Tinc cara de llunàtica... [Petita River]

En aquell moment amb prou feines em sentia el cos. Ja no parava cas a les patades que em donava la noia, ni als insults que em dedicava. La ment no parava de repetir-me les dues mateixes paraules, mentre em deixava colpejar...

"Per què? Per què? Per què?"

I aleshores va dir allò del Crucio. aterroritzada, em vaig abraçar les cames estirada al terra, esperant que vingués.

Però no va venir. Tot el que vaig sentir van ser unes passes que s'allunyaven, i un riure malèvol que s'anava fent cada vegada més fluix.

estava alleujada, però la marxa de l'Allie encara em va horroritzar més. Perquè, en aquell moment, va ser quan vaig prendre consciència del que significava allò. La meva millor amiga m'havia traït, qui sap des de quan. Ja no tornaria a tenir-la al meu costat.

Això ja va ser massa per mi. Ja m'era igual si anava bruta i suada, m'era igual el dolor, m'era igual qua s'hagués posat a ploure i que l'aigua m'estigués banyant des d'una finestra oberta. M'era igual tot.

Vaig tancar els ulls poc a poc tremolant de fred i de por, i em vaig abraçar a mi mateixa quedant en posició fetal, i vaig plorar, espantada pel que havia passat i pel que havia estat a punt de passar, qui sap quanta estona.

I en aquella estona vaig pensar en una cosa, que em feia més por que mil Allies amb les seves varetes. Era el que havia temut i aparcat a un racó tota la meva vida. I no podia soportar-ho.

L'Allie tenia raó.


El món no era un conte de fades.

Anava cap a la meva cambra al tercer pis. Travessant un dels corredors estrets del segon pis, vaig veure algú fet una bola a terra. Vaig obrir els ulls com plats i vaig córrer fins a aquella persona.

- Erin! - vaig exclamar en reconèixer-la -. Erin, què ha passat?!

La noia estava empolsegada i tenia diversos cops i estrips a la roba. Vaig agafar-la en braços, fent una ganyota, i vaig endur-me-la cap a la infermeria com vaig poder. La noia, compungida, no va immutar-se quan vaig agafar-la; ni es movia.

[Tema tancat]