Adéu, pare. [Ur]

Vam aparetre a Barcelona, al mig del Passeig de Gràcia; amb calma, vaig caminar fins a casa. Era una casa luxosa, de tres pisos, amb un toc modernista a les formes i els colors.

Vaig acostar-me a la porta i vaig trucar, amb l'Ursula a darrere. Vaig sentir com algú s'acostava, ràpidament, i obria la porta.

- Kikus! - va exclamar la mare quan va obrir la porta.

Vaig abraçar-la, amb els ulls plorosos. La dona es va posar a plorar, gairebé desconsoladament, mentre m'estrenya entre els seus braços i murmurava el meu nom.

- Mare... ho sento... jo... - vaig aguantar-me les llàgrimes i vaig entrar a casa, mentre la meva mare saludava l'Ursula.

- Ursula... gràcies per acompanyar en Kikus.

- És un plaer, Rachel.- vaig contestar-li, abraçant-la fort i fent-li un petó a la galta - Ja et vaig dir l'altre dia que era aquí pel que necessitéssiu.

I amb un gest de la seva mà va deixar-me entrar a la casa.

En Kikus feia una pinta horrible. Semblava un nen sense protecció. Vaig anar cap a ell i li vaig passar un braç per l'espatlla.

- Estàs bé? - vaig preguntar, preocupada.

Vaig recolzar el cap a l'espatlla de la noia, cansat i deprimit.

- Sí... vull dir, no... - vaig mirar al meu voltant -. Recordo el dia que vam venir a viure aquí... El pare em va pujar a cavall de les seves espatlles i em va portar per tota la casa.

Vaig eixugar-me les llàgrimes dels ulls, i vaig asseure'm al sofà, abatut.

- Per què havia de passar, això...? - vaig murmurar, mentre les dues dones s'asseien, també.

Vaig mirar al meu voltant. Hi havia diverses fotos meves amb el pare, des que jo era ben petit. Em vaig quedar mirant una fotografia presa a casa mateix, on mostràvem somrients la carta de Hogwarts. Al costat n'hi havia una altra, d'aquell estiu passat, on jo ja era més alt que ell. Vaig bufar, i vaig tirar el cap enrere, incapaç de seguir mirant.

Vaig mirar-me'l, trista, mentre ell recordava tot de records que li éren massa dolorosos per seguir recordant. Va tirar el cap enrere, bufant. Vaig acostar-m'hi una mica i li vaig posar una mà a sobre la cama.

- Sé que no serveix de res que et digui que sé com et sents. Però realment ho sé. - Feia poc menys de tres mesos havia mort la meva àvia, i va ser llavors que vaig atacar la Sam - I Kikus - Vaig dir, demanant la seva atenció - No paga la pena que et preguntis el perquè. Pensa que el teu pare segueix viu. Just aquí - Vaig dir, assenyalant el pit, a l'alçada del cor.

Vaig mirar-me a la mare i li vaig fer un lleu somriure.

Vaig aguantar-me les llàgrimes, en silenci, escoltant l'Ursula. Em feia mal, allò... Anava a respondre, ja amb les paraules a la punta de la llengua, quan vaig sentir el timbre.

Vaig aixecar-me, amb parsimònia, fent un gest a les dues dones perquè es quedessin al sofà, indicant que ja obria jo. Vaig travessar l'ample passadís i vaig arribar al vestíbul, obrint la porta a desgrat.

A l'altra banda hi havia el meu tiet, germà del meu pare. Vaig quedar-me dos segons mirant-lo, i aleshores el vaig abraçar, amb força.

- Tiet... - vaig separar-me d'ell, convidant-lo a passar amb un gest amb el cap -. La... la mare és a la sala d'estar, anem.

- Euh... sí - va respondre, amb una ganyota a la cara i arrossegant els peus travessant el passadís.

Llavors, abans de que en Kikus pogués respondre'm, van trucar a la porta. Va aixecar-se i va anar cap a l'entrada, per obrir. Vaig acostar-me a la Rachel i vaig posar-li una mà sobre el genoll.

- Tiet... - Vaig sentir que murmurava.

I llavors va entrar seguit d'un home que s'assemblava moltissim al seu pare. L'estòmag se'm va encongir al veure'l.

Vaig esperar-me asseguda a que em presentés, ja que no l'havia pogut conèixer abans.

Vaig acompanyar el meu tiet i vaig presentar-lo a l'Ursula. Després, ell va parlar.

- Rachel, Kikus... el notari m'ha avisat que té el testament del John. Però no és el moment per donar-lo, en tot cas en parlarem després de l'enterrament. Hauríem de marxar ja.

Vaig assentir amb el cap, dolgut. Vaig abraçar la meva mare i vam començar a anar cap a l'enterrament.

De seguida vam arribar al cementiri, fent un ràpid aparetatge. El tiet Fred va començar a parlar, parlant del dia del casament del pare amb la mare, i d'altres esdeveniments. Després vaig aixecar-me jo i vaig anar cap a la tarima, amb una llàgrima als ulls.

- Tinc molts, molts records amb el meu pare. Alguns són preciosos, d'altres són més durs. Era un home genial, un heroi. Se'n podria fer una pel·lícula, o una novel·la, de la seva vida...

Havia preguntat l'adreça del cementiri en arribar a casa el Kikus, i un elf me la va donar. Amb un nus a la gola, la mateixa roba que portava per l'enterrament de la Corie, i un sentiment horrible vagant sobre el meu cap, vaig desaparetre de la casa, i vaig aparetre al cementiri. No va costar veure la família del Kikus, i vaig distingir la Rachel, en la llunyania, així com el Kikus i l'Ursula. Ell estava davant la seva família, fent un discurs, pel que podia veure.

