Conversa seriosa [Thomas]

Li havia enviat una nota al Thomas, podia haver-li-ho dit en persona, però no me veia amb forçes, necesitava parlar amb ell però no podia dir-li ho a la cara, podia dir que no. L’havia citat al llac...el llac fou el primer lloc on haviem estat els dos sols, aquella tarda...havia sigut la millor de la meua vida. Duia posada la seua jaqueta, la que m’havia deixat quan tenia fred. Havia agafat la guitarra, ultimament la tocava molt, feia anys que no ho feia, abans no podia, ara la necesitava.
Vindria? Pot ser no, i si no venia ho entendria, tenia motius per no vindre després del que li havia fet. Esperaria una hora, i si no venia marxaria.

Yes I'm lonely wanna die
Yes I'm lonely wanna die
If I ain't dead already
Ooh, girl you know the reason why

Massa depresiva, o massa animada depen com la veieres.

I look at you all see the love there that's sleeping
While my guitar gently weeps
I look at the floor and I see it need sweeping
Still my guitar gently weeps


I don't know how you were diverted
you were perverted too
I don't know how you were inverted
no one alerted you


Molt bé Sam, tu canta cançons tristes abans de la tempesta..

M'havia arribat una nota de la Sam, per veure'ns al llac i... parlar seriosament. Es podia dir que no ens haviem vist des de...

Tenia por, un mal pressentiment. Semblava que hagués estat evitant a les persones que ens importava.

Vaig anar caminant sense pressa cap al llac. En certa manera necessitava veure-la, però a la vegada... ho temia.

Una veu que cantava al ritme d'una guitarra em va arribar de no gaire lluny. Era ella.


I don't know how you were inverted
no one alerted you

Vaig assentar-me sense dir res al seu costat, fins que va girar el cap per mirar-me. Només un moment. Vaig respondre-la amb un mig somriure, trist.

Aleshores va arribar i es va seure al meu costat. El seu somriure, trist, la seua cara..Cap dels dos deia res, vaig deixar la guitarra a un costat. Com començar? Com demanar-li perdó per tot?
Primer, mirar-lo a la cara...saber com estava.

- Com...com estas? Les ferides van millor?- però no me vaig apropar a ell, no el vaig besar...sols vaig girar-me mirant-lo als ulls, aquells ulls on tants cops me perdia.

Ningú trencava el gel. Un sil·lenci s'havia instal·lat entre nosaltres i semblava no voler marxar. Almenys fins que...

-Sí... ja està tot bé. Tinc alguns blaus i cicatrius, però a no ser que faci res bèstia no em fa mal res... -No vaig aixecar els ulls del terra fins llavors.-I tu? Estas bé? Fa molts dies que no...-vaig deixar la frase inacabada, pensant que potser hauria d'haver callat. Em va mirar als ulls, just quan jo mirava als d'ella. Era com... si em poguéssin parlar, però jo malauradament no els dexifrava. -Vas fer molt bona feina, quan es va haver acabat la batalla. Gràcies.

- Doncs...doncs has d’anar amb molt de compte, no entrenar i coses per l’estil.

Va dir que feia dies que no ens veiem, el vaig mirar, com dir-li...com dir-li que l’havien atacat per la meua culpa?

- Pot ser després, però no durant la batalla...- [i]ara, fes-ho ara Sam.[i]- ho sent moltissim, ho sent moltissim. Et varen atacar per la meua culpa. Estava lluitant amb el Ventigmila i et va atacar per l’esquena per fer-me mal a mi, fou culpa meua...Et va tirar un sectusempra, no el vaig poder parar...em va mirar i va dir que sabia com fer-me mal, com distraure’m i mentres somreia et va atacar, tant a tu com a la Lils...no vaig poder parar-los...el vaig fer caure després, però el deuria d’haver fet caure abans, deuria d’haver fet que l’encanteri me tocara a mi, no a vosaltres... per fer-me mal a mi, et varen fer mal per la meua culpa...ho sent moltissim.

Vaig abaixar la mirada cap a la gespa, sempre tot era culpa meua...per què jo?

- Sempre és culpa meua, jo...sempre passa tot per la meua culpa, crec que mai... Seria preferible que haguera caigut jo, menys problemes. Haguera estat millor que...que...- no podia dir-ho, no podia.

-Shht! -vaig fer-li, posant-li un dit davant els llavis.-No... no puc sentir que et tiris les culpes, perquè res d'allò va ser culpa teva.

Vaig intentar somriure una mica. No sabia què m'havia passat, i tot i que em va sorprendre, tampoc em va venir tan de nou.

