Vistes des de la Torre [Bianca]

Vaig arribar a dalt de tot de la Torre d'Astronomia, esbufegant. Feia tant sols dos dies que havia tornat que ja havia recuperat el ritme d'abans. Sempre que s'acabaven les classes, em posava els meus pantalons curts i la meva samarreta d'esport i sortia a còrrer pels jardins, acabant a la Torre d'Astronomia, on estirava els músculs.

Tot i ser mitjans d'octubre, feia una calor que abrassava. Com que havia arribat a dalt de tot sense alè, i xop de suor, vaig optar per treure'm la samarreta i eixugar-me la suor que em feia brillar els músculs.

I em vaig quedar allà, amb la samarreta a la mà i els pantalons curts d'esport, mirant per la finestra.

Vergonyós. Estava perduda, totalment perduda. No tenia ni idea d'on estava. Cony, en aquells moments m'hauria agradat ser sueca, haver assistit a classes d’orientació i supervivència des dels dos anys i, per tant, saber orientar-me. Però era italiana, i havia de pringar. Vaig sentir passos, i els vaig seguir. Si una cosa tenia era bona oïda, i qualsevol persona s’orientava millor que jo en aquell castell.
Vaig pujar unes escales, i vaig arribar a un espai que em semblava (repeteixo, semblava), que era on es feia Astronomia. I quin panorama! Allà, a la finestra, hi havia un noi (que no coneixia de res, obviament), sense samarreta, suat. Vaig arrufar una mica el nas, sense saber com reaccionar. Vaig fer un parell de passes en la seva direcció i vaig dir:

- Eh... Perdona... Em sembla que m'he perdut...

Vaig acabar amb un xiuxiueig, morta de vergonya.

Em vaig girar, a l'escoltar que algú em parlava a la meva esquena.

Allà, palplantada davant meu hi havia una noia preciosa. Vaig dedicar-li un somriure encantador i em vaig girar, recolzant els colzes a l'àmpit de la finestra, mirant-la. Mostrant els meus músculs (xDD)

- I això és bo... Els teus passos t'han conduit a mi, preciosa.

Me la vaig mirar més detingudament, repassant-la de dalt a baix. Aquella noia em sonava, i no era pas de l'escola.

- Espera... Ens coneixem? - Vaig preguntar enciriosit.

Els meus ulls van anar reflexivament als seus marcats abdominals quan es va girar, però de seguida vaig tornar a mirar-lo als ulls. Vaig alçar les celles en sentir el que va dir. "I això és bo... Els teus passos t'han conduit a mi, preciosa."

- Oh, vols dir que és bo per a tu, oi? - però ho vaig dir divertida.

Llavors em va dir si ens coneixiem.

- No ho crec, sóc nova. Em dic Bianca, encantada.

- No ni tan sols bo per a mi, reina... - Vaig picar-li l'ullet i vaig somriure quan vaig notar que em mirava el cos.

Llavors em va dir el seu nom. Bianca.

- I es clar que et conec! Tu ets la cantant italiana! La Serantoni. M'equivoco?

Vaig recolzar-me a la paret, amb els braços creuats, mirant-lo als ulls amb les celles aixecades en un gest d'entre seductor i divertit. Ell es posava fatxenda? Jo també.

- Sí, sóc la Serantoni...

Vaig quedar-me mirant-lo i vaig dir amb un mig somriure:

- I, mentre que tu saps el meu nom, i fins i tot el meu cognom sense que te l'hagi dit, jo no tinc ni idea d'amb qui estic parlant.

- Oh! Sí, disculpa'm! - Vaig dir, caient en que tenia raó. - Sóc l'Aaron. Aaron Avery.

I, anant cap a ella, vaig agafar-li la mà i li vaig besar, fent una reverència exagerada.

- Encantadíssim, senyoreta Serantoni.- I vaig picar l'ullet.

- Aaron - vaig repetir.

Llavors va passar una cosa realment graciosa. Va fer una reverència exageradíssima, i em va besar la mà. Potser tenia complexe de cavaller, qui sap... Hi ha gent molt boja pel món. Vaig riure una mica, i vaig dir:

- I tu què hi fas, per aquí? Jo és que m'he perdut, però acostumeu a venir molt a aquesta torre?

Vaig mirar el paisatge.

- Perquè el paisatge és una vertadera meravella, oi?

- Abans d'anar a viure a Itàlia, hi venia cada dia. - Vaig dir, girant-me cap als terrenys de l'escola i mirant a l'horitzó.- Solia sortir a còrrer cada dia pels jardins, i aquesta era la meva última parada. M'agrada, ser aquí a dalt.

Me la vaig mirar, somrient àmpliament.

- I on anaves, que has acabat aquí dalt?

