Curant les ferides obertes

Vaig entrar a la infermeria, amb la cara plena de sang i coixejant. Quina ràbia que em feia, aquell tio. El molt cabró havia anat a putejar.

- Hi ha algú...? - vaig murmurar, mentre m'asseia a un llit, panteixant.

Vaig tancar els ulls un moment. La Bi em tallaria els ous si s'assabentava que ens havíem barallat; ella havia dit que volia que ens portéssim bé. No sabia si era pitjor per mi, perquè ens coneixíem poc i m'havia barallat amb el seu noviet, o si més aviat era dolent per ell precisament per això.
"Definitivament, aquell fill de puta no fa per la Bianca..."

Vaig entrar a la infermeria, mig ajupit pel mal de les costelles. Com suposava, ell ja hi era allà. Vaig dedicar-li una mala mirada i vaig deixar la guitarra a un costat, ja que no havia pasat per la sala comuna al final. Sense dir res ni esperar res em vaig deixar caure a un dels llits que hi havien, despreocupat i sense comentar res. Esperava que l'infermer vingués tan aviat com pogués, ja que el braç em feia molt de mal i les costelles em feien apretar la mandíbula.

M’havia pasta la nit tossint, i em feia una mica de mal el coll. I una persona com jo, que dedicava tres quarts de la seva vida a la música i al cant, estava acostumada a una infusió o un medicament a la mínima que notava un petit indici de molèstia a la gola.
Vaig baixar a la infermeria, i vaig obrir la porta, tota contenta, jo, amb el meu característic somriure a la boca. Un somriure, però, que va marxar de seguida en veure en Bruno assegut a una camilla, amb una expressió de dolor a la cara que tirava d’esquenes.

- Bruno! – vaig exclamar, anant cap a ell.

Però a una altra camilla, ara que havia entrat del tot a la sala, vaig veure en Matt, que no feia bona cara, tampoc.

- Matt!

Vaig obrir i tancar la boca unes quantes vegades, incapaç de dir res... Perquè no entenia res. Vaig tancar els ulls, vaig respirar fons, i vaig parlar:

- Què us ha passat, nois?

- Que què ha passat...? QUE QUÈ HA PASSAT?! - vaig exclamar-me.

De la ràbia que portava acumulada vaig voler aixecar-me i tornar a fotre-li un gec d'hòsties a aquell malparit; però quan vaig voler moure el genoll vaig notar una forta fiblada de dolor que em va fer caure d'esquena, immòbil, al llit.

- Maleït Ventigmila...

-Hòstia Sheen para de moure't que al final et faràs més mal.

Vaig mirar a la Bi i vaig alçar les espatlles. Vaig evitar una ganyota de dolor.

-Ha passat que pel que es veu es veritat que els Sly no caiem força bé als Gryffindors.- Vaig dir, mirant el Sheen.- Com em vares dir l'altre dia.

Vaig fer-li un intent de somriure.

-No et preocupis, crec que tinc unes costelles trencades i el braç també, però estic bé.

Vaig observar al Matt mentre parlava, i vaig fer un gest de preocupació quan vaig veure que no es podia aixecar. Llavors vaig dirigir la mirada cap al Bruno, que em va explicar una altra versió. Va dir que no em preocupés. Ha.

- Que no em preocupi? QUE NO EM PREOCUPI? Joder, nois, creieu que és normal? Matt, més et val dir-me que no li has trencat tu el braç i les costelles...

Vaig girar-me cap al Bruno, encarant-lo.

- I a tu més et val dir-me que no li has fet tu el mal.

Vaig seure en una camilla, quedant al mig dels dos, i vaig fregar-me els ulls.

- Què teniu... Cinc anys?

- Ja, és clar - vaig fulminar-lo amb la mirada -. També sóc jo el que es feia el gallet perquè té diners i el que anava de sobrat amb la seva guitarra...

Llavors vaig girar-me cap a la Bianca, que va fer cara d'anar a donar-nos llargues i deixar anar un sermó.

- ENCARA M'HE QUEDAT CURT, TRENCANT-LI UN BRAÇ I UN PARELL DE COSTELLES! - vaig exclamar-me, intentant desfogar-me.

-PERDONA? DE QUÈ COI PARLES?- Vaig mirar a la Bianca, ofés.- S'ho està inventant tot!! Jo només vaig anar amb la meva guitarra- vaig senyalar la guitarra.- I ell va estava allà al costat. Em parlat una mica i de cop m'ha donat un cop de puny a la cara!

Vaig mirar com el Sheen em cridava.

-DEIXA D'INTENTAR QUEDAR D'INNOCENT, SHEEN!

Vaig mirar a la Bianca i em vagi tranquil·litzar.

-Perdona, Bi, no m'he pogut estar. No parlo més si no vols, no li crido, si no vols. M'he comportat com un nen de cinc anys. Seré el més madur i em disculparé. Perdona, Sheen, per els cops de puny que t'he donat per defensarme

- SI TAN GALLET ETS QUE ET PENSES QUE POTS MENTIR AIXÍ, DEMOSTRA-HO!

Acte seguit, vaig treure la vareta de la jaqueta, i un petit flascó.

- Memorum pensive - un filament platejat, el record d'aquella tarda, va sortir de la punta de la vareta ficant-se dins del flascó -. Això n'és la prova... Que et dóni ell el seu record, si realment és tan bon noi, I NO EL FILLDEPUTA QUE M'HA DEMOSTRAT SER!