-Era allà perquè volia fer alguna cosa per ajudar, per tant, la culpa en certa part va ser meva, pel simple fet de ser-hi. M'ho vaig buscar jo mateix. Però és el que havia de fer i no m'en penedeixo gens. Ho tornaria a repetir. I llavors, ell en té l'altre part de la culpa. Va ser ell que em va atacar. Hi ha gent que ataca per l'esquena, que ho fa per fer mal... i siusplau, que et quedi clar que tu no en vas tenir la culpa. Ni del que em va passar a mi, ni del que li va passa a la Lils ni a ningú. Vas tenir un gran paper, i va ser immillorable.

Vaig mirar al terra, abraçant-me els genolls amb els braços.

-I saps què?-vaig remenar el cap.- En certa manera estic feliç que m'escollís a mi entre una de les seves víctimes... perquè això vol dir que sóc important a la teva vida. I és el millor que m'ha pogut passar mai. Per tant, siusplau, no hi pensis. No ho diguis. Que ni se't passi pel cap això que estaves a punt de dir. Perquè si et passés alguna cosa a tu... no podria ensortir-me'n. Ets... tot el que necessito per tirar endevant, i si mai marxéssis de la meva vida... preferiria anar-me'n jo abans, perquè seria el pitjor que em podria passar.

Vaig acostar-m'hi i la vaig abraçar. Sentir-la entre els meus braços m'omplia. L'havia trobat a faltar.

-Siusplau Sam, no estiguis així... això em fa més mal que cap altre cosa.

Vaig deixar que m'abraçara, amb el Thomas era més complicat que amb la Lils.

- Pero no sols et va fer mal a tu, o feia per fer-me mal a mi, ho has de compendre. Vale, el és el principal culpable perque et va atacar, pero jo també tinc part de culpa, perque et va elegir, perque sap que t'estime massa, perque sap com fer-me mal.- espera, com que feliç? Doncs a mi aixo no me feia feliç!.- Feliç? Ets important per mi, ho ets moltissim, moriria per tu. Pero t'han fet mal per la meua culpa. I aixo no m'ho puc perdonar mai.

Vaig posar-me a arrancar la gespa sense mirar-lo.

- Entenc que no me perdones, ho sent...ho sent moltissim. No...no et vuic fer mal. Pero és millor que...que

No, no volia, no podia ni dir-ho, perque costava tant? L'estimava i quant estimes algu et preocupes per ell i fas tot el possible perque no li fasen mal, pero no m'agradava eixa opció, la Lils i jo no parlavem, el Thomas...no, el Thomas no...pero tot i aixi.

Havia parlat massa.

-No, felic no, i esclar que no! Pero el fet de ser important per tu,doncs...

Vaig remenar el cap. Veia que no me'n sortiria pas. Quan li entrava una cosa al cap...

- I no, no et perdono perque no hi ha res a perdonar-te. Per mi, no has fet res de que t'hagis de sentir culpable...

Feia mala cara... Alguna n'hi passava...

-Ei... No m'agrada veure't aixi... Aixo ens ha amargat la vida, oi?-vaig demanar-me a mi mateix, mirant el terra.

Era com si...

- No, jo t'entenc, se al que te refereixes, pero...Per tu no, pero per mi si...com vols que me perdone? Saps perque no dorc per la nit? Massa coses, massa...no puc, soc incapaç.- vaig agafar-li el braç i vaig mirar-li les ferides.- Ho veus? Et quedara cicatriu...jo..jo..

No volia que ell es sentira malament! Ell no...

- No ho se...no vuic, no puc estar sense tu. Soc una avariciosa...deuria, no se que fer...no se que fer...

-Pero, pero... No es culpa teva. Aquestes cicatrius quedaran dissimulades, i tot i aixi quan les vegi no et culpare a tu. Ni.molt menys! Tu no vas ser qui em va llancar l'encanteri ni vas fer res per provocar-ho. No n'ets la culpable... Que he de fer perque ho vegis?

Vaig arrepenjaf la cara a les mans, tapant-me els ulls.

-Que... Que vols dir zm que nk saps que fer? -vaig demanar en certa manwra tement una possible resposta.

- No has de fer res.

Vaig alçar la cara, deixant la gespa i mirant-lo a ell, pero s'havia tapat la cara amb els ulls, vaig vore que les orelles les tenia puntiagudes cap per avall...noo, sabia que significava aixo, no volia...

- Crec que ja saps que vuic dir.- vaig agafar-li les mans.- Pero no vuic.- aleshores vaig abraçar-lo.- T'estime, t'estime...- veus? No pots. Fas ben fet, Ben fet? No ho sabia...Pero no el podia deixar. Dis-me avariciosa, pero no podia.- Jo...jo

No...

-Vol dir aixo que...