Vaig anar cap al seu costat, a l'àmpit de la finestra, i m'hi vaig recolzar, distreta.

- La veritat? Estava intentant anar a la Mussolerissa per enviar una carta a un amic meu. I he acabat aquí. No em preguntis com, perquè no ho sé.

Vaig riure.

- La orientació no ha estat mai el meu fort, que diguem... I dius que vivies a Itàlia? A on d'Itàlia?

- Doncs creu-me si et dic que les vistes milloren molt més amb tu aquí...- Vaig dir, seductor i somrient.

Després va comentar que l'orientació no era el seu fort.

- No cal que ho juris, Bianca! La mussolerissa queda a l'altre punta! - Vaig tornar a mirar cap a fora, recordant el meu temps a Itàlia.- Vaig estar visquent a Milano, en un piset prop de la Piazza del Duomo, però després em vaig mudar cap a Florència. Hi vaig passar els meus últims tres mesos abans de tornar cap a Hogwarts.

Em vaig girar cap a ella, i em vaig recolzar amb un braç a l'àmpit de la finestra, tornant a mostrar el meu cos.

- Va ser llavors que et vaig conèixer.

Intentant ignorar el seu comentari, vaig riure, avergonyida. Així que a l'altre punta... Perfecte, Bianca. Perfecte. Va girar-se cap a mi. Quines ganes d'ensenyar els abdominals, el tio! Però em va caure bé només per mencionar que havia viscut a Florènica.

- Firenze... - vaig murmurar, amb un somriure melancòlic als llavis -. I què tal, t'agradava? Jo vaig néixer allà... I la meva mare és de Milano, de fet és de la família Milano - vaig riure.

Trobava a faltar Itàlia.

- M'encantava. Firenze tenia un encant especial. Allà tot era diferent. - Vaig torçar un somriure, provocatiu. - I si hagués sabut que tenia belleses com tu al costat, hauria sortit més a camminare per la strada - Vaig dir, posant accent italià.

En vaig aprendre, a parlar l'Italià quan vaig viure-hi. No se'm donava malament, però tampoc era un crack.

- Mi piaceva prendere il treno per andare a Pisa e vedere la torre.

- Tampoc estava molt per allà, jo. Estudiava a la Da Vinci, saps? A Roma. Els caps de setmana anava a Firenze, o quan hi tenia alguna sessió fotogràfica. Però ja m'era suficient.

Vaig ficar la mà a la butxaca de la túnica, i vaig treure dues fotografies que duia sempre amb mi.

Spoiler:

- Mira - vaig dir, ensenyant-li les imatges -. El meu Locus Amoenus.

Els meus llocs amens. Roma i Florència. Donaria el que fos per passar un dia allà, a Itàlia, lluny de Hogwarts. Necessitava una mica d'encant italià... I trobava a faltar la Scuola, els amics, la família... Tot.

- Si, si que la conec, l'escola. Quan els meus pares es van enterar que estava vivint a Firenze, m'hi van voler enviar. Però jo necessitava un any de desconnexió amb els estudis. Per això m'hi vaig negar.

Vaig agafar les fotos que em passava. Vaig fer un somriure melancòlic quan les vaig veure.

- El duomo de Firenze i la Piazza Navona. Són tant macos, aquests llocs. Itàlia és un lloc perfecte per evadir-te.

Me la vaig mirar, somrient.

- Es veu que anyores tot allò. Ara, i sempre que vulguis recordar-ho, aquí tens a algú disposat a ajudar-te a que no et sentis trista.

Vaig abaixar els ulls. Tant se'm notava? Tot i així vaig somriure-li, agraïda. Entre ell i el Matt, esperava no trobar tant a faltar la meva terra. Perquè realment l'enyorava moltíssim.

- Gràcies, moltes gràcies - vaig dir-li, amb un somriure.

Vaig canviar de tema, mentre observava el paisatge:

- Així que t'has pres un any de calma... I on has anat, a part d'Itàlia?

Vaig tornar-li el somriure. No se la veia gaire més animada. Però en alguna cosa havia contribuït.

Em va preguntar on havia estat, a part d'Itàlia.

- He estat vivint a Grècia, a la illa de Rohdes. I he estat viatjant per tot el món. Vaig estar al Tíbet que, per cert, els monjos són avorrits de collons. He anat a Tailàndia... A Argentina... - Vaig anar recordant tots els llocs per on havia passat. No eren pocs, precisament.

Però ella seguia allà, amb la mirada perduda.

"I si...?" Vaig pensar.

Vaig posar-me dret i vaig tocar-me un dels collarets que duia. Un era una cadena platejada que sempre portava a sobre. El segon era un collaret amb un fil de cuir negre on hi penjava una petita pedra en forma de llàgrima. Era de les runes que hi ha al costat del Colosseu. Se'n poden trobar de molt extranyes, allà. Me'l vaig treure i, en un moment que ella no mirava, que estava distreta, em vaig situar darrera seu i li vaig posar el collaret.

