Una altra vegada aquí??

Quan vaig tornar en mi no vaig obrir els ulls. El crit de la mandràgora encara em perseguia i em feia por la realitat. Allà, en aquell estat d'inconsciència ningú em feia mal. A la vida real si.

Sabia que no estava a l'hivernacle, i sense obrir els ulls podia endevinar que era a l'infermeria. Et parlaria de pràctica, quan hi has anat més de tres vegades a la setmana durant molt de temps. No em vaig moure durant una bona estona. Recordava, poc a poc, el que havia passat. Vaig tremolar un segon, en recordar el Fortin, jugant amb mi.

Vaig deixar anar un gemec i em vaig girar all llit. Llavors vaig obrir els ulls.

I jo no ho veia, però el color marró s'havia anat dels meus ulls. Al seu lloc hi havia un blau, un blau molt clar i fred.

Vaig entrar a la infermeria corrent, deien que havien vist a la Lils que entrava com feia mitja hora, acabava d'enterar-me.

- Lils!- vaig correr al seu costat.- Lils, estas bé? Que ha passat? Una recaiguda?- aleshores em vaig fixar en certa cosa, els seus ulls, els seus ulls ja no eren marrons, eren d'un color blau, d'un color fred.- Lils...els teus ulls...que ha passat?- em vaig sentar al seu costat al llit.

Vaig escoltar la veu de la Sam. Semblava preocupada. Ella era la única que es preocupava per mi, o al menys això semblava. Va córrer cap a mi i jo vaig fer un gemec. Em vaig quedar de pedra per què em feia por. Em feia por que la Sam s'apropés. Vaig sentir el que deia, a certa distància d'ella, i vaig alçar una cella..

-Soc Metamorfomaga, Sam. Recordes?- vaig respondre, mirant-la.

Em vaig mirar la Lils...que? No, no aquella no era la Lils, tenia...tenia por?

- Ja, ja se que ets metamofomaga...però no me canvies de tema, que t'ha passat? Que ha sigut?- vaig allargar la mà per a agafar-li la seua però no em va deixar.- Lils...

-No ha passat res.- vaig dir, recordant la seva amenaça.- Res de res... No em toquis!- vaig dir de cop, quan vaig veure que em volia agafar la mà. Se que ella ho va veure estrany, així que vaig mirar-la i vaig repetir- No ha sigut res, no ha passat res.

Vaig mig asseure'm al llit i vaig dur-me una mà al cap, que encara em feia una mica de mal.

Em vaig quedar parada, estava clar que li havia passat alguna cosa i forta, prou forta si no volia que la tocarà...podria ser que...? No, això no perque...no, no podia ser això.
La vaig mirar de nou, em vaig alçar de llit i em vaig sentar en una de les cadires, al costat del llit però deixant-li espai.

- Que et fa mal el cap? Vols que et duga algo per el dolor?- vaig preguntar.

-Eh...- vaig rumiar-m'ho una mica.-No, no em fa mal.- vaig agrair que s'hagués apartat una mica més de mi, em sentia més segura. Vaig mossegar-me el llavi, per què en realitat si que em feia mal el cap, però... la Sam no havia de fer res d'això. No volia que sabés res.

Li feia mal el cap, val, deia que no però li feia mal el cap. Es pensava que em podria mentir a mi? Estava bé...no preguntaria res.
Perfecte, la Lils ja no confiava en mi, que podria haver-li passat per a que ni tan sols confiarà en mi?
Em vaig alçar i em vaig dirigir al botiqui, vaig agafar una pastilla i un got d'aigua.

- Encara que digues que no et fa mal.- vaig dir deixant el got i la pastilla al costat, en la tauleta.- Per si de cas et fa mal en un altre moment.- lo més segur seria que se la prenguera quan no estiguera.

Em vaig tornar a sentar en la cadira, en silenci sense dir res.

- Si vols que marxe, ho fare.- no volia presionar-la.

Se'n va anar a per una pastilleta i va tornar. No vaig dir res ni vaig fer res, només la vaig mirar.

-Marxar? Per què?- vaig alçar una cella.-No molestes.

Vaig fer l'esforç de somriure, però no em va acabar de sortir. M'esforçava per què era la Sam, perquè si no no ho faria.

