bot. Vaig sospirar; normalment tampoc no n'aconseguia gaires més.

Vaig aixecar la mirada, encara sense saber ben bé què feia, i va ser llavors quan la meva mirada es va clavar en el noi ros que hi havia sobre el pont. Ell també m'havia vist... Resignada, vaig avançar lentament cap on era ell.

- Ed... Hola.

No tenia res que fer, no m’apetia fer res, havia passejat pel castell, però havia acabat cansant-me. Havia pensant en anar a volar, però en el moment d’agafar la granera se me llevaven les ganes. Els llibres m’ajudaven, però sols unes hores, després també ho avorria. Ja me trobava molt millor, si més no ja no em feia mal res. Les ferides es curaven...si més no...Però no podia deixar de donar-li voltes al tema, em va besar, recordava perfectament que va dir que no ho faria fins que estiguera preparada...i no creia que ho estiguera en aquell moment, aleshores perquè ho va fer? Ho estava de veritat? Ho feia sols per protegir-me?
No l’havia vist des del dia de la infermeria, quan la varen fer marxar, m’evitava? O simplement no ens trobavem al passadis?

- Per què les coses són tan complicades!- cridí per mi mateix tirant una pedra al llac.

Aleshores la vaig sentir, i es va apropar cap a mi.

- Hola...esquirolet.- vaig deixar-li un lloc al meu costat.

"Ets forta. Ets forta, Erin, ara ho ets..."

Estava torbada, sense saber què fer ni com reaccionar. Feia només unes setmanes tenia una confiança enorme amb el noi que tenia davant. Ara... Em feia por la seva reacció. Em feia por veure la decepció en els seus ulls. Em feia por que allò s'hagués acabat simplement perquè jo havia estat idiota.

Vaig tancar els ulls i vaig inspirar fons, intentant calmar-me.

- Puc...? - vaig preguntar assenyalant la barana.

Ell va assentir, i vaig enfilar-m'hi amb esforç. I, en aquell moment, vaig agafar tot el meu coratge i el vaig mirar als ulls.

- Ed, sento moltíssim haver-te estat evitant...

Vaig esperar que es sentarà.

- Aleshores has estat evitant-me? Pensava que simplement no coincidiem al passadis…si més no no volia pensar eixa opció.

Vaig apartar-li un floc de cabell de la cara.

- I per què? He fet alguna cosa malament? Perquè no...no crec...aleshores per què m’evites? Te que vore amb el bes?

- Ed...

Intentant no plorar, vaig agafar-li suaument la mà amb què em tocava els cabells amb totes dues mans i vaig fer-l'hi un petó dolç.

- Té a veure amb el petó, i amb el fet que el següent que recordo després d'aquell petó és al meu n... a tu estirat al terra, mig mort. Ningú m'ha volgut dir què ha passat. Jo volia venjar la meva amiga, però és que ni tan sols sé qui l'ha matada! No sé què passa, Edgar, no recordo ni tan sols per què et vaig fer aquell petó. Jo... Necessito saber-les, totes aquestes coses... però, per l'altra banda, no m'atreveixo a sentir-les.

Vaig deixar-li anar la mà, dolguda, i vaig arronsar les cames, abraçant-m'hi.


- Sé que he obrat malament però... No sabia què fer. Però, amb informació o sense, el que ja no podia fer era seguir evitant-te d'aquesta manera. No era just per tu, i... I em feia massa mal.

- Et podria explicar el que va passar, però conec la teua reacció. Tot i a mi si m’haguera passat a mi també m’agradaria saber-ho. Jo et vaig deixar inconscient, i vaig anar a buscar-la. No et pensava deixar anar a tu, tu volies anar a venjar-la, i no permetria que et fera res. Recorde el que vares dir, quan estigueres preparada, no se si ho estaves, però em vares besar. El teu bes fou el meu últim pensament abans de desmaiar-me - vaig tirar una pedra al riu.- No, no és just per mi, però jo tampoc et vaig anar a buscar i saps per què? Perquè no sabia que et passava, pot ser necesitaves temps...per pensar-ho. Dis-me...

Vaig girar-me mirant-la, vaig agafar-la de la mà.

- Ara ja ho saps.

- Que tu què?

Vaig retirar-l'hi la mà de cop i me'n vaig separar uns centímetres, espantada. Com havia pogut fer allò?

- Edgar... Jo... Jo...

Vaig respirar fons. "Estigues calmada..."