- Així no et sentiràs tant lluny - Vaig dir-li, a cau d'orella.

Anava assentint al que em deia, de manera distreta. Si que havia viatjat! Amb la vista clavada a una muntanya de diferents colors verds, vaig pegar un petit bot en senit que l'Aaron em passava alguna cosa pel coll.

- Així no et sentiràs tant lluny - em va murmurar a l'orella.

Vaig dur-me la mà al coll, i vaig mirar la pedra en forma de llàgrima que penjava del fil de cuir negre. Aquell tipus de pedra em sonava molt. No... No podia ser del Coliseu! Me'l vaig mirar, amb els ulls oberts, i una expressió de sorpresa i agraiment a la cara:

- Escolta, això no serà de...?

Vaig veure com veia un salt al notar com li passava el collaret pel coll i com es relaxava en mirar-lo. La seva expressió va canviar. Ara era de sorpresa i...agraiment?

- Escolta, això no serà de...? - Em va dir, donant-li voltes i admirant la pedreta.

Vaig assentir amb el cap, content i orgullós de que li hagués agradat.

- Així què, t'agrada? - Vaig preguntar. - És un regal. Perquè jo també trobo a faltar tot allò. Però si el portes tu, semblarà com si res hagués canviat.

Vaig fer rodar la pedra entre els meus dits, somrient. Vaig alçar la mirada cap a l'Aaron, mentre acabava de parlar dient: Però si el portes tu, semblarà com si res hagués canviat.

Vaig mossegar-me el llavi inferior, feliç.

- Ostres... Moltíssimes gràcies, Aaron, de veritat. Com... Com t'ho puc agraïr, això?

Vaig fer un salt i vaig seure a l'àmpit de la finestra, esperant la seva resposta, i amb un somriure inersborrable als llavis.

Em va donar les gràcies. Jo vaig negar amb el cap.

- No es mereixen. El que sigui per veure aquest somriure a la teva cara d'ara endavant.

Es va impulsar i va seure a la finestra, de cara a mi. Vaig resistir la temptació d'anar cap allà, rodejar-li la cintura i omplir-la a petons.

Em va preguntar com em podria agraïr que li hagués donat el collaret.

- En trobaràs la manera, no pateixis... - Li vaig dir, seductor.

Vaig tornar-li el somriure, de manera innocent. Però per dins m'estava fent una nota mental d'apuntar a l'Aaron Avery derrere en Matthew Sheen a la llista dels tiracanyes que havia conegut.
Vaig decidir fer un canvi de tema. Vaig mirar-me el lleó de la túnica, i després vaig mirar la seva serp.

- No sembla que els de Gryffindor i els de Slytherin es portin gaire bé, en general, oi?

Havia vist un panorama de males mirades i mocs entre membres de les dues residències, i m'estranyava. L'Aaron semblava bon tio.

- No sé, he estat veient certa tensió, i no l'entenc.

Vaig somriure interiorment quan va canviar de tema.

"Algun dia, Aaron, algun dia..."

Vaig veure com es mirava les mascotes de les cases i em dia no sé què dels Sly i els Gry.

- Ah! Tranquila... - Vaig comentar, traient-li importància.- Jo no sóc d'aquesta mena Slytherins. Jo només en tinc el cognom. Així que pots estar tranquila, per això, que no t'atacaré ni res per l'estil - Vaig pujar jo també l'àmpit de la finestra, al seu costat. - Però ja conec aquestes disputes, creu-me.

Vaig suspirar.

- Els de la meva residència perquè m'importava ben poc ser d'una casa o d'una altra, i els de les altres residències, perquè era Slytherin... En fin, una creu...

Vaig arrufar el nas, amb pena, mentre m'ho explicava.

- Vaja, ho sento...

Vaig girar-me cap a ell, creuant les cames i recolzant-me a la paret de l'àmpit, i vaig dir:

- Doncs saps què en penso, jo? Que tot això és una burrada. He conegut gent de totes les residències, i tots són maquíssims. No entenc per què els de Slytherin i els de Gryffindor haurien de barallar-se, la veritat!

- Doncs perquè ha estat, és i serà així sempre, Bianca.- Vaig dir-li, veient com canviava de posició. La llum del sol que ja es ponia, li donava un aspecte preciós.

Vaig quedar-me uns instants observant-la, callat.

- Però ara penses així, fins al dia que vingui algun Slytherin cabró - Vaig pensar el el trio de noies del meu curs - que et farà canviar d'opinió. Creu-me, jo també era així, fins que va passar.