La part bona (Petita River)

Estava allà badant amb els paisatges tan i tan bonics de Hogwarts.
Estava reflexionant sobre la idea que tenia la gent de mi.
Estava pensant en com era jo EN REALITAT.
Estava simplement gaudint d'uns moments tranquils.
I estava prement el paquet de la ronda Golallop que duia a la butxaca. Era MOLT important.

Però algu es va acostar, traient-me de les meves meditacions.

- Ah, hola -vaig dir, tranquil·la

Vaig trobar a la Possesseur sola al pont. Era el moment perfecte.

- Hola- vaig saludar tímidament, i vaig anar al gra- et fa res que em quedi aquí amb tu una estoneta?

La River, perfecte.

- No, tranquil·la, queda't - vaig dir amigablement -. Escolta, allò que vas fer per mi l'altre dia em va arribar al cor.

En certa manera era cert, havia mig impedit que la Williams i la Black em trinxessin.

- Gràcies... Erin? - vaig preguntar, somrient. Em podria acostar més a ella dinet-li pel nom

Oh Déu Méu. I aquella vegada era en bona manera.

- Sí. em dic Erin- vaig dir, somrient- I de debò sento el que va passar a la cuina i al passadís.- Les meves amigues són genials, però tenen molt de temperament i, sobretot sent slytherin, doncs no et tenien en molt bon lloc. Però tranquil·la, que ja m'ocuparé de que no sigui així. Tot i que, si pot ser, aniria bé si deixessis de fer mal als elfs... Són els que ens cuiden, saps?- li vaig dir, amablement; encara no sabia si s'enfadaria amb mi- per cert, tu et deies Gisèlle, oi? i tens una germana.... Eh... Nadine, crec....

- Si, jo soc la Gisèlle. Escolta, Erin, ho sento molt, però el tinc mania als elfs - vaig dir.

Ara havia de donar una raó. Em seria fàcil, m'estava doctorant a mentir.

- Veuràs, a un tiet meu, un elf el va enverinar i... - vaig aconseguir que una llagrimeta em caigués epr la galta.

Touché, la River va posar cara de pena. En aquell moment era més important justficar les meves accions que mentir. Vaig continuar a l'acció.

- I aquell dia havia tingut uns problemes graus de família - allò no era del tot mentida -. I la vaig pagar amb tu. Em perdones, si us plau, Erin?

Vaig posar cara de noia bona, que se sentia culpable dels seus actes.

- Oh... de veritat ho sento... - vaig dir, trista- Però realment no està bé fer-la pagar amb els pobres elfs. Saps? Hi ha altres maneres de desfogar-se. Pots sortir al camp a volar, això ho fa la meva amiga Allie tot sovint. Pots fer música, o riure d'alguna manera...O pots parlar amb algú... Pots parlar amb mi, si vols. Et prometo que, si m'acceptes, seré una amiga de confiança.

Vaig somriure. Me l'estava guanyant de veritat.

- Oh! Gràcies! De veritat vols ser la meva amiga? - vaig dir, fingint sorpresa -. Gràcies, Erin, Gràcies!

Ara la acció mestra. La vaig abraçar.
Era unaabraçada exteriorment sincera... Exteriorment.
Però ella s'ho va creure.

Em va abraçar, i jo em vaig sentir orgullosa de mi mateixa per primer cop a la vida. Per haver tingut el valor d'acostar-me a una persona que em feia por i per tenir l'oportunitat d'ensenyar a una persona... una mica brusca a no ser-ho.

- De res- vaig dir, feliç- però, siusplau, hauràs de deixar de fer mal a la gent i als elfs. Si vols, quan estiguis procupada o trista pots venir amb mi... Intentaré raonar amb tu i t'ajudaré a animar-te. Fet?

La tenia al sac.

- Fet, Erin - vaig dir, mentint, és clar. - Moltes gràcies.

Ho vaig dir amb dolçor fingida, amb el toc ideal, i ella s'ho va ben empassar.
Vaig donar-li uns copets a l'esquena, i vaig dir-li:

- Jo vaig tirant, que tinc molta feina, val?

Vaig fer un adéu amb la ma, i em vaig dirigir cap al castell.

[SURTO DEL TEMA]

- Està bé- vaig dir-li, contenta, i em vaig quedar allà una estoneta abans d'anr-me'n.

[TEMA TANCAT]