- De segur? Si molestes m'ho dius, si vols estar sola, ho entendre perfectament.- vaig fer un somriure, tot i que crec que va eixir massa trist. No podia vore-la aixi, però no podia fer res.- Si vols que em quede, ho fare, no tinc cap problema.

Va tornar a vindre el silenci, un silenci fred, no era la meua Lils, però esperava que recordarà que a mi em tenia per al que vuiguera.

-Si no t'apropes molt i no em toques et pots quedar per que ets tu, Sam.- vaig dir, sincera. Era la Sam, la persona que m'havia ajudat tantes vegades que em faltaven dits per contar-les. Igualment, no vaig somriure. No em sortía somriure. Irónic, recordava que abans no podia parar de somriure, fins i tot quan estava malalta. Vaig mirar la pastilla i la vaig agafar.-Em... per si de cas.- vaig dir, abans de prendre-la.

Vaig asentir.

- No pense fer res que no vuigues.- vaig dir, vaig somriure interiorment quan es va pendre la pastilla. Em vaig apartar el cabell de la cara i em vaig fer una trena.- Encara que siga per si de cas.- almenys m’acceptava, no tenia tan de cami per recorrer. Que li podria dir? Que li podria contar? Seria bona idea comentar-li això ara? Podria fer-ho..Sols comentar-ho.- Per cert recordes, recordes quan estiguerem parlant sobre anar algun dia a Londres totes dues? I passar alli el día juntes? Doncs si, encara vols, no et pense obligar ni res per l’estil, quan et... si no vols ho entenc, sols, sols és per a que sapigues que li ho vaig dir a ma mare, et recordes d’ella? Doncs diu que ens podria aconseguir el permis per anar legalment.

Em vaig quedar en silenci, pot ser no havia sigut bona idea dir-ho. Però volia que entenguera que no pensava deixar-la de costat, que anava a continuar estant amb ella, tot i que ella...tot i que ella estiguerà canviant. Vaig mirar-li els ulls, continuaven amb aquell color blau fred.

Vaig escoltar el que em deia i vaig pensar. Mirant-la fixament. La veritat era que no em feia molta gràcia anar a una gran ciutat ara mateix. Preferia estar solitaria. La idea de estar a un lloc on hi hagués molta gent m'agobiava, i més si pensava que es podien apropar, i no tots serien amables. Per molt que ho semblessin. Precisament aquest tipus de gent es la pitjor i la que fa més mal.

-Ara no.- vaig dir, fixant els meus ulls en ella.-Més tard.

Vaig entrar a la Infermeria. Setmana laborable, Sant Mungo, caps de setmana, ajudant a Hogwarts. A la infermeria vaig tenir un déja-vu. La Lilian Bell i la Samanta Williams. Igual que a Sant Mungo. Vaig acostar-me, amb una llibreta sota el braç, i vaig saludar:

- Senyoreta Bell, quina alegria que ja no estigui a Sant Mungo... Hola, Senyoreta Williams, què tal li va?

Vaig anar fins a una tauleta i vaig deixar la llibreta, sense apartar la mirada de les dues noies.

-Hola Bynson, va..va bé.- em vaig girar cap a Lils.- No, no et deia ara, sols ho deia, perquè ho sapigueres, no hi ha presa Lils, quan cregues que pots m’ho dius i jo m’apunte, recorda que me tens sempre, sempre que tu vuigues.- si ella deia que marxara, ho faria.

Vaig aguantar-li la mirada, intentant trasmitir-li confiança, encara que fora una poca. Aleshores ho vaig recordar, vaig traure una bolseta amb unes quantes granotes de xocolata i les vaig deixar damunt de la tauleta.

- Te dut açò, se que t’encanten i la xocolata sempre és bona.

No em va agradar veure l'infermer de Sant Mungo allà. No se per què, però no em va agradar. Vaig arrufar el nas un segon abans de saludar-lo.

-Hola

Vaig mirar com la Sam deixava granotes de xocolata a la tauleta. Vaig alçar el braç i vaig agafar una. Agraïa que no me les havia tirat al llit, sino que havia deixat que jo mateixa les agafés, a distància.

-Gràcies.- vaig dir-li, per les granotes i per el gest, encara que potser no s'havia adonat. Vaig fer un altre intent de somriure.