Acte seguit, vaig tapar el flascó i vaig deixar-lo sobre la tauleta.

- PAREU DE BARALLAR-VOS, HÒSTIA PUTA!!! - vaig cridar, enrabiada.

Vaig agafar el flascó de sobre la taula, on l'havia deixat el Matt, i me'l vaig guardar a la butxaca. Vaig girar-me cap al Bruno, i vaig dir, severa i tranquil·litzadora a la vegada:

- Va, Bruno. Ja has demanat perdó. Si donant-me el record podeu arreglar això, millor que millor. L'última cosa que vull és que us quedeu barallats... - les últimes paraules ja eren un simple murmur.

Vaig voler creuar els braços, pero el mal del braç em va fer fer una ganyota. Vaig mirar a la Bi, i amb una tristesa ben visible a la cara li vaig dir.

-Em fa mal aquesta falta de comfiança, Bi. El creus més a ell que a mi, que ens coneixem de tota la vida?

Vaig dur la vareta al meu cap.

-Memorum pensive

Un record, el meu record, va anar a la meva vareta. El que cap dels dos sabien, era que jo feia molt de temps que havia ccomençat a alterar records. Vaig començar quan tenia dotze anys, i vaig trencar el gerro del saló. El meu pare, enfurismat, m'havia demanat que havia passat. Li vaig explicar que el gos de la familia s'havia ensopegat amb la taula i el gerro havia caigut. Va demanar-me el record i jo em vaig negar, així que quan em va apuntar al cap vaig tancar els ulls i vaig convèncer-me a mi mateix de que el que havia dit era real. Tant, que el record va sortir com jo pensava.

I això havia era el que havia fet quan havia tret el record. Era el record d'un noi simpàtic, tranquil, que havia anat a tocar al camp de quidditch la cançó que havia fet la seva enamorada sense ell. S'havia trobat amb un noi i havien parlat, tranquil·lament, fins que ell havia vist que era d'Slytherin i li havia donat un cop de puny a la cara, cridant-li que no havia d'haver vingut mai d'Italia.

La baralla la vaig fer com havia estat.

Vaig dur la meva mà a la butxaca i vaig treure trossets de vidre. Vaig aixecar-los.

-Ho sento, Sheen, em podries donar un potet? el meu s'ha trencat quan m'has trencat les costelles, crec.- vaig mirar-lo, tranquil. Encara amb aquell rastre de tristesa per que la Bianca no confiés en mi.

Havia tardat prou temps en extreure el record; suficient com per aixecar sospites, almenys en mi. I aquell noi feia cara de tenir aquell tipus d'as amagat a la màniga: segur que havia alterat el record.
Així i tot, i conscient que la jugada no m'havia sortit tan bé com jo hauria volgut, vaig treure un flascó i vaig allargar-li a la Bianca.

- I si, tot i el record, no em creus, fes servir veritasèrum. És màgicament impossible eludir els efectes d'una poció... - vaig fulminar el jove Slytherin amb la mirada, irat.

Vaig sospirar. Vaig agafar el record del Matt amb una mà, el del Bruno amb l'altra, i me'ls vaig mirar.
Clavant els meus ulls en els del Bruno, després en els del Matt, vaig deixar caure els dos potets a terra, que es van esmicolar. Els records es van esfumar en l'aire. Com si mai haguéssin existit. Perquè em feia mal a mi el que havia passat entre ells. Perquè eren les dues persones que significaven més per mi en aquella escola. I es barallaven entre ells. De puta mare, tu.

Sense dir res, vaig mirar-me'ls un altre cop als dos, i vaig sortir de la Infermeria, deixant els trossets de vidre al lloc on havia estat.


[Surto del tema]

Em va fer mal, veure a la Bianca així. Veia que patia. I tot per culpa de l'imbécil del Sheen. Vaig sentir que em feia mal al pit, i seguramet es va veure a l'exterior. Vaig fer un gruny i vaig jeure del tot al llit. No volia parlar amb el Gryffindor ni volia parlar amb ningú. Ara no estava d'humor, i, segurament, no ho estaria en un temps. Més o menys, fins que la Bianca estigués millor.

Per que la meva raó d'estar aqui, allà, o a l'altre es per ella, i si ella està trista, jo també.

Vaig ignorar el gruny del Slytherin i em vaig estirar, respirant amb dificultat. Aquell infermer estava tardant molt...

Vaig tancar els ulls i vaig posar-me a pensar. Em sabia greu per la Bianca, però... a més d'arrogant i vacil·lant, aquell cabró era un fals i un hipòcrita. No pensava permetre que em carreguessin les culpes a mi quan era ell el que m'havia provocat.

Estava acabant de preparar una pocio que requeria la màxima atenció quan va entrar el primer noi, bé, s'hauria d'esperar, després vaig sentir entrar a una segona persona i encara a una tercera, Déu Meu, seria un dia mogudet pel que semblava.

Vaig sentir com s'escridassaven els uns als altre sense realment sentir el que és deien, mentre afegia els ultims ingredients a la poció.
Un cop vaig haber acabat em vaig aixecar i em vaig dirigir a la sala contigua on em vaig trobar amb dos Gryffindor i un Slytherin.

- A veure, que son aquests crits?.- vaig inquirir fulminant als nois amb la mirada.- La infermeria és un lloc de descans.