Converses... poc... agradables [Jake]

Quan vaig entrar al Hospital em va envaïr les fosses nassals aquella olor a desinfectant, tan... neta, que em vaig mig marejar.

Vaig anar cap a recepció i li vaig preguntar a la dona que hi havia darrera del taulell pel Jake, em va dir que era al segon pis així que vaig començar a pujar les escales, mentre el meu estomac s'anava encongint més i més i els meus remordiments creixien.

Quan vaig arribarvaig mirar a banda i banda, com que no els vaig veure em vaig asseure a les cadires que hi havia pels familiars i vaig esperar a que passes, pensant en com li diria el que li havia de dir.

Estava estressat fins a la medul·la. Massa gent malalta. Massa gent temeraria. Massa gent deprimida. Massa gent en general. Vaig agafar la llista de pacients amb una mà, i el bolígraf amb l'altra, i vaig sortir al passadís.

- Miranda Charlise?

Una dona amb un braç que no tenia un aspecte gens saludable (bàsicament perquè estava blau i cobert de butllofes) es va aixecar. Vaig fer una ganyota, però se'm va il·luminar l'expressió en veure la Ra darrere la dona. Vaig acostar-me a la pacient, i vaig dir:

- Senyora Charlise, esperi al despatx número set - vaig assenyalar-lo -. Ara la visitaran.

Vaig girar-me cap a un dels infermers que hi havia per allà, i vaig avisar-lo:

- Kevin! Kevin, visita a la dona del set, crec que és un encanteri degradador, quan acabis avisa al doctor Wilde.

Va assentir amb el cap, i es va dirigir al set. Jo vaig donar la volta, i vaig seure al costat de la Rapunzel, que mirava en la direcció oposada a mi.

- Què li fa mal, senyoreta Davies?

Vaig fer un petit bot en sentir la veu d'en Jake, i li vaig fer un somriure pero va durar poc, no va ser un somriure de veritat.

-Jake, sento dir-te que no em fa mal res.- vaig dir, desitjant ser allà perque simplement em feia mal alguna cosa.- Es que... és dificil d'explicar, podem parlar a un lloc una mica més... privat?.- vaig dir mirant la sala plena de pacients.

- Oh, si...

Vaig mirar-me-la, preocupat. Vaig agafar-la de la mà, i la vaig dur pels passadissos. Fins arribar a aquell petit despatx que m'havien donat. Vaig obrir la porta. Era petit, però acollidor. La vaig fer seure a la cadira, i em vaig recolzar a la taula.

- Què t'ha passat? Algú t'ha fet mal? Estàs bé?

Em vaig aixecar, volia estar dreta quan li ho digues.
Vaig començar a respondre les seves preguntes, una a una.

-No m'ha passat res Jake, tranquil.- vaig dir, però jo no ho estav gens de tranquila.-No, no m'ha fet mal ningú, carinyo, i si, físicament, estic bé.- vaig decidir dir-ho de cop.- El que passa, es que m'estan matant els remordiments.

Vaig veure com s'aixecava. Mala senyal. Vaig escoltar-la, assentint lentament amb el cap a cada paraula seva. Remordiments.

- Què... Què has fet?

Ho vaig preguntar amb una mica de por i inseguritat. Què podia haver fet ella?

-Jake.- vaig dir mirant-lo als ulls.- l'altre dia a la sala comuna, amb el Kikus i ells llibres, i tenia xocolata i ell em va reptar, em va dir que em despulles i que el beses si era prou valenta, que ell, em follaria com ningú ho havia fet mai.- vaig engollir saliva mentre la seva pregunta encara em resonava pel cap, que havia fet?- i jo... jo ho vaig fer Jake, ho sento molt, sé que no serveix de res que ho digui ara pero... Ho sento, de veritat, i t'estimo.

El que em va dir em va sentar com una patada al fetge. No vaig sentir ràbia cap a ella, només cap al Fortin. I culpabilitat. Què havia fet malament? Vaig abaixar la mirada al terra, i vaig respirar fons un parell de vegades.

- Bé... No... No m'esperava que em diries això... Però és que...

Vaig tancar els ulls, i vaig respirar fons de nou.

- Et demano una cosa. Que em parlis sincerament i em diguis què he fet malament perquè t'hagis vist empesa a fer això. Dec haver fet alguna cosa. L'he cagat, he dit res que t'ha molestat?

Vaig negar amb el cap, humitejant-me els llavis amb la llengua, nerviós. Era culpa meva, segur.

- Jo... Només sàpigues que ho sento, i que si he fet res m'ho diguis, i jo ho intentaré arreglar. Si tens alguna raó per voler-me deixar, o si t'has enfadat amb mi, digue'm el motiu...

M'estava repetint. Massa.

- Mira, Rapunzel. Ets única i especial. Em fas ser millor persona, i t'estimo més que a la meva pròpia vida.

Vaig dirigir la mirada al seu coll, on brillava el penjoll que jo li havia fet, i allò em va alleujar en certa manera.

- I vull disculpar-me per no haver pogut estar gaire amb tu. Si m'ho demanessis, deixaria la feina i aniria a treballar a Hogwarts únicament, ho saps.

No sabia què més dir. Estava en xoc, perquè no m'esperava gens allò, i perquè sentia una rabia total cap al Kikus Fortin. Vaig acaronar-li la galta amb un dit, i la vaig abraçar. Li vaig fer un petó al front, i vaig dir:

- Necessito... Pensar. Ho sento. I... I la senyora Charlise tenia el braç fet una merda, suposo que em necessitaran per allà... Quedem demà per dinar i parlem del que ha passat - no ho vaig preguntar, ho vaig afirmar -. T'estimo.

Vaig girar-me i vaig sortir per la porta, amb tot d'idees rondant-me el cap i amb les llàgrimes amenaçant a sortir. "Em va reptar, em va dir que em despulles i que el beses si era prou valenta, que ell, em follaria com ningú ho havia fet mai"
Era allò, el que havia fet el Fortin? Donar-li alguna cosa que jo no havia estat capaç de donar-li?

[Surto del Tema]

Se'n va anar, i em va deixar alla, esperant l'endema, sense saber que faria, em sentia pitjor encara, esperava que s'enfades o que em crides, però que es culpes ell, mai, era el millor novio del món, la persona més adornable que hi havia al mon i jo era la pitjor persona que hi havia per haber-li fet allò.

DEFINITIVAMENT, mereixia morir, lenta i dolorosament.
Vaig sortir del despatx lentament, i vaig vagar pels passadisos fins a sortir de Sant Mungo, per tornar a casa. Esperant l'endemà

[TEMA TANCAT]