- Tu saps el pànic que vaig sentir quan em van despertar enmig d'un munt de cadàvers i em van dir que estaves malferit i potser no sobrevivies? - vaig exclamar, ignorant el fet de que allò era qualsevol cosa menys estar calmada - Tu saps què va ser estar al costat d'un munt de gent patint per tu? Què va ser cuidar-te durant hores, sense saber mai si seria suficient perquè et recuperéssis? Saps què seria, un món sense tu!? HO SAPS!? - Me'l vaig mirar, ignorant les llàgrimes que ja em queien galtes avall - Doncs si ho saps, m'has de prometre que mai més tornaràs a fer això!!


Vaig arronsar les cames i m'hi vaig abraçar, girant la cara i deixant de mirar-lo.

- Agraeixo el que vas fer, però hi ha massa gent que et necessita aquí. - vaig murmurar, encara contrariada - Mai més les deixis a la seva mercè... Siusplau - vaig acabar amb un xiu xiu, suplicant. Tots dos sabíem que aquella última frase anava sobretot per mi. Però quan pensava en aquella estona on no sabia si se'n sortiria... feia massa mal.

Vaig enfonsar el cap entre les cames.

- I per cert... Aquell petó era real.

- Oh, clar havia de deixar que tu anares a per ella! Havia de vore com t'atacava, com queies i com pot ser no sobrevivies, volies que jo et deixara anar, aixi com si res? Mentres mirava?- vaig alçar-me del pont i vaig quedar-me de peu, mirant-la.- Doncs t'equivoques molt Erin, si penses que ho haguera fet, perque no penedisc de res, no et pensava deixar anar a la...a la, no hagueres pogut fer res, i per aquest motiu vaig fer o jo, que més donava el que em passara a mi mentres tu estigueres bé? Que més dona que jo caiguera mentres tu estigueres sana i estalvia?

Vaig apropar-me i vaig netejar-li les llagrimes amb suavitat.

- T'estime Erin, i no pots dir-me que no ho torne a fer, perque ho faria de nou si fent-ho tu no reps cap mal.- va dir que fou real.- Gracies.

Vaig escoltar amb els ulls atònits tot el que em va dir. Estava espantada de la seva reacció, però, a la vegada... ho entenia tant...

Se'm va apropar, i tot i que en aquell moment estava aterroritzada, vaig deixar que em netegés les llàgrimes. Vaig mirar-lo als ulls, mossegant-me el llavi inferior. I llavors ja no em vaig poder contenir.

- Això també és real - va ser l'únic que vaig dir abans d'agafar-li el rostre amb totes dues mans i apropar-lo a mi, fonent-m'hi en un petó, si no igual, millor que l'últim.

Aleshores abans de que diguera res, em va besar. Primerament vaig quedar-me sorprés, pero vaig correspondre-li.
El que sentia en aquell moment...no ho podia explicar. Era molt millor que el que em va fer el primer cop. Era...unic.
Me la vaig mirar somrient.

- T'estime esquirolet, moltissim.- vaig abraçar-la.- No ho oblides.

Vaig abraçar-me fort a ell, i vaig recolzar el cap sobre la seva espatlla.

- Jo també.

Me'n vaig separar uns segons, mirant-lo als ulls. Em sentia culpable.

- Sento molt haver-me enfadat abans... No volia que em sortís tot així. - Me'l vaig mirar, mossegant-me el llavi - Em perdones?

- No passa res, és una reacció normal, bé, comprensible, si més no.- vaig dir somrient.

Vaig agafar-li la ma.

- I tu ho comprens, oi? Per tant, ho deixem com arreglat.

Vaig sentar-me de nou al seu costat.

- Arreglat - vaig fer, mirant com s'asseia al meu costat.

Vaig tancar els ulls uns segons, somrient. Per fi tot havia tornat a la calma. Podia respirar tranquil·la, perquè el tornava a tenir al meu costat.

- I què, què has estat fent aquests dies? Vull saber què m'he perdut - vaig dir rient.

- Què que t'has perdut...? Doncs...No molt, he anat a Àfrica a salvar uns lleons, he fet peses, he construit una habitació...hhmm...i també he fet coses normals com els deures i entrenar, i eixes coses.- vaig dir rient.

Vaig girar-me mirant-la.

- I tu? Alguna cosa important en aquestes dues setmanes?

- Oooh - vaig deixar anar, fent-me la impressionada - ja veig que has estat ocupat, salvant lleons i construïnt habitacions... No hauràs tingut molt de temps per trobar-me a faltar, no? - vaig dir, burleta - Doncs jo ara em sentiré malament dient-te el que he estat fent jo, sonarà massa poc important comparat amb això teu, però he estat senzillament a la Sala de la Necessitat. Diguem que he hagut d'ampliar els armaris... - vaig dir rient, pensant en quan vaig veure que començaven a no cabre-m'hi les coses, allà dintre - I també hi he fet alguns canvis. L'he posada més maca - vaig dir, somrient.

- No cregues, per mi tu ets més important. Lleons? Arreglar habitacions? Baah...tu sempre estas per davant.- vaig dir somrient.