Vaig arrufar el nas, d'esquenes a les noies. Vaig girar-me cap a elles, i vaig dir:

- Senyoreta Williams, puc parlar un moment amb vostè, si us plau?

Vaig endur-me-la fins a un racó, i vaig preguntar, estranyat, sense que la Lilian ens sentís:

- Què li ha passat? Tenia entès que ja s'havia curat del càncer...

- Si, s’ha curat del cáncer, el que li passa ara no te res que vore, ha sigut aquesta vesprada. Que que li ha passat? No ho se, no vol dir-me res, sols se que no vol que ens apropem a ella, aixi que no l’agobies i no li fases preguntes. Res de presions. I sobretot no la toques, esta clar?- em vaig mirar el Bynson.- No preguntes.

Varem tornar al seu costat i em vaig sentar en la cadira, en silenci.

Vaig veure com tots dos s'anaven un segons i jo vaig mossegar la granota. Per un segon vaig reviure el crit de la mandràgora i vaig dur-me les mans al cap, però després es va tornar a anar, i vaig sospirar aliviada. Em va venir al cap la imatge del Fortin, del seu riure psicòtic. Em va venir un tremolor estrany. No volia veure'l i menys tenir-lo a menys de deu quilómetres de mi.

Quan varen tornar vaig moure el cap bruscament per llevar-me aquelles imatges que sabia que tornarien, però no volia veure-les mentre ells estiguessin a prop.

-No us apropeu molt- vaig avisar.

Vaig assentir amb el que em deia la Williams. Doncs que bé, quanta medicina que podria aplicar per curar-la si no podia saber què li passava! Vaig seguir-la fins a la Bell. Ella es va asseure i jo em vaifg recolzar a una tauleta. Quan va dir que no ens acostéssim molt, jo vaig negar amb el cap, dirigint-li una mirada tranquil·litzadora.

- Bé, Samanta, m'han dit que en uns dies hi ha un partit de Gryffindor contra Slytherin. Com ho veus? Aquest any a Slytherin no em tenen a mi, i en Kikus Fortin i jo féiem una gran parella de batedors, però tinc entès que ha vingut una noia francesa que déu n'hi do també!

Vaig mirar-me el Bynson.

- Qui diu que slytherin va a guanyar? Gryffindor també te uns bons batedors. I el Fortin, és un idiota.- vaig dir.- És fácil fer-lo cabrejar últimament. No et penses que Gryffindor ho te tot perdut, són molt més nobles que vosaltres.

Vaig quedar-me de pedra quan vaig sentir al Bynson parlar. La veu se'm va anar, la ment va bloquejar-se i els meus ulls es van perdre. La veu del Fortin, quan em parlava a l'orella, va tornar a mi. La cara de l'Agatha quan ens va dir la data del partit, el Fortin un altre cop, amenaçant, el crit de la mandràgora...

La veu de la Sam em va arribar débilment. Vaig aixecar-me de cop del llit i vaig mirar-los.

-He... He d'anar al bany.-Vaig dir, freda, intentant fer com si res, i vaig anar corrents per tancar-me i poder plorar a gust sense que ningú em pogués veure.

Vaig veure com se li anava posant una expressió rara a mesura que parlàvem, fins que es va aixecar del llit d’una revolada i va marxar al bany. Vaig mirar a la Williams, estranyat.

- Tens idea de què li pot passar? Potser hem dit alguna cosa que no hauríem hagut de dir...

em vaig alçar d'una revolada i em vaig acostar a la porta delbany sense fer soroll, si, estva plorant. I havia sigut després d'haver parlat de quiddtch i.. i...O.O Li havia fet alguna cosa?
Em vaig apartar de la porta i em vaig mirar el Bynson.

- Quan isca ni una paraula, esta clar? Cap comentari sobre el que ha passat, creurem que ha anat al bany a fer les seues necessitats, ni una paraula sobre res, est`a entes? Ho tens clar?

Vaig assentir vigorosament davant el to d'urgència de la Williams.

- Ni una paraula. Pillat.

Vaig inclinar el cap, i vaig afegir:

- Per cert, Samanta... No tinc ni idea de si et vaig fer res durant els anys que vaig estar a Slytherin, jo no recordo res en especial, pero mira'm ara, assimila que ja no vaig vestit de Slytherin i que he madurat una mica, i accepta que no tens cap motiu per odiar-me. Estem?