No és un adéu, només és un "Fins aviat". [Lily]

Vaig obrir la porta i vam sortir. Després vam agafar l'ascensor i vam baixar; era quelcom que portàvem fent dia rere dia, durant dues setmanes. El dia de Nadal, i el de Cap d'Any. Cada dia.

Se n'anava, ella. Se'm glaçava la sang només de pensar que se n'anava del meu costat. Havia passat les millors dues setmanes en molt temps. Pot semblar patètic, però havien estat suficients perquè m'enamorés perdudament d'aquella noia. I se n'anava...

-Emmm...

No sabia que dir. Havia estat dues setmanes amb ell, i puc dir que era una persona totalment diferent a la que havia sortit de Hogwarts abans del nadal. Quasi no recordava al Fortin, als atacs o a l'Allie, i la idea de tornar a Hogwarts i que tot tornés a mi m'espantava.

Caminavem pels carrers, jo arrossegant el bagul i mirant al terra. No volia anar-me'n. No ho volia. Volia quedar-me allà amb l'Erion, enfora de tot els problemes. Vaig agafar-li de la mà.

-Estàs bé?

Sentia aquell rum-rum a l'estòmac. L'estimava, molt.

Vaig somriure quan vaig notar la seva mà entrellaçant-se amb la meva. Em maleïa. Havia d'haver-li dit el que sentia, però se n'anava...

- Euh... Sí, estic bé. I tu? - vaig estrènyer-li la mà -. Preparada per tornar a Hogwarts?

Vam arribar al cotxe i vaig obrir el maleter, deixant-hi el bagul de la noia. Després, vam pujar i vaig arrencar el motor.

- Cap a King's Cross...

-Estic bé.- vaig dir, encara que era mentida.- I no, no estic preparada, però s'ha de fer.

Vaig mirar com els carrers estaven plens. Vaig mirar a la gent, intentant no possar-me molt trista ni que se'm notés.

-Cap a King's Cross... un altre pic...

Vaig sospirar, frustrada. No era just allò. Potser li hauria d'haver dit que havia començat a sentir alguna cosa forta per ell quan me'n vaig adonar. Ara ja era tard, me n'anava.

-Et vindré a veure sovint.- vaig dir-li.

- Això espero - vaig fer una ganyota, mirant-la -. No suportaria passar molt temps sense veure't...

Vaig aparcar el cotxe; el viatge se m'havia fet molt curt, suposo que pel fet que havia estat pensant en ella constantment. En ella, en els seus ulls, els seus cabells, el seu cos. Els moments junts al pis, i a Londres. Al London Eye, aquella magnífica 'noria'; al Hyde Park, i navegant pel Tàmesi. Ho trobaria tant a faltar...

Vaig baixar del cotxe i li vaig obrir la porta. Després, mentre ella en sortia, vaig treure el bagul com vaig poder.

-Jo tampoc...

Em vaig mossegar el llavi i vaig seguir mirant el carrer... encara que en realitat pensés en aquell home que estava assegut al meu costat, en els seus ulls, en la seva imatge de sempre d'anar a dormir, llegint un llibre... ell amb l'Schrodie...

Vaig parpadejar un parell de cops quan el cotxe es va parar, i vaig sortir del cotxe, anant a ajudar a l'Erion amb el bagul. Un cop a fora, vàrem començar a caminar cap a l'estació. Vaig tornar a agafar-li la mà. El volia a prop. no volia tornar a Hogwarts, vaig mirar-lo i vaig deixar anar un altre sospir mentre entràvem a l'estació.

Vam travessar, junts, agafats de la mà, tota l'estació de trens. A la fi, en la distància, vam albirar les andanes nou i deu. Quan ja hi érem, just davant la porta de l'andana 9 i 3/4, vaig parar.

- Euh... Jo em quedo aquí, Lily - vaig deixar el bagul i vaig agafar-li les dues mans -. No sé com descriure aquestes dues setmanes que hem estat junts. No crec que hi hagi paraules...