No podia imaginar-me que seria de mi sense ella. I es que no seria res, jo.

- Diga'm que tot aixo es un malson... Siusplau.. -vaig mirar-la als ulls.- O almenys dona'm una rao bona per la que t'hagi de deuxar marxar... Perque no... No vull, no puc... Signifiques massa per mi com per poder-te deixar marxar.. Veure com r'escoles pels meus dits, com...

Era el mes important que tenia i l'estava perdent...

- T'estimo.

Vaig aixecar el cap, esperant que digues alguna cosa mes, que era una broma, o que... Els ulls em coien, pero m'havia d'aguantar, no volia que em veigues.

Vaig mirar-li els ulls, era malvada, veus? Culpa meua.

- No, no vuic. No vuic que me deixes marxar, no vuic marxar...pero hi ha una altra eixida? Si hi ha una altra... Et penses que per mi no signifiques res...donaria la meua vida per tu. Veus? Haguera sigut millor que haguera mort a la batalla.


Vaig alçar-me, vaig girar mirant el castell..no podia marxar, no sense solucionar-ho...I les llagrimes amenaçaven en eixir, vaig girar-me i vaig abraçar-me a ell, amagant el cap en el seu muscle. No ho faria, arrastraria amb la culpa, per dins, en silenci.

- Ho sent...no vuic estar sense tu. La meua vida sense tu...aquestes setmanes han sigut horribles, si la meua vida haguera de ser sempre igual no ho suportaria, abans preferiria morir.

-Dons si no vols marxar no te'n vagis... Jo... No vull.

Vaig posar la meva ma sobre la seva suaument.

-Pero no ho veus que si tu haguessis -vaig respirar fondo un moment-mort jo no hagues pogut continuar visquent? No te'n vagis, siusplau.

Li suplicava, i donaria qualsevol cosa perque res d'allo no hagues passat.

Em va abracar i vaig notar que ja no podia suportar-ho me que en qualsevol moment em comencarien a caure les llagrimes.. Vaig tancar els ulls i vaig intentar pensar en els millors moments que haviem passat.

-Doncs si no vols... No cal que ho estiguem de separats..- vaig dir amb un bri d'esperanca a la veu.-Jo... Fare tot el que calgui per arreglar-ho tot...

S- No has de fer res tu, sols jo... Si jo morira...si haguera mort, pot ser al principi no, per acabaries passant pagina i oblidant-te de mi, tornaries a ser feliç. Una rao per deixar-me marxar? Que no et tornaria a fer mal...- pero jo no volia marxar, no podia perdre'l, me tragaria la culpa en silenci, ho aguantaria.- Pero tu dius que, no, no me tires la culpa...? Despres de tot el que t'he fet? De tot? Per que? Si tot...passa per mi...

Vaig deixar d'abraçar-lo, mirant-lo als ulls.

- Crec que un cop en una paret varem posar certa cosa...I et vaig prometre que seria per sempre, no m'agrada trencar les promeses.


Ara Sam, has d'entrar en raó, no tens la culpa..no tens la culpa...Fes-los cas

-No, no, no... no diguis això. -vaig dir intentant que no se'm trenqués la veu.- Potser sí que arribaria a refer la meva vida... però no et podria oblidar mai. Seria com si m'arrenquéssin una part de mi mateix a la força. No tornaria a ser el mateix... mai més.

Sabia que era veritat, que sense ella no podria tirar endavant. No m'agradava pensar-hi, era... senzillament horrorós.

-Però... no ho diguis, siupslau. Ni hi pensis. I no.. repeteixo, no en tens la culpa. De res. D'absolutament res.

Vaig sospirar mirant al terra.

-Es clar que... si és el que vols, si vols deixar-me, si ja no vols estar amb mi... no sóc ningú per imperdir-t'ho. De debò, no vull retenir-te si el que desitges és deixar-ho estar.

Vaig mirar-la quan va dir lo de la paret, sorprès. Estava perdent l'esperança per moments.

-Doncs... -vaig fer un somriure tímid, intentant no fer-me il·lusions-és per sempre? Vull dir, creus que no hauriem de...

Vaig escoltar el que deia...com...

- No vuic marxar, no vuic estar sense tu Pointy...-feia temps que no li deia aixi, massa temps.- Necesite que m'escoltes, la meua vida sense tu no seria res, no seria vida, seria com si m'hagueren arrancat lo millor de mi. No vuic marxar, t'estime, si, t'ho vaig dir, t'ho dire sempre, pero sempre acaben passant-me coses, coses que et fan mal, i l'ultim cop et varen fer mal a tu. Com vols que estiga? T'estime moltissim, pero no te meresc, pero per un altra banda, no vuic marxar, vuic estar amb tu.

