Un cafè de disculpes

Vaig fer un parell de tocs a la porta del despatx. Hi havia un cartellet on deia "Thomas Clearwater, Cap de Departament de Bruixijustícia".

Vaig esperar un segon amb els dos cafès fumejant a la meva mà. Tenia els cabells d'un marró ben fosc. Em feia molta vergonya, però més em valia arreglar les coses. M'havia passat massa amb el Thomas i era un bon noi.

Vaig dubtar si donar mitja volta i marxar quan la porta es va obrir.

Em vaig mirar avorrit el munt de papers que em quedaven encara per mirar, i vaig deixar caure el cap sobre la taula. Aquell era un bon moment per fer un cafè, em vaig dir.

Tot just anava a sortir, però, van picar a la porta. Vaig anar a obrir, avorrit; Com tornés a ser el Phil, l'home de manteniment, passaria completament de ser amable. Quantes vegades li havia de dir que el fet de que el seu germà l'hagués guanyat fent trampes en el sorteig d'un viatge a Hawaii no era motiu suficient per enviar-lo als tribunals del Wizengamot?

La meva sorpresa no va poder ser més gran en veure que, definitivament, no era el Phil. Mai hagués cregut que la noia vingués al despatx... no havia semblat que li caigués gaire bé.

- Hola, Dianne- vaig fer amb un somriure, enretirant-me per deixar-la entrar- què et porta per aquí?

-Eh...

Ja m'havia donat la volta per marxar quan el Thomas la va obrir. No hi havia marxa enrere.

- Perdona, d'això, jo... - vaig alçar els dos cafès per emportar-. T'he portat un cafè. He vist que asquest matí no esmorzaves a Hogwarts i he pensat que series aquí. Ehem.

Vaig fer un sospir, reticent a fer el que sabia que havia de fer. Però al final m'hi vaig obligar.

- Vinc més que res per compensar el meu comportament de l'altre dia. No sé què em va passar, estava a la defensiva. Vinc a compensar-te una mica.

Uooo, acabava de demanar disculpes. M'havia costat la vida, però ho havia fet.

- No t'hi acostumis, per això - vaig afegir després amb un to molt més normal per a mi.

OFF: Perdona, ja no recordava que hi havia aquest tema

ON:

Vaig somriure. La noia m'havia caigut molt bé, i la veritat és que realment tenia moltes ganes d'arreglar el que fos que hagués passat allà.

- Moltes gràcies - vaig dir agafant el cafè i convidant-la a passar- Ara anava a buscar jo un cafè, m'has estalviat el viatge... - vaig fer un somriure - Digue'm, a què vens? - vaig dir amablement mentre sèiem al sofà.

No em vaig poder sorprendre més quan em va explicar els motius als que venia. Vaig escoltar atentament fins que va acabar, i llavors vaig fer un somriure sincer.

- Veuràs... - vaig dir, alegre - Si et sóc sincer, no veig cap motiu pel qual t'hagis de disculpar. I sé perfectament que no m'hi haig d'acostumar... Estàs en tot el teu dret de tractar-me com et dongui la gana, t'ho diu el cap del Wizengamot - vaig dir rient- Accepto les teves disculpes, però, sincerament...

Vaig inspirar fons.

- ... Sincerament, qui s'ha de disculpar sóc jo. Vaig notar que estaves tensa per alguna cosa, i probablement jo havia dit alguna cosa que en fos la causa. I després, quan érem al llac... hauria d'haver recordat que vas ser tu qui vas passar per tot aquell calvari, i m'hauria d'haver callat la boqueta, que a vegades la tinc massa gran. Jo... Crec que estàs enfadada per alguna cosa, però, si em deixes.... Vull arreglar-ho - vaig dir tímidament.

Vaig mirar-la tot nerviós, esperant a veure què em deia.