Vaig anar fins a un xiprer que creixia, alt i majestuós, al costat d'unes rengleres de tombes, i em vaig quedar allà, mirant fixament el Kikus. Estava de cara a mi, no seria difícil que em veiés, però estava en mig del seu parlament. Volia anar amb ell, dir-li que ho sentia, disculpar-me, abraçar-lo, demanar-li mil perdons. Però en lloc d'allò em vaig quedar allà, dreta i cansada al costat del xiprer, notant com les llàgrimes començaven a rodolar per les meves galtes. Llàgrimes de pena i culpabilitat. I sentir les seves paraules, la seva veu, no ajudava gens a poder calmar-me.

I aleshores vaig veure l'Elle. Ja m'havia quedat sense veu uns segons abans, incapaç de seguir el discurs; però veure-la allà em va superar. Ella plorava, i aquelles llàgrimes es van encomanar i vaig fondre'm, jo també, incapaç de retenir les perles salades que rajaven dels meus ulls.

- Euh... Moltes gràcies... a tots per ser aquí. El meu pare estaria content de veure-ho. - vaig eixugar-me les llàgrimes, com vaig poder, i vaig baixar de la tarima. De seguida tothom es va aixecar i va començar a desfilar, i jo vaig apressar-me a anar fins a l'Elle, abraçant-la amb força.

Vaig veure com ell es deixava vèncer pel plor, i com acabava aquell petit discurs. Però em va sorprendre el que va fer amb mi. Li vaig tornar l'abraçada, amb força, prement el cap contra la seva espatlla per ofegar les llàgrimes.

- Ho sento molt... De veritat, ho sento... Sé que no t'hauria hagut de dir tot allò, però estava confosa... I sé que em vas dir que no vingués... Però encara que no em volguéssis aquí... Jo havia de venir... - anava dient, entretalladament per culpa dels sanglots d'alleujament per l'abraçada i de tristesa per tota la resta.

Vaig aixecar la vista cap a ell, amb els ulls inundats de llàgrimes. M'havia adonat que realment el necessitava. La conversa amb l'Ur m'ho havia fet plantejar, però el que sentia en aquells moments m'ho demostrava.

- Shht... Tranquil·la... No és culpa teva... Vaig ser jo, el que... bé, vaig reaccionar malament. He recordat algunes coses... Ja en parlarem més tard... - vaig fer-li un petó, als llavis, fugaç -. Gràcies per venir...

Vaig separar-me d'ella, agafant-la de la mà, i vaig anar amb la mare, l'Ursula i el tiet. Un cop vam veure com tancaven el nínxol, vaig girar-me cap a ells.

- Mare, tiet... aquesta és l'Elle Darkwood. Estem sortint junts... - vaig fer una ganyota.

- Encantada, Elle. Tu vas venir ahir, oi?

- Euh... Kikus, Rachel, teniu. Són les respectives assignacions de les propietats d'en John.

Vaig agafar allò que m'allargava el tiet i em vaig llegir el testament. El reculatemps... el reculatemps d'or i diamants, el del besavi. I... l'empresa. Fourteen International, S.A., el 74% de les accions. Vaig alçar una cella, rient per sota el nas. M'havia convertit en una de les persones més riques del país, en aquell moment. A quin alt preu, però...

Vaig eixugar-me les llàgrimes amb el dors de la mà que tenia lliure, mentre amb l'altra li premia fort la seva. Vam acostar-nos a la seva mare, al que devia ser un tiet, i a l'Ur, a qui vaig llançar una mirada d'entre còmplice i trista. El Kikus ens va presentar, i va dir que estàvem sortint junts. Primera notícia... Vaig sentir que alguna cosa creixia dins meu, potser era esperança. Vaig donar la mà al seu tiet, educadament, i després vaig abraçar a la Rachel.

- Sí, vaig venir amb l'Ursula...

Vaig dirigir la mirada a terra quan el Kikus i la seva mare van rebre el que els deixava el testament del seu pare i marit respectivament, i vaig pensar en la Corie, i en la mort de la noia Hufflepuff, i en la mort de la tieta de la Gisèlle que havia llegit al Periòdic, i en la mort del pare del Kikus. Massa morts en massa poc temps.

Vaig somriure, forçadament, i vaig abraçar la mare.

- Mare, ens n'anem ja. No et vull deixar sola a casa, però hem de tornar a Hogwarts. - vaig fer-li un petó a la galta -. Vés amb el tiet Fred, fes-me aquest favor. Jo vindré a veure't un o dos cops cada setmana, també.

La dona va assentir amb el cap, abraçant-me amb força. Vaig somriure a les dues noies i vaig agafar-les per les espatlles a les dues, desaparetent del lloc, després que s'acomiadessin ràpidament de la minvada família Fortin.

Vaig abraçar a la Rachel abans de que en Kikus ens agafés a les dues i ens fes desaparetre.

Vam aparèixer als terrenys de l'escola. Ja s'havia fet fosc, i feia fred. Vaig envoltar-me amb els braços i em vaig mirar a l'Elle i en Kikus.

- Esteu bé? - Vaig preguntar, preocupada. Semblava que estaven més afectats que jo. Havia estat plorant durant el discurs d'en Kikus, perquè m'apreciava al seu pare, però ells semblaven molt més tristos.

Vaig somriure'ls i vaig obrir els braços, oferint-los una càlida abraçada.