Les llagrimes estaven a apunt, faltava poc perque me posara a plorar, els ulls me coien.

- No, no crec, no vuic, no hauria...no sera. És per sempre, ho sera per sempre.

Vaig agafar-li la ma.

- Aço esta bé.- vaig dir senyalant-me el cor.- El que no esta be és aquest.- senyalant-me el cap.

Vaig escoltar-la sense dir res. Ho podia entendre, però no volia que se sentís d'aquella manera. Més que res perquè no en tenia la culpa.

-Em mereixes... de sobres. M'estimes? Jo t'estimo a tu. Molt, molt, moltíssim. N'hi hauria d'haver prou amb això, no?

Vaig mirar-la apartant-li una metxa de cabells de la cara amb el polze.

-Gràcies... -vaig dir xiuxiuejant. Tan per no haver-se decidit a deixar-ho com per ser com era, per ser qui era... i per tot.

-Però a mi... m'agrada tal com és. -vaig dir acostant-m'hi i fent-li un petó al front.- No et preocupis, no et mengis tant el coco... de debò, ets perfecte tal com ets.

- Tu ets el pefecte.- vaig dir abraçant-lo.- Gracies a mi? No, Pointy, gracies a tu, i sols a tu per ser com ets.

I aleshores sense poder-ho aguantar més vaig començar a plorar. El Thomas era massa perfecte, i m'estimava, i jo l'estimava a ell. I si ell m'estimava era perque hi havia alguna cosa bona en mi, i l'havia, havia d'haver-la. Com podia haver pensat aixo? Era imbecil, pero no tornaria a passar, no deixaria que pasara.

- T'estime, t'estime moltissim.- vaig dir encara abraçat i intentant parar de plorar.- No...ho...gracies.

-Sam...

Vaig abraçar-la apretant-la contra mi i posant-li la mà al seu clatell, mentre amb l'altre li acariciava l'esquena. Veure-la patir i plorar em trencava el cor.

-Tot va bé... T'he estimat, t'estimo i no deixaré mai d'estimar-te... no ho oblidis, d'acord.

Vaig arrepenjar el meu cap a la seva espatlla mentre continuavem abraçats, i ens hi vam estar una estona fins que ella es va calmar.

Vaig apartar-m'hi una mica i li vaig eixugar les llàgrimes amb el palmell de la mà.

-Què faria jo sense tu...? -vaig dir somrient lleugerament.

Vaig fer un petit somriure.

- Ja ho saps.- vaig netejar-me les llagrimes amb la ma.- Crec que no fa falta que t'ho diga.

Vaig abraçar-lo de nou. Era pefecte.

- Soc una estupida.- vaig vore que volia parlar i vaig posar-li un dit damunt els seus llavis.- Sssh...no pots dir el contrari, esta clar.- vaig donar-li un bes curt.- Res, ni negar-lo.

-Doncs si... Diga't estupida, diga't tot el que vuelguis, pero un dia en que estiguis am mes bones facultats t'ho fare negar... Perque no es poden dir mentides, que sino et creix el nas...- vaig dir somrient mentre li passava un dit pel pont del nas

Vaig agafar-li les mans i vaig enllaxar els seus dits amb els meus.

- I si et digues que estas mes maca quan rius no se m'enfafaries, oi? -vaid dir somrient.

Vaig tocar-me el nas.

- Doncs...jo el veig bé, nose que dir-te. No, no perque se que tens rao.- vaig dir somrient.- És més tu sempre dius coses certes, per tant.

Vaig deixar la guitarra recolçada en un arbre i vaig sentar-me davant seu. Vaig agafar-li el braç, encara tenia morats, vaig fer-li petites pesigolles.

- Et fa mal si faig aixo?

Vaig somriure.

- Encara no t'ha comencat a creixer perque t'he aturat a temps... Un altre dia podria fer tard!- vaig posar-me a riure.- Dooncs.. Si, jo sempre dic coses certes!

Vaig negar amb el cap.

- No, no me'n fa pas. S'hauria d'apretar una mica mes... Pero no t'hi atreveixis, eh!

Vaig posar-me a riure, i vaig tancar els ulls mentre notava els seus dits recorreguent el meu brac, intentant oblidar els ultims dies.

- Perque m'has aturat a temps...clar deu ser aixo, segur.

Vaig continuar fent-li petites pesigolles.

- No, no ho faria, ni ho pensaria. I com tens l'esquena? Quant et vaig vore a terra...vaig tindre por, molta por de que no despertares, vaig haver de tranquilitzar-me per fer-te l'encanteri, pensar que....- vaig quedar-me callada un moment, borra la imatge...borra la imate.- I et vaig donar Felix Felicis, crec...supose que va ajudar.