Vaig tirar una pedra al riu.

- I aleshores quant entre vore més armaris? Es pot passar o s'ha convertit en un laberint?- vaig dir rient.- Podries anar classificant-los, com en les biblioteques o posar lletres, en plan seccions. I després en una llista escriure el que hi ha en cada armari.- vaig dir.- Si vols et puc ajudar.- la vaig mirar somrient.

Vaig riure.

- Doncs primer de tot he ampliat l'habitació - vaig dir - Ara és encara més gegantesca. I li he afegit un bany i una habitacioneta, perquè l'altre dia m'hi vaig quedar fins massa tard i no vaig poder tornar a la Sala Comuna a temps. I he pintat.

Vaig somriure.

- He tret les floretes de les parets - vaig dir, rient - ara que compartim l'habitació, vaig pensar que les flors roses havien de marxar. Ara és d'un color crema, una mica ataronjat. Crec que t'agradarà - vaig dir, amb un somriure.

Vaig quedar-me uns segons callada, pensativa.

- Però és veritat que encara queden moltes coses per fer - vaig dir - si vols ajudar-me, endavant - vaig somriure.

- Comparat amb el que fet jo, el que has fet tu és molt més interesant. Ja no estan les flores roses?! – vaig aplaudir rient.- Oh, bé, ara són taronjes, és un pas esquirolet, és un pas.- se me va quedar mirant i vaig començar a riure.- Però no és un laberint? Podriem muntar un laberint, et dic jo que no costa res amb tant d’armari. Doncs podriem posar més quadres d’aquells nostres, i una despensa amb menjar...

Aquella sala acabaria pareixent més una casa que una habitació, però que més donava?

- Però en el fons sempre serà la teua sala, jo en un petit quadrat me conforme, no et vuic robar el teu espai.- vaig dir somrient.

Vaig riure.

- Aah, vale, o sigui que si amb un petit quadrat et conformes, et compro una caixa de sorra i allà ja fas vida, eh? - vaig dir rient - Molaria, series el gat que mai he tingut. Tot i que no li faries gaire gràcia a l'Edwin - vaig dir rient, pensant en el meu gosset.

Em vaig quedar uns segons callada, pensant.

- Per cert... Tu coneixes l'Edwin? - vaig dir - Pot ser que no l'hagis vist mai? o.ô

- Aixi que un gat, no se, a l’Ewen no li faria gracia tindre un gat com a Company, simplement pel fet que es creu superior als gats. Però si vols un gat, bé, que li farem, et comprare un peluix.- em va preguntar si havia vist l’Edwin.- El teu gos? Clar, bé, no oficialment, però si que l’he vist per ahí corrent. És molt gelos? Hauria d’anar amb compte amb ell quant estiga amb tu?- vaig preguntar rient.

Vaig riure amb el que deia.

- Que va - vaig dir, rient - Si és un amor. Li encanta perdre's pel castell i deixar que a mi m'agafi un atac de cor mentre s'adorm tranquil·lament sota alguna gàrgola - vaig fer aixecant els ulls al cel.

Vaig somriure.

- Doncs algun dia us presentaré. Tot i que... - vaig rectificar, sentint-me idiota per no haver-hi caigut abans - recordes que és negre, oi?

- Jo et puc presentar a l'Ewen, tot i que es bastant independent i mai se per on para, desapareix i apareix al cap dels dies. Li dire a l'Edwin que et deixe una nota abans de marxar, no voldria que et donara algo.- vaig dir rient.

Vaig quedar-me pensant, era negre?

- No, no ho recordava, però bé..- era un gos, no una manta, pot ser...- El color negre el suporte, sino no podria estar amb tu.- vaig dir senyalant el seu uniforme.- Recorda que es posar-me'l el que no puc.

Vaig fer un somriure.

- Saps? potser podria ser un bon exercici - vaig fer - te'l presento, i veiem com us porteu. podria ser molt divertit! - vaig fer, somrient.

Vaig riure.

- Tinc ganes de que vegis la Sala de la Necessitat. Vull que em diguis si t'agrada. - vaig fer un somriure.

- Doncs per mi perfecte, aixi el podre saludar.

Agafant-li la mà, vaig començar a fer-li pesigolles, amb suavitat.

- Si abans estava genial, i ho feies tu, si ara esta arreglada i continues fent-ho tu, estarà més genial, aixi que no et preocupes.

- Gràcies.

Vaig somriure, dolça, i vaig recolzar el cap a la seva espatlla. S'estava bé. Gràcies a Déu, en aquell moment sentia una pau que no m'havia arribat en dues setmanes.

- M'alegro molt que estiguem bé. - vaig dir, tancant els ulls - Estem bé, no?