Me la vaig quedar mirant, captiu dels seus ulls. Estava boig per ella, i la necessitava. La necessitava per viure, tant com a l'aire. O potser més.

Vaig mirar-lo quan em va agafar de les mans. Darrere meu hi havia l'entrada a Hogwarts, i davant l'Erion. Vaig empassar saliva, abans de tancar els ulls uns segons.

-No hi han... no...

Vaig obrir els ulls i me'l vaig quedar mirant, sabent que anyoraria molt aquells ulls.

-Moltes... moltes gràcies per tot, Erion, has fet d'aquest nadal el més feliç de la meva vida, sense exagerar.- vaig intentar somriure-li.

Era allà, davant meu. A uns pocs centímetres de mi. El cor em deia que fes el que havia de fer. El cap li donava la raó.
Dit i fet, vaig agafar-la de la cintura amb dolçor i subtilesa, i vaig unir els meus llavis amb els seus, besant-la apassionadament. Un matís de tristesa va tacar aquell petó, que va ser igualment genial, meravellós, perfecte.

- T'estimo... - vaig abraçar-la, aguantant-me l'impuls de plorar.

Vaig tancar els ulls en veure que se m'apropava i vaig correspondre-li aquell petó, sentint com els sentiments s'escampaven des del meu cor per tot el cos. Vaig alçar una mà i li vaig acariciar el rostre. El volia, el volia amb mi.

-Erion...- vaig abraçar-lo amb força, sense poder evitar que una llàgrima rodoles per una de les meves galtes.- Això no es un adéu, d'acord?- Vaig apartar-me una mica i vaig agafar la seva cara amb les meves mans.- Jo també, jo també t'estimo... T'estimo moltíssim.

Vaig somriure, per no plorar, quan va dir-me que m'estimava. Era feliç, alhora que em sentia profundament desolat perquè la perdia.

- Sé que sonarà egoista... però no m'oblidis - vaig tornar-la a besar, amb dolçor -. Això no és un adéu, Lily. Només un "Fins aviat"...

Vaig separar-me d'ella, reprimint una llàgrima. No sabia què faria sense ella.

Vaig gaudir d'aquell segon petó, reprimint els sanglots que sabia que després, al tren, vindrien. Vaig escoltar-lo, assentint amb el cap, i després vaig sentir una punxada de dolor en veure que s'apartava de mi. Ho havia de fer ja i molt rapid, si no no ho faria mai.

Vaig apropar-m'hi a ell i li vaig fer un petó amb tendresa, amb amor, i després vaig separar-me.

-Em seria impossible oblidar-te, Erion. Fins aviat

I vaig agafar el bagul i vaig atravessar el mur abans de que el tren sortís i abans de que em donessin ganes de tornar enrere.

Vaig quedar-me mirant, impassible, com s'endinsava a la paret i desapareixia de la meva vista. Vaig fixar la mirada al mur de maó, esperant tornar-la a veure. Però no va sortir. El rellotge va marcar l'hora punta i vaig deixar-me caure, al terra, recolzant-me contra la columna, aquella porta màgica tancada, vessant per fi aquelles llàgrimes que havia reprimit quan era amb ella.

Vaig estar allà tirat, plorant, durant un període considerablement llarg; a la fi vaig aixecar-me, desolat, i vaig tornar al cotxe. Tampoc vaig engegar-lo fins molt més tard, perquè em vaig estar molta estona assegut al cotxe, plorant. Normalment no plorava, jo, però allò era massa.

Va passar una bona estona, més encara, fins que per fi vaig decidir-me a arrencar el cotxe i vaig anar a casa. Però el cotxe, la casa, tot em semblava més buit sense ella. Quan vaig arribar a casa ja no em quedaven llàgrimes, però el record seguia essent vívid. L'estimava, molt. I no feia ni mitja hora que havia marxat, però se m'havia fet etern. No podia viure sense ella.

[TEMA TANCAT]